Viure com els déus

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara que fa unes setmanes va morir Serge Doubrovsky, el novel·lista i teòric francès que a mitjan anys 70 del segle passat va encunyar el terme autoficció per designar la seva novel·la Fils (que jugava amb l’ambigüitat fil/fill), potser és bo tornar a recordar en què consisteix aquesta modalitat d’escriptura. L’autoficció és una narració que, sense deixar mai de presentar-se explícitament com una ficció, satisfà la necessària identitat nominal entre l’autor, el narrador i el personatge, pròpia del pacte autobiogràfic. És a dir, un tipus de novel·la que problematitza la relació de l’obra amb el seu autor, proposa al lector un espai personal ple d’ambigüitat, de zones d’ombra, de màscares i de capes. Darrerament, el terme autoficció s’està popularitzant i ha esdevingut un calaix de sastre que oblida, precisament, la seva hibridesa interrogativa, la seva innegable força transgressora. Ho saben prou bé Javier Cercas o Christine Angot, que han hagut de defensar als tribunals el caràcter fictici dels fets reals que narrativitzaven.

Portada de Per què ens estimen les dones? De l'autora Micrea Cartarescu. L'obra traduïda al català per Xavier Montoliu.

Per això, tenir l’oportunitat de llegir Per què ens estimem les dones?, un esplèndid recull de narracions del poeta i narrador romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) és un doble privilegi. En primer lloc, perquè per fi es pot llegir en català (gràcies al traductor i als editors!) l’obra d’un autor de culte i alhora d’audiència internacional que apunta fins i tot al premi Nobel. En segon lloc, precisament perquè el joc autoficcional que proposa Cartarescu és arriscat, molt compromès i fins i tot perillós, allunyat de la simple literatura autobiogràfica. La vintena llarga de relats van ser publicats prèviament, especialment en l’edició romanesa de la revista Elle. Tots són escrits en primera persona per un narrador i personatge anomenat Mircea, que és l’autor dels llibres de Mircea Cartarescu i que es compromet moralment amb els seus textos: “El que vull escriure aquí, ja que la resta és als llibres, és el que no he pogut escriure en cap altre lloc de la meva literatura perquè, com diu Kafka, ‘això no es pot dir’”. Cadascun dels contes, el narrador el dedica a una dona; a poc a poc va desplegant una educació sentimental feta de vivències i records, evocacions, molts somnis, algun déjà-vu i també algun malson, sempre a la recerca d’una imatge femenina, d’un “instant viscut”. El primer relat, titulat “La negreta”, és una recreació actual del famós poema de Baudelaire “À une passante”: som a Berkeley a principis dels anys 90. Mircea era un jove de cabells llargs i caçadora de cuir, seguidor de Kerouac i Ferlinghetti. Al metro, no pot desenganxar la vista de la “bellesa rapaç” d’una noieta de color, enderiada amb el seu walk-man. Tot el vagó la mira amb fascinació i admiració. Baixen junts. Ell la segueix. Hi somieja. Ella desapareix.

Hi ha records divertits i estranys dels anys de l’institut, de moments viscuts pel barri roig a Amsterdam, noies espectaculars de la Securitate, itineraris per Torí seguint una noia que fa de guia de museu, records d’actes literaris per Irlanda, etc. El protagonista sempre és un noi tímid i enyoradís, que vagareja sovint per carrers solitaris, ple de dimonis, sempre inquiet i inquietant. Es pregunta sobre la seva identitat (“no som objectes sinó processos”, “el fet que em busqui a mi mateix és senyal que ja m’he trobat”), encara és poruc amb les dones, però sap que l’escriptura el salvarà. Aquest personatge fa pensar i molt en el protagonista de la celebrada novel·la Elogi de les dones madures de l’hongarès Stephen Visinczey. Però Cartarescu és més púdic, més preocupat pel sexe i per la intimitat, menys eròtic, de vegades, més sentimental, sempre a la recerca de la felicitat al costat de la dona estimada, una felicitat que, seguint Hölderlin, es “viu d’un sol cop com els déus” i ja no es desitja res més. Ens estimem les dones, diu, “perquè la nostra ment gira com un planeta pesat sempre sense parar, només al seu voltant”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.