Canvi climàtic i Donald Trump: escac i mat?

El nou president nord-americà resumeix el seu posicionament sobre l’escalfament global i el canvi climàtic en poques paraules: “It’s a hoax”, és a dir, “és una faula”. Fins i tot parla d’una conspiració xinesa, un negacionisme perillós en una matèria tan sensible.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llarg del 9 de novembre de 2016, poques hores després de la victòria de Donald Trump a les eleccions estatunidenques, començà un moviment quasi immediat de resistència. Amb el temps just per pair el shock, dels servidors de correu de les organitzacions ecologistes començaren a brollar e-correus que, en conjunt, venien a dir una única cosa: no defalliu, no abandoneu. Allò que els semblava impossible (però que, tanmateix, va succeir i era més previsible del que no es pensaven) s’havia materialitzat. La rapidesa a fer una crida a la mobilització era, de facto, un reconeixement de l’envit tan descomunal al qual s’enfrontaran els propers anys els qui lluiten contra el canvi climàtic i pel medi ambient als Estats Units, des de científics a advocats o activistes. Després del sotrac electoral tindran tot l’aparell de l’Estat, la justícia i el poder legislatiu en contra. Cal preparar-se.

Gairebé tots els europeus, quan pensem en canvi climàtic i els Estats Units, ens imaginem algú negant-lo a crits damunt d’un cotxe que consumeix quinze litres als cent quilòmetres. Bé, l’estereotip és real (hi ha fins i tot grups d’automobilistes que es reuneixen a veure quin cotxe contamina més), però minoritari tanmateix. Amb aquesta caricatura grollera per mapa no entendríem com un país dominat per l’escepticisme sobre l’escalfament global ha passat a liderar l’agenda mediàtica i política sobre l’assumpte. Durant els últims vuit anys, Obama ha anat construint, pacientment però incansable, un llegat tenyit de verd. Els demòcrates han comès multitud d’errors, però bé siga per conveniència política o deure polític i personal, l’encara president ha situat el canvi climàtic com una de les seues grans preocupacions. Ho reconeixia aquest estiu a una entrevista excepcional al New York Times, i la valentia s’aprecia encara més quan coneixem que, al seu país, la qüestió sobre si patim un escalfament global causat pels humans (i si hi hem de fer alguna cosa) divideix més que l’avortament. No hi ha pràcticament cap altra matèria on s’endevine una separació tan dràstica entre els dos països, el blau i el roig.

El perquè és tan senzill com preocupant: els ciutadans d’EUA perceben el canvi climàtic com una matèria que fixa posició a l’espectre ideològic, i són per tant refractaris a nova informació, evidències empíriques o el clam unànime de la resta del món. Si ets republicà, has de negar el canvi climàtic o, com a màxim, dir que no és tan greu com sembla, i que ja s’ho faran els qui vinguen després. Dit això, però, Trump representa un canvi substancial, per com l’agressivitat del seu discurs es trasllada −fins i tot es potencia− quan parla de l’escalfament global. En un perfil de la PBS que té penjat a la seua web de campanya, el que pensa sobre el canvi climàtic es resumeix en només quatre paraules: “It is a hoax”, és una faula. El rastre d’opinions que el multimilionari ha anat deixant és especialment groller en aquest cas; s’hi poden llegir tuits que culpen una conspiració dels xinesos, per exemple. I no, no faig broma.

Però el canvi del que parlàvem adés no és només de to, sinó també de fons. Per bé que molts republicans hagen estat violentament bel·ligerants amb qualsevol legislació ambiental, de vegades l’explicació era tan senzilla com que es devien a qui els havia posat allà: el Big Oil, que és com els estatunidencs anomenen de forma genèrica les grans companyies petrolieres. El negacionisme climàtic de Trump, més enllà del seu poder de seducció electoral i la condició de frase guanyadora i adhesiu que provoca aplaudiments rabiosos en estats on abunda el fracking o el carbó, prové d’una feridora i més que palesa ignorància científica. Trump és, sens dubte, el president més anticientífic que mai han tingut els Estats Units. El seu menyspreu sistemàtic pel coneixement, la ciència o els propis organismes federals que emeten informes inequívocs és allò que provoca, com a resultat, l’absoluta despreocupació sobre un dels més grans reptes a què mai ens hem enfrontat com a civilització, i com a espècie. La postura de Trump sobre el canvi climàtic no prové d’una mimesi interessada amb alguns votants, ni tampoc de l’aixeta de diners que les grans corporacions van instal·lar fa temps a la seu del partit republicà (i del demòcrata, tampoc no ens enganyem). El que Trump diu sobre l’escalfament global és la conseqüència lògica i previsible de la seua incapacitat per comprendre’l, i la seua nul·la curiositat pel tema. Què espereu, d’algú que diu que no entén per què no pot posar-se la laca que li agrada als cabells, si ho fa dins de casa i així no arriba a l’atmosfera?

Probablement no hi havia més diferència en cap altre aspecte entre els dos candidats que les polítiques ambientals, i tanmateix molts joves (millenials) percebien que no els separava tanta distància. La imatge d’establishment pur i dur de Clinton fou, sens dubte, un llast insalvable: com no pensar que darrere d’ella estaria també el Big Oil, per molt bones paraules que ens oferís? Però Clinton, en el pitjor dels casos, hauria continuat amb les directrius marcades per Obama, i ho va demostrar al primer debat electoral, posant el canvi climàtic i les energies renovables damunt de la taula sense que calguera que el moderador li preguntara.

I justament ací rau el gran perill de Trump. Atès que Obama ha volgut bastir un llegat amarat de discurs ecologista, serà una prioritat absoluta de Trump enderrocar-lo. I ho està demostrant. La primera peça està ja posada: al capdavant de l’Agència Ambiental d’EUA (l’EPA), hi trobarem a Myron Ebell, un convençut negacionista del canvi climàtic a sou de grans corporacions. Però el nomenament d’Ebell és només el començament, per tal com ja s’estan explorant les vies més ràpides i radicals per permetre als Estats Units incomplir l’acord de París de lluita contra el canvi climàtic. L’encara latent administració Trump ha plantejat fins i tot sortir-se’n no sols de l’acord que se signà a França en 2015 (per a la qual cosa afortunadament i per qüestions de reglament hauran d’esperar un mínim de tres anys), sinó de la convenció de l’ONU que regula els acords i cimeres del clima; una passa que ni tan sols George W. Bush s’atreví a donar.

La part bona (i la dolenta també) és que el canvi climàtic és real, està succeint ja i n’estem percebent i mesurant els efectes. D’ací a vint anys no hi haurà negacionistes, perquè implicarà rebutjar no ja sèries de dades en articles científics, sinó una realitat innegable per a tothom. I sí, el mateix Donald Trump que se’n fot de l’escalfament en públic també ha demanat permís per protegir del nivell creixent dels oceans un camp de golf i urbanització a Irlanda. Si el Trump empresari s’adona que això de no fer res contra el canvi climàtic és un mal negoci −que ho és− abans que el Trump polític ho acabe de desmantellar tot, potser el 8 de novembre de 2016 ha estat tan sols un retard dolorós, però no el final de tot plegat. Si, per contra, aplica el que ha dit en campanya, l’objectiu de no superar un escalfament d’1,5ºC acordat a París (i fins i tot la “barrera de seguretat” dels 2ºC) quedarà seriosament compromès.

Nogensmenys, tot i que la victòria del magnat novaiorquès puga parèixer un escac i mat per a les nostres possibilitats d’enfrontar-nos amb garanties contra el l’escalfament global, el canvi cap a una societat postcarboni és imparable. Trump no pot evitar que continue millorant l’eficiència dels panells solars, no pot frenar el consens científic, no pot revertir l’estalvi energètic al transport o llevar les zones per a vianants de les ciutats. No pot evitar que la gent lluite i protegisca el seu futur. El canvi climàtic ha vingut per quedar-se, però també els moviments de base i l’empoderament ciutadà. No defallir, no abandonar, no abaixar els braços: a l’home més poderós de la terra també se’l pot parar amb esperança. Potser, qui sap, és l’única manera de fer-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.