La doble fractura del PSPV-PSOE

El socialisme valencià ha tornat als seus orígens. La treva firmada entre els diversos corrents després d'aconseguir el poder a bona part de les institucions del País Valencià s'ha convertit en paper mullat. La fractura estatal per l'abstenció a favor de Mariano Rajoy i el polèmic episodi de la nova Imelsa -rebatejada com Divalterra- han deixat les costures del PSPV-PSOE esgarrades. Els multitudinaris actes de Pedro Sánchez a Xirivella i Sueca ho han evidenciat encara més.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El poder sempre ha sigut el millor antídot per tal d'evitar fractures innecessàries. I l'experiència fins fa uns mesos del socialisme valencià semblava corroborar-ho. De les pugnes internes que dessagnaven el partit, el PSPV-PSOE va esborrar, de sobte, qualsevol símptoma de batalla orgànica. Recuperar el poder a bona part de les institucions valencianes havia estat la vacuna ideal per cosir una formació acostumada a la fractura permanent. Les rèpliques del terratrèmol de l'abstenció a favor de Mariano Rajoy, però, han tornat a obrir escletxes a l'organització.

Amb la participació del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, en el derrocament de Pedro Sánchez com a secretari general a través de la seua dimissió de l'executiva, les conseqüències a l'Acord del Botànic estaven descomptades. Però no al socialisme valencià: tot i la rebel·lió de diverses agrupacions comarcals -a Torrent (Horta Sud) va arribar-se a penjar-se un quadre de l'ex-president espanyol Felipe González cap per avall-, el poder i els pocs suports de Pedro Sánchez al País Valencià no albiraven una gran fractura interna.

Si l'Acord del Botànic va superar el refredat amb l'antibiòtic d'una ampliació programàtica, el PSPV-PSOE va veure com l'aventura d'un Pedro Sánchez convertit del no-res en menys al·lèrgic a Podem i amb un discurs més a l'esquerra del pregonat per la líder in pectore del socialisme espanyol, Susana Díaz, esgarrava a poc a poc un partit cosit amb el fil del poder polític al País Valencià. Les diferències de vot de la federació valenciana al decisiu Comité Federal del 23 d'octubre -nou dirigents van votar a favor de facilitar el govern a Rajoy i vuit van dir 'no' al PP- eren tot un símptoma que l'escletxa al PSPV es feia més gran a cada cop. També l'aposta pel 'no' del president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, de l'alcalde d'Alacant, Gabriel Echávarri, de la consellera de Sanitat, Carmen Montón, o del síndic a les Corts Valencianes, Manuel Mata.

De fet, l'oposició de la vice-alcaldessa de València i líder de facto del PSPV a la ciutat, Sandra Gómez, a facilitar el govern de Rajoy i els dubtes del representant de la federació valenciana a la gestora i síndic adjunt, José Muñoz, mostraven que la fractura anava més enllà, fins i tot, d'una possible existència de bàndols enfrontats al socialisme valencià, ja que ambdós dirigents són afins a l'actual direcció. Que l'etern factòtum del socialisme alacantí, Ángel Franco, apostara a favor de l'abstenció i el seu deixeble Echávarri pel 'no' reflectia un descosit amb molts matisos.

Puig i Díaz Ximo Puig i Susana Díaz

La dimissió sense executar-se de Mata com a portaveu parlamentari i l'acatament de la disciplina de partit del diputat José Luis Ábalos, l'home de Sánchez al País Valencià, desmarcant-se a l'hora de la votació del 'no' ferm del PSC o del PSIB, rebaixaven la temperatura de la crisi al socialisme valencià. Això sí, només momentàniament. A l'ombra, els partidaris de l'ex-secretari general del PSOE preparaven el primer destí de la gira de Sánchez arreu de tot l'Estat espanyol. Que ningú s'atrevira a donar el primer pas va facilitar la tasca. Dues poblacions del País Valencià -Xirivella i Sueca- serien la primera destinació de l'ex-dirigent socialista.

Tot i que la maniobra era arriscada, els actes en ambdós municipis han estat multitudinaris. Les reunions de Sánchez amb un centenar de dirigents comarcals i la presència del mateix Àbalos; de la diputada a les Corts Valencianes, Mercedes Caballero; de l'ex-europarlamentari Andrés Perelló; del síndic Manuel Mata; de la regidora a l'Ajuntament de València Maite Girau; del diputat provincial i impulsor del lobby socialista 3.0, que aixopluga a diverses agrupacions comarcals contràries a l'abstenció, Bartolomé Nofuentes; de l'alcalde de Torrent (Horta Sud), Jesús Ros; o del ex-líder sindical d'UGT, Rafael Recuenco, suposen una demostració de la força de Sánchez a un territori alineat amb la facció de Díaz.

Aquests moviments, però, han deixat també al descobert la jugada dels hereus de l'alartisme -la facció que encapçalava l'ex-secretari general del PSPV, Jorge Alarte-, d'aprofitar el joc orgànic estatal per fer oposició interna a Puig. Les manifestacions a favor del 'no' a Rajoy d'alcaldes i actuals càrrecs institucionals de pes del partit que van encarnar aquest corrent -els batlles d'Alcoi i Mislata, Toni Francès i Carlos Fernández Bielsa, respectivament, i la vice-presidenta de les Corts Valencianes, Carmen Martínez- van estar simptomàtiques. Amb tot, el suport de Bielsa a Eduardo Madina a les primàries del 2014 , descarta, de moment, qualsevol complicitat amb Sánchez.

Divalterra com a escenari

Del grup dels anomenats «alcaldes joves del PSPV», Jorge Rodríguez, batlle d'Ontinyent (La Vall d'Albaida) i president de la Diputació de València, també va posicionar-se en contra de l'abstenció per facilitar el retorn de Mariano Rajoy a La Moncloa. Un fet cridaner per la teòrica afinitat de Rodríguez i Puig, però que formava part d'una divisió més enllà d'una possible pugna interna de cara al pròxim congrés del PSPV.

Una relació, però, que pot experimentar un tomb després de l'última jugada que s'ha produït a Divalterra, nom que rep la vella Imelsa, bressol del cas Taula. I no per diferències entre ambdós dirigents, sinó per les actuacions dels dos homes de confiança de Puig al partit: els cosins José Manuel Orengo, ex-número tres del partit, i Alfred Boix, diputat a les Corts Valencianes i secretari d'organització del PSPV-PSOE. Si més no, ambdós formen l'anomenat Clan de Gandia.

Quan Rodríguez va arribar al Palau de la Batlia, nom que rep la seu de la Diputació de València, Blanqueries va situar de primeres a Orengo com al seu cap de gabinet. Tot i l'afinitat de Rodríguez amb Puig, la jugada va interpretar-se com un intent d'evitar la síndrome que pateixen tots els presidents de la corporació provincial: utilitzar la institució com a palanca per encapçalar el partit o aspirar a dirigir les regnes de l'edifici situat a pocs a metres, el Palau de la Generalitat Valenciana.

La implicació d'Orengo al cas Taula va provocar una doble reacció. D'una banda, Rodríguez va desfer-se de l'ex-alcalde de Gandia i va escollir com a cap de gabinet el periodista Ricard Gallego, i de l'altra, va destituir a José Ramón Tiller -persona de confiança d'Orengo- com a gerent d'Imelsa. Víctor Sahuquillo, secretari d'Acció Electoral del PSPV i proper a Rodríguez, va substituir-lo. Altres assessors que van arribar de la mà de l'ex-número 3 del socialisme valencià, com ara Lluis Granell, van ser cessats.

Una maniobra per tal de desfer-se del control de Blanqueries que va confirmar-se quan El Mundo va publicar que Divalterra havia firmat tres contractes per valor de 90.000 euros amb l'advocada Emma Ramon Bautista. Aquesta lletrada defensa a Orengo en diverses causes judicials i comparteix despatx amb l'advocat Virgilio Latorre, que ha treballat com a penalista per als socialistes en casos de corrupció com Gürtel, i al qual el PSPV encara no ha pogut pagar-li tots els deutes pendents. Els encàrrecs van estar firmats per José Luis Vera, director dels Serveis Jurídics de Divalterra, que va arribar a la mercantil pública de la mà d'Orengo. Rodríguez va destituir a Vera immediatament. El president de la Diputació de València aconseguia alliberar-se del control de Blanqueries.

El president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, en la presa de possessió. El president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, en la presa de possessió.

Aquesta actitud, però, va contrastar amb la tolerància de les irregularitats que, segons les auditories realitzades, planarien sobre la gestió de Sahuquillo, al qual no ha cessat. Tot i la sintonia entre la diputació i la Generalitat Valenciana -diverses vegades la corporació ha actuat com si fos el banc de la seua germana major-, l'aparent guerra entre Rodríguez i el clan de Gandia inquieta a Blanqueries. Les crítiques dels alcaldes situats a l'òrbita del president provincial sobre el poc pes al partit, bastir aliances amb el vell rival de Puig -Toni Gaspar és diputat provincial- i que Rodríguez compte amb un alt càrrec molt afí al Consell com ara la directora general d'Habitatge, Rebeca Torró, afegeixen expectació.

Una de les claus de Puig, a banda del pacte firmat amb la resta de candidatures, per aconseguir la victòria en el congrés d'Alacant fou seduir a Rodríguez, Sahuquillo i Roger Cerdà -un dels alcaldes afins al president provincial- cap al seu bàndol. Els moviments d'aquests, però, desperten l'alarma. Amb el congrés federal barallant-se per juny del 2017, les jugades es reprodueixen davant el conclau valencià. I deixen al descobert la doble fractura del PSPV-PSOE. Ni el retorn al poder ha pogut evitar que les cuites internes rebroten.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.