Cròniques d'aïllament

Els valencians, allunyats dels ‘lobbies’ europeus

L’arribada del nou Govern valencià va anar acompanyada d’un interès declarat per l’entrada en l’Euroregió Pirineus Mediterrània, formada per catalans, balears, occitans i nord-catalans. Dos anys després, malgrat les facilitats ofertes per ingressar-hi, els valencians en continuen estant fora. Si bé admeten estar treballant per la incorporació, la Generalitat Valenciana no té cap data prevista ni anuncia cap acció concreta en aquest sentit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan els actuals dirigents valencians es van instal·lar als despatxos del màxim poder polític, anunciaren l’interès d’unir-se a l’Euroregió Pirineus Mediterrània. La disposició mostrada des del País Valencià era inèdita. Els 13 anys d’existència del lobby només han generat temors en els anteriors Governs valencians. Com totes aquestes associacions, Pirineus Mediterrània es va constituir per treballar en objectius comuns com ara el corredor mediterrani o molts altres propòsits econòmics, socials i empresarials. Amb el PP al capdavant, la Generalitat Valenciana renuncià a formar part d’allò que els suggeria un nou assaig de l’imperialisme català. Amb el nou Govern, el discurs va canviar. A pesar dels contactes i les facilitats brindades, però, res no s’ha fet efectiu. I res no convida a pensar que el País Valencià quedarà integrat en aquesta entitat constituïda avui per Catalunya, les illes Balears i l’actual Occitània, al sud de l’Estat francès.

L’octubre de 2004 es va formalitzar el naixement de l’Euroregió. Era l’intent de connectar aquells territoris després que, durant els anys anteriors, entitats civils com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga hagueren dut a terme treballs en aquesta direcció. Quedava així definit un espai de cooperació transfronterera per defensar interessos conjunts a Europa. Aquells eren temps de bona senda econòmica i de nul·les relacions polítiques entre valencians i catalans. Francisco Camps, president valencià d’aleshores, va preferir apostar pel conegut com a Eix de la Prosperitat. La coincidència de color polític al País Valencià, a les illes Balears i a Madrid animava a aïllar Catalunya de les relacions amb els seus veïns. Aquesta era, també, una manera d’alimentar els resultats electorals. Amb l’aïllament de Catalunya, el PP valencià buscava un bon grapat de vots.

Però el fracàs d’aquella aliança va ser total. Tant, que les illes Balears van acabar sumant-se a l’esmentada Euroregió. Jaume Matas, president illenc amb el PP, va seguir les mateixes passes que l’Aragó i dues regions del sud francès: el Llenguadoc-Rosselló i el Migdia Pirineus, que avui formen la unitària Occitània. Ni tan sols l’adhesió d’un territori políticament agermanat va fer reflexionar els dirigents valencians. De fet, no en volien sentir ni parlar, malgrat que el seu Eix de la Prosperitat estiguera condemnat al desastre.

Posteriorment, hi va haver moltes converses i modificacions. L’Aragó va abandonar la corporació. Andorra, tot i estar convidada a formar-ne part, mai no ho va fer. Res no va canviar, però, al País Valencià. La negativa es va mantenir. Mentrestant, diaris poc sospitosos de catalanisme com LasProvincias reconeixien les virtuts de l’Euroregió i la necessitat que el País Valencià s’hi afegira. L’any 2009, el diari valencià assegurava en un article que “a pesar dels anhels de supremacia política de Catalunya i el conflicte identitari, l’actual conjuntura econòmica obliga al pragmatisme i a la minimització de qualsevol política estèril”. El monstre catalanista continuava en l’imaginari. Però els seus creadors el banalitzaven. L’interès de l’Euroregió per als valencians era prioritària.

Amb tot, la postura del PP valencià cap a unions d’aquesta mena impossibilitava la incorporació. El canvi polític a la Generalitat Valenciana, però, va modificar també el discurs. El nou Executiu, liderat per Ximo Puig, no va tardar a expressar la seua voluntat d’ingressar en aquest lobby. Dos anys després, no n’hi ha notícies.

L’Euroregió, avui

Segons els seus promotors, “l’Euroregió és un projecte polític que naix de la voluntat de construir espais de cooperació entre regions veïnes”. La definició l’emet la Direcció General de Relacions Institucionals i Acció Exterior del Govern Balear. La confluència va adreçada a “consolidar el sud d’Europa en un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació, en l’economia i també en la integració social i cultural dels seus territoris”.

Daría Terrádez, actual directora de Relacions de la Generalitat Valenciana amb la Unió Europea.

L’Euroregió es va dotar de capacitat jurídica el 2009, quan es va constituir en Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT). Aquesta figura li permet optar a subvencions europees i augmentar, encara més, la seua capacitat d’influència. Sense la constitució d’una AECT, les subvencions només es poden assolir a través de l’acció estatal. No cal dir que els Estats no sempre satisfan les necessitats de les seues parts perifèriques. Per això, a Europa, gairebé mig centenar d’aquestes agrupacions transfrontereres estan constituïdes per aconseguir objectius col·lectius. Maria Badia, secretària d’Afers Exteriors de la UE de la Generalitat de Catalunya, explica que “l’Euroregió té la finalitat d’aprofitar els espais de fronteres i assolir permeabilitat de cooperació. És una manera de guanyar tots junts”.

A hores d’ara, l’Euroregió Pirineus Mediterrània treballa en cinc programes. Un, el del creixement de la competitivitat de les start-ups “a través del desenvolupament de les modalitats d’accés per ajudar-les a créixer”, comenta Badia. La secretària catalana d’Afers Exteriors també detalla la resta dels projectes. L’entitat s’esforça per la innovació i per impulsar polítiques favorables a les empreses. Hi ha una proposta d’educació d’ensenyament superior en l’àmbit de les tecnologies de la informació per al servei de la salut que també està en marxa. Els aspectes esportius i culturals i el paper d’aquests elements en la integració social configuren una altra de les accions de l’AECT. I per últim, hi ha la creació d’espais per a artistes com a llavor per reforçar les futures capacitats professionals i de creació sociourbana. Tal com argumenta Badia, es tracta de prioritzar “la creativitat com a element per millorar els espais socials i urbans”.

Des de les Illes entenen que “la cooperació territorial és una bona pràctica i contribueix al procés d’identificació dels ciutadans amb les iniciatives promogudes per la Unió Europea”. Alhora, assenyalen també que “serveix de lobby per a les nostres reivindicacions”. L’Euroregió “permet als seus membres tenir més pes i influència a l’hora d’actuar davant les institucions europees”. “Així com les illes Balears hem donat suport a la resta de regions membres en les seves reivindicacions, també hem estat defensats pels altres territoris en les diferents qüestions relacionades amb la insularitat”. Com a exemple, la direcció general d’Acció Exterior de la Conselleria de Presidència del Govern Balear assenyala “la sol·licitud que s’elimine el criteri dels 150 quilòmetres perquè les Balears es puguen beneficiar dels projectes europeus de cooperació transfronterera”. Aquesta condició desapareguda impedia que les euroregions agruparen territoris allunyats a més de 150 quilòmetres de la frontera estatal.

El departament insular també dóna importància a la participació en projectes europeus que exigeixen “components de transnacionalitat en els quals han de participar regions d’uns altres països. El fet de comptar amb regions sòcies permanents facilita la recerca d’aliats a l’hora de voler presentar un projecte davant de la UE”.

I els valencians?

Atesos aquests arguments, sobta que els valencians encara no siguen dins. Primer, perquè l’Executiu liderat per Ximo Puig va expressar la voluntat d’adherir-s’hi tot just accedir al Palau de la Generalitat. Segon, perquè les raons per no entrar-hi anteriorment eren exclusivament ideològiques i esquivaven qualsevol argument econòmic basat en la realitat. I tercer, perquè la necessitat que el País Valencià compte amb un altaveu i ajudes d’abast continental és evident. Només cal observar els greuges que pateix el territori en matèria d’infraestructures, de finançament i d’inversió estatal. Uns perjudicis estructurals que es mantenen des de fa dècades. Prescindir de les capacitats d’influència per contrarestar aquesta situació no sembla que s’ajuste a les necessitats dels valencians.

Segurament, per haver considerat totes aquestes qüestions, Ximo Puig ja va expressar la seua voluntat d’adhesió quan el 2004 es va configurar l’Euroregió. L’actual president valencià era alcalde de Morella, capital dels Ports, càrrec que va ostentar entre el 1995 i 2012. Això, sumat al desig pronunciat d’entrada quan va assolir el màxim càrrec polític valencià, fa encara més estrany i inesperat l’immobilisme.

Segons Maria Badia, “l’entrada dels valencians beneficiaria perfectament l’Euroregió”. La secretària catalana d’Afers Exteriors reconeix contactes, tot i que “no hi ha converses concretes, fermes ni formals”. A Mallorca també neguen l’existència de cap petició oficial procedent de la Generalitat Valenciana. Durant el primer any de mandat de Ximo Puig, Regina Laguna era directora general de Relacions de la Generalitat Valenciana amb la UE. Va ser destituïda el mes de setembre de l’any passat, i recorda que l’interès del Govern valencià era total. “Així que va arribar Ximo Puig a la presidència, ell mateix em va encomanar a mi, personalment, buscar la manera d’entrar”.

Un dels entrebancs d’aquesta incorporació era el preu, 350.000 euros. La quantitat a pagar és proporcional a la població del territori. “Tal com estan les arques, aquella despesa era impossible d’assumir”, recorda Laguna. Per això es va valorar una altra manera d’accedir a l’Euroregió. “Em van comentar que podríem estar agregats en una primera fase amb veu però sense vot. D’aquesta manera no pagàvem quota i l’única despesa que tindríem serien els desplaçaments als actes i a les assemblees. Era una proposta fantàstica”. Laguna reconeix no saber-ne res des que ella està fora.

L’actual directora general de Relacions de la Generalitat Valenciana amb la UE, Daría Terrádez, diu que no té constància d’aquella oferta i resta importància al fet de poder entrar en l’Euroregió de manera gratuïta. “No tenim cap problema a entrar en un lobby pagant si és per defensar els nostres interessos”. De fet, el País Valencià forma part de la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes o de l’Assemblea de Governs Regionals i Locals del Mediterrani, entre més consorcis. “No crec que siga qüestió de pagar, sinó de prioritzar la nostra feina i les nostres tasques”. A la pregunta de quines són, concretament, les prioritats valencianes pel que fa a les relacions internacionals, Terrádez respon: “les persones i la millora de la imatge a Europa”.

Per la seua banda, Regina Laguna vol deixar ben clar l’interès del Govern valencià a entrar en aquest organisme. “Jo vaig arribar el 5 d’agost de 2015 a la direcció general i el segon dia em van posar aquest tema damunt la taula”. L’ex-directora general, que també exerceix d’advocada, periodista i docent universitària, intueix que “el fet que el 2016 fóra un any electoral potser va paralitzar l’adhesió”. O fins i tot, “potser la proposta formal es va enviar entre la meua eixida i l’entrada de la meua substituta i s’ha pogut perdre. Pot ser qualsevol casualitat. Però assegure que no hi ha la mínima falta d’interès”, conclou.

El cas, però, és que encara no hi ha resultats. I els actuals titulars del Govern valencià, tot i no descartar accions futures per ingressar en l’Euroregió Pirineus Mediterrània, tampoc referencien cap treball en aquest sentit. De moment, sembla que aquella intenció anunciada de manera flamant i clarivident quedarà, només, en un anunci condicionat per l’emoció de la tornada al Govern després de 20 anys. Malgrat el canvi de discurs, la situació d’aïllament a Europa és idèntica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.