L'origen de l'allioli

Una salsa similar a l’allioli apareix en els receptaris de cuina medieval i renaixentista. Però el primer document —si més no, el primer que he localitzat— que cita l’allioli amb aquest nom és valencià, i correspon als menús del duc reial de Gandia, al s. XV; a la seva cort agradava força l’allioli que, per exemple, menjaven amb peus de cabrit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’allioli, com a allada, apareix al Llibre de Sent Soví (s. XIV) i a l’esmentat Llibre del coc, (s. XV). Per cert, aquí aplicat al gat, naturalment salvatge, com ara fem conill amb allioli. Als receptaris del Barroc, també hi apareix, ja no pas sota cap nom manllevat. Per exemple, surt sovint a la Instrucció breu i útil per los principiants cuiners, de Francesc del Santíssim Sagrament, carmelita descalç de Barcelona, i en altres receptaris conventuals. El baró de Maldà —un aristòcrata barceloní del s. XVII, autor de l’incommensurable Calaix de sastre, que va inventar la societat gastronòmica Col·legi de la Bona Vida, en homenatge a la qual dedico aquesta secció— en aquest dietari ens explica que el pare de la reina d’Etrúria, que va sojornar a Barcelona l’any 1808, va voler tastar l’allioli: “La senyora reina preguntà a un dels criats del general d’esta província, nomenat Josep fill per distingir-lo de son pare també criat, si sabia també fer lo plat dels catalans dit alioli, que menjava al gust son senyor pare durant sa residència en esta”. No deixa de ser curiós aquesta referència reial, amb relació a una salsa considerada extremament plebea i indigna dels paladars refinats...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.