Sang valenciana, cor americà: Miquel Àngel Landete, Senior

L’any 2006 va irrompre en l’àmbit musical valencià un cos estrany, Senior i el Cor Brutal, una banda ancorada en el pop-rock independent nord-americà amb temes cantats en català. Al cap de més d’una dècada, Miquel Àngel Landete, Senior, el polèmic, provocador i extravertit cantant i compositor del grup, és tot un referent. Un llibre de Pau Martínez repassa la seua trajectòria, coincidint amb el llançament del seu darrer disc, ‘Valenciana Vol. 1’, un singular projecte de versions i col·laboracions amb gent com David Carabén, Joan Pons o Maria Arnal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És dimarts i als estudis Little Canyon, ubicats a Burjassot (Horta Nord), però no un dia feiner qualsevol. Els músics Miquel Àngel Landete, més conegut per Senior, i Endika Martín, presenten per a un grapat de periodistes el nou disc de Senior i el Cor Brutal, Valenciana Vol. 1 (Malatesta Records), un singular treball de versions d’artistes com Tom Waits, Devendra Banhart, The Jesus and Mary Chain o The New Pornographers, entre més, elaborat amb l’ajut d’un selecte grup de col·laboradors.

La llista completa és ben eloqüent pel que fa a la posició de Senior en l’escena al País Valencià i Catalunya, gairebé un all-star de la música independent en català més algunes debilitats de Landete, com el granadí Manu Ferrón. Elenc estel·lar batejat La Síndrome Lomax. En l’estudi també hi ha Luis Martínez, productor del disc i amic de Senior, i Nèstor Mir, músic i responsable del segell Malatesta. Una petita explicació del procés de gestació i un exercici molt il·lustratiu: Martínez punxa en la taula algunes de les versions originals, Senior explica els temes i, a continuació, els periodistes escolten la versió. Endika Martín —el músic més dotat de la banda, responsable dels arranjaments— explica aleshores algunes interioritats del tractament sonor. I el productor, fins i tot, aïlla algunes pistes, per apreciar millor alguns detalls de l’enregistrament i de les veus dels col·laboradors. Amb Landete, algú que es dirigeix a la gent propera dient “ei, primo!”, tot és pròxim i cordial. Afable.

La manera de mostrar l’àlbum, tanmateix, desprèn una aura de professionalitat, de tenir clars els passos, com ara quan Senior va decidir posar el seu segon disc, Gran (2011), en mans d’un dels productors i músics del moment, Raül Fernàndez, Refree. Però estem avançant matèria. Han passat onze anys des que els inventors de la “valenciana” —la versió feta al País Valencià del pop-rock d’arrels dels Estats Units— sacsejaren una escena musical sota el discurs dominant basat en l’herència ska-rock d’Obrint Pas. Senior i el Cor Brutal —Endika Martín més el baix Juanlu Tormo i el bateria Rafa Ferreiro— són un element central del paisatge, un fenomen, si no de masses, amb un nucli de seguidors important i creixent.

Una banda amb un repertori envejable —amb alguna excepció, més procliu a les cançons rodones que als àlbums concloents— capaç d’introduir petites (o grans) reinvencions en cada disc. I un líder i compositor carismàtic i tocacollons que, amb un grau d’encert i oportunitats variables, mai no omet la seua opinió: uns dies abans de la presentació, Landete havia fet bullir les xarxes amb unes declaracions que feien referència a l’escena musical valenciana després del canvi de Govern: “És cert que abans no s’apostava per la música i ara sí, però sols per les bandes que canten en valencià, i que pertanyen a algunes promotores concretes, com Metrònom i Pro21. Si no eres d’aquestes, et menjaràs els mocs, igual que abans. I ho dic jo, que he tocat contractat per ambdues empreses”.

La formació de més llarga pervivència de Senior i el Cor Brutal: d’esquerra a dreta, Juanlu Tormo, Miquel Àngel Landete (Senior), Rafa Ferreiro i Endika Martín.

Senior afegia que calia parar atenció en la qualitat de les bandes per damunt de l’opció lingüística, fer una escena potent tot evitant els guetos. Tenint en compte, però, els precedents amb el PP, l’apartheid patit per la música en català al País Valencià, Senior hagué de donar algunes explicacions privades a les promotores i matisar en públic les seues paraules. Dit això, la provocació forma part de la posada en escena: el 2009, en rebre el premi a millor cançó dels Ovidi Montllor per “El signe dels temps”, digué sobre l’escenari que no havia escoltat mai el músic alcoià que dóna nom als guardons. El públic no donava crèdit: ni al discurs irreverent de Landete ni a l’estètica far-west de Senior i el Cor Brutal. Era una provocació: temps després, reconeixeria que els seus pares escoltaven Ovidi Montllor i Raimon. Senior, a més, va enregistrar fa poc una versió de l’ovidiana “Bon vent i barca nova”. Landete és un d’aquells individus que, si escau, sap rebobinar i caure dempeus.

‘L’animal’: el fenomen despullat

Era qüestió de temps que la fascinant trajectòria de Landete acabara en un llibre. No ho ha fet un periodista musical, sinó el realitzador Pau Martínez, company de batalles musicals i existencials de Landete. L’animal (Llibres de la Drassana), títol que fa referència a la primera cançó en català composta per Senior, és una llarga entrevista entre el director de cinema i televisió i el músic, que es beneficia del grau de complicitat entre ambdós. La conversa traspua sinceritat, té un punt de paral·lelisme amb el llibre que el periodista Nando Cruz féu amb Jaume Pla (Mazoni), 31 dies de gira/31 dies tancat (2015). Llibres, aparentment, sense matèria reservada.

El llibre de Martínez ens serveix per resseguir cronològicament la trajectòria de Senior i el Cor Brutal. En els orígens, Landete és un d’aquells bojos per la música indie dels anys 80 i 90, influenciats pel noise i per grups anglosaxons com Guided by Voices, entre molts més. Tret de bandes com Surfin’ Bichos o Los Planetas, la gran majoria de grups imiten el que ve de l’Atlàntic. La manera “natural” de fer-ho, confessa Landete en el llibre. “Copiàvem les lletres, els pedals, les guitarres, el so... I com que tot el que escoltava es cantava en anglès, aleshores ho feia en anglès”.

Big Score, una banda amb membres de Xàtiva i l’Ènova —el poble de la mare de Landete—, fa de vaixell trencaglaç. Elephantiasis és la primera banda del futur Senior. A continuació apareixen els seminals Surfer Joe, grup del qual sorgeixen Polar, Euro Trash Girl i Landy. Les dues primeres tenen trajectòries notables, però Landy, la formació de Senior, passa inadvertida. Entre altres coses, perquè ni en disc ni en directe aporta res rellevant. Landete acaba tocant la guitarra en Euro Trash Girl, la banda de Luis Martínez i Judit Casado.

En algun moment de la dècada del 2000 passa alguna cosa que ho canviarà tot: un amic de Landete li fa escoltar Taxi, dels mallorquins Antònia Font. El valencià gairebé no tenia bagatge musical en la llengua pròpia: havia escoltat cantautors a través dels seus progenitors, però els contemplava com una cosa aliena. A més d’això, “tot el que m’arribava en català esponsoritzat pel Govern era molt avorrit: Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’busto... (...) I no tenia referents de la música cantada en català”, confessa a Pau Martínez. Allò d’Antònia Font, tanmateix, és una altra cosa: a Landete aquella música li arriba en forma d’epifania, com un bum que li fa esclatar el cap. Naix “L’Animal” i d’altres cançons en català arreplegades en dues maquetes, Cròniques de la reconstrucció i Noves cròniques de la reconstrucció.

En el volum L’animal, Miquel Àngel Landete conversa a tomba oberta amb el cineasta i amic Pau Martínez, sense obviar qüestions com la relació amb les drogues i reflexions de caire personal. El llibre es va fer a proposta de l’editorial Llibres de la Drassana.

Els títols no són casuals. Landete ve d’una etapa depressiva i desordenada, una època de foscúria amb certs components autodestructius. Històries sobre tocar fons i alçar el cap que va escrivint entre 2005 i 2008. Amb aquell material, el col·lectiu acabat de fundar, Senior i el Cor Brutal, viatja a Uruguai a gravar el disc, per una sèrie de rocambolesques situacions que deriven també en un viatge als Estats Units per fer-ne les mescles. Una història impossible de condensar en aquestes ratlles que els lectors curiosos trobaran en L’animal i un llibre anterior de Nèstor Mir, el delirant i entranyable La conquista del Oeste o la muerte de Uli Zuma.

D’aquell periple naix L’experiència gratificant (Malatesta Records, 2009) un magnífic disc amb himnes com la citada “El signe dels temps”, “L’himne regeneracional” o “València, eres una puta”. Amb un final extraordinari, una cançó de rang superior com “El cant del consol”, un d’aquells temes capaços d’arrapar la carn i arribar a les entranyes. Senior havia trobat una banda en les mateixes coordenades, amb un músic estupend, Endika Martín, que dissimula les mancances de Landete com a intèrpret, i amb una secció rítmica eficient, formada per autèntics germans de sang. Ha trobat la llengua i el vehicle. Sang valenciana, cor americà, diríem, parafrasejant una cançó de Morrissey. Un discurs simbolitzat per una bandera creuament entre la quadribarrada i les barres i estrelles que presideix els seus concerts. Temps enrere, a més, havia trobat l’estabilitat sentimental amb l’aragonesa Begoña Lozano, mare de les seues filles i responsable d’alguns dels dissenys dels discos.

Senior i el Cor Brutal fan forat en l’escena valenciana, però cal fer un pas endavant amb el compromès segon disc, que Landete planteja com una antítesi, amb menys guitarres i un altre concepte sonor. Raül Fernàndez, Refree, un referent indie a Catalunya i a l’Estat, accepta l’encàrrec. D’alguna manera, es tracta d’una opció per fer arribar la proposta més enllà del País Valencià, per eixamplar el cercle de relacions i d’influència. El resultat és Gran (2011), un àlbum orgànic i agosarat, amb elements folk i dianes indiscutibles, però també una mica irregular. En tot cas, cançons com la titular, “Gran”, o “La sort adormida” —que els proporciona el seu segon premi Ovidi Montllor a la millor cançó— eixamplen el públic i amplifiquen la proposta. Un disc que els duu a fer de teloners de Mishima al Palau de la Música Catalana.

Com a següent pas, hom esperaria un retorn a les guitarres, però Senior torna a sorprendre amb un àlbum despullat i combatiu, gairebé acústic, en el qual prescindeix quasi per complet del Cor Brutal. El sensacional València, Califòrnia (Malatesta, 2013) és, alhora, un cant a l’amor i a la rebel·lia en un context de crisi econòmica i social. El disc que conté algunes de les seues millors lletres. “La bomba de plaer”, “Càntic als germans de diferent mare” o l’emocionant “Ella plou”, una cançó que conté una història preciosa, coronen Landete com un dels grans compositors de la seua generació.

El tema final, l’únic elèctric, amb banda, "València, Califòrnia”, prefigura per estètica i discurs el disc següent, El poder del voler (Malesta Records, 2014), el treball més polític de la banda, precedit d’un comentat manifest en Rockdelux: “Tens un projecte musical, compons, toques, puges als escenaris, la gent escolta el que dius? Si alguna resposta és afirmativa (...) has d’actuar ja. El moment que t’impliques d’una manera explícita (...)”.



El manifest es publica abans d’unes eleccions generals i prova de sacsejar una escena independent en general molt passiva políticament. Una nova provocació, segurament dirigida a fer parlar. En tot cas, Senior compleix la seua part del tracte amb un disc abrasiu, amb mitja dotzena de cançons brillants, plenes de contingut social i una apel·lació a la violència com a acte de defensa davant les agressions del capitalisme, discurs articulat en cançons com “Actes d’amor”. No és un disc totalment esfèric —per poc— però hi ha mitja dotzena de peces brillants, com ara la tremenda “El poder del voler” o “Lapido X”, dedicada al menor dels germans Lapido, uns destacats músics de Granada: “Toca-mos la guitarra, Lapido xicotet / toca’ns abans que els centristes no ens deixen tocar més”.

El poder del voler va obtenir el premi de la crítica de la revista Enderrock al millor disc de 2014. La consagració definitiva en el nostre àmbit i una visibilització més gran en la resta de l’Estat.

El cicle polític ha canviat. Valenciana Vol. 1 i els seus desacostumats teclats i aires festius i despreocupats són el fruit del moment vital de Landete. La versió domèstica, feliç i triomfant de l’Animal.

Valenciana amb molts accents
Valenciana vol. 1 torna a ser un àlbum diferent en la trajectòria de Senior i el Cor Brutal. Per l’ús de l’electrònica (“volem utilitzar la tecnologia al servei de la creativitat, aprendre noves coses”, va dir Senior), per ser un disc estrictament de versions i pel volum qualitatiu i quantitatiu de les col·laboracions. Artur Estrada (Nueva Vulcano) obri el foc amb “Perdut en el somni”, sobre el “Lost in the dream” de The war on drugs. I així, tretze temes amb David Carabén (Mishima) fent seua la “Marta” de Tom Waits, Maria Arnal visitant “Maggie” de Cracker o Joan Pons (El Petit de Cal Eril) fent una versió rabiosament pop d’un tema de Courtney Barnett. Núria Graham, Lluís Gavaldà, Jaume Pla o Clara Andrés són uns altres convidats a la festa. O al festí. Una valenciana amb molts accents.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.