Trump-Putin: com d'amics i fins quan?

No són pocs els russos que celebren que Trump vulgui debilitar l'OTAN i veure-la reduïda a un simple instrument militar-administratiu per barrarel pas al terrorisme islamista i als refugiats. Però Trump i Putin són personatges impredictibles i aviat podria esclatar la tensió entre ells.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges





Puc assegurar que Timothy Garton Ash, professor d'història de la Universitat d'Oxford i analista de les realitats postcomunistes europees, no té cap vocació d'endevinador ni de visionari. Amb tot, el maig passat, Garton Ash publica un article en el qual, per un moment, al llarg d'unes quantes ratlles, imagina el pitjor dels escenaris: Vladímir Putin al Kremlin, Donad Trump a la Casa Blanca i Marine Le Pen, a l'Elisi. El professor no pot evitar qualificar d'"horrenda amalgama" la hipòtesi que plana sobre el seu marc mental. Amalgama a la qual dóna el nom de "Putrumpen": una formulació que sis mesos després veiem com a premonitòria. Bé, hi falta Marine Le Pen de presidenta de França, que seria el pròxim i versemblant daltabaix. "Els pobles volen recuperar el poder sobre el seu destí: tota una lliçó de llibertat", escrivia Le pen a Twitter poques hores després de la victòria de Trump. I ho escrivia com anunciant que ella es diposa a recórrer l'última etapa del seu recorregut d'incorporació al "Putrumpen". Tots el moviments de Marine Le Pen tenen com a objectiu una aliança geostratègica anti-Unió Europea que ara la victòria de Trump reforça. Aliança que va ser visualitzada el març del 2014 quan la líder ultra va anar d'observadora internacional al referèndum d'annexió de Crimea a Rússia muntat per Putin. Al cap de poc el Front Nacional francès va tenir accés a un primer tram de nou milions d'euros d'un crèdit de 40 milions concedit pel First Check Bank, un banc de propietat russa.

Però és que mentre Marine Le Pen escenificava la seva devoció per la Rússia de Putin, l'entorm de Donad Trump feia temps que hi tenia relacions intenses, finalment destapades arran de l'afer dels 19.000 correus de Hillary Clinton capturats per hackers russos. Tot plegat guarnit amb afalagaments que plantegen la pregunta clau: d'on surt aquesta "simpatia immensa", aquesta "fascinació" que es professen Donald Trump i Vladímir Putin? Què hi ha darrere? Doncs d'entrada un nom clau: Paul Manafort. Un home vinculat al Centre per l'Interès Nacional -l'antic Centre Nixon- un laboratori d'idees que no amaga la seva vocació d'apaivagament envers el Kremlin tot i les sortides de to de Putin. Els papers, publicats a l'agost per The New York Times, i més tard reconfirmats per The Guardian, diuen que Paul Manafort s'hauria embutxacat uns dotze milions de dòlars fent de conseller del president pro-rus d'Ucraïna Víktor Ianukóvitx. Assessorament en matèria política però també econòmica: sobretot en fórmules per treure diners del país mitjançant companyies offshore. Un assessorament, el de Paul Manafort, que no va poder impedir que la revolta de Maidan obligués Ianukóvitx a fugir de Kíev i demanar asil a Putin. Conjuntura en què el nucli pro-Trump del Partit Republicà va pressionar prou per impedir que Obama enviés armes al Govern ucraïnès sorgit de la revolta. Finalment, quan l'agost passat es van descobrir les seves tèrboles activitats, Manafort va dimitir com a cap de campanya de Trump.

Un fexisme roig?

La consumació del "Putrumpen" l'esperen ansiosos tant el putinisme oficialista com l'extrema dreta amb entrada lliure al Kremlin. Un personatge que cal no perdre de vista o almenys no oblidar que existeix és Aleksandr Duguin, autor d'un opuscle-pamflet titulat "Per un feixisme roig sense fronteres". Duguin, format ideològicament al grup d'extrema dreta Pamiat -connectat amb Jean Marie Le Pen des de final dels 80- i després documentalista del KGB, i militant del PC rus, representa l'anomenada Quarta Teoria Política. Es tracta d'un corrent polític nacionalista que el Kremlin s'escolta pel que suposa de barreja de feixisme i comunisme, un esguerro present en el subconscient polític d'una gran part dels seus votants de Putin. Dies abans de les eleccions als EUA, el centre d'investigacions sociològiques Levada -l'únic independent que queda a Rússia- publicava que el 50 per 100 dels ciutadans eren indiferens a la cursa per la Casa Blanca. Però de l'altre 50 per 100 se'n treien conclusions interessants: el 38 per 100 apostava per Trump i només el 9 per 100 per Clinton. No són pocs els russos que celebren que Trump vulgui debilitar l'OTAN. Que la redueixi a un simple instrument militar-administratiu per barrar el pas al terrorisme islamista, i també als refugiats, i que -com assegura el president electe- deixi de ser una eina d'assetjament als interessos de Rússia. Però aquesta percepció d'assetjament atlantista de bona part de la societat russa no es correspon amb la visió també de bona part de la societat nord-americana. Als EUA milions de ciutadans, des de les elits econòmiques i culturals -molts dels lobbies que han donat suport tant a Trump com a Clinton-, fins a gent normal i corrent, continuaran vivint amb inquietud els moviments de Putin: saben què va passar a Crimea i el Donbass i desconfien de quines poden ser les seves intencions. El comandament de l'OTAN a Brussel·les observa com el Kremlin no treu els ulls de Moldàvia, ni del Bàltic, ni de Geòrgia. No és cap fabulació, doncs, assegurar que hi ha un autèntic consens negatiu: els ciutadans dels EUA continuaran tement l'expansionisme de Putin.

Amics: de debò amics?

I aquí sorgeix la qüestió clau: com d'amics i fins quan ho poden ser Trump i Putin. Fins quan tanta "simpatia immensa" i "fascinació mútua"? No falten think tanks avisant el Kremlin que la seva alegria està equivocada, que Trump podria donar sorpreses desagradables. També hi ha qui, com l'analista del New York Times, Ross Douthat, profetitza l'enfrontament: "El més probable és que Putin s'embutxaqui les concessions i continuï pressionant, i que en tot moment posi a prova el negociador de la cabellera de color taronja, i l'empenyi, molt perillosament, a sobreactuar o a semblar dèbil, que és el que menys li agrada". Aleshores el "Putrumpen" punxaria del tot i potser Europa podria respirar.

I és que tant Donad Trump com Vladímir Putin són dos personatges impredictibles que recorden -salvant distàncies històriques- com els insults i amenaces entre Hitler i Stalin van mutar en retòrica aparentment responsable i cordial, i així poder bastir el pacte Molotov-Ribbentrop. Amb tot, repartir-se i trinxar Europa oriental no va evitar la confrontació a mort. Si alguna aportació analítica emergeix del fet de sobreposar el drama dels anys 30 a la contemporaneïtat marcada per l'arribada de Donand Trump, potser seria aquesta: que s'entenen millor els mecanismes psicosocials -emocionals, culturals, econòmics, generacionals- pels quals milions de ciutadans de la classe treballadora i mitjana es van lliurar el 1933 als deliris d'un tirà. I potser seria bo recordar aquest pensament de Stefan Zweig. "Els contemporanis mai no aconsegueixen adonar-se dels moviments de fons que determinen el seu temps".




Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.