Annals de la islamofòbia

Mesquites: un conflicte 2.0

Les xarxes socials han obert nous camins i espais per a la propagació dels discursos de l’odi. Així s’ha pogut constatar en les polèmiques que s’han succeït arran de la possibilitat d’obrir centres de culte islàmic a diferents pobles del Principat. Facebook ha estat un dels principals canals per difondre els arguments antimesquita.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Encara faltaven tres anys per al naixement de Facebook i cinc per al llançament de l’edició en castellà. El maig del 2002 més d’un miler de persones van sortir als carrers de Premià de Mar (Maresme) per oposar-se a la construcció d’una mesquita al municipi. Entre els manifestants, primus inter pares, s’erigia la figura de Josep Anglada, president de la recentment creada Plataforma per Catalunya. El líder de la formació xenòfoba, originari de Vic (Osona), es valia de les protestes per fer el salt a l’arena mediàtica mentre anunciava als assistents: “Ja no esteu sols!”.  Un any més tard, el barri valencià de Russafa era testimoni d’una manifestació convocada per España 2000. Amb l’excusa de protestar contra la delinqüència i la venda de droga, els manifestants assenyalaren els veïns musulmans del barri amb crits descaradament racistes.

Aquells esdeveniments van suposar un canvi de paradigma en l’oposició a la construcció de noves mesquites. La mediatització del conflicte i la voluntat de capitalitzar el descontentament popular per part de les organitzacions d’extrema dreta marcarien les disputes posteriors.

Així es denota en cinc dels darrers casos en què hi ha hagut tensions veïnals per la voluntat d’obrir o traslladar centres de culte islàmic a poblacions com Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), Olot (Garrotxa) i Pineda de Mar (Maresme) o al carrer Japó de Barcelona.

En totes aquestes disputes, però, la batalla de les idees no s’ha dirimit només als carrers i a les institucions. Les xarxes socials, i en especial Facebook, hi han jugat un paper especialment rellevant i s’han evidenciat com un bon canal per a la propagació del malestar veïnal i els discursos de l’odi, no per força vinculats. La idiosincràsia de les eines 2.0 les ha situat, com ja vam poder veure en les campanyes del Brexit o a les darreres eleccions presidencials nord-americanes, com un dels espais predilectes dels rumors i de la propaganda.

Una terra fèrtil, versió digital, perquè el que el politòleg Pascal Perrineau va anomenar “la lepenització dels esperits” intenti plantar la seva llavor de mica en mica. És a dir, difondre les idees ultradretanes i, un cop són assumides o normalitzades per part de la població, intentar fer que això es tradueixi en vots.

No obstant això, l’historiador Carles Viñas creu que a Catalunya, a causa de “la mobilització popular i que els grans partits assumeixen part d’aquest discurs, els intents de l’extrema dreta d’aconseguir un consens ciutadà queden limitats”.

Una insatisfacció en augment

Però, com arriba a sorgir un conflicte d’aquestes característiques en una població o barri? L’antropòleg Jordi Morera exposa que, malgrat que cada cas és específic, hi ha una seqüència que se sol repetir. “Normalment, el desenvolupament té una primera fase en la qual una comunitat musulmana comença a veure que el seu local es queda petit i el volen canviar”, explica Morera. Aquesta voluntat de canvi contribueix al fet que els veïns visualitzin una comunitat que fins aleshores no havia generat cap problema i, segons aquest antropòleg, “la percebin de manera negativa perquè creuen que suposarà més afluència de gent”.

En el moment en què augmenta la disputa, els partits d’extrema dreta solen acostar-se a aquestes protestes veïnals. “Els conflictes per les mesquites tenen en comú la voluntat de buscar visibilitat per part d’aquests partits. És l’únic espai que els queda per treure el cap, els altres estan copats pel procés independentista”, exposa Viñas, que detalla com, sovint, quan aquests partits arriben “hi ha un procés de substitució del veí del poble que queda arraconat per aquesta gent”. Contribueix a aquesta idea també el fet que, segons Morera, “molts dels veïns se senten incòmodes amb aquestes persones d’extrema dreta. Els veïns es queixen i els seus arguments haurien de ser escoltats abans de l’arribada de la ultradreta. I cauen en l’error de dir que tots són feixistes i que no s’arreglarà res”.

Concentracions racistes. Manifestació celebrada a l’Hospitalet convocada per la fantasmagòrica Pegida, a imitació del moviment alemany ultradretà. Tots resultaren ser membres de PxC, inclosa la direcció / Jordi Borràs

Espiral 2.0

“L’opinió pública no sempre coincideix amb l’opinió publicada, però en l’era digital aquesta és, sobretot, la que circula per les xarxes”. Així de clar es mostra l’antropòleg Carles Feixa sobre l’impacte que poden tenir les xarxes socials. Ell mateix afegeix la variable que “els grups de Facebook tenen un efecte difús quan la seva base són ciutats mitjanes o grans, però poden tenir un efecte més directe quan se centren en una població petita, un barri o una institució”.

Els usuaris de la mesquita no solen participar en aquestes xarxes i, per tant, hi ha una manca d’opinions contràries”, exposa Feixa. També ho denota així Kadijatu Dem, psicòloga i membre d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, que ha estudiat les reaccions a les xarxes socials locals un cop aparegut el discurs antimesquita. “Només una o dues de les persones que intervenien en el debat generat al grup de Facebook formaven part de la comunitat musulmana”, exposa Dem. A aquesta falta de representació Feixa hi suma “el silenci dels poders públics i dels líders veïnals enfront d’aquestes situacions”. Això es deu al fet que sovint des dels consistoris les reaccions a aquest conflicte són, en certa manera, ambigües, per por de perdre vots, tal com apuntava anteriorment Morera.

Això, doncs, serveix per, en paraules de Viñas, “generar un context per després aprofitar-lo per mobilitzar una part de la població que possiblement, sense un condicionament previ, no acceptarien formar part d’aquestes protestes”.

A més, en les xarxes socials, el discurs de l’odi juga amb unes característiques particulars que ens situen en un paradigma diferenciat del tradicional, amb més capacitat de fer virals les idees. Aquest fenomen, gràcies a l’agilitat del clic i la connexió a internet, es produeix de manera més ràpida que en el boca-orella. Feixa hi afegeix un segon factor, basat en el fet que “en les relacions mediades per pantalles hi manca l’empatia de les relacions cara a cara, la qual oposa menys barreres a parlar malament dels altres”. El que explicita Feixa es veu amplificat quan a més a més hi entren en joc les opinions expressades a les xarxes —hi romanen i sempre poden ser compartides— i el factor de l’anonimat, un dels principals incentius per difamar en el món 2.0.

Vinculat amb això, Feixa remarca que d’opinions n’hi ha d’informades i desinformades, i que “com que a les xarxes la informació no es contrasta, la veritat i la mentida —el que ara se n’ha dit postveritat— s’igualen”.

En una entrevista al web de la fundació Bosch i Gimpera, l’antropòloga Olga Jubany afegeix també un altre incentiu per a la propagació del discurs de l’odi a les xarxes: “La gent no acostuma a denunciar fets com aquests, i hem vist que els mecanismes de denúncia propis de les xarxes socials no funcionen”.

Amb tot, però, el que fa que aquest discurs de l’odi expressat a les xarxes hi estigui tan present és que el món digital forma part de la vida offline i, per tant, té la capacitat d’influenciar-la, ja sigui en forma de noves persones que entren a militar en formacions ultradretanes —tot i que a casa nostra siguin poc rellevants— o bé reforçant una visió de la societat basada en el “nosaltres” i en els “altres”. Així doncs, entendre avui els conflictes sobre l’obertura i el trasllat de centres de culte islàmics implica posar el focus sobre el que passa al món digital.

Lideratge frustrat. Míting de PxC a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, amb l’ex-líder del partit com a protagonista, Josep Anglada, el 2 d’octubre del 2011.

OLOT

A finals del 2015 la comunitat musulmana olotina, agrupada entorn de l’associació Al-Rahma, va iniciar els tràmits per traslladar el seu centre de culte, fins llavors ubicat al centre urbà, al barri de Sant Miquel. La finalitat era aconseguir un espai més gran i més proper a la zona on hi ha força persones de la comunitat.

Després dels tràmits pertinents, quan es comença a fer públic, “sorgeix un grup de veïns que diuen que no volen cap mesquita”, explica la portaveu d’Al-Rahma, Laila El Gamouchi, que denota que “són quatre veïns que sempre tenen conflictes al barri i truquen per queixar-se dels veïns”. La campanya duia per lema “Salvemos Sant Miquel, Salvemos Olot”.

Qui ha estat liderant aquest moviment antimesquita és Plataforma per Catalunya, que el 2015 va perdre el regidor que tenia a la capital de la Garrotxa, de la mà del seu candidat local, Ignasi Mulleras. Germà de Javier Mulleras, regidor del PP a Barcelona, el d’Olot té una llarga trajectòria dins l’extrema dreta. El 1988 es va presentar a les eleccions autonòmiques catalanes amb les Juntas Españolas, germen del qual més endavant naixeria Democracia Nacional, on militaria fins a fer el pas a PxC el 2009. En l’actualitat està encausat per l’intent d’assassinat de l’antic líder de PxC, Josep Anglada.

Una bona part de les crítiques a la construcció d’aquest centre de culte, que es va inaugurar el més de març passat, van ser proferides a partir de la pàgina de Facebook de Plataforma per Catalunya i en comentaris a les notícies publicades a la respectiva pàgina d’Olot TV. També es va optar per una campanya més convencional amb la distribució de 15.000 pamflets amb el lema “Estem orgullosos de viure i ser d’Olot”. Pamflets idèntics, amb el nom de la població com a única diferència dins del redactat, han estat també repartits a Molins de Rei i Pineda de Mar.

 

MOLINS DE REI

En aquesta població del Baix Llobregat el conflicte va esclatar l’agost del 2016 quan la comunitat musulmana va anunciar que, després de diversos intents fallits, havia trobat un lloc que reunia les condicions legals per ser utilitzat com a centre de culte. L’obertura d’aquest espai ha quedat aturada per una modificació de l’ordenança d’ubicació —de l’any 2013— dels llocs de culte feta per l’ajuntament, i avui la comunitat se segueix reunint en espais cedits.

El mateix setembre, un grup de 80 veïns va recórrer els carrers del municipi per reclamar que no s’obrís la mesquita. També, al cap de poc, “es va crear una pàgina de Facebook, ‘No al centro de culto Carrer Sant Sebastià Molins de Rei’, en què es deien barbaritats”, explica Gemma Milian, militant d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, que considera que “les xarxes socials s’han utilitzat per fer difamació de la comunitat musulmana i la gent que els donava suport”.

La pàgina esmentada va exercir, mentre va estar en funcionament, de portaveu dels veïns que s’oposaven a l’obertura del centre de culte, entre els quals no ha arribat a despuntar cap lideratge. Tampoc PxC, que va crear la pàgina de Facebook ‘PxC Molins de Rei’ l’octubre del 2016, té cap cara visible a la localitat ni ha estat capaç de generar contingut propi al Facebook més enllà dels comentats pamflets. També el nou partit d’Anglada, Som Identitaris, ha intentat a partir del seu web agafar-se a roda del conflicte, tot i que no ha tingut presència efectiva.

 

PINEDA DE MAR

El 2014, la comunitat islàmica de Pineda de Mar (Maresme) va adquirir un terreny ubicat a pocs metres d’on fins avui hi tenia un dels tres centres de culte que hi ha a la localitat. Quan el 2016 van decidir iniciar els tràmits per començar les obres, es va iniciar una espiral de protestes per part d’un grup de veïns organitzats al voltant de l’Associació de Veïns de Can Bel.

La seva pàgina de Facebook, conjuntament amb el grup —dins la mateixa xarxa social— ‘Actualidad en Pineda de Mar’, que els veïns utilitzen per difondre informacions relatives a la població, han estat els principals espais de difusió d’aquestes idees i de confrontació amb altres veïns.

Segons els estudis fets per Kadijatu Dem, els comentaris que s’han produït en aquest grup respecte a la nova mesquita han estat contraris a aquesta en un 82%, tots fets per persones percebudes com a “autòctones”; i del 18% que s’hi ha manifestat a favor, només un 13% dels que ho han fet eren percebuts com a migrants o fills de migrants. D’entre els comentaris contraris, destaca el fet que un 38% d’aquests denunciaven l’abandonament del barri per part de l’ajuntament, seguits de l’oposició implícita a la mesquita (24%). Els arguments que exposaven dels efectes negatius de la construcció del centre suposaven un 13%, mentre que els perjudicis contra la comunitat musulmana eren el 6%. Dem destaca també que els comentaris en favor de la mesquita han estat gairebé sempre en resposta a altres que la criticaven.

Més enllà de les xarxes, els veïns van organitzar diferents mobilitzacions, entre les quals destaca la del 16 de juliol, quan 200 persones van tallar la carretera N-II, amb Josep Anglada present. Malgrat els intents del vigatà de ser el canalitzador polític d’aquest malestar, finalment va ser PxC, per mitjà de les visites a la població de la regidora de Mataró Mònica Lora i el secretari d’organització Jordi de la Fuente —antic líder del neonazi Movimiento Social Republicano— que aconseguirien investir David Rojas, un dels líders de la mobilització veïnal, com a futur alcaldable de la formació a la localitat.

El gener del 2017 va començar la construcció de la nova mesquita. Ara com ara, el debat a les xarxes s’ha relaxat i no s’han registrat més incidents.

Imatge d'una manifestació antimesquita a Sant Feliu de Llobregat

 

 SANT FELIU DE LLOBREGAT

En aquesta ciutat hi ha un espai de culte islàmic des del 2004. L’abril d’aquest any, davant la voluntat de la comunitat musulmana de traslladar-se a un espai més gran al barri de Can Calders, un grup de veïns encapçalats pel partit hereu de la neonazi CEDADE, Democràcia Nacional (DN), van iniciar una campanya en contra de l’obertura d’aquest centre.

La pàgina de Facebook d’aquest partit ha estat un dels principals focus d’hostilitat a la mesquita a les xarxes socials. “Hi va haver un grup de 20 o 30 persones de DN que van entrar al meu perfil i al canal d’entrevistes que tenim amb l’ajuntament i em van començar a insultar. Els vaig haver de bloquejar”, explica l’alcalde, Jordi San José, que s’ha posicionat fermament en favor de l’obertura d’aquest centre, fet que li ha estat fortament recriminat pels sectors antimesquita. San José ha anunciat a aquest mitjà que segurament el centre podrà iniciar la seva activitat a principis de setembre.

Abans d’això, però, la població va viure el 8 de juliol una manifestació dels antimesquita a la qual van assistir més d’un centenar de persones. Compartint protagonisme al capdavant de la manifestació, entre els presents, hi destacaven Josep Anglada i Manuel Canduela, el líder de DN i ex-cantant del grup RAC (Rock Against Comunism) División 250. “El que més em va sobtar d’aquesta manifestació és que els líders de dues famílies de l’extremadreta històricament enfrontades anessin junts”, declara Carles Viñas, que afegeix que “són forces petites i debilitades i que s’aferren a crear una mica d’unitat d’acció en les manifestacions antimesquita, l’únic lloc on poden fer-ho”.

A banda dels líders nacionals de les dues formacions, destaca la presència dins del moviment del líder local de DN, Antonio Castellón, que llueix la cara de Hitler tatuada al braç dret, entre més simbologia filonazi. També destaca el perfil de Facebook de la seva parella, que utilitza el sobrenom de l’aviadora nazi Hanna Reitsch. Aquest darrer ha estat un dels usuaris més actius a les xarxes a l’hora de fer campanya contra la construcció de la mesquita. Tant a Castellón com a la seva companya se’ls pots veure fotografiats a la seu de l’Hermandad d’Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona, de costat amb un ex-combatent de la División Azul

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.