Una tristesa enigmàtica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha un esplèndid assaig del professor Hans Ulrich Gumbrecht, alemany establert a Califòrnia, que radiografia la vida quotidiana i les pràctiques culturals a l'Europa de l'any 1926. Des dels cotxes als trens i als avions, des de les cançons o el jazz fins a la boxa, des del gramòfon fins a la moda o, fins i tot, la gomina per als cabells, Gumbrecht fa un exercici apassionant d'immersió en un temps passat amb l'objectiu que el lector d'avui se senti en l'any 1926. El seu objectiu no és intel·lectual, sinó més aviat vivencial. Parteix del principi que és impossible una recuperació totalitzadora del passat, i per això prefereix anar conjurant alguns dels mons que es vivien l'any 1926 (la data és triada a l'atzar), re-presentar-los, en el sentit de tornar-los a fer presents.

A partir d'un record personal, la troballa del retrat d'una desconeguda escriptora que desprenia una gran tristesa i que duia les celles pintades amb llapis d'ulls, Julià Guillamon estira el fil de la seva memòria per recordar totes les dones d'una generació que ell mateix va poder observar, als anys 70, hostatjades a l'hostal familiar d'Arbúcies. La dona escriptora, fotografiada en una mena de posat absent i profundament entristit per Toni Vidal, era Rosa Maria Arquimbau (Barcelona, 1908-1992). Moderna, provocadora, frívola, Arquimbau va publicar novel·les i llibres autobiogràfics, va fer de periodista a la revista Imatges i a La Rambla (amb una secció titulada "Film & Soda"), es va implicar en el catalanisme i el feminisme, va fer de mecanògrafa, va tenir amants i va viure intensament i lliurement la seva joventut. Però la guerra i la derrota republicana la condemnaren al silenci. Encara avui, en les històries de la literatura catalana, el nom d'Arquimbau sempre apareix associat a una breu tirallonga de noms de dones escriptores.

L'apassionant llibre que li ha dedicat Julià Guillamon no sols proposa un assaig biogràfic per singularitzar la personalitat d'Arquimbau i la seva literatura. També és un fascinant i calidoscòpic exercici d'immersió en la vida cultural de la Catalunya dels anys trenta. La proposta és interessantíssima: es tracta de fer present tot allò que una persona podia fer, llegir, veure, sentir en un moment determinat del passat. És el resultat, naturalment, d'una idealització totalitzadora, perquè segurament no hi havia ningú que pogués viure amb la intensitat que Guillamon proposa al mateix moment la publicitat, el cinema (Marlene Dietrich com a model vampiresc), les nines (inoblidables nines Lenci!), les joies i els joiers, la música, les begudes, el fumar, els pentinats, les modistes, la política, la sexualitat i, sobretot, les formes de flirtejar. L'assaig de Guillamon s'acompanya de la reedició de la novel·la breu Història d'una noia i vint braçalets (1934), considerada banal i intranscendent a l'època, i jutjada severament pels sectors més retrògrads, però que llegida avui desprèn una veritat i un enjogassament captivadors. Guillamon explora en primera persona arxius i biblioteques, identifica imatges, localitza cartes, revisa les hemeroteques. Sagarra, Irene Polo, Rodoreda, i tota una llarga llista de reporters, polítics, actrius, oficinistes, vedets, etc. apareixen en un llibre en què predomina la curiositat per unes vides passades i l'interès sense nostàlgia per restituir les il·lusions d'aquella generació de dones (i d'homes). L'assaig s'omple de tota mena de fotos i d'elements gràfics, publicitaris, anuncis i cobertes de llibres. Sempre desplaçada, la vida d'Arquimbau, amb la seva solitud, les malalties, l'exili i l'oblit, és trista i, probablement, injusta, però contrasta amb la seva intel·ligència, el seu atreviment i la seva bellesa particular.

Els estudis de literatura catalana necessiten renovar-se i airejar-se, trobar complicitats en altres àmbits i, en definitiva, no deixar d'estar mai en contacte amb la vida. El de Julià Guillamon és modèlic.

L'enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l'era del flirt
Julià Guillamon
Comanegra, Barcelona, 2016
325 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.