Ençà i enllà

La màfia viu

La màfia siciliana va assassinar fa 25 anys els jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino després d’assestar a la Cosa Nostra el més gran colp de la seua història amb el ‘maxiprocés’ de 1986; en conseqüència centenars de mafiosos i ‘capi’ van ser jutjats i condemnats a milers d’anys de presó pels seus crims. Avui dia la Cosa Nostra segueix viva i molt activa, té un nou ‘capo’, ha abandonat les coves i controla corporacions. Mentre, la justícia, bloquejada per dilacions i traves, continua sense esbrinar el grau de connivència entre els aparells de l’Estat italià i la màfia en aquests crims que van commocionar  Itàlia i el món, que van impedir donar el colp definitiu a Cosa Nostra i els seus còmplices.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diners i poder. Aquests són els objectius de qualsevol organització criminal mafiosa. I la Cosa Nostra no podia ser menys. Aquests objectius han d’aconseguir-se a qualsevol preu, ja que al cap i a la fi una organització mafiosa no és més ni menys que un Estat criminal sectari, i per tant secret, que es desenvolupa en paral·lel i en el mateix espai natural que un Estat convencional, però amb els seus formalismes i codis d’honor secrets, on regeixen lleis, costums i fe i obediència cega al cap.

També disposa de les seues pròpies eines de finançament i gestiona recursos, com el narcotràfic, l’especulació, el joc, el tràfic de persones, l’explotació sexual, el frau, el robatori i el segrest, entre més negocis. També es donen els impostos de protecció al comerç, anomenats pizzo, la quantia del qual representa si fa no fa el delme medieval, el 10% de la facturació i, per descomptat, amb accés a entitats bancàries per poder gestionar el seu capital procedent d’empreses pròpies o zombis, controlades per testaferros, que a Itàlia es coneixen com scafazzati (subjectes, carn de canó, utilitzats com a peons per la màfia), que tan aviat foten una pallissa a qui no paga com li peguen un tir a un altre, o bé figuren com a consellers d’una empresa.

Originàriament la màfia va nàixer com un fenomen rural per gestionar i controlar el seu territori

Segons el jurista Giancarlo Capaldo, destacat expert en la lluita antimàfia, “totes les bandes mafioses tendeixen a abandonar en les àrees urbanes les tècniques tradicionals que tenien per controlar el territori, com l’extorsió o la violència. Han comprès que avui, en una societat globalitzada, és més important controlar l’economia, la política i l’administració, que governar un territori, com feien abans”. Així mateix, el fiscal Capaldo afirma en el seu llibre “Roma mafiosa. Crònica de l’assalt criminal a l’Estat”, publicat en 2013 i absolutament vigent, que “originàriament la màfia va nàixer com un fenomen rural per gestionar i controlar el seu territori”. I certament era així i, fins i tot, Cosa Nostra tenia un lema que determina el caràcter parasitari de la màfia: “Fer costat als qui ostenten el poder o que aviat l’ostentaran”, una pràctica que no és aliena a la quotidianitat política actual en l’Estat espanyol. 

“Ara —assegura Giancarlo Capaldo— s’ha produït una transformació camaleònica, invisible a ulls de la societat: els mafiosos són persones que realitzen treballs en política, l’administració, o es converteixen en empresaris. Aquest nou model mafiós és el que s’ha imposat a Itàlia i es copia en el món”. En altres paraules, els mafiosos de la Itàlia profunda han canviat la coppola, la boina, per la corbata.
En aquest sentit, el Banc Central d’Itàlia fa valer l’anàlisi actual de l’activitat criminal organitzada, i defineix la màfia en general (Cosa Nostra, la Camorra, la ‘Ndrangheta, principalment) com “la primera empresa del país”, amb una facturació superior als 150.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 10% del PIB italià, a més de disposar de 65.000 milions d’euros en liquiditat, la qual cosa la converteix en una entitat finançadora de primer nivell, i que gràcies a la crisi poden enfortir el seu patrimoni, comprant a preus molt baixos immobles, terres o societats que travessen dificultats econòmiques o fins i tot invertir en unes altres i accedir als seus consells d’administració.

“Vint-i-cinc anys després, aquesta és l’herència. Una màfia enfortida resultant d’aquells anys de plom dels 70 i 80 del segle passat, per un treball judicial inacabat perquè el sistema polític ho va boicotejar”, asseguren les organitzacions antimàfia.

LETIZIA BATTAGLIA

Aquesta modernització 2.0 de la màfia es va anar gestant, paradoxalment, gràcies a la pressió social i judicial, des de la confirmació de les sentències de el maxiprocés de 1986 i posteriors causes contra l’entramat criminal de Cosa Nostra derivades dels assassinats dels jutges Falcone i Borsellino. En certa manera la Cosa Nostra va haver de reinventar-se, almenys actualitzar-se, per continuar fent negocis sense indignar en excés la societat que havia perdut la por de parlar de la màfia, cosa que molesta singularment els mafiosos, i que el jutge Borsellino encoratjava a practicar per trencar l’omertà (el silenci). Fins i tot membres de Cosa Nostra no van dubtar a inscriure’s en els grups antimàfia per boicotejar-ne des de dins l’activitat i reduir la pressió social, com reconeixen des del Centre de Recerca Antimàfia de Corleone.

Tant ha arribat a modernitzar-se que l’actual cap suprem de Cosa Nostra, el capo di capi, Matteo Messina Denaro, àlies Diabolik, nascut el 1962, no té res a veure en les seues aficions i estil de vida amb els seus antecessors en el càrrec, com el capo Bernardo Provenzano, del qual és hereu oficial després de la seua mort, malgrat l’etapa del Picolo. Provenzano, al seu torn successor de Totò Riina, malgrat manejar fortunes desorbitades, va tenir una vida pròpia de la indigència en la qüestió material, i la dècada llarga que va estar amagat sota terra en el seu poble natal de Corleone va viure miserablement sense veure la llum del sol literalment, per temor de ser capturat, fins que van delatar l’amagatall el 2006. Fins i tot la seua dona i els seus fills van sobreviure durant anys amb una petita bugaderia oberta a la capital de les 184 esglésies, vora la comissaria dels Carabinieri. Encara que no tenien molta clientela, sobrevivien amb les aportacions de la màfia, però sense luxes.

A Matteo Messina, que figura en les llistes dels més buscats per Europol, Interpol i FBI per complir una cadena perpètua com a coautor dels assassinats, precisament dels jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, li agradava viure i gaudir la vida a cor què vols. “Era, abans de desaparèixer, un fanàtic dels cotxes de luxe, especialment de la marca Porsche, dels  rellotges cars i de la roba de disseny de grans modistes, que lluïa en grans festes i casinos”, segons la policia antimàfia italiana. I ací podria raure el seu taló d’Aquil·les, ja que l’home és un animal de costums.

Però, com deia el jurista Capaldo, d’aquests canvis estratègics i estètics de la màfia siciliana, absolutament importats de la forma de vida i de negocis de les famílies mafioses novaiorqueses, només va començar a haver-n’hi després de l’assassinat dels jutges de Sicília el 1992, i després de l’obertura de recerques societàries i patrimonials dels membres de la Cosa Nostra, basades en les possibilitats legals que va encetar la modificació del Codi Penal italià, que establia el nou delicte d’associació mafiosa, la penalització de la jerarquia que imputa als capi els mateixos delictes i penes comesos pels esbirros, la cadena perpètua i el famós article 41bis, que implicava el compliment amb aïllament total dels mafiosos condemnats.

Tots ells van ser projectes legislatius dissenyats a la fi dels anys 60 pel diputat comunista italià Pio La Torre, que va denunciar la complicitat de la Democràcia Cristiana amb la màfia i que seria assassinat per Cosa Nostra el 30 d’abril de 1982. El 1970 Estats Units va engegar una legislació denominada Llei RICO, acrònim de Racketeer Influencie and Corrupt Organizations (Llei de Xantatge Civil, Influència i Organitzacions Corruptes) amb un perfil semblant, que servia per acusar dels crims comesos per un mafiós a tots els membres de l’organització. Així, el 2010, la Llei RICO va ser aplicada a 14 dirigents de la FIFA, sota l’acusació de teixir una xarxa de corrupció que operava des d’aquest país, on a més rebia els pagaments per acusar dels crims comesos per un mafiós tots els membres de l’organització. 

Els jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino xerren distesament

Per què els van matar

A Giovanni Falcone i a Paolo Borsellino els van assassinar no solament per haver fet trontollar els pilars de l’organització mafiosa quan van aconseguir ficar a la presó 360 mafiosos amb milers d’anys de condemna, inclosos els seus capi Riina i Provenzano, sinó també perquè els autors del doble crim sabien que aquest procés judicial no era l’últim a què s’enfrontarien en el futur. Els jutges assassinats i el pool de magistrats antimàfia de Sicília, del qual formaven part, s’havien conjurat per arribar fins al final i anorrear l’organització criminal. Els jutges sabien que el primer pas era identificar i condemnar la Cosa Nostra per crims mai resolts o atribuïts a falsos autors. 

Exercir el periodisme d’investigació a Palerm i sobre la màfia com a objectiu informatiu deixa de ser un treball per convertir-se en una manera de viure, i els records del drama s’amunteguen

Attilio Bolzoni recorda quan va trepitjar per primera vegada al gener de 1979 la redacció del diari L’Ora, de Palerm, especialitzat en periodisme de investigació i com, a partir d’aleshores, va començar a entendre com les gastava la màfia i el preu que feia pagar a la societat, els periodistes inclosos. Exercir el periodisme d’investigació a Palerm i sobre la màfia com a objectiu informatiu deixa de ser un treball per convertir-se en una manera de viure, i els records s’amunteguen després de tota una vida vivint el drama. Això és tan cert que Bolzoni és quasi una enciclopèdia humana que guarda dades i dates precises i cronològiques dels crims de la Cosa Nostra que dibuixen un panorama de terror. En una entrevista amb l’escriptor Íñigo Domínguez, autor de “Cròniques de la màfia”, el periodista sicilià cita un a un de memòria, com el cató, el drama criminal desplegat per la màfia entre 1979 i 1992: “Abans que jo arribara, havien assassinat el periodista Mario Francese, al gener de 1979. Al març assassinen el secretari provincial de la Democràcia Cristiana (DC), Michele Reina. Arribe jo i al juliol assassinen Boris Giuliano, cap de la Squadra Mobile [policia judicial de recerca]”. 

El periodista del diari La Repubblica continua el seu escruixidor relat: “El 25 de setembre, assassinen el jutge instructor Cessés Terranova. El 6 d’octubre de 1980, el president de Sicília, Piersanti Mattarella, delfí d’Aldo Moro. El 4 de maig de 1980, el capità de Carabinieri Emmanuele Basile, a Monreale, als afores de Palerm, amic de Paolo Borsellino. El 6 d’agost, el fiscal Gaetano Costa; a l’abril, el cap comunista Pio La Torre i, 120 dies més tard, al setembre, el general Dalla Chiesa. Al juny de 1983, un altre capità de Carabinieri, Mario D’Aleo, que havia substituït a Basile, i el 29 de juliol, el magistrat Rocco Chinnici, que havia substituït a Terranova”. I la llista no s’acaba ací. 

Bolzoni adverteix que aquest és un primer capítol d’homicidis dels corleonesos i que “al mateix temps en les quatre províncies de la Sicília occidental —Trapani, Agrigent, Caltanissetta i Palerm— hi ha 1.700 morts. La guerra de màfia va ser un extermini ètnic, 1.700 morts a zero. Perquè tota l’aristocràcia mafiosa va ser esborrada de la faç de la terra. Per 70 individus, i no és un nombre que et dic per dir, eren 70 els corleonesos i els seus aliats. Al final, morts d’una part: 1.700, i de ferits, a centenars. De l’altra part: zero”.

Sumari de la declaració del penedit Tommaso Buscetta davant del jutge Falcone

La recerca pendent

Els magistrats Falcone i Borsellino sabien perfectament que aquesta organització mafiosa arrelada en els costums rurals i vuitcentistes difícilment podia aconseguir l’èxit econòmic sense comptar amb la col·laboració d’una elit política corrupta, que controlava els aparells i ressorts de l’Estat, i amb l’ajuda de corporacions i entitats bancàries i financeres internacionals. A més, ja manejaven molta informació sobre les suposades negociacions que estaven duent a terme l’Estat i la màfia en plena recerca judicial.

Els magistrats s’oposaven radicalment a arribar a cap tracte amb la Cosa Nostra, perquè entenien que les pretensions de la màfia no eren altres que guanyar temps. El jutge Falcone assegurava davant els mitjans de comunicació italians, quan era interpel·lat sobre si el preocupava “la força de la màfia” i si temia per la seua vida, que “la màfia simplement actua, però no és més forta; simplement és més violenta. I això succeeix perquè com més acorralada se sent més violenta es torna. Qui de debò és fort —deia Falcone— no necessita demostrar-ho. Quan la màfia dispara és perquè s’hi veu obligada... Ells no maten mai a la lleugera, ni tan sols quan ho sembla”.

Una de les virtuts reconegudes en l’activitat del jutge Falcone era conèixer en profunditat el seu objectiu, no tant acumular dades i informacions concretes, sinó des del punt de vista sociològic analitzar els seus costums, la seua manera de pensar i, sobretot, ficar-se en el seu cap, pensar com ho farien ells i intentar comprendre com, quan i per què fan segons quines coses. Falcone demostrava conèixer sobradament el seu enemic tant com es coneixia a si mateix, i segurament sabia de la guerra tant com el mateix Sun Tzu. Per això sorprenia en ocasions quan semblava mostrar certa admiració per com pensava i actuava la màfia. Diguem que es tractava d’un altre tipus d’admiració, la mateixa que tenien els oficials de l’exèrcit britànic després de la Segona Guerra Mundial sobre els estrategs de l’exèrcit alemany. Mostraven sense pudor la seua admiració per les estratègies i tàctiques de l’enemic en el camp de batalla, però no per la seua ideologia.

No era estrany, doncs, que Giovanni Falcone reflexionara sobre Cosa Nostra qualificant-la d’“organització fascinant, amb mecanismes de sentit comú, que van entendre abans que ningú i que, en el moment en què semblen estar més dividits, com coneixen la feblesa que això suposa, s’uneixen”. Potser per això, tant ell com Paolo Borsellino sabien que negociar amb Cosa Nostra era un tremend error que podria tenir un cost fatal i irreparable, perquè la màfia no aspira a tenir parcel·les de privilegis negociats, sinó a controlar el poder en el seu conjunt. De fet, el magistrat Giovanni Falcone, en una entrevista concedida a El País Semanal el 1990 assegurava que “no hi ha polítics que se servisquen de la màfia; en tot cas, al contrari, la màfia se serveix dels polítics”, matisant Falcone que: “parle de polítics concrets; no de grups polítics”. Una percepció que era compartida per la majoria de la societat italiana. 

El 1989, amb centenars de mafiosos tancats per primera vegada pels seus crims, Cosa Nostra va intentar per primer cop assassinar el jutge. I mentre la caverna mediàtica italiana enfangava el nom de Falcone, va aparèixer una bossa d’esports amb 58 cartutxos de dinamita dins sota la casa d’estiueig del jutge. Les intencions i l’autoria d’aquest pla fallit mai no van quedar clares, si bé és possible el que va apuntar sibil·linament el magistrat: “Components dels serveis secrets treballaven en ocasions colze a colze amb els mafiosos”. Els seus avanços suposaven un problema per a moltes persones.

Enmig de la guerra mediàtica, Falcone va aconseguir un lloc en el Ministeri de Justícia, des d’on va prometre establir les bases per a una nova ofensiva contra la màfia. Els escassos mesos del jutge a Roma van permetre a l’Estat italià proveir-se de les eines legals avui vigents per lluitar contra aquesta plaga. No obstant això, a partir d’aquell moment Falcone era conscient que la seua sort ja l’havien tirada, i amb ell la del seu company Borsellino. “Estic segur que la màfia ha decidit matar-me i que, més tard o més d’hora, malgrat totes les escortes, acabarà fent-ho. Fa molt temps que tinc aquesta certesa”.

Tristament, la premonició del jutge es va complir. El dia 23 de maig de 1992 una bomba de 500 quilograms col·locada en l’autopista de Trapani a Palerm, abans d’arribar al desviament de Capaci, va explotar i va fer saltar per l’aire els vehicles en què viatjaven Giovanni Falcone, la seua dona Francesca Morillo i els seus guardaespatles. I 56 dies després, el 19 de juliol, un altre cotxe carregat amb 100 quilograms de dinamita assassinava el seu amic i company Paolo Borsellino, al costat dels seus escortes, quan anava a visitar la seua mare a Palerm.

Quan, en tots dos casos, va acudir la policia als llocs dels atemptats, es van produir fets inquietants que transcendirien dies més tard i que confirmarien les sospites de conspiració en aquests crims.  Les agendes electròniques Casio que Giovani Falcone portava dins del maletí en el cotxe, quan va ser assassinat, van desaparèixer. Igualment, els discos durs de l’ordinador del seu despatx a Roma van ser esborrats. L’agenda roja de Paolo Borsellino, on anotava meticulosament noms, dades i dates de les seues recerques, també va ser robada del seu cotxe tot just després de l’atemptat de Via D’Amelio, quan encara fumejaven els vehicles carbonitzats. Cap d’aquests objectes i documents clau de la lluita contra la màfia i els seus còmplices no es va poder recuperar i se’n va atribuir la desaparició als serveis secrets italians. Un axioma criminalista diu: “dis-me qui es beneficia amb el crim i et diré qui és l’assassí”.

El 2009 el fiscal antimàfia italià, Piero Grasso, va reconèixer que l’Estat va negociar amb Cosa Nostra als anys 80, però no va dir a canvi de què, i va assegurar que “els contactes amb la màfia van evitar diversos assassinats”, però tampoc va dir de qui. Ara bé, sí que va deixar entreveure que els jutges antimàfia ja estaven condemnats per endavant: “L’organització criminal va comprendre, després de l’assassinat de Falcone, que dur a terme l’atemptat contra el seu col·lega, el jutge antimàfia Paolo Borsellino, podia servir per accelerar les negociacions amb els representants de les institucions”. Malgrat això, les vistes obertes a Roma, Milà i Palerm sobre la “Trattativa”, les negociacions de l’Estat amb la màfia continuen bloquejades des de fa lustres.

La gran quantitat de diners que es movia entre Sicília i els EUA provenia del tràfic d’heroïna

Rosy Bindi, membre del Partit Democràtic i presidenta de la Comissió antimàfia del Parlament italià, reconeix que el temps juga en contra del procés judicial ja que el temps esborra les proves. “La relació entre màfia i política ha canviat. La màfia prefereix relacionar-se directament amb el poder econòmic, per tal com la internacionalització de la màfia no necessita suports polítics. Solament necessita vincles amb emprenedors, financers i banquers perquè cada vegada els polítics manen menys”. Per a Attilio Bolzoni només hi ha una possibilitat d’avançar i és “que aparega un penedit, però no un de la màfia, que n’hi ha molts. Un penedit de l’Estat italià és l’únic que pot aportar alguna cosa de nou. Un nou pentito de Cosa Nostra pot explicar detalls, de l’explosiu, de persones, però un penedit d’Estat, com un ex-president de la República, un cap de la Policia, un comandant general de Carabinieri, un cap dels serveis secrets et pot acostar a la veritat. El mur d’omertà ha caigut dins la màfia, però no en l’Estat italià”.

“Falcone abans i Borsellino després sabien des del minut un que tenien la sort tirada, i no van fer res per sostraure’s a la mort”, assenyala el periodista Roberto Saviano a l’hora de glossar la labor d’aquests magistrats. L’autor de Gomorra, que desgrana, des de dins, la Camorra —també assentada amb força a Catalunya des de fa vint anys— assegura que “hem de llegir i interpretar el martiri patit pels jutges en la seua lluita contra la màfia, sabent que no va ser possible fer marxa enrere després de tota la sang vessada. Col·legues magistrats van morir, policies… no podien amagar-se i era massa tard per canviar de vida. Pensar simplement en Falcone i Borsellino com dos homes resignats a la mort significa no comprendre el valor del seu sacrifici fins al final. Giovanni Falcone volia viure. Paolo Borsellino volia viure. Cap vocació de martiri per la seua banda, al contrari”.

LETIZIA BATTAGLIA

Així va començar tot

Les causes judicials instruïdes pels jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, entre els anys 1979 i 1992 per als tribunals sicilians contra els crims de la Cosa Nostra van tenir l’origen en la conjunció de recerques per tràfic d’heroïna, l’assassinat d’uns carabinieri i l’intent de blanqueig de molts milions de dòlars en un sospitós negoci de construcció dirigit per un cap local mafiós. El mafiós en qüestió es deia Rosario Spatola i el jutge Falcone el tenia en el punt de mira judicial per les seues sospitoses activitats econòmiques i empresarials, perquè, a més, solia guanyar amb facilitat concursos públics i n’havia aconseguit un altre més per a la construcció de 422 apartaments.

Després d’investigar el seu patrimoni i els seus moviments bancaris, va descobrir moviments de sumes importants que el van portar fins a Cherry Hill, New Jersey (EUA), lloc on residia un cosí de Spatola des de 1964. El cosí en qüestió era John Gambino, un dels caps de la Cosa Nostra als Estats Units, que compartia poder amb les famílies dels Bonanno, els Genovese, els Colombo i els Lucchese, després que Lucky Luciano “posara ordre i pau”, a la seua manera, en el crim organitzat dels convulsos anys 30. La recerca de la pista financera va acreditar que les grans quantitats de diners que es movien entre Sicília i Estats Units formaven part del tràfic d’heroïna i servien per bastir els edificis a Palerm. La droga arribava des dels països productors del Triangle d’Or. Les refineries eren a Sicília i a França, sobretot a Marsella, i des d’allí marxaven cap als Estats Units com a país de consum. A més, Spatola controlava una xarxa de blanqueig de diners procedents també de segrestos i atracaments que el mafiós supervisava. 

Gràcies a les primeres pistes, principalment seguint la dels diners —que Falcone comparava amb el rastre d’una serp—, junt amb les declaracions del mateix Spatola que acabaria sent un penedit protegit, els jutges italians van començar a poder provar l’existència de vincles directes entre la Cosa Nostra siciliana i les cinc famílies de la màfia de Nova York, i alhora van trobar vincles clars de l’entramat criminal, on l’Estat espanyol tenia un paper molt important. 

Aquesta circumstància va portar Falcone a compartir aquestes recerques amb la fiscalia de Nova York i l’FBI, els quals havien iniciat una recerca paral·lela a Nova York el 1982, precisament per aquesta activitat. Les aportacions criminalistes i les idees suggerides per Falcone en les recerques del narcotràfic van ser molt valorades pel llavors fiscal de Nova York Louis Freeh —que després es convertiria en director de l’FBI— i pels agents de l’Agència i el Departament de Policia de Nova York. També va tenir-hi un paper molt important el famós infiltrat agent especial Joe Pistone, àlies Donnie Brasco, que va viure en primera persona les tensions i guerres internes pel poder entre les famílies de la màfia de Nova York. 

D’aquesta manera va nàixer el cas Pizza Connection, així anomenat perquè es tractava d’una trama delictiva de distribució d’heroïna a través de negocis de pizzeries que la màfia gestionava als barris de Brooklyn, Bronx i Manhattan.

Les informacions compartides entre Estats Units i Itàlia van destapar l’entramat criminal del tràfic d’heroïna que, partint de Turquia, es preparava a Sicília, es distribuïa als Estats Units a través de pizzeries de la màfia, amb uns beneficis que es blanquejaven a Espanya. Fins i tot a Madrid també es van identificar laboratoris d’elaboració d’heroïna per a la Pizza Connection. 

El penedit Don Massimo Buscetta

L’agost de 1984, amb aquestes operacions en marxa, va aparèixer en escena Tomasso Buscetta, àlies Don Massimo, l’home que més sabia del tràfic de drogues entre Sicília i Estats Units i que es va oferir a col·laborar fins a les últimes conseqüències amb el jutge Giovanni Falcone.  Ja havia perdut tot el que li era important menys la vida. Els corleonesos de Totò Riina havien assassinat tots els seus homes, amics i diversos membres de la seua família, inclosos els seus dos fills. De fet, va intentar suïcidar-se a la presó fastiguejat de la seua vida, segons va reconèixer davant la justícia i, com que no va aconseguir-ho, va optar per venjar-se col·laborant amb ella. Solament va demanar ser tractat com un testimoni protegit a Estats Units i començar una vida nova. I així va ser fins a la seua defunció als 72 anys a Nova York.

L’arribada de Buscetta a la vida de Falcone va ser tot un regal, perquè, si algú sabia com organitzava la màfia els seus negocis de drogues, era ell. En el seu bagatge com a mafiós, Don Massimo va aconseguir construir a Brasil una de les màximes estructures de producció i tràfic d’heroïna i cocaïna, i va comptar per a la seua distribució amb una xarxa d’avionetes i avions. Alhora que va engegar diverses empreses per blanquejar els diners i es va sotmetre a intervencions de cirurgia estètica per escapar de la llei. A més d’haver fet servir identitats falses, les quals recull la seua fitxa policial de l’FBI i de l’NYPD, com ara Manuel López Cadena, Paulo Roberto Felicce i Adalberto Barbieri.

Segons Giovanni Falcone i l’FBI, el País Valencià, Catalunya i Balears han estat punts calents d’activitats de les màfies italianes i franceses

Durant 45 dies seguits Tomasso, el penedit més famós de la història criminal, va desgranar detalladament el funcionament de l’organització, les divisions entre les famílies: va reconstruir vells crims no resolts i en va delatar els autors. En una cel·la de la presó de Roma, cara a cara amb Buscetta, Falcone rebia una classe magistral sobre la Cosa Nostra explicada pel millor mestre. Van haver de passar quasi dos anys perquè Buscetta demostrara públicament el seu compromís amb la justícia. El 2 de gener de 1986 declarava en la Cort de Justícia de Nova York contra els 22 acusats de la Pizza Connection. Un mes més tard feia el mateix a Palerm en el judici de la macrocausa contra la Cosa Nostra siciliana instruïda per Falcone. El seu testimoniatge contundent en tots dos processos judicials va desembocar en la condemna de la pràctica totalitat dels reus de tots dos casos.

La Cosa Nostra al País València

Les recerques sobre els moviments de la màfia italiana, especialment la siciliana i la seua estructura germana a Estats Units, van posar sobre el tapet que l’Estat espanyol funcionava territorialment per a la màfia de la mateixa manera que per als nazis i feixistes durant la Segona Guerra Mundial. És a dir, era un lloc de protecció i negoci fàcil, on les autoritats polítiques de la dictadura i la Transició concedien absoluta impunitat.

Les recerques de Giovanni Falcone, i les realitzades per l’FBI als anys 70, tenien marcat en roig el territori del País Valencià, Catalunya i Balears com a llocs calents d’activitats de les màfies italianes i franceses, aquestes últimes formades per pied-noirs marsellesos i corsos, molts d’ells vinculats a la French Connection, que al seu torn comptaven entre els seus col·laboradors amb mafiosos italians com els Graco. 
I en aquest desenvolupament criminal l’Estat espanyol va jugar un paper clau en els negocis de la Cosa Nostra i altres organitzacions mafioses. Els últims anys de la dictadura i l’anomenada Transició van ser èpoques perfectes perquè la rica màfia trobara el seu lloc en un país pobre on tot i tots estaven en venda. 

Tant és així que la costa mediterrània, el País Valencià en particular i Benidorm, la capital de la Costa Blanca, promoguda com a destinació turística per Manuel Fraga, amb la benedicció del dictador, van tenir un paper clau en la protecció, inversió i blanqueig dels diners bruts de la màfia siciliana que va estar en el punt de mira de la justícia internacional. El fet objectiu és que membres destacats de Cosa Nostra, la facció enfrontada als corleonesos liderada per Gaetano Badalamenti, i vinculada amb les famílies de Nova York, van marcar la Costa Blanca per a les seues activitats i operacions des de finals dels anys 70. 

L’auge del turisme internacional era perfecte per camuflar-se i, a més, no solament per blanquejar el benefici de la droga, sinó també com a refugi dels esbirros de la màfia, tal com es va acreditar en el mateix sumari 2289/82 de la macrocausa contra la màfia siciliana. Només en el Tom 6 —dels 40 que el conformen— se citen en 17 pàgines les ciutats de Benidorm, Altea i Alacant com a punts calents de les operacions de blanqueig, negoci i residència dels membres de la banda de Badalamenti.

L’octubre de 1983 el jutge Giovanni Falcone, que instruïa les causes contra la màfia vinculades al tràfic d’heroïna de gran puresa, va decidir viatjar fins a Espanya i es va desplaçar a Benidorm expressament per conèixer la ciutat i entendre’n les característiques. I també perquè acabava de ser detingut Rodolfo Azzoli, considerat el blanquejador de la Cosa Nostra, i mà dreta del capo Gaetano Badalamenti. A Falcone li agradaven molt els llocs clau de les seues recerques per amarar-se de la realitat social de l’entorn on operaven els seus investigats, segons reconeix un portaveu de la policia antimàfia de Palerm. “Cosa que sempre ens posava en situació de tensió”, rebla.

De fet, Falcone va fer el mateix el 1986, anys abans, quan va visitar Marsella, després que el jutge Pierre Michel, l’assot de la French Connection, hi fóra assassinat també. En aquella ocasió, envoltat de policies francesos armats fins a les dents. La visita del magistrat antimàfia tenia com a objectiu interrogar a la presó, a Madrid, el capo Gaetano Tano Badalamenti, detingut a instàncies d’Interpol, i per inventariar les propietats adquirides amb diners del tràfic d’heroïna que el mafiós Rodolfo Azzoli, apoderat del llavors cap de la màfia siciliana Gaetano Badalamenti, havia adquirit a la Costa Blanca. 

L’obsessió de Falcone per seguir la pista dels diners, que tantes satisfaccions li havia donat en la seua carrera judicial, era clau per conèixer com operava l’organització de Badalamenti a Espanya. Deia Falcone que “un cadàver es pot fer desaparèixer en àcid. Però els diners deixen sempre rastre. La destinació dels diners situa el delicte i els delinqüents”. El jutge Falcone va investigar fonamentalment la procedència dels diners que arribaven a Espanya i la manera com s’invertien a la costa. Aquesta recerca formava part de les recerques compartides amb la fiscalia de Nova York.

Azzoli no era més que un home de palla i la seua missió era blanquejar els diners del narcotràfic adquirint propietats, especialment xalets i apartaments a la costa de Benidorm, Altea, la Vila Joisa i l’Alfàs del Pi, com a inversió, i també per a l’allotjament de membres de la Cosa Nostra. El banquer de Cosa Nostra va realitzar compres, seguint instruccions, de més d’una desena d’apartaments a Benidorm; va adquirir l’hotel Sierra Dorada i diversos apartaments en diversos edificis de Benidorm en primera línia de platja, com el denominat La Marina Sedaví. 

Rodolfo Azzoli vivia en un xalet de dues plantes en la urbanització Rocas Blancas, valorat llavors en més de 17 milions de pessetes. El mafiós italià va pagar una entrada per aquest xalet i va comentar al propietari “que esperava una àmplia suma de diners amb la qual pensava pagar l’habitatge”. Posteriorment, quan va ser detingut, la seua dona i els seus dos fills es van traslladar a un pis de l’avinguda del Mediterrani de Benidorm i van abandonar el luxós xalet per falta de pagament. Rodolfo Azzoli era considerat per la policia antimàfia com l’home que Badalamenti utilitzava per netejar diners bruts procedents de la xarxa internacional d’heroïna que el capo sicilià dirigia. Azzoli va invertir i va blanquejar a Benidorm, segons la causa judicial de Palerm, més de 1.000 milions de pessetes de la màfia. Aquesta suma de 1981 equivaldria, segons les estimacions oficials de l’INE, ara com ara, a 32 milions d’euros. 

Azzoli va arribar a Benidorm junt amb la seua família, procedent de Milà a la fi de 1981 i va ser detingut el 17 de desembre de 1982 després d’una ordre de crida i cerca d’Interpol. Azzoli va estar-se alguns mesos a la presó d’Alacant i, després de passar per un centre penitenciari de Madrid, va ser enviat finalment a la presó d’Urdaccione a Palerm. Giovanni Falcone, durant la seua estada a Alacant, va insistir a les autoritats espanyoles que li proveïren dades en general d’alguns italians relacionats amb Rodolfo Azzoli que també havien invertit grans quantitats de diners en aquesta zona, entre els quals: els germans Salvatore i Gaetano Grado, Giovanni Zarconi, Achille Cafarelli, Roberto Termini, Urize Mazolini i Gregoria Vitale.

En el sumari, en el capítol dels membres de la banda de Badalamenti, dedicat als germans Grado —una de les més importants famílies de la màfia, íntimament relacionada amb la Cosa Nostra nord-americana— es prova per confessions de penedits i d’implicats que els Grado es van refugiar a Espanya durant les vendette entre famílies sicilianes i van invertir importants sumes de diners en el nostre país mitjançant transferències legals de bancs suïssos utilitzant dues societats establides a  Liechtenstein. Els jutges van provar en el sumari que “els germans Grado [Gaetano, Antonino, Vicenzo, Salvatore i Giacomo] estaven implicats en el tràfic d’estupefaents [morfina base i heroïna de notables proporcions de puresa]. A partir de les complexes recerques s’evidencien punts de contacte amb recerques dirigides pel jutge de Trento, Carlo Palermo, amb relació a un important tràfic de morfina base, procedent de Turquia i Orient Pròxim i destinat a laboratoris clandestins sicilians per a la seua transformació en heroïna”.

“Ja en aquella instrucció”, s’afirma, “i en particular per l’admissió de diferents acusats i confessions de testimonis, sobreïx el paper de Vicenzo Grado i dels seus germans com a compradors des de 1978 fins a 1981 d’enormes quantitats de morfina base i com a distribuïdors d’heroïna per al mercat d’Itàlia septentrional i particularment per a la regió de Milà”. En el maxiprocés contra la màfia celebrat el 1986 a Palerm, Rodolfo Azzoli va ser condemnat a tres anys de presó i a pagar 6 milions de lires, després de col·laborar amb els jutges Falcone i Borsellino; els germans Grado, a 22 anys de presó cadascun. Gaetano Badalamenti va ser condemnat als Estats Units el 1987 a 45 anys de presó per ser un dels líders de l’anomenada Pizza Connection, un entramat dedicat al tràfic de drogues de 1.650 milions de dòlars en el qual s’usaven pizzeries com a punts per a la distribució d’heroïna entre 1975 i 1984.

LETIZIA BATTAGLIA

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.