Una història valenciana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Recordo que érem en un autobús per alguna carretera de Sardenya. Era un viatge organitzat per Òmnium Cultural de Mataró, on hi anàvem la família extensa: pares, tiets, cosins... Tants anys després -15 pel cap baix–, no recordo de què anava ben bé la conversa, però sí que de les files de davant va sortir una autèntica requisitòria contra els valencians. Ja us ho podeu imaginar: “Valencià i home de bé, no pot ser”, la suposada informalitat i esperit lúbric dels veïns del sud, fins l’origen sarraí mestís, tot va sortir. Va ser llavors quan, per deixar en evidència l’entranyable bocamoll –que després va resultar ser una persona excel·lent, tot i els prejudicis antivalencians– ens vam declarar valencians. “Nosaltres som valencians”. Nosaltres, els valencians.

 

De fet, tot i que els llaços feia dècades que s’havien anat esllanguint, tècnicament ho érem. O, si més no, descendim de valencians. O de borrianencs, per ser més precisos. Els besavis van arribar a Mataró ara fa poc més de cent anys, amb un fill i a la capital del Maresme en va néixer un altre –el meu avi. Encara hi hagué relacions comercials, la iaia Elvira venia taronges del seu poble a plaça. Els meus avis hi van anar de viatge de noces. Del català de Borriana que el pare i els tiets havien sentit de petits de llavis del seu avi, es perdé totalment. Tota família ja parlava un estàndard absolutament mataroní. De fet, com a bon mataroní de tota la vida –i tota la vida ja són tres generacions– els meus orígens són de fora de l’antiga Iluro, per tots costats. Excepte de les Illes, tinc avantpassats a Girona i l’Aragó, a Borriana i Olot, l’Empordà i Malgrat de Mar. A Borriana, el Safont encara és un cognom habitual. De fet, l’actual batllessa socialista se’n diu, com se n’havia dit de segon cognom el primer alcalde de la democràcia, d’UCD. També localitzo un altre Safont al PP. Cognom tranversal políticament, i arrelat a la ciutat. Altres cognoms familiars, el Roig, Monsó, Vèrnia, Santaeulària, Perís, Bodí, també són clarament valencians. L’únic llegat que en conservem.

 

No crec que tingui cap mena de sentit recrear-se en excés en la genealogia i els llinatges, som fills de les immigracions, dels casoris i de les decisions preses per individus de fa segles, sobre les quals ens podem interrogar, podem resseguir, podem esbrinar, podem reconstruir però que no podem desfer. De fet, la meva relació amb el País Valencià és molt més propera i personal, i no té res a veure amb fotografies esgrogueïdes i històries més o menys llegendàries. Tot i que ja s’acostin els vint anys, a la ciutat de València em van canviar la vida. O més ben dit, els pulmons. Llavors tot ho vaig viure amb la inconsciència de l’adolescència, però un transplantament no és una qüestió menor. A banda de donar-me aire, aquella operació feta el dia de les Mares de Déu trobades al vell hospital de La Fe, em va permetre descobrir una ciutat. Conèixer-la de l’única manera que es pot conèixer una ciutat: vivint-hi. Vam fer molts passejos pel barri del Carme; vam comprar al Mercat Central i vam admirar el gòtic de la Llotja i la Catedral; vam prendre el tramvia a la Malva-Rosa i vam descobrir el Cabanyal a ran de mar; vam veure com creixia la megalomania pepera de Calatrava passejant per l’antiga llera del riu; vam proveir-nos de llibres a la Tres i Quatre; vam beure orxata a Santa Caterina i a Alboraia; vam menjar paella a la Pepica, la Rosa, l’Estimat i entrepans de favetes i d’altres coses llavors increïbles; vam viure les Falles amb intensitat i vam visitar l’Albufera.

 

Tot això són postals, imatges, experiències d’un moment viscut, com deia, amb la inconsciència que em feia no veure ni l’oxigen al qual anava connectat nit i dia, ni el risc de mort que es podia augurar si l’operació no arribava. Vist amb quasi vint anys d’experiència, un pensa que només podia ser viscut així. Més enllà de postals i fotografies, el més important de la meva vivència valenciana va ser conèixer a la meva “família” de Foios, a l’Horta, que em va acollir i em va fer més fàcil un desplaçament forçat que es va allargar quasi un any. Fa molt temps que no baixo a València. Massa. Han passat massa coses des de llavors. A la meva vida i a la de València. La ciutat de Rita Barberà, del zaplanisme-campsisme, s’ha esfumat. I em van quedar moltes coses per conèixer, moltes postals per recopilar: El trinquet de Pelayo i les festes de Corpus. Sueca i la casa de Joan Fuster, ara oberta al públic. El palau del Marquès de Dues Aigües i el Ciutat de València. I l’edifici Octubre i l’Ajuntament. I tants bars, restaurants, carrerons, cançons, llibres, converses i amics per fer o refer. He de tornar a València. I parar potser a Borriana, on no he estat mai.

 

No sóc massa d’explicar segons quines experiències. No en solc fer bandera. Però, ara que comencem a escriure per valencians, illencs i principatins, creia que podria ser interessant explicar aquesta història valenciana. La meva història valenciana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.