Ençà i Enllà

'Haredim': un mur de les tradicions a Israel

Els ‘haredim’, o jueus ultraortodoxos, viuen una vida al marge de la resta de jueus a l’Estat d’Israel, fet que comporta constants tensions entre liberals i extremistes religiosos. Viuen entre una espiral creixent de modernitat, però han aixecat un mur per viure ancorats al passat esperant l’arribada del Messies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hared significa ‘temorós’. El haredi és una persona temorosa. Temorosa de la policia? No. De Déu. Res més. Hared al debari, temorós per les meves paraules, diu una frase a la Torà. Tractem de complir amb Déu i amb Hashem: guardar el Shabbos, el Kippur, la Torà, estudiar i fer pels altres. ‘Estimaràs el proïsme com a tu mateix’, diu la Torà. És difícil arribar a aquest punt, però un haredi sap i viu amb això”, em va explicar el rabí Daniel Bitton, director de la yeixivà Orot Hateshuva (‘Llums de la redempció’).

Conèixer les entranyes del món ultraortodox no és una tasca fàcil. Vaig aconseguir el contacte amb dos rabins sefardites gràcies a Moisés Benarroch, un comerciant amb qui vaig mantenir diverses trobades al barri de Givat Shaul, a l’entrada del Jerusalem occidental. Moisés, que va passar la seva joventut a Madrid i va estar involucrat en moviments juvenils anarquistes durant la dictadura franquista, es va traslladar a Veneçuela, on va començar a acudir a sessions teòriques d’un rabí argentí. Aquí va començar a acostar-se al món religiós jueu: “Em vaig adonar que el Talmud, escrit fa milers d’anys, ja donava resposta a assumptes fonamentals com l’ecologia i altres regles de vida en societat”, em va explicar sobre la seva transformació personal.

L’estereotip dels jueus haredim és la imatge d’homes que vesteixen vetusts barrets homburg, llargs vestits negres i tirabuixons arrissats anomenats peyos que els pengen al costat de les orelles. Les dones van degudament cobertes, i porten perruques per ocultar els seus cabells originals. El sorgiment del concepte haredi va ser una reacció a la Haskalà, un moviment que pretenia la modernització dels jueus a Europa, i que afavoria una inclusió més gran en els valors culturals i laics del vell continent. Per als haredim, això suposava una amenaça a la identitat jueva tradicional, i van començar a construir les seves vides en barris separats per preservar els seus costums.

Han construït districtes que pretenen evitar la influència de l’Estat jueu modern i liberal en el qual resideixen.

A Israel, la majoria d’homes de negre —així els cataloga molta gent— viuen en barris i ciutats al marge de la resta d’israelians. Han construït districtes que pretenen evitar la influència de l’Estat jueu modern i liberal en el qual resideixen. En endinsar-me a Har Nof, em vaig sentir en un món paral·lel: els meus texans curts i el meu cap descobert ressaltaven entre un mar d’homogènies camises blanques i farragosos conjunts foscos, que vestien els homes malgrat el xafogós hamsin —aire desèrtic— que impregnava la ciutat santa. En aquest districte i en altres de majoria haredi no hi ha cafès, restaurants, tallers o cinemes. Solament petites botigues de béns bàsics de consum. Els edificis, que generalment estan construïts amb pedra blanquinosa, són modestos i uniformes. Alguns disposen d’una àmplia terrassa, on podran construir una cabana de fusta per a la festa de Succos, que commemora el temps en què, després de l’exili d’Egipte, el poble jueu va transitar pel desert habitant llars simples i provisionals. A més d’imprimir els seus propis diaris, els carrers són plens de cartells enormes en blanc i negre, on els rabins de les diferents comunitats transmeten les directrius. En gairebé cada xamfrà hi ha edificis amb inscripcions de color negre o daurat, que donen les gràcies als generosos contribuents que fan possible la construcció i el manteniment de sinagogues o yeixivàs, els centres d’estudi religiós.

El rabí Daniel Bitton em va permetre endinsar-me a la yeixivà que ell dirigeix. Nascut al Marroc l’any 1959, es va traslladar amb la seva família a Israel amb tan sols 3 anys. Pertanyia a una pobra però multitudinària família religiosa marroquina de 16 germans. “Ens vam traslladar per motius religiosos. Un jueu resa tota la seva vida per estar a Jerusalem, la terra promesa”. La seva alià (immigració) va ser imprevista. Feia anys que esperaven l’anhelat avís i, de sobte, un representant de l’Agència Jueva es va plantar a ca seva i els va donar l’ordre de partir cap al port. “No vam poder carregar res, perquè al Shabbos és prohibit. Així que vam deixar els plats del menjar a la taula i vam marxar sense res”. En arribar es van instal·lar al poble de Hatzor, al nord del país. “Els meus pares no em volien deixar allà, perquè no hi havia connexió amb la vida religiosa. Em van enviar a estudiar a un orfenat a Jerusalem quan tenia 9 anys, i només els visitava un parell de cops a l’any”, va recordar sobre els inicis de la seva nova vida.

La yeixivà: l’intensiu estudi sagrat

Bitton esperava en un majestuós despatx a la primera planta de la yeixivà Orot Hateshuvà. Entre retrats del llegendari rabí Ovadia Yosef i altres destacats líders religiosos, incomptables fascicles del Talmud —obra que recull discussions rabíniques sobre la llei jueva— i retrats del Mur de les Lamentacions, el rabí passa els dies atenent nombroses trucades i visites de membres de la comunitat. És una mena de padrí local, a qui tot visitant respecta, admira i escolta atentament. Em va oferir d’asseure’m, va ordenar al seu ajudant Yaakov que ens preparés un intens cafè sol, i va començar a esplaiar-se sense embuts.

A 25 anys, mentre estudiava i ja ensenyava la Torà, va conèixer una família jueva de Veneçuela. Els va explicar la seva idea de comprar un terreny a Jerusalem per construir-hi una escola religiosa. “Els va agradar la idea. Vaig comprar el terreny, vaig començar a edificar i vaig viatjar per Colòmbia, Costa Rica, Uruguai, Miami, Nova York, França… germans de tot arreu van ajudar i continuen fent-ho, perquè així es manté això”, diu referint-se al vistós complex format per diversos edificis. Aquí els joves no estudien matemàtiques, anglès o història. Dediquen tots els dies a la lectura de textos sagrats: “S’aixequen a les 6:30, i a les 7 comencen el rés del matí, el shakharis. Després estudien un tema de la setmana, una part de la Torà. Esmorzen, tenen un esbarjo de 15 minuts i a les 9 comencen a estudiar. El dia s’allarga fins a les 10 de la nit, amb pauses per esmorzar i sopar”, va detallar sobre el mètode acadèmic. Estudien vora 40 pàgines diàries del Talmud, fet que “requereix molt d’esforç. Els que poden fer-ho, són acceptats. Dels 14 als 18 anys, s’internen a la yeixivà ketana (‘petita’), on els tanquen de nit perquè no surtin. Solament van a casa de les seves famílies dos caps de setmana al mes. A 18 anys es traslladen a la yeixivà gedola (‘gran’), on ja es confia en la seva maduresa i se’ls permet sortir de nit”, va detallar el rabí.

Els seus estudis es basen en la constant discussió i reinterpretació dels textos sagrats. Per assimilar una tal quantitat de material cal repòs, lucidesa i intel·ligència. De fet, els rabins compleixen, en certa mesura, el paper de savis. “Tots aquests llibres que veus aquí darrere els he escrit jo. Amb el Talmud de Jerusalem hi havia problemes, ja que no se’n coneixia el contingut exacte. Solament n’hi ha un manuscrit en una biblioteca d’Holanda, al qual vaig tenir accés. De set toms originals, jo en vaig completar 21. Del Talmud de Babilònia, que eren 20, en vaig treure 88, plens de nous comentaris per facilitar-ne l’estudi”, va presumir el rabí sobre les seves extenses obres. Segons va dir, l’institut Amaor del qual forma part la seva institució és conegut en l’univers religiós “com la Coca-Cola. Publiquem milions de llibres, que es tenen en moltes cases. M’arriben cartes, correus electrònics i faxs d’agraïment de tot el món”.

Un nen haredi llegeix un mural al carrer, on els rabins de cada comunitat indiquen les seves directrius / GEORGINA NOY

Antisionistes?

“Prohibida l’entrada a sionistes”, es pot llegir als cartells que hi ha a l’entrada del barri ultraortodox de Mea Sharim , on conviuen els corrents més extremistes del món haredi. D’altres proclames exclamen que “judaisme no és sionisme” o “llibertat per a Palestina”. Fins i tot recordo un passeig per aquest veïnat on vaig veure murals amb dibuixos de soldats israelians amb caps de porc i eslògans que els comparaven amb els nazis. Bona part de l’espectre ultraortodox d’Israel s’oposa a la ideologia política sionista que va impulsar la creació de l’Estat d’Israel. David Ben Gurion i els pares fundadors de l’Estat van ser jueus laics, i van impulsar la idea formulada per Theodor Herzl per crear un Estat propi que salvés els jueus d’Europa de la creixent persecució antisemita, que va culminar en l’aniquilació de sis milions de jueus en l’Holocaust nazi. Però, per als haredim, anticipar la voluntat de Déu mitjançant un moviment nacionalista laic representava una contradicció. El seu somni és que el Regne d’Israel sigui restablert pel Messies.

No obstant, al món jueu res no és blanc o negre. Els haredim també tenen les seves particulars divisions internes. Malgrat certs matisos, se’ls podria classificar en tres grans grups: els hassidim, seguidors del misticisme fundat al segle XVIII pel rabí i primer rebbe Yisroel Ba’al Shem Tov; els identificats amb la tradició lituana que simbolitza el Gaon de Vilna; i els mizrahim o sefardites, procedents del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. En cadascun d’aquests grans grups hi ha ramificacions innumerables, i les seves diferències es fan visibles per les seves vestimentes: tipologies de quipà; barrets homburg recoberts de vellut o sense, fosques americanes negres enfront de bates clares de ratlles; o tirabuixons simples o frondosos i enroscats.

Dues de les grans sectes més reconegudes dins del món hassídic defensen posicions distants respecte al sionisme: mentre que a la dinastia hassídica de Satmar són antisionistes militants —el consideren fins i tot un fenomen diabòlic—, els integrants de Chabad de la dinastia Lubavitch es consideren sionistes. De fet, aquesta última agrupació és la que té més presència al carrer israelià: és freqüent topar amb paradetes de Chabad en nuclis urbans de majoria laica com Tel Aviv, on joves ultraortodoxos busquen nous adeptes al seu moviment convidant els vianants a enrotllar-se els braços amb tefillin —les filactèries, unes capsetes i cintes de cuir litúrgiques— i resar en l’arribada del Shabbos.

La gran majoria de 'haredim' a Israel rebutgen l’ideal secular sionista.

La més extravagant és la secta Neturei Karta. Els seus integrants acostumen a manifestar-se amb banderes palestines durant les visites de polítics israelians a la Casa Blanca, o fins i tot formalitzant polèmiques reunions amb líders iranians com Mahmoud Ahmadineyad, reconegut negacionista de l’Holocaust. Són molt sorollosos, però numèricament representen una minoria. La gran majoria de haredim a Israel rebutgen l’ideal secular sionista que va consolidar l’Estat, però el consideren un fet consumat i, amb certes contradiccions, accepten formar-ne part.

Al rabí Daniel Bitton se’l va notar incòmode en tractar aquest punt. La seva aparent calma inicial va derivar en un augment de nervis i del to de veu. “Els àrabs no són sionistes? També volen viure aquí. Arafat s’estimava Jerusalem més que molts jueus. Segons el terme, ells, Abbas i Haniye [líders palestins] són grans sionistes. Per tant, el que dius no és una definició correcta”, va etzibar vista la meva concepció del terme. I va continuar: “La paraula sionista prové de Sió. Nosaltres resem tres vegades al dia demanant a Déu que torni a Sió. Un que resa això i demana a Déu és un sionista, no es pot ser sionista sense la Torà. Demanar que Déu torni a Sió és demanar-li que governi a Israel, que hi hagi un Temple com abans. Avui, gràcies a Déu, estem aquí, però ens continuen matant i ens demanen que tornem al Marroc o Polònia, i això continuarà així fins que Hashem torni” [Hashem significa literalment ‘el Nom’, terme que fan servir per referir-se a Déu]. Per a Bitton, la paraula sionista es resumeix en aquell que compleix la paraula de Déu. Per això, justifica el posicionament de molts dels seus: “No poden acceptar que Israel, la terra d’Hashem, estigui controlada per gent que no va per aquest camí. Quan aquí hi hagi un govern religiós, que no profani el Shabbos o que mengin pel Yom Kippur, estaran feliços, perquè això és Eretz Israel”.

Convivència impossible

Els postulats i valors que promulga bona part del sector haredi a Israel, que s’acosta ja al 10% de la població total, entren en xoc directe quan els seus membres surten de la seva bombolla i es veuen obligats a interactuar amb la resta de la societat. Malgrat que molts acceptin a contracor la condició de viure en un Estat que no està basat en l’estricta aplicació de halokho —llei jueva—, en els seus nuclis urbans imposen regles socials radicalment oposades a les de la resta de la població. Per exemple, la separació d’homes i dones en espais públics i llocs sagrats. En algunes zones de majoria haredi hi ha la norma no escrita que les dones han d’asseure’s a la part posterior dels autobusos. També apliquen la norma a les no religioses, fet que ha generat sonades polèmiques al carrer i als mitjans de comunicació israelians. Fins i tot, en diverses ocasions, jueus haredi han muntat escàndols i retardat vols a l’estranger per la seva negativa a asseure’s al costat de dones.

El rabí Natan Slifkin, director del Museu d’Història Natural de Beit Shemesh —ciutat propera a Jerusalem—, va escriure una tribuna de rèplica a un altre rabí que al·legava que l’extremisme en el món ultraortodox era una falsedat. “Familiars i amics són esbroncats o reben objectes llançats per haredim de totes les edats. Hi ha adults que simplement observen com algunes joves són increpades. Durant les eleccions municipals, activistes dels candidats no haredim a Beit Shemesh eren anomenats nazis”, va escriure Slifkin. Segons el seu criteri, “hi ha una contínua violència física i abús verbal cap als qui no pertanyen a la seva comunitat, i hi ha un rebuig a condemnar-la. Fins i tot els que no participen d’aquesta violència creen una retòrica que l’alimenta i contribueix a augmentar-la. El problema no són solament els atacs, sinó que els atacants formen part d’una comunitat que exalta l’hostilitat cap a l’Israel sionista i gairebé mai no condemna aquestes agressions”, va protestar Slifkin.

Shoshanna Jaskoll, que escriu un blog al diari electrònic The Times of Israel, va publicar un article sobre una problemàtica que també afecta Beit Shemesh i més llocs de majoria ultraortodoxa: l’eliminació total de la imatge de la dona de qualsevol anunci o espai públic, revistes, dibuixos animats o fins i tot de fotos reals, on s’exerceixen manipulacions per evitar que apareguin en els seus diaris. L’objectiu és, suposadament, mantenir el caràcter sagrat i evitar a qualsevol preu que l’element sexual penetri en la seva societat. “Quan un empresari local de Beit Shemesh crea un pamflet amb imatges modestes de famílies amb dones i homes, és boicotejat i atacat. Hem arribat al punt que sembla una ciutat d’homosexuals i pedòfils, amb cap dona a la vista. Fins i tot els anuncis que emeten les companyies d’assegurances mèdiques exclouen dones i nenes”, va afirmar Jaskoll.

Però hi ha situacions encara més surrealistes. El passat mes d’abril la policia va rescatar un soldat ultraortodox que es va refugiar en una llibreria contra l’assetjament d’una multitud de joves al barri de Mea Sharim. Els agressors li cridaven hardak, un terme humiliant que utilitzen per increpar aquells de la seva comunitat que decideixen allistar-se a les forces de seguretat de l’Estat. Setmanes enrere havien aparegut als carrers del mateix veïnat reproduccions de soldats penjats. Milers d’homes de negre van omplir els carrers de Jerusalem en diverses marxes contra l’arrest de joves haredi per oposar-se a presentar-se a les oficines de l’exèrcit després de rebre les corresponents cartes de reclutament. A diferència de la resta de joves jueus del país, ells estan exempts de fer el servei militar si presenten un justificant a mesura que continuen estudiant a la yeixivà.

El rabí Daniel Bitton té la seva particular explicació per a l’exempció dels haredim de servir al Tsahal, les forces de defensa del país, fet que genera un fort recel en sectors de la societat israeliana, ja que els seus fills estan obligats a vestir l’uniforme militar. En la seva opinió, al poble jueu hi ha moltes parts: “El conductor, que són els que poden estudiar la Torà tot el dia; i els seients, que són els qui no poden o no volen. Nosaltres necessitem un cos amb ànima”, va sentenciar després d’exigir al seu ajudant Yaakov que em portés una quipà per cobrir-me el cap. “Així ho va entendre Ben Gurion, que, quan va fundar l’Estat, va seure a xerrar amb el gran rabí asquenazi Chazon Ish, i aquest li va explicar la necessitat que el cos tingui ànima. El poble d’Israel necessita rabins que facin de guies. Altrament, qui ens cuidarà?”, es va preguntar. Després de la independència d’Israel, Ben Gurion va acordar amb el sector ultraortodox certes normes per preservar el caràcter jueu de l’Estat: guardar el kashrus —regles alimentàries— en les institucions públiques, el Shabbos com a dia de descans oficial, el control rabínic sobre el matrimoni i el divorci, i l’exempció de servir a l’exèrcit perquè els haredim poguessin centrar-se a conservar les tradicions. L’any 1948, solament hi havia diversos centenars d’alumnes interns en yeixivàs. A causa de la mitjana de natalitat d’uns vuit fills per família, el Ministeri d’Educació va estimar que al 2016 eren ja al voltant de 70.000.

Bitton va anar més enllà i va qüestionar la funcionalitat de disposar d’un exèrcit: “Es pensen que l’exèrcit cuida Israel, però ja es va demostrar que no pot. Què va fer quan Saddam Hussein ens va disparar míssils? Res, es va refugiar amb màscares antigàs. Per això la Torà diu que, si Déu no cuida un país, de res serveix l’exèrcit”, va sentenciar. I va continuar amb teories de defensa mitològiques: “Quan van caure els míssils de Saddam, van impactar tots al centre del país: a Tel Aviv, Ramat Gan, Givatayim… tret de Bnei Brak, una ciutat religiosa. I Saddam disparava indiscriminadament. Qui va cuidar això? L’exèrcit? No és Hashem? Per això, tu pots anar a l’exèrcit, però jo haig d’estudiar la Torà i no pretenguis que faci el contrari”, va exclamar.

Una dona jueva resa al Mur de les Lamentacions, a la secció reservada a les dones / GEORGINA NOY

“Una democràcia de la intel·ligència”

En les nostres converses telefòniques prèvies, el rabí Shlomo Wahnon es mostrava alegre i bromista. Em va rebre a mitja tarda a l’edifici que alberga una yeixivà per a adults i una sinagoga que dirigeix al barri de Bayit Vegan, en un pujol pròxim al centre de Jerusalem. Em va impactar la cridòria que regnava al beis medrash (‘sala d’estudi’) abans que em convidés a conversar a la seva senzilla oficina: “Els nois estudien en parella cridant, i el que no hi està acostumat no ho entén. Hi ha una expressió al Talmud que diu que a qui li fa mal, crida. I malgrat el soroll a la sala d’estudi, l’alumne només escolta el seu company, el khavrusa. L’estudi és discussió, sense cap pretensió d’arribar a res”, em va explicar quan vaig treure el cap al beismedrash de la yeixivà, que estava repleta de faristols, llibres, pergamins i parelles d’entusiasmats alumnes.

Començàrem a dialogar sobre els tòpics que sorgeixen quan es parla de haredim. Li vaig preguntar si és cert que ells solament estudien i no treballen. “En la majoria de casos, és la dona qui treballa, ja que el seu somni és que el seu marit estudiï perquè vol tenir un mestre a casa que sigui el cap de la piràmide”. Diversos estudis estimen que actualment prop d’un 50% d’homes haredi a Israel no treballen, una xifra molt desigual a les de les comunitats ultraortodoxes en uns altres països, on els homes combinen el treball amb l’estudi. A causa de la terrible quantitat de jueus aniquilats durant l’Holocaust, els líders haredi d’Israel van focalitzar les seves vides en la supervivència de les seves tradicions i el creixement de les seves comunitats, la qual cosa va propiciar un estil de vida basat exclusivament en l’estudi intensiu de la Torà. Wahnon va explicar que el seu estil de vida modest és viable perquè “no necessitem anar dues vegades per setmana al cinema, i la gran majoria no ha trepitjat mai un restaurant, perquè no els cal. Els passatemps són un dels verins més grans del món, perquè no vam venir a passar el temps. Un matrimoni de yeixivà solament coneix les festes de bris milà [‘circumcisió’] del cosí, o el casament del cunyat. I hauries de veure l’alegria que es respira en l’ambient!”.

Generalment, viuen una vida molt humil. Molts, fins i tot, per sota del llindar de la pobresa.

“No és fàcil criar 8, 9 o fins a 15 nens en un país com Israel. Els homes reben una ajuda mínima de l’Estat, i algunes sectes les rebutgen perquè no l’accepten. Hi ha un lema: no escupis al pou del qual beus”, va etzibar Wahnon. I va formular quin és el seu model de societat ideal per a Israel: “Accepto la democràcia com el mal menor, però nosaltres tenim una altra idea. No és una teocràcia, sinó una democràcia de la intel·ligència. No puc acceptar que un subnormal tingui el mateix dret a votar, o que un nen tingui el mateix poder que algú amb molt de coneixement. Nosaltres valorem molt la saviesa que dóna la força per poder decidir”, va explicar.

Per reforçar el seu argument, Wahnon es va referir al recent canvi d’inquilí a la Casa Blanca. “Un arriba a ser president d’Estats Units més per la publicitat i els diners que pel fet de ser un exemple d’intel·ligència, i crec que no m’equivoco amb el que succeeix ara”. Després va fer el contrast amb el que ell considera que ocorre en l’espectre haredi: “Els nostres últims dirigents eren pobres i senzills. Per exemple, el rabí Shteinman, que, malgrat tenir 103 anys, té una capacitat intel·lectual brillant, i governa més que Bibi [Netanyahu]. Quan ell ho ha demanat, més de mig milió de persones han sortit als carrers. I sense molt esforç. En té prou amb una línia al diari religiós”, va puntualitzar.

Vaig preguntar-li si hi ha cap possibilitat d’harmonitzar l’Israel liberal amb l’ultraortodox. La seva resposta va ser taxativa: “Quan Israel vulgui ser com Espanya. Algú va definir que aquest és el país dels jueus, que no m’enganyin”. De fet, centra les seves crítiques en els jueus que no practiquen les seves mateixes tradicions. “Millor tanquin-me en un gueto, però no em molestin ni m’obliguin a res. No necessito res de vostès, vaig viure abans de l’Estat i viuré després de l’Estat”, va dir. Al rabí l’enfureixen mesures com que un autobús circuli a partir de les 4 de la tarda del Shabbos a Tel Aviv. “Quina diferència hi ha que viatgi abans o després de les 4? Estan confonent la gent, i nosaltres no aguantem la mentida”, va comentar sobre el fràgil statu quo que es manté pel que fa a les tradicions religioses en algunes ciutats del país. Aquests costums també generen maror entre la joventut laica, que s’estima més disposar de serveis oberts el dia tradicional del descans jueu.

El rabí Wahnon creu que els dos sectors viurien feliços si no es fiquessin en les vides dels altres, “però ve la política, es necessiten coalicions, i, quan es formen, jo prioritzo els meus drets i lluitar per la meva gent, que està molt necessitada”. En el terreny parlamentari, els haredim tenen un paper ambigu. No solen posicionar-se en el marc d’esquerra o dreta —de fet, els seus partits han estat en coalició amb governs de tot signe—, sinó que mantenen una posició pragmàtica. Prioritzen els aspectes religiosos que afecten el seu dia a dia: preservar que els alumnes de les yeixivàs no s’allistin a l’exèrcit; els subsidis per a les seves escoles religioses; o els seus interessos respecte a l’accés a l’habitatge o al món laboral. En canvi, àmbits com l’economia del país, la política exterior o fins i tot la resolució del conflicte amb els palestins passen a un segon pla.

Per a Wahnon, “la política és la lluita pels interessos i la ciència de la mentida. Miflagà [‘partit’] significa ‘separatisme’ en hebreu, quan en realitat el judaisme parla del concepte d’am ekhad [‘poble únic’]. Per tant, tot el concepte està equivocat. Perquè, si cadascú lluita pel seu interès, està separant el món”, va opinar. Segons ell, és la part laica de la societat la que no els respecta, i no a l’inrevés. Demostra molt de respecte per aquells que són capaços de viure en aquesta societat sense mantenir cap contacte fora de la seva bombolla. Però Wahnon, que té vuit germans, alguns dels quals ocupen alts càrrecs en institucions públiques a l’estranger, sí que es barreja amb el món modern. “No hi ha qui entri a ca l’assaonador i no en surti empudegat. Però la Torà diu que no ens oblidem de la nostra carn, així que visc preocupat pels meus. I renuncio a molt: jo no tinc televisió, i em costa molt no dir-li idiota quan veig a un que en té. Però m’haig de contenir”, va dir.

L’únic judaisme legítim

Per al sector ultraortodox és transcendental mantenir el control absolut dels rabins sobre el matrimoni, el divorci, la conversió al judaisme i les normes de rés al Kotel (Mur de les Lamentacions), l’últim vestigi del Segon Temple de Jerusalem, el lloc més sagrat per al poble jueu. En una nit de pluja de la passada festa de Hanukà vaig trobar-me al Kotel amb un grup de dones jueves religioses que organitzaven una protesta. Eren integrants de Women of the Wall (‘dones del mur’), organització que lluita per poder vestir lliurement robes litúrgiques, resar, llegir fragments de la Torà i festejar cantant la seva fe. Ho tenen prohibit de fer, perquè des de la fundació d’Israel l’any 1948 són els rabins haredim els qui progressivament han anat dictant les normes.

Vaig acudir una setmana més tard a una altra mobilització de les activistes jueves a primera hora del matí. La plaça del Kotel estava a vessar: diversos rabins havien demanat mobilitzacions massives per boicotejar l’acte. En un ambient tens, les manifestants van celebrar el seu ritual llegint textos sagrats i vestint robes litúrgiques prohibides a les dones segons la tradició dels ultraortodoxos. L’ortodòxia en la versió haredi no és l’únic corrent en l’univers jueu religiós: també hi ha el reformista, el conservador, l’ortodox modern o el reconstruccionista, entre més. El rabí argentí Marcelo Polakoff, que va viatjar des del seu país natal a Jerusalem per donar suport a la causa de les activistes jueves, em va dir entre el xivarri que “estan produint cert ressentiment entre el món haredi, el sector ortodox més extrem, que no veu amb bons ulls que les dones vesteixin robes tradicionals i llegeixin la Torà”. I va comentar el paradoxal estatus religiós que regna al país: “El tema té a veure amb la llibertat religiosa, que a Israel és fantàstica. Aquí, musulmans o cristians tenen absoluta llibertat de culte. Paradoxalment, dins del poble jueu és difícil trobar la mateixa situació, perquè el monopoli de les decisions sobre la religió va acabar en mans d’un dels diversos corrents pressents en l’univers jueu en l’actualitat”. Linda Avitan, del comitè directiu del grup de dones, va afirmar: “Reso en una sinagoga conservadora i sempre porto talis [peça ritual per cobrir-se durant el rés], tinc dret a posar-me’l aquí. Em sap greu per aquell a qui no agrada, però hi estem autoritzades. Així ho diu l’halocho [llei jueva], i ho va aprovar un jutge”.

Però el rabí Shlomo Wahnon defensa un punt radicalment oposat sobre la qüestió. De fet, es mostra orgullós que les seves dones i filles vagin a resar, però no comprèn les activistes: “Però elles què creuen, en el que volen? Segueixen una tradició? Nosaltres volem que es respecti el Kotel com a símbol del judaisme que es guia segons l’halocho, que poden discutir. Però no acceptem mentideres”, va dir parlant sobre la polèmica. Respecte a l’opinió de l’argentí Polakoff, va replicar: “Si em demostra altres versions, basant-se en la Torà i les seves normes d’estudi, no les farem callar. Però no acceptem ni ximples, ni estúpids, ni mentiders. Solament acceptem a qui busca la veritat”. I ho va comentar titllant d’absurdes les proclames igualitàries de les activistes. “Hi ha xineses que resen al Kotel i no passa res. Però que no mostrin un sefer Torà quan la halocho té les seves raons per prohibir que les dones els agafin”, va concloure.

El judaisme estricte no solament nega el dret de les dones a llegir la Torà. Tampoc accepta la unió de jueus homosexuals. El rabí Daniel Bitton ho va exemplificar amb un polèmic anunci que va ocupar els titulars el dia anterior a la nostra trobada: un alt general de l’exèrcit va decidir sortir de l’armari. “No pot ser, el poble d’Israel no pot tenir gais!”, va protestar desconcertat. Bitton va recordar que fa més de vint anys, abans que assassinessin el primer ministre Isaac Rabin, va haver-hi rebombori perquè un general va exigir a l’Estat la indemnització per la mort del seu marit. La Cort Suprema va estudiar minuciosament el cas, perquè era la primera vegada que passava. Al final, la justícia va reconèixer el matrimoni. “Es va assumir un fet que va contra la Torà, van acceptar aquesta barbaritat. L’endemà, va haver-hi un terratrèmol terrible entre les zones de Metula i Eilat. El Talmud diu que els terratrèmols vénen per problemes causats pels homosexuals”, va dir sense embuts.

La fugida

Eli Mozes és dels pocs jueus haredi que va decidir abandonar el seu estil de vida i no li va suposar tallar radicalment qualsevol vincle amb els seus germans i els seus pares. Generalment, els que s’aventuren a abandonar el món ultraortodox passen a ser rebutjats per les seves famílies i amics. El pare de Mozes és un avi jueu d’origen holandès llicenciat en química que va sobreviure a l’Holocaust i es va traslladar a Israel, on va apropar-se al món haredi. D’aleshores ençà, sempre ha rebutjat l’Estat: no ha tingut mai document d’identitat ni ha votat en les eleccions al Parlament israelià.

Mozes em va oferir un tros de pastís i una tassa de te a l’ampli jardí de la seva llar al quibuts religiós Kevutzà Yavne. En aquesta comunitat la majoria d’homes vesteixen quipà i respecten la tradició, però viuen una vida moderna, alegre i còmoda. Quan era petit, no tenia elecció: “Només m’asseia a estudiar, i no tots estem fets per a això. Jo sóc un cul d’en Jaumet, així que a la yeixivà em dedicava a perseguir l’home que feia reparacions a l’edifici en lloc d’estudiar. Aquella no era la meva vida, i al món haredi qui no és bon estudiant no és vàlid”, va narrar.

Mozes no coneixia un altre món, ja que “els haredim es tanquen en guetos. No deixen escoltar la ràdio, la tele ni res que els faci obrir els ulls. Els meus germans a Jerusalem amb prou feines surten del barri. Si és festiu, es tanquen a casa. Solament vénen a veure’ns en dies especials com una bar mitzvà [ritual que marca l’entrada al món adult]. Vénen uns minuts i després marxen”, va explicar.

A 16 anys va abandonar la yeixivà, i a 17 va començar a treballar en una impremta. Poc després es va preparar per al servei militar, mentre reinventava la seva vida descobrint el sector agrícola dels quibuts. Reconeix que no va ser un pas fàcil. “És difícil trencar, fa falta molt valor. Jo crec que els meus pares em van entendre, però era difícil que ho acceptessin”. El temor de Mozes era més gran perquè, en una societat tan tancada, quan un s’aparta del camí, pot influenciar negativament els seus familiars. Se li fa difícil entendre que vulguin viure en l’Israel del segle XXI basant-se exclusivament en els dictàmens de la Torà: “No pots viure aquí sense utilitzar lavabos públics, viatjar en bus, anar a hospitals o comprar pa. Molts reben i no estan disposats a donar a canvi”, va comentar.

Actualment, els haredim intenten a qualsevol preu mantenir la seva tradició, malgrat que tot el que els envolta a Israel es transforma a un ritme vertiginós. Cada vegada més dones ultraortodoxes treballen en empreses d’alta tecnologia, i retornen cada dia a les seves llars amb noves idees i inquietuds de “l’altre món”. Potser per aquest motiu, grups de haredim es manifesten al centre de Jerusalem abans de l’arribada del sàbat amb pancartes que exigeixen als seus que no es connectin a internet. Seran capaços de resistir a la modernitat i aconseguir imposar la voluntat del Messies sobre la terra d’Israel?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.