Ministeri d'Afers Exteriors

Viet Thanh Nguyen: "En algun moment tots els migrants ens hem sentit partits en dos o fent d'espies"

Edicions 62 du al lector català una novel·la d'espies resultant d'una intensa reflexió existencial i política. L'autor, refugiat de la guerra del Vietnam, projecta els seus sentiments sobre el personatge de ficció que encarna la figura del sol·licitant d'asil, l'estatus del qual avui trontolla a bona part d'Occident. Parlem amb Viet Thanh Nguyen sobre la seva novel·la, El simpatitzant (Barcelona, 2016, Empúries), i la crisi d'identitat que hom hi pot inferir.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha canviat molt la situació des que et van acollir els EUA amb l’estatus de refugiat?

Crec que les coses van a pitjor respecte als 70. Aleshores s’acollien refugiats del Vietnam, Cambodja o Laos per la guerra que els Estats Units havia dut a aquests països i es tancaven les portes a refugiats d’Haití, per exemple. Però avui és pitjor perquè la política en matèria de refugi ha esdevingut menys generosa i s’agafa a menys refugiats d’arreu, inclosos països en els quals nosaltres hem tingut un paper militar, polític i econòmic. En allò relatiu a l’obligació americana pel que fa als sirians o centreamericans hi ha una manca de sentit d’urgència moral entre el públic americà sobre si cal o no acollir refugiats.

Però creus que avui dia seria possible per a un sol·licitant de protecció internacional assolir els teus mèrits?

Per suposat. Crec que la part de la tradició americana que m’importa és aquella relacionada amb l’hospitalitat i les societats obertes. No tot és meravellós, però moltes coses sí ho són. Durant la nostra història ha estat una constant deixar entrar persones que han optat a una millora de les seves condicions laborals i econòmiques. Molts vietnamites han capitalitzat aquestes oportunitats. Persones com el meu germà. Això ha estat extrapolable a altres col·lectius foranis, i hem vist com aquestes persones han contribuït al progrés dels EUA.

Llegint la teva novel·la hom hi infereix un conflicte d’identitats...

Vaig deixar el Vietnam amb quatre anys, quan vaig venir als EUA com a refugiat. La meva identitat sempre ha estat molt important: qui sóc, d’on vinc… Aquest problema girava al voltant del que significa ser vietnamita o ser americà. Per exemple, creixent als EUA, em sentia com un espia. Era vietnamita, però també era un americà que absorbia tots els seus costums estranys. Lluny de casad els meus pares, un vietnamita espiant els americans estranys. Vaig exagerar aquest sentiment per escriure El simpatitzant. En aquest llibre hi vaig crear un espia no figurat, però no un espia real. Ell es fa les mateixes preguntes sobre la seva identitat que jo em feia quan creixia. Però per a ell és tot molt més dramàtic. Volia que la novel·la fos entretinguda: no crec que la meva vida ho sigui. Però posar els meus pensaments a un personatge ho pot ser. I volia que la novel·la tingués una dimensió universal: el sentiment de no trobar-se a casa, de bascular entre dues identitats, és quelcom compartit per molts immigrants i refugiats. En algun moment tots hem sentit que estem partits en dos, o hem sentit que estem espiant una situació a la qual no pertanyem.

A més, hi percebo una intensa reflexió sobre el comunisme com a proposta política. És només un exercici de recerca literària o hi ha alguna cosa més?

Obviament, parlar de comunisme als EUA és complicat. És un país profundament anticomunista i els refugiats vientamites encara ho eren més. Però a la vegada sempre he sentit una profunda fascinació pel comunisme, que va implicar un gran impacte a la meva vida. Per això he sentit la necessitat de comprendre’l. Vaig crear un espia comunista per simpatitzar-hi, per veure el món a través dels seus ulls. Jo estableixo una diferència entre marxisme i comunisme. No sóc comunista perquè als països comunistes que he conegut s’hi pateix repressió i s’hi viuen desastres de tot tipus. Però sí sóc un practicant del pensament marxista, perquè és una de les vies que ens permeten ser crítics amb el capitalisme. Volia escriure una novel·la on el comunisme fos criticat profundament des de la crítica marxista: volia escriure una novel·la que pogués fer això. Era un repte, perquè als EUA no hi ha massa simpatia cap a novel·les polítiques, i molt menys per novel·les amb un pòsit marxista.

Però estaràs d’acord amb mi que la forma com una revista com Jacobin reflexiona des del marxisme dista molt de les concepcions asiàtiques...

El simpatitzant es dirimeix amb la concepció asiàtica del comunisme dels 70. Això és molt important pel que fa al context. Entre els 50 i els 70 Occident ha romantitzat el comunisme asiàtic, especialment el del Vietnam i la Xina, per posar dos exemples. Això es deu al pensament esquerranós occidental, que només pensava en els moviments comunistes asiàtics com a revolucions que lluitaven contra l’opressió o el colonialisme. Mentre que, internament, aquests països eren profundament repressius, antidemocràtics i gens lliures. El simpatitzant és una novel·la que mostra una imatge descarnada, gens romantitzada del que era realment viure en un règim com aquest. Però com a novel·la no només parla del comunisme asiàtic, també vol representar la crítica marxista mostrant el que ha passat a Occident fora i després del comunisme asiàtic fins el present. És per això que el llibre pot ser crític amb el comunisme asiàtic, perquè pensa en les nocions marxistes de llibertat que no són les mateixes que com les concebien aquestes societats. És per això que les últimes pàgines són una crítica al comunisme realment existent al Vietnam. Encara hi ha marge per a la revolució, a les últimes pàgines del llibre.

Has rebut algun retorn de la teva obra al Vietnam?

És una situació estranya, perquè els meus tres últims llibres estan essent traduïts a Vietnam, però alhora, pel que sé, el llibre en anglès ha estat vetat en aquest país: no pot ser-hi introduït. Desconec quina és la situació política i perquè els editors es mostren optimistes per poder publicar el llibre en vietnamita, mentre que la versió anglesa és percebuda com una amenaça pel Govern. Quan vaig guanyar el Pulitzer també es va donar una situació estranya, ja que molts vietnamites es mostraven molt contents i orgullosos, però els mitjans estatals, quan van informar sobre l’atorgament del premi, no van donar el meu nom. No sé com s’ho faran per aconseguir que la traducció passi la censura del Govern vietnamita. Les reaccions que m’han arribat dels lectors d’aquest país, que l’han pogut llegir en anglès, són abrumadorament positives. Però val a dir que són persones més escorades cap a posicions liberals.

Però diguem que ara el Vietnam no representa, precisament, el paradigma socialista. A qui pot preocupar un llibre com el teu?

Al Vietnam el Partit Comunista continua sent l’únic partit, però dins hi ha reformistes, liberals… Que volen obrir el país als mercats globals. Però també hi ha una línia més dura, que defensa una ideologia comunista de debò o simplement la legitimitat del partit com l’únic poder polític del país. La crítica contra el partit que subjau a la novel·la pot ser considerada com una crítica contra aquesta segona facció, que malda per mantenir la seva influència. Aquesta facció encara roman prou forta.

I què em dius de les visites de l’ex-president dels EUA al país? Això pot tenir algun efecte pel que fa a l’obertura?

Això és el que tots els que vivim fora de Vietnam esperem. Però la reforma política i l’obertura pel que fa a la llibertat d’expressió, també de l’expressió artística, tot això són qüestions que són difícils de separar del control econòmic i polític. Obama és benvingut al país perquè permet al Vietnam participar del capitalisme global: fins i tot el Partit Comunista vol que això passi. Però tota la resta d’obertures es perceben com una amenaça.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.