Perseguint WikiLeaks

La hipocresia és descarada. Però sembla com si l’administració Trump realment anés al darrere de WikiLeaks i Julian Assange per la transparència amb què dirigeix l’organització des de l’ambaixada de l’Equador a Londres, on ha estat amagat durant cinc anys per evitar que l’extradissin a Suècia i fer front a una acusació de violació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com a candidat, Trump va dir que li encantava WikiLeaks perquè el va ajudar en la campanya amb la publicació de correus electrònics sòrdids del Comitè Nacional Demòcrata, piratejats pels russos. Ara que és ell l’inquilí de la Casa Blanca, veu les filtracions amb menys tolerància. El 20 d’abril el fiscal general, Jeff Sessions, va declarar que la detenció d’Assange s’havia convertit en una “prioritat”. I afegia: “Redoblarem els esforços, i ja ho estem fent, per aturar totes les filtracions”. Pel que sembla, el Departament de Justícia està preparant una acusació contra Assange.

En un discurs pronunciat uns quants dies abans de l’anunci de Jeff Sessions, el director de la CIA, Mike Pompeo, va titllar WikiLeaks de ser un “servei d’intel·ligència hostil no estatal sovint instigat per actors estatals com Rússia”. La ira de Pompeo l’havia provocat la publicació de l’organització d’Assange sobre algunes de les eines de vigilància de la CIA. Pompeo, com el seu superior, havia sigut fan de WikiLeaks temps enrere, i l’estiu passat va piular regularment les revelacions de l’organització per atacar Hillary Clinton.

Encara que la denominació de Pompeo referida a WikiLeaks sigui correcta —i Susan Hennessey, cap de redacció del blog Laware, no ho descarta—, potser no obre la via penal. Però Hennessey diu que podria resultar viable acusar l’organització emparant-se en l’Espionage Act o en les lleis que regulen el robatori de propietaris governamentals i abusos informàtics.

Chelsea Manning, l’analista d’intel·ligència de l’exèrcit empresonada per subministrar a WikiLeaks una gran quantitat de material classificat el 2010, va ser acusada sobre la base d’aquestes tres lleis, si bé Barack Obama li va commutar la sentència abans de deixar el càrrec. Sembla que Assange podria haver incitat Bradley Manning (aleshores Chelsea era un home) a cometre els delictes i podria haver contribuït a materialitzar-los. Si fos així, diu Hennessey, seria bastant senzill, en termes purament legals, presentar càrrecs per conspiració contra Assange.

Això planteja la qüestió de per què l’administració Obama, no pas coneguda per la seva tolerància envers les filtracions, va decidir contenir-se respecte a Assange. El motiu va ser la dificultat de distingir les activitats de WikiLeaks del periodisme d’investigació, que està protegit pel fragment de la Primera Esmena que parla sobre la llibertat de premsa. Obama no estava gens convençut que WikiLeaks i Julian Assange meresquessin aquesta protecció, però el preocupava fins a on podria arribar políticament aquell procés judicial.

Un altre gir radical de Trump, li agradaven més les filtracions quan era candidat.

La intensa hostilitat de Trump envers els “mitjans tradicionals”, pel que percep com un gran biaix contra ell, fa improbable que Trump tingui les mateixes reserves que Obama. El solapament entre el que fa WikiLeaks i la premsa tradicional també s’ha anat diluint. Mitjans com The New York Times i The Washington Post han introduït SecureDrop, que es descriu com “un sistema d’enviament de filtracions de codi obert que els mitjans poden fer servir per acceptar amb seguretat documents procedents de fonts anònimes i comunicar-se amb elles”.

Atès que tots dos diaris van publicar els millors fragments del material de WikiLeaks extret per hackers del Congrés Nacional Demòcrata, cal suposar que, si els agents de la intel·ligència russa haguessin optat per subministrar el material a través de SecureDrop, ells l’haurien utilitzat tranquil·lament. Saben que si no publiquen aquest material hi ha molts rivals que sí que ho faran.

Hennessey sosté que encara hi ha una diferència essencial entre WikiLeaks i, posem per cas, The New York Times. El Times edita i comprova; els seus motius són diferents; no està lligat a agències d’intel·ligència hostils. Aquestes distincions potser no preocupen Sessions, però, com ha descobert Trump, els tribunals no sempre segueixen les seves ordres.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.