Cròniques de recerca de benestar

Antoni Garrell: «Hem d'assegurar que els avenços científics dels grups de recerca arribin a les pimes»

Antoni Garrell i Guiu (l'Espluga de Francolí, 1953) és enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb un enorme recorregut laboral i acadèmic desenvolupat en l'àmbit de la tecnologia computacional aplicada a la producció, la gestió i el màrqueting, treballa per a diverses empreses i és director general de l'ESDi, l'Escola Superior de Disseny, amb seu a Sabadell.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quin és el paper que hauria de representar l'R+D+I en la nostra societat?

-L'R+D+I en la societat és cabdal, perquè si no hi ha R+D+I no hi ha futur. A nivell particular, no podem negar tres aspectes crucials que condicionen tot el que ocorre en aquest inici de tercer mil·lenni. El primer és la simbiosi entre telecomunicacions i capacitat de computació: això condiciona la intel·ligència artificial. Hi ha un segon aspecte, que és la digitalització de la informació: avui, el 100% de la informació i del coneixement està digitalitzat. I un tercer element, que és que la informació flueix a una velocitat enorme. Estem, doncs, reinventant la quotidianitat. I aquí hi ha la innovació. Si hom mira tot allò que és l'EURAM i en concret mira molt a Catalunya, comprova que som entre les deu primeres potències del món pel que fa a la generació de coneixement, però som a la cua de convertir aquest R+D en progrés social, perquè encara competim per cost i no per innovació.

-I per què es dóna, aquest factor?

-En una economia dominada per pimes més petites que mitjanes; demanar a les empreses que, a més de resistir, facin recerca i innovació, és gairebé impossible. Les mateixes empreses no valoren aquest element perquè amb la crisi s'han hagut d'internacionalitzar i han pogut créixer sense innovar substancialment el producte i competint bàsicament pel preu.

-A curt termini, la innovació estarà més valorada pels elements que l'haurien de potenciar?

-Ho estarà de totes totes. Perquè si no ho està, moltes empreses desapareixeran. La indústria i la societat 4.0 comporta que els productes tinguin identitat pròpia. Cada producte és individualitzat. Tots s'adapten a les persones. Tot aquest canvi radical dels productes mercès als avenços tecnològics, bàsicament comunicacions més intel·ligència artificial, vol dir que els productes, ens agradi o no, evolucionaran en aquesta línia. Si les empreses que estan en un procés d'innovació no transformen els seus productes d'acord amb aquests nous requeriments, deixaran d'existir.

-Podria posar algun exemple d'aquesta personalització?

-Instruments tan antics com el mobiliari urbà, per exemple. No és raonable que la intensitat lumínica dels carrers sigui la mateixa a les 10 del vespre que a les 3 de la matinada, quan no hi passa ningú. Per què no baixa la intensitat lumínica? Moltes ciutats empren làmpades de led, que poden tenir detectors crepusculars per tal que s'encenguin en funció no de l'hora, sinó de la llum que hi ha al carrer. I poden tenir sensors de mobilitat de persones i anar encara més lluny. Si hom es veu il·luminat però veu fosc l'horitzó, aquests focus poden saber en quina direcció es camina i fer que hi haja el nombre necessari de llums encesos en la direcció corresponent. Tot pot ser innovat i personalitzat.

-Com es pot convèncer, la societat en general, de la necessitat d'innovar?

-Quan parlo d'aquests temes, sempre demano que per un instant tanquem els ulls i visualitzem les nostres cases i mirem quines coses tenim avui i quines d'aquestes no teníem fa cinc o sis anys. Ens adonaríem que, gairebé, entre un terç i la meitat dels productes que emprem habitualment, han canviat. Molts miren la televisió a través de l'ordinador. No cal parlar dels telèfons o de com comprem. Ara, el 75% de les persones, abans d'anar a una botiga, s'informen prèviament per Internet. Moltes altres compren directament per e-commerce i abans que el producte arribi a casa nostra, fem el seguiment del seu trajecte. Si la gent observés el seu voltant, se n'adonaria. La innovació és important perquè tot canvia a una velocitat enorme i només hi ha dues alternatives com a país: o ets tu qui genera aquests productes nous, o ho faran uns altres.

-Què haurien de fer les administracions públiques per impulsar més la innovació?

-S'haurien de fixar en tres coses. La primera fa referència als models productius. Aquests, cada vegada estan més automatitzats i el que fan, d'entrada, és excloure la mà d'obra no qualificada. Tots els estudis parlen que abans del 2025, deu milions de treballadors seran substituïts per robots. Les administracions haurien d'adonar-se que només hi ha una alternativa per a seguir tenint processos productius capaços de generar treball, que és disposar de productes diferencials. Aquests surten, forçosament, del procés simbiòtic entre la recerca, el desenvolupament i la innovació. I si les administracions estan compromeses amb el progrés social, que vol dir que la gent tingui feina i l'estat pugui fer ingressos per a aplicar polítiques socials, això es tradueix a generar llocs de treball i tenir empreses competitives. Hi ha una segona consideració: no té sentit tenir universitats si després, quan la gent acaba, els coneixements adquirits no els poden aplicar al desenvolupament del lloc on volen viure. No podem formar persones perquè després hagin d'emigrar a regions més innovadores. I menys encara avui, quan l'emplaçament d'una empresa no és determinant gràcies a la telepresència. Hem d'arrelar el talent al territori. I la tercera consideració és que la innovació, sobretot, evita desigualtat i exclusió social. Hi ha un exemple evident, d'això: entre els anys 1985 i 2000, les persones de més de cinquanta anys van ser excloses de la tecnologia. A partir del 2005 es començaren a imposar conceptes com l'user interface i experiències d'usuari. Des de llavors, hom agafa un estri sense mirar res, sembla que tota la vida l'hagi fet servir. Quan això passa, ha succeït una reorientació enfocada a fer que els productes arribin a tothom. Per això, avui no hi ha persona gran que no tingui un telèfon mòbil. Innovar vol dir generar productes que s'adaptin a les persones.

-I com es podrien aplicar aquestes intencions?

-L'administració hauria d'actuar en tres línies. La primera és molt complicada, però ineludible. El propietari de l'avenç científic i de les innovacions que es donen als centres públics de recerca és l'estat. S'han de vertebrar mecanismes per a assegurar que els avenços científics que es produeixen en aquests centres arribin a les pimes; és a dir, al teixit productiu, que té capacitat de fabricar i de produir, però no d'inventar. Per això s'haurien de clusteritzar grups de recerca i empreses que puguin utilitzar els resultats de les recerques. La segona línia és fer una aposta decidida pels emprenedors i les spin-off. S'ha de fer tot extremadament fàcil fomentant la cooperació competitiva. Per exemple, si un enginyer avança amb temes d'extremitats robotitzades i aquest rep ajuts pel seu treball, haurà de ser forçat a ajudar-se d'un biòleg que treballi per definir requeriments amb iniciativa emprenedora i vagi acompanyat d'algú de comerç internacional. S'ha de cooperar des de la diversitat. Les iniciatives emprenedores individuals són del segle passat. I una tercera consideració: hem de formar part de les empreses. Que les que innovin tinguin traduccions fiscals significatives. Que allò que hom inverteix en termes reals d'innovació, es desgravi.

-Això s'ha de fer des de l'etapa universitària o es podria començar a aplicar abans?

-Doncs per exemple, el Japó és una potència robòtica perquè als anys 60-70 hi hagué una estratègia des del govern que considerà que el seu futur passava per aquest sector. El que feren fou generar campanyes de valorització de la tecnologia i això es va traduir en les pel·lícules de dibuixos animats de robots. Aquests i les persones eren amics. El Mazinger Z o el Doraemon en són dos exemples. Aquesta estratègia de convertir en quotidià la innovació i l'avenç tecnològic provoca despertar la curiositat des de petits i generar vocacions. I a partir d'aquí, tot s'enfila en una mateixa direcció.

-Quina serà la indústria més competitiva de cara al futur?

-No hi ha sectors obsolets. El que hi ha són empreses obsoletes, que seran les que no apliquin la innovació.

-Hi ha algun sector a l'EURAM que estiga un pas per endavant de la resta pel que fa a la innovació?

-El tèxtil-distribució. Sobretot, pel que fa al procés de fabricació, distribució, logística i venda de peces de roba. Els nous teixits també estan avançant molt, com les aplicacions d'indumentària professional. També en el sector de l'esport, on s'està incorporant una gran quantitat de gadgets per facilitar la pràctica esportiva, així com qüestions com la de la transpirabilitat. També caldria esmentar sectors tradicionals com el del metall i l'automoció. I he parlat del món físic, però lògicament el món del software té una gran quantitat de productes que cada dia estan sortint amb els temes de les aplicacions, o programes que utilitzen la potència dels mòbils per generar nous productes i nous serveis. I un últim que és a un pas i que aquí presenta una bona posició: el tema de la manufactura additiva i la 3D.

-I algun sector endarrerit de l'EURAM pel que fa a la innovació?

-L'agricultura. És un camp enorme per tirar endavant. Jo sempre dic que mirin a Nova Zelanda i Austràlia. La Universitat de Sidney té grups de recerca adreçats específicament a l'aplicació de la tecnologia i la intel·ligència artificial a l'agricultura, des de petits robots que van pel camp arrencant les males herbes. Això comporta que no s'emprin tants herbicides, que són altament contaminants. També estan desenvolupant productes per a regular l'estat del terra i l'estat de cadascun dels arbres individualment. És un camp en el qual hi ha molt per fer. Però molt. Tant pel tema de sostenibilitat com per a millorar la productivitat i contaminar menys. Al País Basc hi ha alguns exemples de ramaderia robòtica, amb cura robotitzada de les vaques i amb munyida automàtica.

-Com és d'important la sostenibilitat a l'hora d'innovar?

-És un tema cabdal. Hem de parlar més de sostenibilitat del producte que no de sostenibilitat en el procés productiu. Les indústries s'han de plantejar la sostenibilitat dels productes que fabriquen. Que el seu ús sigui sostenible durant la vida útil del producte i a més sigui reciclable o pugui tenir una segona vida.

-Per acabar, pensa que el creixement econòmic actual és fiable a llarg termini?

-No. Moltes pimes que abans no exportaven i ara sí que ho fan han aconseguit exportar els productes que abans no exportaven. Han anat, per tant, a nous mercats gràcies a saber competir pel preu. No s'està produint cap avenç en aquests productes perquè no hi ha inversió suficient en innovació. I quan un només competeix amb certs mercats nous a través del cost, acabarem tenint-ne d'altres que també seran capaços de competir. Per tant, no és sostenible un volum important d'exportació sense un increment de la innovació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.