CRÒNIQUES VALENCIANES

Bonig contra Bonig

L’enfrontament amb els empresaris ha culminat l’escalada opositora d’una Isabel Bonig molt escorada a la dreta i disposada a trencar els cànons establerts. L’estratègia de la líder del PPCV, però, cada vegada genera més dubtes dins i fora del partit. S’està suïcidant lentament o segueix el camí que obre la porta del Palau de la Generalitat? Ho parlem amb membres de la formació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com s’anunciava antigament la marca Saimaza, es podria dir que Isabel Bonig és “el café de los muy cafeteros”. Al votant tradicional del PP ja li agrada el sabor intens de la seua oposició a les Corts valencianes, caracteritzada per la vehemència i un escorament que deixa poc d’espai per la dreta, ni que siga a costa d’alliberar-ne pel centre. Al si del PPCV, però, no gosen posar la mà al foc sobre l’èxit d’aquesta estratègia tan carregada de cafeïna. Fins i tot els que en són uns partidaris entusiastes dubten dels rèdits que puga tenir.

I és que, després d’una desfeta com la patida pels populars valencians el 2015, qualsevol manual polític insta a compactar encara més l’electorat propi —que s’ha mantingut fidel en circumstàncies adverses— a través d’un discurs essencialista que evite més fuites. A poc a poc, això sí, aquest discurs opositor ha d’eixamplar-se a la recerca dels votants perduts i expandir-se cap a nous caladors. És per això que Bonig insisteix ara que el PPCV és “el partit dels treballadors” i que s’enfronta a la mateixa patronal que abans adulava i que passa per ser el seu aliat natural.

La jugada comporta riscos evidents, el primer dels quals no penetrar en l’electorat que es vol conquerir i, alhora, perdre’n una part del més afecte ideològicament. En política, la desorientació es paga cara, i una candidata que topa amb sectors afins pot transmetre la sensació que el projecte sotsobra. Les majories absolutes formen part del passat i el Bonig contra tots podria agafar un efecte bumerang i convertir-se en un Bonig contra Bonig.

“L’enfrontament amb els empresaris és un cas inèdit en el PP de tot Espanya”, lamenta un dirigent del partit descontent amb al rumb de la formació. “Em sembla bé que diga que som el partit dels treballadors, perquè gràcies a ells som la primera força, però com que no es tracta d’una persona moderada, pensa que la millor manera d’evidenciar-ho és enfrontar-se a la patronal”, afegeix tot seguit. “De vegades pense que desitjaria introduir una o al nom del partit i que passàrem a dir-nos Partit Obrer Popular”, ironitza.

“És un triple salt amb tirabuixó i sense xarxa tan perillós que les probabilitats d’acabar telefonant a la funerària són molt elevades”, corrobora un diputat de la formació, “ella està completament convençuda que és la tàctica més oportuna, però li deixa massa camp pel centre al PSPV”.

D’altres veus, en canvi, relativitzen el xoc amb la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) provocat per la seua presència a la manifestació del 18 de novembre en defensa d’un finançament just. Una marxa que va aplegar partits, agents socials, universitats i entitats cíviques, però no el PPCV. La decisió de la patronal autonòmica de desfilar de bracet del Consell va enfurismar Bonig, que d’aleshores ençà ha emprès una ofensiva en contra seu, coronada per la proposta de retirar la subvenció anual d’un milió d’euros que rep de la Generalitat en funció de la llei de participació institucional, aprovada pels populars i que també beneficia els dos sindicats majoritaris. Més tard, en una esmena als Pressupostos de 2018, el PPCV va demanar una reducció superior a 200.000 euros d’aquesta ajuda directa, però els partits que donen suport al Consell van preferir mantenir-la.

Abans que Bonig formulara aquesta petició —va subratllar que era injust que la UGT i CCOOreberen ajudes directes, i la Intersindical, no— la cúpula empresarial havia estat a punt de trametre-li una carta dura, però en darrera instància van desestimar-ho a fi de no agreujar el conflicte. En qualsevol cas, el senador Pedro Agramunt, que va presidir la patronal a la segona meitat dels anys 80, ha comunicat a les dues parts el seu malestar profund per la situació creada.

Guerra freda

La no presència en la manifestació del 18 de novembre no va trobar cap dissident al si del grup parlamentari. “Era lògic que no acudírem a una convocatòria sectària l’única consigna de la qual era posicionar-se contra el Govern del PP; tothom sap que nosaltres també exigim un finançament just per als valencians, però els dos grans partits que han governat Espanya són igual de responsables, no podem culpar-ne en exclusiva un dels dos”, afirma un diputat que no pensava acudir a la marxa reivindicativa encara que els populars s’hi hagueren adherit. “Quan vam eixir al carrer a defensar l’educació concertada, hi havia el triple de gent que en la manifestació del finançament”, continua, “en lloc d’organitzar aquesta protesta, al Consell li hauria interessat més arribar a acords amb nosaltres, que consensuàrem una posició conjunta”.

Certament, de posicions conjuntes amb l’oposició, ja n’hi havia hagudes. El 26 d’octubre passat, per exemple, els cinc grups amb representació a les Corts van demanar una “reforma immediata del sistema de finançament que establesca un nou model amb recursos suficients repartits equitativament entre totes les autonomies, que possibilite als valencians i les valencianes tenir uns serveis fonamentals dignes i exercir les nostres competències pròpies”. A més, el text també feia referència a les inversions de l’Estat al País Valencià, “compensant, en tot cas, la insuficiència inversora dels últims anys i dedicant una quantitat de recursos ajustada al nostre pes poblacional, tal com arreplega la reforma del nostre Estatut d’autonomia aprovada per les Corts”. En tercera instància, el document proposava “el reconeixement dels dèficits de finançament i l’establiment de mecanismes de compensació perquè el nou model no nasca llastat per la injustícia diferida dels anteriors”. En definitiva, la santíssima trinitat de les reivindicacions valencianes: finançament just, inversions estatals ajustades a la població i una solució al deute històric.

Sis mesos abans, el 5 d’abril, els cinc grups ja havien rubricat una declaració “en vista de la marginació dels valencians i valencianes en el Pressupostos Generals de l’Estat de 2017”. Un text molt més dur, que manifestava el “rebuig més absolut a les inversions territorialitzades” dels comptes que acabava de presentar l’Executiu de Mariano Rajoy, segons els quals cada ciutadà valencià rebria 119 euros per càpita, clarament per sota dels 184 de mitjana. Instaven el Govern valencià a “impulsar les accions necessàries per a cohesionar els valencians i les valencianes al voltant d’aconseguir unes inversions justes per al nostre territori” i convocaven els diputats i senadors escollits al País Valencià a una trobada el 25 d’Abril, dia de les Corts, a fi de “coordinar accions per tal de revertir aquesta situació injusta”.

Els diputats populars, però, no van acudir a la cita que tindria lloc 20 dies més tard, així com tampoc els de Ciutadans. Que el PPCV se sumara a un escrit tan sever de condemna dels Pressupostos aprovats per Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro va causar un malestar important a la seu central del partit. A Bonig, de fet, van demanar-li explicacions per haver signat aquell paper i, des d’aquell dia, ha mesurat molt cada pas que feia, conscient que es juga la candidatura de 2019. Els estatuts de la formació indiquen que, com a presidenta del PPCV, hauria de ser la cap de llista a les Corts en els següents comicis, però, en qualsevol cas, com sempre, Gènova tindrà la darrera paraula.

 

Isabel Bonig jura la bandera espanyola en l’acte organitzat a Vila-real l’endemà de la proclamació de la República Catalana. / EFE

“En lloc d’haver aprofitat aquella declaració institucional per continuar treballant conjuntament, els grups del Botànic han optat per eixir al carrer a cridar ‘Mariano nos roba’”, explica un diputat de la demarcació de Castelló. “Isabel té el suport de tot el grup popular, sense fissures”, diu.

Un company de bancada trau ferro al distanciament amb l’empresariat. “No fem política per defensar els interessos dels empresaris, sinó els del conjunt de la ciutadania; dit això, ens agradaria que ells foren tan exigents amb el Govern valencià com ho són ara amb el Govern d’Espanya”. Aquest parlamentari relativitza la guerra freda amb la patronal, perquè “continuem mantenint un tracte exquisit amb els representants dels autònoms i entitats com l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA)”, i apunta que les eleccions no es guanyaran o es perdran per la sintonia que Bonig tinga amb la CEV, “sinó pels concerts educatius, l’adoctrinament a les escoles, la manca de gestió del Consell o la posició de Compromís amb relació a tot el que està succeint a Catalunya”. I, com a colofó, recorda que en 1995, quan Eduardo Zaplana va descavalcar el PSPV de Joan Lerma, que acumulava 12 anys en el Govern, “n’hi va haver prou a centrar la tasca opositora en tres temes: l’A-3, els incendis i les llistes d’espera”.

Bonig, disfressada d’Oltra

A l’escó, Bonig es belluga constantment. Riu, arrufa les celles, fa ganyotes a l’oposició, als periodistes apostats a les cabines i, sobretot, ara i adés sol·licita la paraula a Enric Morera, el president de les Corts, a qui ha comparat repetidament amb la catalana Carme Forcadell. Així que entén que s’ha atacat l’honor del seu grup, aixeca la mà i demana de respondre. Els plenaris són un no parar de torns per al·lusions i de rèpliques i contrarèpliques no contemplades a l’ordre del dia.

Les acusacions de corrupció que acostumen a fer els diputats del PSPV i Compromís sempre troben la contestació enèrgica de la líder del PPCV, envoltada per un grup de fidels en què destaquen Eva Ortiz, Luis Santamaría, Beatriz Gascó, Rubén Ibáñez, Jorge Bellver i Alfredo Castelló. Quan Ximo Puig la compara amb Donald Trump, ella trau a passejar el passat familiar, amb un avi republicà empresonat per socialista i un pare que encara milita a l’agrupació del PSPV de la Vall d’Uixó. Fins i tot ha exhibit una foto d’ella de la primera comunió per remarcar que, en aquell moment, l’actual president del Consell ja es dedicava a la política.

 

El diputat Rubén Ibáñez intervé en un plenari de les Corts. Forma part del nucli més proper a Bonig, conjuntament amb Eva Ortiz, que seu al costat d'ella, Luis Santamaría, Jorge Bellver, Alfredo Castelló i Beatriz Gascó.

“Isabel ha adoptat la mateixa estratègia opositora que Mónica Oltra, però ens adrecem a electors diferents”, opina una altra veu del partit, “i Puig, amb el seu perfil moderat i institucional, deu estar-ne ben satisfet, perquè tant l’una com l’altra li estan deixant molt de terreny lliure”.

N’hi ha que no són tan pessimistes. “La gent d’esquerres percep una Bonig molt dretana, però el ciutadà mitjà, no; en l’escala ideològica de l’1 al 10, el votant valencià del PP se situa en el 6 i col·loca el partit en el 7”, diu un diputat. “El discurs d’Isabel és liberal, però per culpa dels temes de què li toca parlar, sembla una persona més conservadora”, coincideix un altre, per a qui el gran problema, més que Bonig, és “la marca, que està molt tocada”.

Això últim explicaria que Ciutadans, malgrat la legislatura tan convulsa —amb tres síndics diferents i una escissió de quatre diputats—, estiga en condicions de mantenir o fins i tot millorar els 13 escons que va obtenir el 2015. Per bé que els populars van detectar una recuperació en detriment de Ciutadans després de l’acord —en va— de Pedro Sánchez amb Albert Rivera, la crisi catalana ha reforçat novament el partit taronja. El bon resultat d’Inés Arrimadas a les eleccions del 21 de desembre pot haver servit per solidificar encara més la posició del partit taronja.

“Si hem insistit tant en el decret de plurilingüisme i tenim Beatriz Gascó com a portaveu en educació és, precisament, per la por que Toni Cantó, amb les seues intervencions al Congrés, ens puga robar alguns milers de vots”, explica una font del grup. Gascó, directora general de política lingüística en temps d’Alberto Fabra, destaca per la seua vehemència. És l’alter ego de Bonig. La por a un Cantó candidat a la presidència de la Generalitat no és minsa.

Catalunya, El Dorado del PPCV

Un element en què tots els membres del PPCV consultats per EL TEMPS estan d’acord és la conveniència d’explotar la por al catalanisme. Que la tensió derivada del procés s’allargue alguns mesos més podria ajudar-los a recuperar el Consell.

“Sabem que aquest tema no funciona igual a Vinaròs que a Oriola, però tindrà una incidència decisiva a les grans ciutats, justament on Compromís va penetrar amb força; hem de ser capaços de persuadir els electors que el 2015 van votar-los per primera vegada, dir-los que, en realitat, Compromís no és allò que es pensaven, sinó una força que simpatitza amb l’independentisme català”, assegura un diputat que es declara “emocionat” per la foto de l’exeurodiputat Jordi Sebastià i Marta Sorlí, diputada al Congrés, a la manifestació “Omplim Brussel·les”, celebrada el proppassat 7 de desembre. “Si governaren 20 anys, serien capaços de canviar la percepció ciutadana respecte a Catalunya, però ara com ara aquest és un tema molt delicat que els fa molt de mal”, rebla, “si el PSPV es troba tan i tan afeblit és per culpa d’unes elits culturals i universitàries que van conduir-lo cap a posicions que no tenien èxit electoral”.

 

La sessió parlamentària en què els partits que donen suport al Botànic van derogar la llei de senyes d'identitat va acollir aquesta performance de la trentena de diputats populars amb senyeres coronades a les mans. / EFE

“Sempre que parlem dels Països Catalans, els partits que donen suport al Botànic ens diuen que aquest és un dels fantasmes del passat que arrosseguem i que rescatem de l'armari de tant en tant, però són tan conscients com nosaltres que es tracta d’un tema vigent que genera un rebuig considerable”.

Fins i tot a qui incomoda aquesta estratègia de victimització de Compromís i Catalunya, justifica que és “positiva” perquè “dona vots”. “És que ens ho posen molt fàcil: quina necessitat tenien de fer un decret de plurilingüisme que enfrontava la gent?”, es pregunta un diputat popular. Un altre es plany pel fet que el Consell no allargara la pugna judicial i improvisara un nou decret, que a la pràctica significa la continuïtat del model anterior.

Drama doble a València

El PPCV arribarà als comicis de maig de 2019 amb sengles gestores a la província i la ciutat de València. La crisi a nivell provincial i al cap i casal ha ajornat el congrés provincial i tots els de caire local fins després d’aquella data. A més, Vicente Betoret, que aspira a continuar de president provincial malgrat la negativa de Bonig, seu a dos escons d’ells però es troba anul·lat: en un any i mig ha intervingut una vegada a la trona de l’hemicicle i no és portaveu de cap àrea. Bonig també escruta cada moviment de l’exconsellera María José Català, el nom de la qual apareix a totes les travesses de possible candidata alternativa en 2019. I, a la capital, busca un independent que, en cas de ser investit alcalde, no signifique una competència interna.

A Madrid, Bonig no enamora massa. A la direcció del PP no sols va desagradar-li la declaració institucional contra els Pressupostos Generals. Tampoc no entén el desgavell orgànic que regna en una província clau, on voten el 54% dels valencians. Fins i tot entre els afiliats conflueixen sentiments contradictoris. “N’hi ha que no entenen que Rita Barberà, en un any, passara de ser la Mare de Déu a ser el dimoni”, explica una de les persones consultades en referència a la proposta de resolució votada per tots els grups —PPCV inclòs— el 16 de setembre de 2016, dos mesos abans de la mort sobtada de l’exalcaldessa, en què li demanaven l’acta de senadora territorial per “salvaguardar la dignitat dels valencians”. Bonig pretenia marcar una divisòria entre el PP passat i el futur.

Amb aquell gest i la signatura de la declaració institucional contra els Pressupostos estatals, Bonig va eixir de la zona de confort. Els maldecaps que tot allò va produir-li, però, van refugiar-la en la línia dura en què està instal·lada. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.