Steve Afif, la versatilitat del desarrelament

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És imprescindible per crear obres poderoses que un artista tingui una veu distintiva, un llenguatge propi? Si fem un cop d’ull al panteó de monstres canònics de la plàstica dels últims dos segles, la resposta és que sí. També hi ha molts artistes, però, en especial des de l’eclosió d’això que hem convingut a anomenar postmodernitat, que han convertit la polivalència tècnica i el joc de màscares expressiu en l’orgullós mascaró de proa de la seva creativitat. Aquest seria el cas de Steve Afif (Alexandria, 1943), de qui ara es pot veure una exposició al Casal Solleric de Palma, titulada “Sense rumb fix”. Inclou obres sobre paper, pintures i escultures. La impressió que s’emporta l’espectador que visita la mostra és, justament, la d’assistir al versàtil desplegament de recursos d’un creador que té molt per expressar, però que mai no s’ha preocupat per construir un estil, una veu, una paleta temàtica i una mirada personals i inconfusibles.

A diferència d’altres artistes postmoderns, que han recorregut a la versatilitat per un afany d’experimentació o perquè no han estat capaços d’alliberar-se d’una indefinició congènita, fa l’efecte que Steve Afif fa un art heterogeni, sempre diferent d’ell mateix, perquè les circumstàncies personals l’hi han abocat. Conscient que corro el risc de caure en una interpretació massa literal, banalment mecanicista, diria que l’art d’Afif pot ser un reflex de la seva vida errant i desarrelada.

Nascut a Alexandria en plena Segona Guerra Mundial, quan Egipte era dominat pels britànics, Afif formava part d’una família de jueus sefardites de classe mitjana i dedicats al comerç. La pròspera tranquil·litat amb què els jueus havien pogut viure al país durant segles va desestabilitzar-se de cop amb la fundació de l’Estat d’Israel i la guerra àrabo-israeliana del 1948. Quan el panarabista i autoritari Nasser va obtenir el poder, tots els jueus del país van ser-ne expulsats. Per sort, la mare d’Afif tenia un passaport britànic, que havia heretat d’un rebesavi banquer que vivia a Bagdad i que havia fet negocis amb l’Imperi de sa majestat la reina Victòria. Això els va facilitar una mica la fugida, que tanmateix va ser llarga i dramàtica. Van passar mesos errant per Europa: Venècia, Milà, Lausana, París i Londres.

A la capital britànica Afif estudià a la Royal Academy of Arts, una institució que promovia una visió molt conservadora de l’art, però gràcies a la qual s’explica la rigorosa seguretat tècnica de la majoria d’obres que es poden veure al Casal Solleric. Després d’una estada d’un any a Israel, on va anar a instàncies de la seva mare per tenir cura del seu germà sionista, que s’havia allistat per combatre amb l’exèrcit israelià a la guerra dels Sis Dies, Afif s’instal·là a Mallorca, d’on només ha marxat ocasionalment per passar temporades a Barcelona, on ha treballat per a Edicions Polígrafa i per a la galeria Joan Prats.

Ja sigui amb tinta, llapis, pintura, aquarel·la o bolígraf, Afif crea sense mapa, amb una intenció oberta, buscant sorprendre’s a ell mateix i també a l’espectador. Quan no cau en una impersonalitat excessivament amorfa, aconsegueix el seu propòsit, perquè la riquesa tècnica va de la mà d’una riquesa anímica i temàtica. En la mostra, hi ha des d’obres netes, depurades i realistes fins a obres brutes, caòtiques i oníriques. També n’hi ha de poètiques, d’humorístiques, d’obscenes, d’inquietants... En una mateixa sala, hi poden conviure figures humanes i paisatges a frec de l’abstracció, així com garbuixos o taques de blancs i negres —minuciosos, asfixiants— amb explosions de color simbòliques i juganeres. La lliçó és que tot és vàlid per a l’artista que necessita expressar-se i que aspira a crear alliberat d’automatismes i de prejudicis, sotmès només a les sorpreses de l’instant i a l’impuls d’una herència tumultuosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.