Tina Vallès: "No he volgut imaginar com l'avi perd la memòria tant com el nen la construeix"

Després del premi Mercè Rodoreda del 2012 pel recull de relats El parèntesi més llarg, Tina Vallès torna amb La memòria de l’arbre, guanyadora del segon premi Llibres Anagrama. Aquesta obra, la seva segona novel·la, posa el focus en la construcció dels records, a partir de la mirada d’un nen.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb la consigna de fugir de l’ensucrament, Tina Vallès treballa material delicat: la relació d’un nen amb el seu avi, malalt d’Alzheimer, i el procés d’interpretació de mica en mica del que passa al seu voltant, a través de records i intuïcions que en alguns moments s’acosten a la faula.

En la seva primera novel·la, Maic, ja s’havia posat a la pell d’un nen. Com ha estat ara?

—En Maic explicava una història molt tràgica, no té res a veure amb La memòria de l’arbre. Llavors em va quedar aquesta espina: i una història on tot vagi bé i l’únic que hi hagi és un avi malalt, que és una cosa normal que passa a totes les cases? Per boca d’un nen la podria fer? Quan se’m va acudir la història per La memòria de l’arbre, que em centrava sobretot en el tema dels records i de la memòria, alhora se’m va acudir de posar-hi la malaltia, com a figura literària gairebé, no per fer un llibre sobre la malaltia. Si explicava aquesta història des d’un punt de vista adult, la malaltia agafava tot un pes que jo no volia. Un adult coneix aquesta malaltia i, des del moment que la coneixes, et ve un pes a sobre molt fort. Per això vaig agafar la veu d’un nen. És un nen una mica més gran que el de Maic, ja tenia vuit anys, i és un nen d’un entorn motivat. La del Jan és una mirada diferent, que evoluciona.

La memòria de l’arbre
Tina Vallès
Anagrama
Novel·la, 218 pàgines

L’estructura d’11 capítols amb 11 peces a dins era una manera de donar importància als petits detalls que aquí estan carregats de significat?

—Des del moment que tries el punt de vista d’un nen, la forma era molt important. Un nen no està les 24 hores del dia amb l’avi malalt al cap. Té la seva vida normal i de tant en tant, perquè veu l’avi, perquè veu algun canvi a casa, es recorda d’allò que passa. Tampoc sap ben bé què passa. Això, per tant, eren petites peces, d’adonar-te que hi ha cinc raspalls de dents al lavabo o ara ve l’avi a buscar-te i abans era la mare. Són les peces que ell recull per construir i entendre què està passant.

Fa l’efecte que el llibre és un exercici de construcció de la memòria però també de deconstrucció.
—Aquestes peces podrien ser com records que el Jan va acumulant a mesura que a l’avi se li esborren. Jo tenia sensació de dues balances. L’avi va perdent pes i el nen el recull. És una mica com el temps: a l’avi se li està acabant el temps i és quan al nen comença a fer-se adult, a partir del que està passant a casa.

De vegades ens oblidem del pes que té la nostra memòria?

—D’alguna manera, la novel·la intenta fer el que no fem ningú, que és ser conscient de com se t’està construint cada record. No és que digui allò “d’aturem-nos i visquem cada moment” [diu, impostant la veu]. És impossible. Sí que tenia ganes d’intentar explicar allò que no veiem ningú, ni tan sols jo. No he volgut imaginar com l’avi perd la memòria tant com el nen la construeix. La malaltia em servia per això.

No és explícit ni n’és el missatge, però el llibre convida a fer una mica de parada.

—És un contrast de ritmes. Tens, per una banda, el ritme del pare i el Jan, que és el ritme d’una ciutat i d’una generació, d’estar ocupat. I hi ha el ritme dels avis, que no sols és el ritme d’una altra generació, sinó que també és un ritme de poble. Aquest contrast l’he viscut, perquè jo passava els estius entre Montblanc i Vilaverd. I quan tornava a Premià, que és com una ciutat, i el ritme és molt similar al de Barcelona, pensava: el temps passa molt de pressa! La sensació aquí és que una hora passa molt de pressa i, en canvi, una hora a Vilavert o a Montblanc, et dóna temps de fer més coses. Com pot ser? Si, a més a més, tothom camina més a poc a poc i ningú perd el metro.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.