Vides d’exili: tàtars del Volga a la recerca d’asil

L’esfondrament de l’URSS va fer aflorar el nacionalisme al Tatarstan, una república amb un pes econòmic molt important a la Federació Russa d’avui. Un pacte posterior entre les elits va arraconar el sobiranisme i la nostàlgia socialista, i alguns dels afectats van marxar a la recerca d’una nova vida.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El soul de reminiscències balcàniques, vestit de música electrònica i amb una lletra tendent a la consigna pamfletària es va imposar a la gala d’Eurovisió de 2016. Probablement, una de les més travessades pels conflictes europeus actuals que es recorden. A ningú amb coneixements de geopolítica no se li escapava que el fet que Ucraïna, la nació guanyadora, delegués la representació del seu país a Jamala. Es tracta d’una artista d’ascendència tàtara de Crimea que va interpretar una cançó que recordava la deportació massiva dels seus ancestres. Era una al·lusió directa a l’annexió de la península per part de Rússia dos anys abans.

La cançó va comptar amb els vots favorables de tots els veïns de la Federació Russa que han manifestat temor. Perceben una expansió agressiva de Vladímir Putin cap a l’oest, sensació que va reforçar el missatge que Ucraïna volia transmetre. Jamala va competir frec a frec amb el cantant rus, Serguei Lazarev, enfortit pel sufragi popular de la contesa. Tot això va confirmar que el concurs havia esdevingut una forma de batalla per un mitjà atípic. Les seves veus, les dues, quedaven al servei de la confrontació armada i diplomàtica més important del vell continent des dels Balcans.

Mapa de la "guerra eurovisiva" entre Rússia i Ucraïna.

En temps de l’URSS, els tàtars de Crimea estaven exclosos del reclutament de l’Exèrcit Roig, una avinentesa que l’Alemanya nazi va saber aprofitar per reclutar-ne un miler llarg per als batallons d’autodefensa afins al règim de Hitler. L’estat d’emergència durant la Segona Guerra Mundial va fer que un 15% dels tàtars engreixessin els efectius soviètics. Això, però, no els va eximir d’una repressió posterior, condicionada per una acusació de col·laboracionisme que no feia distincions. Quan l’ocupació militar de Crimea avançava allà pel 1944, es van iniciar un seguit de processos de deportacions que van culminar amb nombrosos desplaçats forçosos a les repúbliques de Mari, Kazakhstan i Uzbekistan. Turquia també va acollir una important xifra de refugiats.

Des que el març de 2014 es consumà l’annexió de Crimea via referèndum, la repressió russa contra aquesta minoria ha remogut memòries. Especialment les d’aquells que no van poder tornar fins a finals dels anys 80 del segle passat, poc abans que Ucraïna esdevingués independent. En un primer moment, les autoritats del Kremlin van optar per negociar amb el Majlis, el cos representatiu dels tàtars a la península. Però, quan va quedar clar que no acceptarien la presència russa, el Majlis va ser il·legalitzat sota l’acusació de donar cobertura a l’islamisme extremista. L’ONG SOS Crimea calcula en 100.000 el nombre de persones d’aquesta ètnia que han abandonat casa seva, de nou.

Suports del nacionalisme tàtar

Iuri Txakirov i Nafis Kaixapov arriben al punt de trobada acordat i a l’hora convinguda. El primer s’expressa en un castellà prou correcte i parla en un rus d’accent marcat amb Kaixapov. Els dos són originaris de Kazan, la capital de la república rica del Tatarstan, part de la Federació Russa. Hores abans, Iuri escrivia un correu electrònic a un professor d’una universitat catalana per sol·licitar l’asil per a Nafis a Catalunya. A hores d’ara, el seu compatriota compta amb un passaport de trànsit polonès per a refugiats.

Els dos són dissidents polítics. El primer militava al partit socialista local, mentre el segon encara integra el moviment nacionalista tàtar. Iuri va arribar a l’Estat espanyol a mitjan anys 90. Nafis fa poques setmanes que hi és. Tots dos, però, malden per allunyar-se tant com poden de Rússia i del seu temut Servei de Seguretat Federal, FSB en les sigles russes.

Les represàlies del Kremlin contra els seus homòlegs crimeus han inflamat l’activisme nacionalista al Tatarstan, del qual és partícip un dels sol·licitants d’asil. De fet, el germà bessó de Nafis, Rafis Kaixapov, compleix una condemna de tres anys de presó per criticar en internet l’annexió russa.

Els tàtars configuren un poble turquès d’entre 6,2 i 13 milions de parlants, bona part dels quals són a Rússia. “Nosaltres som els tàtars del Volga”, matisa Txakirov per explicar les diferències amb els seus compatriotes de Crimea. El greuge comparatiu entre els dos pobles és molt clar pel que fa al tracte del Govern federal. La república del Tatarstan és una de les que més aporta al PIB rus, amb una de les indústries més desenvolupades de la Federació i una significativa producció petrolífera. L’any 1994, l’ex-president Boris Ielstin va signar un tractat bilateral amb l’ex-mandatari tàtar, Mintimer Xaimiev, que va actuar de Carta Magna mentre no es ratificava la constitució federal al Tatarstan.

Aquest acord determinaria els fonaments del federalisme anterior a l’arribada de Putin, i donaria lloc a una versió russa del cafè per a tothom. Fou la més moderada de les solucions possibles. En el fragor de la dissolució del règim soviètic, un referèndum va mostrar que el 62% dels seus ciutadans reclamaven l’estatus de república. Consegüentment, els tàtars no participarien en les primeres eleccions parlamentàries de la Federació. Però un acord entre elits va significar la cooptació de les classes dirigents del Tatarstan per part del partit oficialista Rússia Unida l’any 1999. Un fet que els va permetre conservar cert estatus propi en ple procés de recentralització promogut per l’encara líder del país, Vladímir Putin.
Més endavant, l’any 2007, una nova entesa bilateral suprimia qualsevol menció a la sobirania del Tatarstan. A canvi s’acordava la contraprestació que permetia la gestió dels recursos propis a un dels ens autònoms més pròspers d’aquesta república. Malgrat tot, la solució no va agradar a tothom.

Des de l’esfondrament soviètic, una part del nacionalisme tàtar advocava per una via txetxena que volia emular la confrontació armada al territori homònim, present entre 1994 i 2009. Els tàtars i els txetxens comparteixen la confessió musulmana sunnita, malgrat que la seva relació amb l’Estat prengués camins diametralment oposats. I Nafis Kaixapov va ser dels que no s’hi van resignar.

Apàtrides

Iuri Txakirov va haver de bregar pel permís de residència fins a arribar a l’Audiència Nacional el 1999, quan aquesta autoritat va tombar una resolució del Ministeri d’Interior que li denegava l’asil a ell i a la seva família. EL TEMPS ha accedit a uns certificats de les ambaixades de Rússia i Alemanya que constaten que Txakirov no disposa del seu estatus de ciutadà rus. El fet de ser concebut en una relació extramatrimonial anterior a 1975 no li permet heretar la nacionalitat alemanya del pare. Tècnicament, Txakirov és un apàtrida, condició que Interior li va denegar l’any 2015.

Iuri Txakirov, a l’esquerra, i Nafis Kaixapov, a la dreta, expliquen les seves respectives històries a la cafeteria de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.

Nafis Kaixapov, en canvi, va fugir de Rússia el desembre de 2004 cap a Ucraïna. Fugia de les amenaces que rebia després de publicar un article crític amb el Govern. El novembre d’aquell any el candidat pro-Unió Europea Viktor Iuixtxenko encapçalava l’anomenada Revolució Taronja. Aquest seguit de protestes van apartar per un breu període l’Executiu ucraïnès de l’esfera d’influència russa, un cop que el líder de la revolta va guanyar les eleccions. Aquell era un bon moment perquè la dissidència russa aterrés a l’antiga república soviètica d’Ucraïna. Aquest país, a més, acollia una significativa minoria tàtara de Crimea abans que la península fos annexionada per la Federació de Rússia el 2014.

Aliances turqueses

Rafis Kaixapov, el germà bessó de l’entrevistat, ja era un vell conegut de l’FSB. El setembre de 2015 el van sentenciar a presó. Mesos abans havia assistit a un congrés de pobles turquesos per buscar suports per a la causa del Tatarstan. Nafis Kaixapov explica a EL TEMPS que el nacionalisme tàtar del qual ell participa prioritza la relació amb els seus germans d’ètnia, dins i fora de Rússia. Tot i reconèixer també que han establert contactes amb moviments autodeterministes de Txetxènia, Abkhàzia o Ingúixia. Assegura que han arribat a recollir fins a tres milions de dòlars en concepte de suport financer per a la seva causa a través d’aquests vincles.

Aquestes aliances, irrellevants per a Rússia en un primer moment, van esdevenir un problema d’ordre internacional quan avions de Turquia van abatre un caça rus en plena escalada a Síria. El conflicte que va desencadenar aquesta acció, el més greu per a un país de l’OTAN un cop acabada la Guerra Freda, es va traduir en la rescissió de tot acord acadèmic amb el país i en una especial cura per part de Rússia a l’hora d’avaluar les relacions entre comunitats turqueses d’arreu. Mentrestant, el Govern d’Ankara s’ha manifestat diverses vegades contra l’annexió de Crimea. L’última, el passat 18 de març, quan el Ministeri d’Afers Exteriors turc va emetre un comunicat en el qual la titllava d’il·legítima.

Durant la seva etapa a Ucraïna, Nafis explica el seu paper en el manteniment d’un canal de comunicació entre els tàtars del Volga i els de Crimea. També va dur a terme un activisme intens contra la Federació Russa participant en les manifestacions de l’Euromaidan a finals de 2013. Aquelles mobilitzacions protestaven contra la voluntat del deposat president Viktor Ianukóvitx, que prioritzava les relacions econòmiques amb Rússia en detriment de la UE.

Un mes després de l’annexió de la península de Crimea, Kaixapov va abandonar el país. El pitjor encara havia d’arribar, amb la guerra civil que esclataria a l’est d’Ucraïna.

Una vida a l’exili

El cas de Iuri Txakirov és sensiblement diferent del de Nafis. Ell va marxar de Rússia per oposar-se al desmembrament de l’URSS, i la seva lluita perseguia un objectiu molt més mundà: una llar per als seus. A principis del 2000, la batalla de Txakirov va transcendir a dues grans capçaleres espanyoles. Les seves filles comptaven amb tres i sis anys quan van arribar a Andalusia. La condició d’apàtrida del seu pare feia molt complexa la concessió del desitjat permís d’estada. No haver assistit a una reunió a la Subdelegació del Govern va precipitar una temptativa d’expulsió en un estret lapse de 72 hores. Iuri feia broma dient que no sabien “a quin país se’ls havia d’expulsar”. Avui, després de plantar cara, mostra orgullós els documents d’identitat espanyola dels seus.

La història de Nafis, però, encara no ha trobat un final feliç com la del seu compatriota. L’abril de 2014 va fer cap a Polònia, un país tradicionalment reticent pel que fa a la relació amb la Federació Russa, on li van concedir l’asil. Però no s’hi sent segur. Afirma que la proximitat amb el gegant rus el fa més sensible a la penetració d’agents de l’FSB. La gota que va fer vessar el got va ser una explosió en una gasolinera que va patir l’any passat i que assegura que es devia tractar d’un atemptat en contra d’ell. En ser preguntat per què ha triat Catalunya, ell ho té clar: “Vull trobar-me com més lluny millor de Rússia”.

Mentrestant, el conflicte musical continua: Ucraïna no ha permès l’entrada a la concursant russa, Iúlia Samóilova, precisament, per haver actuat a la Crimea ocupada el 2015.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.