La bretxa sueca: neonazis al bressol de la socialdemocràcia

A les darreres eleccions generals de Suècia saltà la sorpresa durant la nit electoral. L’auge del partit Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna, SD) palesava la bretxa al bressol de la socialdemocràcia i l’Estat del benestar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’SD es va fundar l’any 1988, però no va entrar al Parlament suec fins l’any 2010 després d’un recorregut imparable, forjat electoralment des dels municipis. Les característiques principals d’aquest partit el situen dins l’onada de la nova extrema dreta —o dreta radical populista—. Són unes característiques comunes a formacions similars, també ascendents arreu d’Europa durant aquests últims anys. Exalten un nacionalisme excloent, o més ben dit, el nativisme polític —la idea que els Estats siguin habitats només per la població nadiua—, el consegüent rebuig als immigrants, l’antieuropeisme, el proteccionisme i també la islamofòbia. A les eleccions legislatives del 2014, l’SD es va convertir en la tercera força més votada a Suècia, amb un 12,9% dels sufragis. Aquest resultat suposava un ascens del partit, que, només quatre mesos abans, a les eleccions europees, havia quedat en cinquena posició al seu país, amb el 9,67% dels vots. Va obtenir dos diputats a Brussel·les. Al Parlament Europeu, l’SD està enrolat a les files de l’eurogrup Europe of Freedom and Direct Democracy (EFDD), compartint espai amb els eurodiputats de la UKIP britànica, l’AfD d’Alemanya o un independent del Front National, entre altres.

L’extrema dreta sueca va molt més enllà de la ultradreta postindustrial dels Demòcrates de Suècia. Els caps rapats neonazis van deixar petjada a la Suècia de finals del segle XX. Ho van fer mitjançant l’edició de fanzines i amb la creació de grups combatius com Vitt Ariskt Motstand, VAM (Resistència Ària Blanca, en català). Fundat el 1991, el VAM no dubtava a emprar la violència. Els seus crims d’odi foren ben habituals, com també ho eren els atracaments a bancs i els robatoris d’armes. Les armes se sostreien de comissaries de policia o dipòsits militars. Servien per dur a terme les seves activitats criminals, l’anomenada guerra racial. També és remarcable la creació dels anomenats Oberoende Unga Nationalister (Nacionalistes Joves Independents), moviment fundat el 1995 per joves de Bromma, un suburbi proper a Estocolm. Aquest grup va consumar el divorci amb el fenomen neonazi del moment: no volien ni hooligans ni caps rapats a les seves files, i eren contraris a les drogues, molt presents en algunes subcultures. Tenien la intenció de crear un moviment molt més sòlid i amb capacitat d’incidència política.

Columnes de militants uniformats de l’NMR//Jordi Borràs.

És d’aquest ferment, el dels joves de Bromma i el dels militants del VAM, d’on va sorgir el Moviment de Resistència Suec, Svenska Motståndsrörelsen (SMR). Fundat el 1997, va ser el precedent per impulsar el seu equivalent a Noruega, Finlàndia i Dinamarca. El passat 2016, aquestes organitzacions es van unir per crear el Moviment de Resistència Nòrdica, Nordiska Motståndsrörelsen (NMR), una organització que actualment compta amb delegacions a Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca i una petita representació a Islàndia. L’ideari de l’NMR no utilitza gaires pal·liatius. Pregonen obertament l’ideari nacionalsocialista —tot i rebutjar l’apel·latiu de nazi per les seves connotacions negatives—, són obertament antisemites, fortament anticomunistes, antieuropeistes, anti-establishment, i partidaris de la creació d’un Estat nòrdic que unifiqui els cinc països on són presents.

En general, l’escena de l’extrema dreta sueca repeteix el patró d’altres països europeus. Hi ha un moviment neonazi fortament violent, amb presència al carrer però electoralment marginal perquè arrossega les connotacions negatives de l’horror nazifeixista —el cas de l’NMR—. D’altra banda, hi ha la irrupció amb força d’un partit més moderat que encaixa en el panorama de la nova extrema dreta emergent durant els últims anys. Seria el cas dels Demòcrates Suecs, un partit amb implantació electoral a tots els nivells —municipis, Parlament i Europa— que ha esdevingut el referent electoral de gran part de l’escena neonazi. Segons els periodistes d’Expo, una revista sueca especialitzada en extrema dreta, la majoria dels neonazis que l’1 de maig van desfilar pels carrers de Falun haurien votat, molt probablement, la cara amable de l’extrema dreta representada per l’SD, tot i no compartir bona part del seu ideari per considerar-lo “massa moderat”.

Demostració de força a Falun

Són més de 600 neonazis desfilant al bell mig de Suècia, a la ciutat de Falun, un tranquil enclavament a tres hores en cotxe de la capital del país. La manifestació l’encapçala un grup de quatre militants de l’NMR amb escuts similars als utilitzats pels antiavalots. El subjecten amb força i posició defensiva. Tots els escuders llueixen guants de pell negra malgrat la temperatura primaveral, que convida a treure’s la jaqueta. L’estètica i la posada en escena són, sens dubte, dos trets característics de l’NMR. A l’escut, hi llueixen l’adreça web del seu òrgan a la xarxa: Nordfront.se, des d’on es dediquen a la difusió de reescalfats suposadament periodístics que escampen idees d’antisemitisme i islamofòbia.

Simpatitzants neonazis desfilant amb l’NMR i vestits de civil//Jordi Borràs.

Darrere la guàrdia pretoriana dels escuders, a una quinzena de metres, tres homes corpulents subjecten una pancarta on diversos símbols apareixen encerclats amb una creu vermella a sobre: la falç i el martell, la bandera de la UE, el símbol feminista i el del dòlar. Un dels símbols apareix tapat amb precinte adhesiu i al damunt es llegeix “censura de l’Estat”. El precinte, però, transparenta: a sota hi ha una estrella de David també amb el senyal de prohibit. La pancarta es complementa amb una il·lustració figurativa amb aire cartellista, un lema combatiu i el logotip del partit encabit dins un engranatge. Avui és el Dia del Treballador i toca mostrar la cara més obrerista d’aires strasseristes. L’strasserisme va ser el corrent obrer, revolucionari i d’esquerres del partit nazi alemany. Els germans Otto i Gregor Strasser van donar forma a aquest corrent social revolucionari del nazisme als decennis de 1920 i part de 1930. L’aventura de l’strasserisme es va acabar el 1934. Otto Strasser ja s’havia exiliat d’Alemanya el 1933 i el seu germà Gregor va morir assassinat el 1934, amb la purga interna del partit nazi en la nit dels ganivets llargs.

Rere la capçalera, tres militants amb instruments de percussió marquen amb força poca traça el ritme marcial de la marxa. Tot seguit, la resta de la columna camina. La formen centenars de militants uniformats amb camisa blanca, corbata, pantalons militars negres, i banderes verd-i-blanques amb l’emblema del partit: la runa pagana coneguda com a Tyr, una mena de fletxa en posició vertical. Els militants no duen cap altre símbol que l’emblema del partit en forma d’insígnia al coll de la camisa. Són conscients que la policia, molt nombrosa, els vigilarà de prop. Es tracta d’una policia que, per cert, disposa de fotògrafs professionals per deixar constància gràfica d’aquesta mena d’actes.

Un antifeixista amb un cartell irònic on es llegeix “portes la corbata torta”//Jordi Borràs. 

A Suècia, com en altres països del vell continent, la simbologia nazi està tipificada al codi penal, i l’exhibició de certs emblemes prohibits pot comportar greus problemes judicials. Els abanderats, tots homes, se situen als flancs de la llarga columna que recorre els carrers de Falun en forma de marxa paramilitar. Al centre de la columna, amb un uniforme similar però lluint faldilles en comptes de pantalons, hi ha algunes dones de l’organització. Són poques, molt poques, però en destaca una d’edat avançada: Vera Oredsson, nascuda a Berlin el 1928, filla de mare sueca i pare alemany que fou membre de les Sturmabteilung (SA) nazis. Oredsson ha estat un dels puntals del nacionalsocialisme suec des del decenni de 1960, quan es va convertir en líder del moviment nazi en aquest país escandinau.

La llarga columna dels uniformats és seguida per centenars de manifestants que simpatitzen amb l’NMR i que vesteixen de civil. L’estètica és variada: des de caps rapats fins a militants amb llargues gavardines de pell negra talment sortits d’una escena de Matrix, o d’una desfilada de moda de les SS. També hi ha d’altres assistents amb aspecte de hooligan criat a les grades dels camps de futbol i una bona colla amb l’estètica pròpia dels seguidors de l’escena del metall obscur escandinau. Molts dels manifestants vesteixen roba de les marques Thor Steinar o European Brotherhood, dues de les firmes predilectes del moviment neonazi del centre i nord del continent. Fins i tot s’observa ornamentació característica: destaquen els penjolls d’argent del martell de Thor, un símbol mitològic força emprat pels sectors ultranacionalistes. A tot això cal afegir el servei d’ordre propi i els encarregats de les tasques de premsa del partit, que bàsicament es dediquen a fotografiar la premsa i els antifeixistes que escridassen els neonazis. Als ulls de tots, resguardats en tot moment per un esquadró d’escuders, els líders de l’NMR es passegen amunt i avall de la columna donant ordres i cridant consignes, acompanyats d’un megafonista.

A mesura que la marxa avança i s’acosta al centre de la ciutat, la presència de grups antifeixistes cada cop és més nombrosa. Lluny de buscar el contacte i la confrontació, la ironia és la millor arma de l’antifeixisme suec. Hores abans de la marxa neonazi, els antifeixistes s’han encarregat de farcir el recorregut amb missatges que ridiculitzen els ultradretans: des d’un enorme “Sieg fail” pintat a terra amb guix de colors, fins a un manifestant amb una pancarta de cartró on es llegeix en suec “portes la corbata torta”, per emfasitzar el ridícul uniforme que llueixen els ultradretans. Uns altres grups d’activistes escridassen els neonazis vestits de pallasso o tirant-los bombolles de sabó.

Un cop la columna arriba al punt de trobada —una gran plaça empedrada—, la policia acordona els neonazis en un sector de la plaça, protegida amb tanques metàl·liques. A l’altre extrem, separats per una distància de 15 metres de marge de seguretat, hi tenen tancats els antifeixistes, que són gairebé més nombrosos que els mateixos nazis. Una llarga espera precedeix els inacabables discursos dels diferents dirigents de l’NMR, entre els quals el de Simon Lindberg, cabdill de l’organització.

Simpatitzants de l’NMR//Jordi Borràs.

Algunes preguntes amb resposta

Com és possible que al bressol de la socialdemocràcia nòrdica hi hagi un partit d’extrema dreta al Parlament i presència neonazi al carrer? De segur, aquesta és la pregunta que es fa insistentment el lector d’aquest reportatge. Per trobar-hi una explicació, des d’EL TEMPS hem contactat amb la revista Expo. Parlem amb Jonathan Leman, investigador d’aquest mitjà, jove periodista de pare suec i mare jueva tunisiana d’origen sefardita. Coneix perfectament tot el panorama ultradretà del país amb una perspectiva molt acurada sobre el fenomen a tot Europa. És per això que, d’entrada, ens subratlla que la situació actual de la democràcia sueca no es diferencia tant de la d’altres Estats europeus. Lògicament, l’àmplia cobertura social que ofereix Suècia és plenament envejable en molts aspectes des de la nostra perspectiva, però Leman matisa que “les diferències actuals en comparació d’uns altres països ja no són les que hi podia haver fa 30 o 40 anys”. “Tot plegat”, diu, “s’ha anat equilibrant”.

Partint d’aquesta base, el periodista suec explica que el fenomen de l’extrema dreta no és nou al país. “Sempre hi ha estat present, com també ho ha estat d’una manera o una altra a la resta del continent”. No obstant, a Suècia, el fenomen no existia més enllà de grups més radicalitzats i violents. “No hi havia cap partit que des del Parlament canalitzés el sector social que encaixa amb l’extrema dreta; no tenia cap referent electoral. És a partir de la feina de base de l’SD, entrant a poc a poc als ajuntaments des de les eleccions municipals de 2002, que s’accentua la presència de la nova extrema dreta a les institucions”.

Leman argumenta que, en aquesta qüestió, hi va haver diversos factors determinants. En primer lloc, “un sector social percebia que liberals i socialdemòcrates cada dia s’assemblaven més”. Aquesta assimilació obria la porta a un nou sector polític que podia marcar diferències amb els partits tradicionals, que prioritzava noves propostes com la del nativisme per sobre de la socialdemocràcia. D’altra banda, el periodista suec relata que el recorregut de l’SD es va anar polint amb els anys: “El fet de donar una imatge més seriosa i menys radicalitzada l’ha acabat convertint en un partit més, equiparable en estètica i en retòrica ­—en les formes— amb la resta de formacions tradicionals”.

Al centre de la foto amb masclet, Simon Lindberg, líder de l’NMR//Jordi Borràs.

Per últim, Jonathan Leman també destaca el tractament informatiu d’alguns mitjans sensacionalistes amb el fenomen migratori. En aquest sentit, subratlla un fet que considera rellevant: “L’extrema dreta de l’SD no es popularitza coincidint amb l’arribada migratòria més destacada a Suècia. Les enquestes, els estudis i els resultats electorals demostren que ho fa a partir del moment que alguns mitjans de comunicació es dediquen a relacionar els nouvinguts amb la delinqüència”. “Curiosament —afegeix Leman— les formacions d’extrema dreta sempre han mantingut el discurs que els mitjans amaguen la veritat a la població sobre les conseqüències de l’arribada d’immigrants”. Malgrat això, es dóna la paradoxa que partits com l’SD, que han construït bona part del seu discurs a partir de rumors i notícies falses o esbiaixades extretes dels mateixos mitjans, els acusen d’amagar informacions sobre certs temes.

Finalment, també li preguntem sobre la reacció de l’extrema dreta a l’atemptat integrista que va provocar cinc morts el passat 7 d’abril, quan un camió va atropellar diverses persones en una cèntrica via d’Estocolm. Els periodistes d’Expo no dubten amb la resposta: frustració. L’extrema dreta, sobretot la més radicalitzada, ha viscut el fet amb una gran frustració. Esperaven una reacció furibunda de la societat i que aquest fet fos el detonant per aplanar-los el camí cap al poder. La realitat, però, és que ni tan sols l’extrema dreta parlamentària s’ha atrevit a atiar el foc de la islamofòbia i relacionar-la amb l’atemptat. Alguna cosa hi deu tenir a veure la tolerància d’una societat que té des de fa temps la multiculturalitat com un dels seus puntals. Tants d’anys de mesures socials es poden esberlar, però no seran tan fàcils de corrompre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.