Qui té por dels Mossos d'Esquadra?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els atemptats a Barcelona i Cambrils han sumat un nou capítol a la constant distanciació entre Catalunya i Espanya. En un primer moment els governs de Puigdemont i de Rajoy van voler donar una imatge de front comú, sense esquerdes, units en la manifestació del divendres 18 d’agost. Però aquell mateix matí ja es va poder comprovar que l’Estat havia endegat una batalla per treure mèrits al Govern català i a la seua Policia. Els cossos de seguretat de l’Estat, d’una banda, i grans mitjans de comunicació ­—l’alineació definitiva d’El País ha estat clarificadora—, de l’altra, van començar un doble assetjament contra els Mossos i la Generalitat. L’objectiu era presentar l’atemptat i la resposta policial com un fracàs dels Mossos —per ser la policia “dels independentistes”— i de l’altra relacionar l’atemptat amb el procés per difícil que fos trobar-hi un vincle. Aquest últim argument s’esgotava de seguida perquè era un pur cul-de-sac: simplement retreien a Puigdemont que no fes marxa enrere amb el referèndum perquè l’Estat Islàmic havia atemptat a la Rambla.

L’atac als Mossos, en canvi, s’ha anat alimentant de notícies falses, mitges veritats i opinions gratuïtes —i sobretot precipitades, perquè han intentat embrutar el paper de la Policia quan encara es treballava en la delicada tasca d’identificar els morts. Els detractors contra els Mossos s’han agafat, com a un ferro roent, a arguments tan inconsistents com escassos. El primer criticava que els Mossos no van deixar participar altres cossos policials en l’anàlisi de l’explosió d’Alcanar. En aquest cas, són la Guàrdia Civil i la Policia Nacional els que es volien saltar la llei ­—altres cops tan sacrosanta—, perquè cada cos policial té atribuïdes unes competències i no es poden compartir a la babalà.

El segon gran atac als Mossos ha estat per un missatge al compte personal ­—no a l’institucional— d’un mosso provinent d’un policia dels Països Baixos. Segons les desinformacions interessades, l’e-mail “alertava” el Mosso sobre la perillositat de l’imam de Ripoll. En realitat, la publicació del text del missatge electrònic demostra que el policia belga demana informació al mosso, perquè l’imam és a Bèlgica i no saben d’on ve.

I la veritat és que el mosso no li va poder donar informació de l’imam perquè no en tenia. I no en tenia perquè cap cos policial espanyol no havia informat els Mossos que l’imam de Ripoll havia estat empresonat a Castelló de la Plana per tràfic de drogues i, prèviament, relacionat amb una operació antigihadista del 2007. I perquè l’Estat impedeix als Mossos rebre informació de la Interpol. Aquesta és la veritat denunciable.

Sovint el Govern Rajoy i la maquinària de l’Estat subestimen la intel·ligència de l’opinió pública catalana —i espanyola—, però aquesta vegada no han tingut en compte que l’ase dels seus cops havia guanyat popularitat sobtadament, de la nit al dia, gràcies precisament a la seva actuació en els atemptats. Costa recordar una situació en la qual els Mossos, i també la Guàrdia Urbana de Barcelona, hagin guanyat tantes simpaties com en el cas dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Amb demostracions espontànies de reconeixement als carrers de Barcelona; missatges d’agraïment i solidaritat de víctimes i familiars, i lloança pública de la política de comunicació dels Mossos. Com en els casos esmentats abans, l’única crítica hostil contra els Mossos, la llançada per un periodista contra el costum de respondre en català a les preguntes en català, va tenir una reacció popular de suport a la policia catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.