‘Homeland’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com més penso en la vibrant traca final de Homeland, més clar tinc que a aquesta temporada li han sobrat quatre episodis. És comprensible que una sèrie dediqui un o dos episodis a col·locar les peces sobre el tauler, però, quan hi dediques més temps del compte sense oferir res de substancial a l’espectador, estàs llastant la sèrie. La temporada (a partir d’ara spoilers) va situar l’audiència en la nova vida de Carrie a Nova York i en el canvi experimentat per Quinn al mateix temps que posava en marxa la trama de Sekou Bah, un noi musulmà que es dedicava a enregistrar vídeos amb opinions polítiques contundents i penjar-los a la xarxa. La seva trama podria haver servit per parlar de la reducció de la llibertat d’expressió, dels prejudicis contra els musulmans per part de les autoritats o de les dificultats a l’hora d’aturar la radicalització gihadista que, diuen els experts, sovint es produeix a través de la xarxa. Però cap d’aquests temes era important per a Homeland ni es va desenvolupar més enllà de la superfície, i així malbaratà una oportunitat per fer-hi reflexions interessants.

En realitat, Homeland estava interessada en el thriller, i la trama de Sekou Bah era només un fil d’una xarxa de conspiracions que, un cop destapada, va posar la temporada finalment en marxa. De fet, la furgoneta que condueix Sekou podria haver esclatat al final del primer episodi, i res no hauria afectat la resta. Una entrega era suficient per explicar qui és en Sekou, què li ha passat a Quinn, presentar les friccions entre la futura presidenta i Dar Adal, i després fer explotar el vehicle. No en calien quatre, i encara menys quatre que han espremut tan poc als protagonistes. Quan Homeland millor funciona és quan angoixa l’audiència a través del que passa als personatges. Això ja ho vam descobrir a la primera temporada, quan van sotmetre la Carrie a un tractament que ens va deixar esgarrifats. Així, portar els personatges al límit ha estat clau de la intensitat de la segona meitat de la setena temporada, amb escenes com els judicis per la custòdia de Franny o la reacció de Quinn en sentir-se acorralat per un grup de manifestants i reaccionant-hi de manera extrema.

El ritme, passat el cinquè episodi, també ha anat en augment, i no n’hi ha hagut cap en què no passés alguna cosa rellevant. No han escatimat escenes d’acció (com sí que han fet en els primers capítols) ni en girs de guió, desvetllant les intencions ocultes d’alguns personatges. Fins i tot en l’episodi final, quan tot ha estat solucionat, han estat capaços de tornar a agafar-nos amb la guàrdia baixa. I aquesta és la Homeland que més m’agrada: la que és intel·ligent i sap quin és el moment precís per jugar una carta concreta. Aquesta capacitat fou un tret fonamental de la primera temporada (que, a parer d’un servidor, continua sent la millor). En la seva nova etapa fa servir recursos més propis de 24 que de la Homeland dels inicis, i és evident que no és la mateixa sèrie del principi. Però, si és més ràpida que l’audiència, pot ser molt vibrant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.