Ministeri de l'Humor

La grolleria expressada a través de l’art

La publicació basca ‘TMEO’ fa 30 anys i esdevé un dels exemples de resistència de la premsa satírica. Aquest vessant barroer del periodisme va tenir les seues èpoques d’auge i fidelitat lectora. Però, a partir de la Transició, gairebé totes les experiències han resultat efímeres. Parlem amb uns dels pocs que encara mantenen l’esperit d’explicar la realitat a través dels mètodes menys convencionals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Polònia, Crackòvia, APM?... A primera vista, no és difícil distingir els programes o mitjans que fan servir la sàtira com a mètode de denúncia. Cal dir, però, que les actuals fórmules d’humor sa s’allunyen de l’estil antic, diferenciat per un to barroer que avui resultaria inadmissible. Potser és per això que la grolleria ha quedat enrere. Aquells mitjans del passat ara són estudiats en biblioteques, explicats en assaigs acadèmics, rememorats amb tendresa... Però inactius en el mercat. De fet, en el panorama lingüístic català és ben difícil trobar aquesta antiga praxi, tret d’alguns perfils de Twitter i alguns vídeos aïllats de YouTube. Més intranscendents que populars.

La subversió política sempre ha trobat en la sàtira un element cabdal per expressar les seues reivindicacions. I també, especialment, els seus malestars. En èpoques pretèrites, l’humor més barroer trobava una gran acceptació entre  el públic majoritari. Els diferenciats com a tercer estat, classes populars o poble baix es veien representats en publicacions —normalment setmanals— que van sorgir arreu dels Països Catalans. Totes, amb distintes particularitats, donaven veu als més desafavorits. També als corrents polítics més dissidents. Tant d’esquerrans com de reformistes.

El catalanista ¡Cu-cut! (1902-1912), pròxim a Prat de la Riba i a Cambó, es distanciava de L’Esquella de la Torratxa (1872-1939), destacadament republicà i anticlerical. De naturalesa similar era La Campana de Gràcia (1870-1934), també pròxim a posicions esquerranes. Tots, però, feien servir acudits masclistes i racistes. Evidentment, el context era un altre. Prova d’això eren moltes de les il·lustracions de La Traca (1884-1938), editada a València, defensora dels ideals més antifeixistes pregonats per Vicent Blasco Ibáñez. Més al sud, a Alacant, El Tio Cuc (1914-1936) es convertí en el principal mitjà en defensa d’un Estatut d’autonomia comú per a tots els valencians. Sempre publicava vinyetes d’humor verd i masclista avui inconcebibles fora dels racons més foscos i rancis, allunyats de l’aguait de les xarxes socials i del pensament evolucionat. A les Illes, Foch i Fum (1917-1936) i La Sotana Roja (1931) també empraren l’enginy per disparar contra les classes dominants a colp de ploma àcida.

L’èxit d’aquests mitjans es pot verificar si s’observa la reacció dels benestants, que contraatacaren sense èxit amb publicacions —cas d’El Pelut a Alacant o de les seccions punxants incloses en capçaleres conservadores com Diario de Valencia— per contrarestar l’efecte de la sàtira antielitista. La dictadura, evidentment, es va encarregar de censurar els escrits més agitadors. Molts dels seus creadors foren afusellats i tot quedà en el no-res durant la llarga foscor del franquisme.

Avançada la dictadura, amb el sistema present però debilitat, “la premsa satírica a Catalunya va tenir el seu moment de màxima esplendor”, referencia José Saval, responsable d’estudis hispànics a la Universitat d’Edimburg. Un període que també es va allargar durant la Transició, amb la coincidència de 14 publicacions d’aquest estil al Principat. Hi convivien Barrabás, El Papus, Por Favor... També El Jueves, editada a Barcelona i l’única que encara sobreviu. Ara competeix en el mercat satíric amb la també estatal Mongolia, publicada també en castellà.

Periodistes encara presents com per exemple Joan de Sagarra, Josep Ramoneda o Maruja Torres van ser actius col·laboradors en aquelles publicacions. També el desaparegut Manuel Vázquez Montalbán o els irrecognoscibles Amando de Miguel i Fernando Savater, que presumien de ser d’esquerres. Les publicacions mesclaven sàtira amb erotisme ordinari. I molestaven. De fet, la redacció d’El Papus va patir un atemptat perpetrat per l’Alianza Apostólica Anticomunista, la Triple A. Por Favor va ser suspesa i multada. Etcètera. En català hi hagué experiències encara més efímeres, com la d’El Corcó, editat a Sueca amb el suport creatiu de Joan Fuster. L’intent, però, de fer revifar aquells escrits característics d’inicis del segle XX va quedar només en això. I les excepcions que encara sobreviuen destaquen per ser l’excepció més que per la seua transcendència.

Una excepció a Euskadi

Sempre en queden, però, de focus de resistència. I en aquest cas, el TMEO és la publicació que esdevé l’anomalia. Rescata un llenguatge —escrit i gràfic— barroer, directe, groller i extremadament ofensiu. Un dels fundadors de la publicació, Kini, reconeix que els redactors d’aquesta revista d’humor gràfic continuen sent “uns inconscients”.

Nascuda el mes de juny de 1987 al caliu d’un ambient ben polititzat a Euskal Herria i de tensió màxima a l’Estat espanyol, TMEO va ser fruit de la unió de distintes publicacions similars “presents en les quatre províncies basques. A Vitòria fèiem un fanzine, Octopus; a Bilbao hi havia Lapurtu i a Pamplona i Sant Sebastià també hi havia exemples per l’estil”, recorda Kini. “Era un ambient d’efervescència enorme del còmic i d’altres àmbits culturals com la literatura o la música rock basca”. Llavors, el dibuixant navarrès Ernesto Murillo Simónides va proposar la sinergia d’esforços per impulsar una capçalera conjunta. La iniciativa va rebre el nom de TMEO i va tenir la seu central a Pamplona durant cinc anys. El 1992 es va  traslladar a Vitòria, on continua encara avui, sense deixar de fer tiratge en tot l’espai basc-navarrès.

La subversió política sempre ha trobat en la sàtira un element cabdal per expressar les seues reivindicacions. I també els seus malestars

Avui, TMEO és una publicació que trau número cada 15 dies. L’elaboren entre una desena de persones fixes que tenen en aquest còmic un ofici complementari. Tots ells reben el sou principal d’unes altres ocupacions: consergeria, dibuix gràfic, lampisteria... Hi ha, també, un bon grapat de col·laboradors puntuals que fan aportacions al TMEO de manera irregular. L’esperit de la publicació sempre ha estat el mateix: “Reflectir les inquietuds de cadascú. Supose que dir allò que pots dir al bar però no ho pots traure d’allí”, diu Kini.

De fet, els dibuixos publicats per aquesta revista són d’un humor profundament groller que molts dubten d’encasellar dins de la categoria d’art. Però 30 anys de trajectòria, sense ajudes institucionals ni el contraefecte de la denúncia d’uns altres mitjans —com va experimentar El Jueves amb la portada dels llavors hereus de la corona, Felipe i Letizia, copulant— atorguen al TMEO, almenys, el prestigi de la voluntat. I el mèrit d’haver mantingut la continuïtat de les publicacions pel simple plaer de fer-les. I de molestar.

Amb un excessiu ús d’elements sexuals, TMEO sembla que es busque l’enemistat de tothom. En un ambient tan polaritzat com el de l’Euskadi de fa 15 anys —amb ETA activa, amb la il·legalització de Batasuna cuinant-se als jutjats i el PP a l’assalt de la Lehendakaritza amb Jaime Mayor Oreja com a candidat— TMEO publicà una portada amb els jugadors de l’Athletic de Bilbao detinguts per la policia nacional. Era l’ordre de Baltasar Garzón, jutge llavors aplaudit pel PP i després menyspreat pel seu paper en l’activació judicial de la memòria històrica. Era, però, la més innocent de les portades. Almenys, pel que fa a les possibles conseqüències judicials.

La monarquia abans d’‘El Jueves’

“Sens dubte, nosaltres ens vam avançar a El Jueves. Però érem menys coneguts. I molt més inconscients”, reconeix Kini amb humor. Poc abans de la boda de Felipe i Letizia, TMEO va publicar en portada un dibuix que representava el comiat de soltera de l’hereva. “Hi apareixien la reina, les infantes i Letizia —eròticament despullada— amb penis de goma al cap i gaudint amb l’actuació d’un stripper”. Per si no n’hi havia prou, al cap de poc, en el número dedicat a la boda, TMEO va titular “Se’ns casa l’elefanta i aquest cabró sense aparèixer” i mostrava éssers antropomòrfics representant la família reial: un consumia cocaïna, un altre fullejava una revista eròtica...

No és estrany que l’únic sobresalt que —fins ara— ha patit el TMEO estiga relacionat amb la monarquia. “En una contracoberta”, rememora Kini, “se’ns va acudir anunciar uns adhesius —que no venien— sota el títol ‘Caga sobre els concursants d’Operación Truinfo’”. A començament de la primera dècada d’aquest segle, aquell concurs despertava la passió dels més joves i els odis dels més saturats per Bisbal, Chenoa, Rosa, etc. Aquell anunci, però, incloïa un extra. “Més adhesius disponibles: els concursants de Supervivientes, els subnormals de Gran Hermano i la família reial al complet”. Els adhesius anunciats eren d’aquells que es podien enganxar als orinadors i així perpetrar la micció sobre una imatge. “En un control, la Guàrdia Civil va requisar alguns exemplars al repartidor i ens va arribar una citació de l’Audiència Nacional per anar-hi a declarar. Per sort, el jutge va entendre que allò només era una broma —ni tan sols existien els adhesius— i va arxivar la querella”. Kini admet que “ara, tal com estan les coses, amb les xarxes digitals vigilant i amb la gent disposada a ofendre’s per qualsevol cosa, penses que és millor no remoure aquests temes. L’ambient està massa enrarit”.

Ofendre a qualsevol preu

Kini assegura que l’única militància i l’única ideologia dels redactors del TMEO és “la del tebeo”. Asseguren que no pertanyen a cap corrent ideològic de manera fixa. La seua sàtira, però, delata unes posicions més properes a uns àmbits que a uns altres. A l’Euskadi de fa uns anys, amb un ambient tan escalfat, era difícil no ser etiquetat o evitar caure en certs paràmetres de crítica que evidenciaven les simpaties. En canvi, els més ideologitzats de l’esquerra abertzale també han menyspreat el TMEO pel fet de no obeir les premisses polítiques exactes del seu corrent. Kini conta que algunes herrikotabernes i alguns gaztetxes —espais okupats a Euskadi— propers a l’esquerra independentista no van voler vendre certes edicions de la revista. “Com també hem rebut crítiques de sectors ecologistes o feministes”, confessa. “Quan no segueixes els compassos ortodoxos d’alguna gent, et criminalitzen de seguida”.

Kini destaca, en aquest sentit, portades humorístiques com la que anunciava una treva d’ETA. “Euskadi deixa les armes: tots a follar amb els del PP!”, titulava sobre un xicot d’estètica abertzale fent l’amor amb una xicota d’aparença conservadora, distingida per una creu catòlica. Alguns militants de l’independentisme basc s’ofengueren. Com també amb una portada que titulava “Espanya solidària”, i dibuixava un guàrdia civil a la tanca de Melilla triant immigrants il·legals africans perquè participaren en la cavalcada dels Reis Mags. “Alguns no entenien com podíem titllar Espanya de solidària, malgrat  la ironia evident. És quan t’adones que hi ha gent incapaç d’entendre les coses”. Les crítiques, però, eren distintes segons els destinataris. Tot i que catalogar és injust, no és malintencionat identificar el TMEO més a prop del basquisme que no pas de l’espanyolisme.

Enguany la revista celebra els 30 anys reeditant la seua primera portada, amb un bou matant un torero sota el títol “Sí als bous, 30 anys clavant cornades”. Quan se li demana, a Kini, per què publicacions com el TMEO han tingut vides tan efímeres, el guionista respon que “aquesta és la gran pregunta. Hem interioritzat aquesta publicació, l’hem fet nostra a força de tenacitat i esforç. És la nostra criatura i hem passat moments molt crítics, però l’estima sempre ens ha fet tirar-la endavant”. Reconeix que “com hem arribat fins ací és un misteri per a nosaltres. I si m’ho preguntes, et diré que estem bojos”. Possiblement, la bogeria és el tret que millor els defineix. I, sobretot, és la clau del seu èxit i del seu triomf: haver prolongat una publicació allunyada dels paràmetres convencionals pel simple gust de fer-la, cada dues setmanes, amb tots els condicionants a la contra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.