Ençà i enllà

Emplatar l'1 d'octubre

La lectura que es faci del referèndum del passat diumenge serà clau per a l’esdevenir dels propers mesos. El relat que aconsegueixi quallar més entre l’opinió pública serà el que tingui més opcions de portar l’aigua al seu molí. És per això que durant la primera setmana postreferèndum, els xocs dialèctics sobre els esdeveniments han estat constants.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tothom sap que, quan parlem d’entaular-se per menjar, el primer que salta a la vista és la presentació del plat. Tan és el sabor, no és un bon inici que et serveixin un plat esquerdat, regalimant el suquet del menjar i amb el dit del cambrer a dins. Per contra, la cosa canvia molt si reps un plat de disseny, portat amb cura i amb el menjar ben col·locat. No vol dir res i les aparences, a vegades, poden enganyar. Però del que es tracta és que al potencial client li vingui de gust començar a menjar per descobrir-ho.
Al voltant d’això ha girat també aquesta setmana l’actualitat política a Catalunya. D’un costat, la Generalitat ha fet per exposar tot allò que està relacionat amb el referèndum i la seva defensa en safata de plata i amb les millors guarnicions. Al seu torn, l’Executiu estatal el deixa caure com ranxo reescalfat en plates d’alumini. Tot, en una estratègia que es mesura pam a pam.

La victòria o el no-res

Evitar un pas en fals i trobar suports. En aquests dos sentits cal entendre l’actuació del Govern català, els partits independentistes i les entitats després dels resultats de l’1 d’octubre. Uns números, sobre el paper, favorables a l’independentisme català, però que l’actuació de l’executiu espanyol els fa de difícil gestió. El setge logístic i policial a la jornada referendària ha despertat dubtes, fins i tot dins mateix de les files independentistes, sobre com calia gestionar el full de ruta posterior a la votació.

Primer calia, però, començar a construir relat i, per fer-ho, una de les millors apostes sol ser començar per buscar espais comuns. És a dir, partir de preceptes de fàcil acceptació. I doncs, dilluns, des dels sectors independentistes es va decidir posar el marc de debat entorn del que podríem definir com “l’ús excessiu de la violència policial contra persones que només volien exercir el seu dret a vot per part de l’executiu estatal, amb Rajoy al capdavant”. En aquesta direcció es manifestava a Catalunya Ràdio el president de l’ANC, Jordi Sánchez. “Ahir no només teníem un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, sinó que també teníem un espai per defensar valors democràtics i vàrem quedar tots superats per una violència gratuïta”, va expressar el líder independentista.

Des dels detractors del referèndum, en especial per part del Govern central, s’intentava contrastar aquest punt de vista posant el focus d’atenció en el fet que el referèndum era fruit d’una il·legalitat comesa per l’Executiu de Carles Puigdemont. Per tant, segons aquest relat, era culpa del president català i el seu equip la “necessària i proporcionada” intervenció de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, més quan els Mossos d’Esquadra “no havien fet la seva feina” evitant les votacions.

“Els policies vau fer el que havíeu de fer: honorar l’uniforme que vestiu, que té una història de 193 anys de vida”, reblava Juan Ignacio Zoido el mateix dilluns durant un acte de commemoració del Dia de la Policia celebrat a Sevilla. El ministre d’Interior va entrar també a contraposar l’actuació dels cossos estatals amb la passivitat dels Mossos d’Esquadra. Això contrasta amb el fet que aquests van tancar més centres electorals que el cos de Policia Nacional i la Guàrdia Civil junts.

A expenses del que arribava per part de la comunitat internacional, aquest primer enfrontament queia del costat dels independentistes, que, insistint en aquesta línia, sortien de nou als carrers de diferents localitats en protesta contra la brutalitat policial. Així ho feien actors com l’alt comissionat de les Nacions Unides pels drets Humans, que deia estar “molt pertorbat per la violència a Catalunya aquest diumenge. Amb centenars de persones, urgeixo les autoritats espanyoles que assegurin una investigació rigorosa, independent i imparcial sobre els actes de violència”. També feien el que era pertinent l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa i Amnistia Internacional, així com les principals capçaleres internacionals. “La vergonya d’Europa”, titulava amb contundència la CNN.

La jornada de dilluns va acabar amb intenses mobilitzacions a les localitats de Calella i Pineda de Mar en protesta per la presència dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol en hotels de la població i la seva actuació el diumenge, en especial al primer dels municipis, on guàrdies civils de paisà van colpejar manifestants, saltant el cordó de seguretat dels Mossos, el diumenge a la nit quan protestaven davant d’un dels hotels. Manifestacions similars es van produir també a Reus, amb quatre mil persones al carrer. Unes protestes intenses que es van allargar fins ben entrada la matinada i que servien de prèvia per a la jornada de vaga prevista per l’endemà.

Tot parat i tres lectures

Des de la setmana prèvia al referèndum els sindicats de base, encapçalats per la CGT i la IAC, havien convocat una vaga general per al 3 d’octubre. La voluntat no era altra que, un cop passat el referèndum, posar sobre la taula l’evident capacitat mobilitzadora dels sectors populars de l’independentisme i exercir pressió per accelerar el reconeixement dels resultats del referèndum.

A ningú se li escapa que les reaccions dels mercats econòmics serien clau per forçar la negociació tant a escala europea com estatal i, tot i que era una aposta arriscada —per no comptar de partida amb el suport dels sindicats majoritaris CCOO i UGT— la vaga era vista per bona part dels independentistes d’esquerres com un dels millors asos a la màniga dins de tota l’estratègia.

El cert és que des de Junts pel Sí, l’ANC i Òmnium ni es donava per bona ni es descartava l’opció. Però, la nit de diumenge, en vista de l’acció intensiva de l’Executiu estatal contra el referèndum, la balança va caure en favor d’aturar-ho tot durant un dia. “Vaga nacional, vaga general”, anunciava el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, la nit del referèndum. Tanmateix, el discurs pel qual optarien diferiria una mica del dels sindicats convocants en primera instància. “Aturada de país”, va ser la fórmula escollida per intentar guanyar transversalitat. Una fórmula a la qual, finalment, el dilluns, es van sumar tant Comissions Obreres com la Unió General de Treballadors. També el rerefons era diferent. La convocatòria inicial de la Confederació General del Treball posava en primer terme “aturar la suspensió general de drets civils experimentada aquests darrers dies (amb escorcolls, tancament de pàgines web, violació de la correspondència, prohibició d’actes col·lectius, etc.), uns drets que les darreres reformes del codi penal i la llei mordassa ja havien deixat molt malmesos”. En canvi, la convocatòria de la Taula Democràtica, que agrupa els sindicats majoritaris però també algunes patronals, al voltant de la demanda d’un referèndum, posava el centre d’atenció a la protesta contra les actuacions policials de diumenge.

El raper proper a la CUP i membre del Seminari Taifa d’economia crítica, Pau Llonch, reeixia al seu Twitter a recosir aquestes dues visions expressant que “sense la convocatòria prèvia i els preparatius de CGT i més, no hauria estat possible ni hi hauria cobertura per les plantilles” però, a la vegada, deia, “sense la suma transversal democràtica posterior no pararíem el país”.

La tercera visió en discòrdia de la vaga va ser l’aportada per l’executiu estatal, que va denunciar que es tractava d’una “vaga política” sense cobertura legal. Les declaracions més dures van arribar per part del portaveu del PP, Rafael Hernando, que considerava que era una vaga “de caràcter nazi”. Demanava a la Generalitat aturar els “tumults violents” i considerava que estava “desitjant que hi hagués un mort”.

El discurs dels detractors al referèndum derivava també en una crítica a les protestes fetes davant els cossos de seguretat, que s’estenien per segon dia a Pineda de Mar i prenien força durant la jornada de vaga especialment a la Via Laietana de Barcelona, davant la comissaria de la Policia Nacional. Mitjans afins coincidien a qualificar d’“assetjament” aquestes accions i el president del Partit Popular català, Xavier Gacía-Albiol, les anomenava “humiliació a la policia”.

Contraposats

La repressió patida a Catalunya durant l’1 d’octubre, amb quasi un miler de ciutadans agredits —un bon grapat d’ells hospitalitzats— mentre defensaven les urnes, va motivar el primer discurs extraordinari de l’actual rei, Felip VI. No s’hi va referir a les actuacions policials, però. Tot i que a ningú no se li escapa que la situació generada era l’element central que va obligar el monarca a comparèixer. Amb un discurs previsible, però no per això menys irritant per als independentistes.

Davant d’un retrat de Carles III, fill de Felip V i responsable de prohibir l’ensenyament en català el 1768, el rei anunciava que s’estaven “vivint moments molts greus per a la nostra vida democràtica”. El monarca parlà exclusivament del “menyspreu” de les “autoritats catalanes” als “afectes i els sentiments que uneixen i uniran al conjunt dels espanyols”. Menyspreava, per tant, la voluntat popular, l’única culpable, en tot cas, d’aquella jornada democràtica violentada per les actuacions de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Ni en aquest sentit ni en cap altre el monarca va sortir ni un mil·límetre del relat espanyolista sobre què ocorre a Catalunya. Acusar els mandataris polítics i ignorar que al darrere hi ha un treball decidit que va garantir l’obertura de les escoles, l’arribada de les urnes i paperetes, la configuració de les meses, l’ordre del dia en la votació i el recompte final és un argument ben habitual entre aquells que, com el rei i el president del Govern, Mariano Rajoy, volen fer veure que tot això és producte d’una bogeria transitòria protagonitzada pels dirigents. “Sé molt bé que a Catalunya també hi ha molta preocupació i gran inquietud amb la conducta de les autoritats autonòmiques”, deia, abans de concloure expressant el seu “compromís com a rei per la unitat i la permanència d’Espanya”. De fet, això era l’únic que semblava que el preocupés. I no el preu que s’estava pagant als carrers pel fet, simplement, de voler votar si aquesta unitat és la que volen o no els catalans.

L’endemà, Carles Puigdemont responia al monarca amb una —carregada de simbolisme— porta oberta al darrere. En aquest cas sí que hi havia referències a la voluntat popular com a element clau per explicar la situació present. Al rerefons, però, hi havia un gran retret. El de l’omissió del monarca a l’actuació policial. “No deixeu que ens ho malbaratin els qui, per impotència, per por o per covardia, ens voldrien d’una altra manera”, demanava. I continuava explicant que “per desgràcia no tothom voldria que les coses ens anessin bé. Hi ha qui pretén presentar la reivindicació catalana com una cosa il·legítima, il·legal i criminal”.

El rei s’havia expressat per garantir el compliment de la convivència pacífica i “en llibertat de milions i milions d’espanyols”. La crida donava a entendre que aquesta era una situació inexistent a Catalunya. Per això, el president de la Generalitat va respondre que “som una societat enormement cohesionada en la diversitat. Per això el missatge que el cap de l’Estat va voler adreçar a una part de la població no el podem compartir ni acceptar. Ignora deliberadament els milions de catalans que no pensem com ells”. La conclusió de tot plegat era que “el rei va perdre una oportunitat d’adreçar-se a tots els ciutadans a qui deu la corona, i als quals deu respecte”. Mentre el monarca només va clamar per la unitat de l’Estat i per una convivència —trencada precisament per les actuacions de la policia espanyola— Carles Puigdemont va expressar el compromís català pel diàleg. “No ens mourem d’aquí”, reafirmà. Pel que han expressat tant el monarca com el Govern espanyol, ells tampoc no es mouran.

Torn parlamentari

Entre el discurs reial de dimarts a la nit i el de Puigdemont de dimecres hi va haver una jornada de feina parlamentària en la qual van quedar explícites tres coses. La primera, que aquells que creien que el Parlament Europeu intercediria a favor de Catalunya anaven errats. Així ho feien palès els portaveus dels tres principals grups de la càmera (Populars, Socialistes i Liberals) que es reafirmaven com a aliats de l’Executiu espanyol i defensors de l’ordre constitucional.

La segona és que els independentistes tampoc haurien d’esperar cap via de diàleg amb l’Estat espanyol i les formacions polítiques contràries a la independència. Clar ho va deixar l’equip de Rajoy rebutjant qualsevol oferta de mediació com la que havia presentat Podemos o l’Església catalana. I clar, també, ho van deixar els portaveus de les matrius catalanes dels partits espanyolistes a Catalunya en les seves intervencions al faristol del Parlament després de la Junta de Portaveus en què es va anunciar el ple de dilluns dia 9 per valorar els resultats de l’1-O i aplicar-los. Albiol reclamava a tothom participar de la manifestació convocada per Societat Civil Catalana per al diumenge dia 8 argumentant que “defensar Catalunya i Espanya no és només una qüestió jurídica, es necessita defensar amb força un aspecte intangible i que és tan fort com la legalitat, el sentiment de defensa d’un projecte que és el nostre país”. Sobre la taula, de manera clara, ja sense cap mena de temor, es plantejava l’article 155 i la suspensió de l’autonomia catalana.

La darrera constatació fa referència a l’estratègia de les formacions independentistes respecte al moment i la manera com calia fer la declaració d’independència. La CUP era clara, el dia 9 s’havia de proclamar la independència sense mitges tintes. Esquerra marcava perfil baix, suposadament pels dubtes al si de PDeCAT. L’entorn d’aquests darrers feia sonar opcions com una declaració en diferit o la possibilitat de deixar refredar la qüestió uns dies.

Llenya al foc

Seguint la cuina dels resultats del referèndum, dijous van aparèixer dues notícies que posaven més entrebancs al camí dels independentistes —que van deixar que transcorregués el dia com una jornada de repòs després de les fortes mobilitzacions—. La primera era l’anunci de la decisió del Banc Sabadell de traslladar la seu social de l’empresa a Alacant per por de les conseqüències que pogués tenir el procés independentista. Tot i que no ha estat confirmada per l’empresa fins al moment de tancar aquest número d’EL TEMPS, també van aparèixer rumors de la possibilitat que CaixaBank fes el mateix. De nou, dues lectures possibles i complementàries. La primera diu que el procés independentista espanta les grans empreses, que marxen de la zona comprometent-ne el futur econòmic. La segona assenyala que, si aquestes corporacions es plantegen prendre mesures de precaució, això vol dir que la independència és una opció plausible en un futur molt proper. Aquest darrer punt es veuria evidenciat pel descens de l’IBEX-35 la darrera setmana.

La proclamació

En paral·lel als moviments bancaris, dijous el Tribunal Constitucional anunciava l’anul·lació cautelar del ple previst per a dilluns dia 9 després d’un recurs d’empara presentat pel PSC. La suspensió arriba abans que el ple fos notificat als parlamentaris.

En vista d’això, faltava saber quina és l’estratègia que farà servir el bloc independentista per esquivar els esculls jurídics. D’una banda, per divendres a la tarda es va convocar la Mesa del Parlament i la Junta de Portaveus per prendre, potser, la decisió de modificar l’ordre del dia o la data del plenari. De l’altra, Puigdemont va anunciar que dimarts compareixeria per fer una intervenció on, possiblement, es podria fer una declaració d’independència que ha centrat els esforços a la rebotiga del Govern la darrera setmana. Tot plegat, dubtes que en el moment de llegir aquestes pàgines, el lector ja haurà desvetllat, sabent quina fila farà el plat fort de l’independentisme.

Ara, cada setmana esdevindrà un interrogant que s’anirà desvelant gota a gota per evitar que l’altre —sigui el Govern català o el de l’Estat espanyol— pugui contrarestar l’estratègia escollida. És per això que, en les properes pàgines, desgranem quins són els possibles escenaris de l’endemà d’una proclamació d’independència, sigui en el format que sigui.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.