La pota gallega de Fidel

“No és que ustedes me reclamen. Soy yo quien exijo ser considerado de allí”, afirmava Fidel Castro en referència als orígens gallecs de la seua família. De fet, va retre una visita multitudinària al país l’any 1992, i a Láncara va poder accedir a la casa natal de son pare. Heus ací les arrels gallegues del ‘Comandante’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La visita que Fidel Castro va fer a Galícia l’any 1992, amb motiu del seu viatge a Espanya, va destacar per la bona sintonia mantinguda amb Manuel Fraga, ex-ministre franquista que s’acabava d’estrenar a la presidència de la Xunta. Aquell bon feeling tenia unes arrels molt profundes. D’una banda, el viatge que Fraga havia fet l’any anterior a Cuba, i de l’altra, els lligams de Castro amb la petita població de Láncara (Lugo), a un pas de la preciosa serra dels Ancares, un privilegi per a la vista.

Allà, a la Galícia profunda, va nàixer el pare del revolucionari cubà. L’estança, que havia esdevingut pallissa, va poder ser trepitjada per Castro fill aquell estiu que va passar a la història. A Sevilla, on havia acudit a l’Exposició Universal, va sentir-se una mica desplaçat, però a Galícia va gaudir de valent, fins al punt que sempre que conversava amb algun representant espanyol no podia estar-se d’evocar aquelles jornades.

La festa de benvinguda va tenir lloc a l’hotel Araguaney, a Santiago, on 400 internacionalistes van aplaudir-lo a cor què vols. Era el 27 de juliol del 1992, en plens Jocs Olímpics de Barcelona. “Semblava més una missa que no un acte polític”, explica el periodista Alfonso Eiré al llibre Gallegos universales. Influencia de Galicia en el mundo (Hércules de Ediciones, 2016), que dedica un apartat important a l’ex-president cubà i la seua connexió gallega.

“Como ven, estoy aquí. ¡Estoy muy emocionado!”, va dir de bon començament, davant l’auditori ple. I en evocar la figura de son pare, no va poder evitar la seua ironia tan característica: “Un hombre muy espléndido, muy generoso, por eso no podía ser millonario”. No debades, al carnet d’afiliat del Partit Comunista Cubà (PCC) de Fidel Castro, hi posava “nieto de campesinos pobres”.

A l’eixida de l’hotel, una multitud encara esperava per aplaudir-lo i animar-lo. Allà, al carrer, van regalar-li un poltre que va endur-se a Cuba i que dos anys més tard ja era un cavall en tota regla. Va enviar-li una fotografia que ho testimoniava a Santiago Suárez, un madrileny resident a Galícia que formava part del BNG i que havia sigut l’anterior propietari de l’animal.

Després d’aquell acte per a militants, Castro va desplaçar-se al bell mig de la capital gallega, on va ser rebut per Fraga i una comitiva extensa. A l’antic convent de San Francisco, a unes passes de la plaça de l’Obradoiro, el mandatari cubà va ser rebut amb una muñeira i tots els honors protocol·laris. No és que se sentira com a casa. És que era a casa.

—No es que ustedes me reclamen. Soy yo quien exijo ser considerado de allí.

La frase és seua i demostra que l’estima per Galícia era gran. Per això mateix, aquell pelegrinatge del 1992 va emocionar-lo especialment. Significava retrobar-se amb els orígens del pare –una cosina, de 103 anys, encara viu, tot i que de fa uns mesos està allotjada en una residència– i els records que emmagatzemava al cervell. Perquè, tal com va reflectir el periodista Ignacio Ramonet en el seu llibre Fidel Castro: mi vida, el Comandante disposava d’una memòria prodigiosa.

A Láncara, per fi

El seu somni de visitar la població nadiua del pare va fer-se realitat el 28 de juliol del 1992, l’endemà de la seua arribada a Galícia. Aquell dia, després d’una visita fugaç a Lugo i la seua muralla, Fraga i ell van emprendre el camí cap a la població. Van estacionar els cotxes a l’entrada i van dirigir-se a peu cap a la casa familiar, que havia derivat en una pallissa. El consistori va netejar-la i va decorar-la amb motius típics gallecs. Ben bé semblava una palloza on encara vivia gent, com la de la serra dels Ancares.

Ángel Castro Argiz havia ocupat aquella casa, i el seu fill va voler assaborir cada racó, cada sentiment. Va accedir-hi tot sol, on va delectar-se amb cada detall. S’hi va estar 23 minuts, allà dins, en solitari. Tot d’una va retrobar-se amb aquell passat humil, per bé que la família ben bé no era de les més modestes de Láncara. Com relata Eiré, “Fidel va adreçar la seua mirada cap al granit de la paret, i va acaronar-lo. Va tocar les planxes que cobrien el sostre. Com que la casa és baixa, tothom quedava admirada de l’alçada de Fidel. Amb el cap tocava el sostre!”.

El consistori local, presidit per Eladio Capón, va nomenar Castro Fill Predilecte de Láncara. Al carrer, es barrejaven la música i el polp, i de postres, queimada. El president cubà va jugar una partida de dòmino contra Fraga, igual com havia fet durant la visita de Don Manuel a l’Havana. Allà havia guanyat Castro, i en aquest cas, a Galícia, la victòria va caure del costat del president de la Xunta.

Lluny de restar-ne al marge, el PP va abocar-se a fons en aquesta visita. Els seus càrrecs de la Xunta, de la Diputació i dels municipis del voltant van copar els llocs més destacats de la comitiva.

A més de Láncara, Fidel Castro va visitar la localitat d’Armeá de Arriba, on residien uns cosins germans als quals ja havia conegut a Cuba. Tot i que la visita encara havia de durar un dia més, Castro va tornar de manera sobtada cap a Cuba. La interrupció d’aquell viatge, motivada per “afers d’Estat urgents”, mai no va ser explicada del tot.

N’hi ha que diuen que no volia allargar més el viatge perquè aquells 23 minuts a la casa familiar l’havien colpit sobre manera i no desitjava que res ho enterbolira. Potser volia conservar aquells instants a la retina per sempre més, relacionar Galícia amb aquella casa i deixar-se estar de més visites massives, sorolloses i pesades.

El fet cert és que Castro ja no va retornar a Galícia. A    quella va ser la seua primera i última visita. Així com el seu germà Raúl ja havia estat el 1959, ell no hi havia estat mai, i va quedar-ne impactat. Al seu torn, Fraga, que sempre va presumir de mantenir una relació amistosa amb Castro, tenia els seus orígens familiars a Cuba. Unes vides creuades que han expirat, però que en tots dos casos deixen testimonis diversos.

A la casa del pare de Castro, per exemple, una placa recorda que “en esta casa nació en 1875 Anxo Castro Argiz. Gallego emigrado a Cuba, en donde plantó árboles que todavía florecen”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.