El 2015 l’Organització de les Nacions Unides va aprovar l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible, que conté 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que els diferents països i la mateixa ONU estan implementant des de llavors, amb millor o pitjor èxit. L’ODS 17 és l’Acció per al clima. S’està avançant, a tots els nivells, en la lluita contra el canvi climàtic i en l’adaptació de la humanitat als seus efectes? Molt poc; vegem-ne alguns aspectes.
Entre els dies 6 i 18 del mes de novembre es celebrarà a Sharm El-Sheikh, ciutat egípcia situada al sud de la península del Sinaí, la COP27. COP és l’abreviació de Conference of the Parties, la Conferència de les Parts. Les Parts són les nacions implicades en la lluita contra el canvi climàtic i algunes organitzacions internacionals, i les reunions anteriors han tingut lloc des de Berlin (COP 1, el 1995) fins a Glasgow (COP 26, el 2021), passant, entre altres ciutats, per Madrid (COP 25, el 2019). En totes aquestes reunions s’han adoptat mesures que els diferents països es comprometen a endegar i complir, per mitigar les activitats de tota mena que provoquen el canvi climàtic, i per adaptar-se als efectes d’aquest canvi. Però no ho han fet, o no ho han fet amb la intensitat que caldria, i han seguit provocant, per fas o per nefas, el canvi climàtic. I ja en veiem les conseqüències.
No tinc encara informació fidedigna de què es gestarà a la COP27, quins resultats es preveu que tingui, què ha canviat des de les conferències anteriors. Però em preocupa que no hi hagi encara un programa oficial (de temes, no tant de discursos polítics protocol·laris, que aquest sí que es pot consultar), perquè potser això vol dir que, un cop més, i parafrasejant Greta Thunberg, allò que hi haurà pot ser més “bla, bla, bla!”. Tot i així, donem de moment el benefici del dubte als organitzadors de la COP27 i esperem que els resultats de la mateixa siguin, aquest cop sí, valents i seguits per les parts.
Finalment ens hem cregut que el canvi climàtic és quelcom de ben real. Ara ja no són elucubracions d’ecologistes ni profecies de científics: són desastres que afecten l’entorn natural i l’humanitzat, els nostres bens, la nostra salut, inclús les nostres vides. No és debades que hem passat del canvi climàtic a l’emergència climàtica. Un canvi pot ser gradual, gairebé insensible i ens hi podem anar adaptant; una emergència és immediata, sobtada i cal donar-hi resposta molt ràpida perquè altrament ens passarà per damunt.
De les causes i els efectes del canvi climàtic, i de com podem apaivagar-lo (que no resoldre’l) se n’ha parlat abastament els darrers anys, per tant el lector n’hauria d’estar assabentat. Jo mateix ho he fet en alguns dels meus llibres, com Cal que siguem masovers del món. Noves reflexions sobre medi ambient (2021). Però em plau recomanar altres dos llibres que retraten, i de quina manera!, els problemes associats al canvi climàtic. Un és un llibre de denúncia i l’ha coordinat Greta Thunberg (sí, aquesta mocosa que fa pocs anys va gosar dir als governants de tot al món, i a tots nosaltres, que ho fèiem malament i que érem culpables del desastre que s’apropava). És un llibre col·lectiu amb més d’un centenar d’autors experts, des de científics a ecologistes, des de polítics a periodistes, des de ciutadans comuns a famosos. És The Book of Climate (2022) i acaba de sortir publicat en castellà: El libro del clima.
Els diferents autors ens expliquen quins són els causants de la situació climàtica crítica que estem vivint i que no para de complicar-se. A la llista ja coneguda de la indústria, l’agricultura, els lobbies del petroli, dels plàstics, etc. (i tots nosaltres, que som consumidors d’allò que produeixen) i els governs cal afegir-hi, qui ho havia de dir, els mitjans de comunicació, que han silenciat els problemes i han donat veu als negacionistes. Per sort, hi ha diferents estratègies que, amb petits pedaços, intenten recosir el teixit ambiental malmès i redreçar la situació galdosa que patim i patirem anys a venir.
L’altre llibre és de ciència-ficció, d’un autor que ha fet del canvi climàtic el teló de fons de bona part de la seva producció literària. És Kim Stanley Robinson, que amb The Ministry for the Future (hi ha versió castellana: El ministerio del futuro, 2021) clou tota una sèrie de llibres magnífics que, lluny de les guerres galàctiques i altres arguments propis de la ciència-ficció tradicional, ens pinta un futur anguniós, precisament degut al canvi climàtic. El Ministeri del Futur és el nom popular que, en el llibre, rep una agència creada ran de la COP29, suposadament celebrada a Bogotà, i que ha de vetllar per complir els acords d’aquella Conferència, protegir els drets dels ciutadans i “defensar tots els éssers vius presents i futurs que no poden parlar per si mateixos, mitjançant la promoció de la seva situació legal i de la seva protecció física”.
Sense perdre l’atractiu de les novel·les de ciència-ficció, Robinson ens fa reflexionar sobre les situacions que pot provocar en un futur proper (o que ja està provocant) el canvi climàtic en la nostra societat i en el nostre capteniment com a ciutadans. Això ja ho va fer fa anys en una trilogia molt recomanable, Science in the Capital; les tres novel·les tenen títols amb una seqüència numèrica creixent: Forty Signs of Rain [Quaranta senyals de pluja (2004)], Fifty Degrees Below [Quaranta cinc graus sota zero; la diferència rau en l’escala Fahrenheit, la més emprada als Estats Units, en lloc de la Celsius (2005)] i Sixty Days and Counting [Seixanta dies i més] (2007)]. Només la primera ha estat traduïda al castellà: Señales de lluvia). El 2015 Robinson les va refondre i resumir en Green Earth.
Però aquest autor té més novel·les de ciència-ficció situades en un futur distòpic afectat pel canvi climàtic: New York 2140 (2017) i 2312 (2012), ambdues traduïdes al castellà. La seva lectura és angoixant, perquè l’escenari, l’entorn, és el que ens han pronosticat els entesos (Manhattan sota les aigües a Nova York 2140; la humanitat estesa pel sistema solar després que la Terra hagi patit un canvi climàtic terrible i anorreador a 2312). Hom ha dit que The Ministry for the Future és una novel·la de ciència ficció de no ficció, i el mateix es pot dir de les altres novel·les de Robinson, perquè el nostre futur, lamentablement, serà poc o molt semblant al que ens pinta aquest autor multipremiat.
I com és que hem arribat a aquesta situació, ben real, de problemes ambientals generats per l’emergència climàtica? La injecció en l’atmosfera de gasos d’efecte d’hivernacle, la destrucció dels embornals naturals d’aquests gasos... no cal insistir massa en les raons, perquè les coneixem prou bé. I també els efectes: tots som conscients que darrerament s’han produït tota mena de capgiraments del temps meteorològic, del clima, i que incendis forestals, onades de calor, canvis en les rutes d’huracans i ciclons, pluges torrencials, inundacions, sequeres extremes, pèrdua de neu i gel, pujada del nivell del mar, alteracions en la distribució d’espècies, malalties associades a vectors als que les elevades temperatures i altres trasbalsos afavoreixen, pèrdues de collites, etc., són molt més freqüents que abans. Que no hi fan res els governs del món i les organitzacions mundials, com l’ONU?
The Ministry for the Future i El libro del clima són, en certa mesura, complementaris; deixant de banda l’argument de la novel·la i els casos personals del llibre col·lectiu, ambdós volums plantegen solucions a la crisi climàtica, a diferents nivells, des dels d’enginyeria als econòmics, des dels socials als ambientals. Algunes d’aquestes solucions poden semblar, efectivament, de ciència-ficció, però altres són reals, raonables, relativament senzilles i algunes ja s’estan duent a terme en diferents parts del món. Només demanen canviar la nostra manera capitalista, neoliberal, de business as usual de fer les coses i repensar de cap i de nou com interactuem amb el planeta.
Tornant a Kim Stanley Robinson i el seu Ministeri del futur, hi escriu una frase que resumeix perfectament la situació: “Durant un temps va semblar que la gran onada de calor seria com un tiroteig massiu als Estats Units: plorat per tothom, deplorat per tothom i immediatament oblidat o substituït pel següent tiroteig massiu, fins que això es va convertir en la nova normalitat”.
Cal fer vots per tal que la COP 27 assoleixi compromisos que els governs sí compleixin per fer front al canvi climàtic, i que la nova normalitat no sigui la del reguitzell de malvestats climàtiques que estem patint. No sé si als assistents a la COP 27, a més de la documentació pròpia de la conferència, se’ls pensa facilitar exemplars d’aquests dos llibres, ni si s’ha dedicat alguna sessió a debatre les propostes que s’hi fan, cosa que hauria estat molt recomanable. Caldrà esperar el comunicat de premsa de la Conferència per saber-ho.
Referències
Robinson, K. S. 2004. Forty Signs of Rain. Londres: HarperCollins.
Robinson, K. S. 2005. Fifty Degrees Below. Londres: HarperCollins.
Robinson, K. S. 2007. Sixty Days and Counting. Nova York: Bantam Dell.
Robinson, K. S. 2013. 2312. Londres: Orbit.
Robinson, K. S. 2017. New York 2140. Nova York: Orbit.
Robinson, K. S. 2021. El ministerio del futuro. Barcelona: Minotauro.
Ros, J. D. 2021. Cal que siguem masovers del món. Noves reflexions sobre medi ambient. Barcelona: Empúries.
Thunberg, G. (coord.). 2022. El libro del clima. Barcelona: Lumen.