Entre el milió de persones que, fa seixanta anys, van deixar les seues cases a Algèria per fugir de la independència d'aquesta colònia francesa, es va desplaçar un bon grup de descendents de menorquins, la majoria emigrats el segle XIX, i coneguts genèricament com «maonesos». Eren sobretot els descendents dels fundadors de Fort-de-l'Eau (creat el 1849 per 45 famílies menorquines) i d'Aïn Taia (fundat el 1855 per 967 menorquins).
Segons explica Marta Marfany, traductora i estudiosa d'aquest fenomen migratori i de la seva posterior empremta lingüística en la descendència a «L'últim català colonial: Els emigrants menorquins a Algèria durant els segles XIX i XX» (article a Llengua & Literatura, 10, 1999), el fenomen va ser tan important per a Algèria com per a Menorca: «Entre els anys 1830 i 1850 emigraren de Menorca unes 9.500 persones, 6.000 de les quals es calcula que s'establiren a Algèria definitivament». L'illa va perdre gairebé un terç de la seua població.
Marfany cita després a Francesc Truyol, canceller del Consolat General d'Espanya a Algèria, que el 1888 escrivia: «No me equivoco al decir que en Argelia existen hoy a la vuelta de 20.000 individuos oriundos de Menorca y digo oriundos porque sus padres o abuelos que en ella nacieron, en su mayor parte pagaron ya tributo a la naturaleza». Els pares o avis, ja morts, havien transmès als fills «incólumes y puras sus buenos usos y costumbres que tanto caracterizan al pueblo menorquín en general y (...) escrupulosamente su idioma y el deseo de no cometer malas acciones».
El 1883, Jacint Verdaguer ja s'havia trobat Algèria plena d'alacantins (vegeu el reportatge publicat a EL TEMPS la setmana passada) i menorquins: «Tinguí un goig extraordinari a l’entrar, sentint-hi preguntar i respondre a un eixam de nois i noies la doctrina en català (...) eren los nois de les famílies de molts emigrats de la província d’Alacant i altres del Migjorn d’Espanya que van a cercar a l’Àfrica el pa i la protecció que no troben en la mare pàtria. (...) Per aquells carrers, camps i camins, un se pot dirigir en català a tots los nois i homes espanyols en la seguretat de que en català respondran: en català d’Alacant, suau i falaguer com los aires d’Andalusia, o en català de Maó, grave i ressonant com les onades del Golf de Lió».
Vuitanta anys després, poc abans de la independència, un milió de persones nascudes a Algèria i amb ciutadania francesa, també conegudes com a pied-noirs, viatjarien a França per instal·lar-s'hi.
Un dels «maonesos» més petits que van marxar d'Algèria cap a Marsella va ser en Jean-Jacques Jordi. Dues setmanes abans de declarar-se la independència —que ja es veia propera—, Jordi va arribar a una Marsella hostil amb els seus pares, la seua germana i l'avi. I recorda encara com les tres primeres nits les van passar dins un cotxe: «Vam arribar sense res. I no teníem ni un sostre. Durant tres dies i tres nits vam dormir en un cotxe, un Renault Dauphine i, per menjar, un poc de pa i un tros de pernil».
Després Jean-Jacques Jordi ha esdevingut un dels principals investigadors, a la Universitat d'Aix-Marsella, del fenomen migratori de Menorca a Algèria i de l'emigració dels seus descendents, ja pied-noirs, cap a França.
Segons Jordi, que parla a EL TEMPS amb el menorquí heretat dels seus pares, tres de cada quatre pied-noirs van decidir quedar-se a la costa mediterrània occitana o catalana: «Gairebé 750.000 es van instal·lar a la costa que va de Niça a Perpinyà. Només a Marsella es van instal·lar 120.000; a Perpinyà, 30.000 i a Montpeller més de 40.000». A Perpinyà, als anys seixanta van esdevenir, pràcticament, el 18 per cent de la població, segons Jordi: «És una de les ciutats on, proporcionalment, la població pied-noir va ser més important».
La voluntat de l'Estat francès era que la majoria dels pied-noirs no es quedaren a Occitània i Catalunya del Nord, però la costa mediterrània resultava més atractiva per a aquells que havien nascut en un país mediterrani del sud. I la rebuda de l'Estat francès tampoc no els va animar a seguir les seues instruccions: «Només ens va donar —recorda Jordi— una mica de diners per menjar. L'opinió general de l'Estat francès és que els pied-noirs no s'havien de quedar a Marsella. Des dels departaments del Mediterrani hi havia trens cap a ciutats del massís central i als departaments del nord. I els que no van voler marxar no van rebre diners de l'Estat. Era una mesura coercitiva» per fer-los marxar. «A poc a poc l'Estat va entendre que no era possible mantenir mesures de pressió i va abandonar aquesta política». El fet és que «molts pied-noirs van decidir viure a Niça, Montpeller, Perpinyà (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Besiers, Narbona, Marsella o Toló com a espais d'una nova vida».
No tots els municipis van rebre els nouvinguts de la mateixa manera i per això la distribució va ser desigual. «Marsella va ser la destinació més important dels que tornaven i no van ser ben acollits. Hi havia molts pied-noirs i això provocava malestar», explica Jordi, que ho ha estudiat i també ho va viure en carn pròpia. «No volien que els pied-noirs es quedessin. L'alcalde de Marsella, Gaston Defferre, no en volia saber res» i això encara va fer la recepció més dura. Per contra «els alcaldes de Niça, Montpeller i Perpinyà els van acollir molt bé, els pied-noirs ».
Segons Jordi, la gran majoria dels pied-noirs eren treballadors i artesans que van arribar a Marsella amb molt pocs recursos econòmics. «Els pied-noirs —diu Jordi— no eren colons amb molts diners. En realitat, pràcticament la meitat de la població pied-noir tenia, quan encara estava a Algèria, uns ingressos un 15% inferiors a la mitjana francesa (amb una categoria social semblant)». La majoria «eren artesans, obrers i pagesos, tot i que també hi havia funcionaris. Però en general no tenien fortunes».
El pare de Jean-Jacques Jordi era perruquer a Alger i va poder continuar treballant del seu ofici a Marsella, però la seva mare també es va haver de posar a treballar: «Amb el salari del meu pare ja no n'hi havia prou per viure».
Sovint, la comunitat pied-noir s'ha identificat amb el vot al Front Nacional dels Le Pen. Jordi explica que aquest fenomen es va produir, sobretot, en els primers anys d'aquest partit polític. Primer, perquè molts pied-noirs mantenien un ressentiment contra De Gaulle —que, des de la seva perspectiva, havia permès la independència d'Algèria— i després contra la immigració d'algerians a França.
Jordi opina que això només va passar «en els primers dies del partit d'extrema dreta», però «ara com ara no hi ha un vot pied-noir com tampoc no hi ha un vot jueu. No hi ha cap comunitat que voti en bloc», rebla.
‘Pied-noirs’ maonesos, tresor lingüístic
El fenomen que Marta Marfany va detectar en els anys noranta entre la comunitat de pied-noirs que tenien el seu origen a Menorca és que alguns descendents d'aquells veïns de Fort-de-l'Eau (actualment Bordj El Kiffan) o Aïn Taia encara conservaven el català com a llengua familiar a França.
«Per casualitat vaig conèixer un descendent de menorquins —explica Marfany a EL TEMPS—; un home, Bernat Ménétrier Mercadal, que havia nascut a Algèria i havia anat a viure a França de petit. Ell em va posar en contacte amb altres descendents de menorquins».
A l'estudi «L'últim català colonial: Els emigrants menorquins a Algèria durant els segles XIX i XX», Marfany va treballar amb una entrevista conjunta del 1995, dirigida per Bernat Ménétrier i on també hi havia «el Sr. Albert Cardona (nascut a Kouba el 1921 i actualment resident a l’Isle-sur-la-Sorgue, Vaucluse), el Sr. Gaston Cardona (nascut a Kouba l’any 1925 i actualment resident a l’Isle-sur-la-Sorgue, Vaucluse; germà del Sr. Albert Cardona), el Sr. Pierre Llurens (nascut a Fort-de-l’Eau el 1930 i actualment resident a França) i el Sr. Guy Socias (nascut a Fort-de-l’Eau el 1929 i actualment resident a Arcachon, Gironde)». Dels cinc, quatre parlen català i un, Albert Cardona, s'expressa només en francès, però entén la conversa.
Marfany destaca que el gentilici que feien servir tots generalment per referir-se als menorquins (i per extensió als mallorquins) d'Algèria era «maonesos» i del català que parlaven en deien també «maonès». El feien servir en l'àmbit familiar, però també en les feines del camp i, en aquest cas, segons els últims testimonis d'aquell temps, era tan utilitzat que acabaren parlant «maonès» també els seus treballadors (anomenats, per ells, «missatges»), tinguessin el seu origen a França o a la mateixa Algèria, tant era si parlaven francès com àrab. En aquest àmbit era freqüent l'intercanvi de frases en català, àrab i francès. Un dels entrevistats, Albert Cardona, recorda encara com es deia en àrab plantar faves, patates, carxofes, «sembrar fesols» o «anar a donar menjar als cavalls».
Marfany conclou que «sembla lògic, doncs, pensar que era un plurilingüisme molt centrat en les feines agrícoles i que el coneixement del català per part dels “missatges” àrabs i francesos devia ser similar al que el Sr. Cardona té de l’àrab o potser fins i tot superior, ja que cal tenir en compte que els menorquins eren els amos i els missatges treballaven per a ells».
Per altres declaracions, però, s'endevina també que, als anys seixanta del segle XX, el català començava a ser cada cop més estrany, fins i tot als carrers de Fort-de-l'Eau. En aquell moment, ja feia més de cent anys que els primers menorquins havien fundat aquell poble i faltava molt poc temps perquè hagueren de marxar a França.
La llengua havia sobreviscut i creuaria de nou el Mediterrani per quedar empeltada en famílies pied-noirs instal·lades a Occitània. Fins avui.