El fill del fem

Quan era petit, recollia escombraries amb el pare i els germans. Va prosperar a base de favors i de molts suborns, i va acabar condicionant la vida política d’Oriola, primer, i la de tota la comarca, després. Ángel Fenoll és l’origen del ‘cas Brugal’, un sumari de 40.000 folis que afecta tres ex-alcaldes de la ciutat i que ja va fer dimitir José Joaquín Ripoll com a president de la Diputació d’Alacant. EL TEMPS conta, en dos capítols, la influència que Fenoll ha tingut al Baix Segura. La pròxima setmana comprovarem què ha significat l’entrada del nou govern tripartit, ara fa un any i mig, després de 24 amb majories absolutes del PP.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Chacho, las personas no somos ríos; igual que vamos, venimos”

Ángel Fenoll

Res no és impossible perquè res no és incorruptible. L’empresari Ángel Fenoll (Múrcia, 1953) ha interioritzat aquest mantra després d’un quart de segle de relació intensa amb els polítics d’Oriola. Tota decisió és susceptible de ser alterada si traces una bona estratègia, i tota estratègia resulta vàlida si et permet aconseguir l’objectiu final. Maquiavel·lisme en essència.

Fenoqui, com és conegut de manera col·loquial, és el quart de sis germans que, de petits, ajudaven el pare a recollir escombraries pels pobles de la comarca. Enfilats a un carro i una mula, les transportaven fins qualsevol abocador incontrolat després d’haver-les revisat primmiradament, no fóra cas que hi haguera res de valuós.
Una foto en blanc i negre d’aquella època tan dura presideix avui el despatx d’Ángel Fenoll. Home de profundes conviccions religioses i amb un concepte tribal de la família, té molt presents els seus orígens i se’n sent ben orgullós. La nissaga controla les concessions de recollida i selecció de bona part de la comarca, disposa d’una planta de residus que en rep 400 tones diàries i és capaç de finançar diversos partits polítics alhora.

“Tot això ho he après de vosaltres”, ha confessat als polítics. I té raó, perquè Ángel Fenoll anava amb un lliri a la mà, no en sabia, de sobres ni de pressions. Era transparent i bonhomiós, una persona de poble de tota la vida, de les que saluda amb efusivitat pel carrer i amb què juga la partida al bar. Encara ara, que travessa moments de moltíssima dificultat, ajuda a tothom qui pot. Fenoqui és així.

Fou precisament l’entrada a la xarxa de favors recíprocs el que va pervertir-lo. Una cadena –jo te’n demane un i tu me’l retornes quan et vinga de gust, o a l’inrevés– tan arrelada a Oriola i la resta del Baix Segura que s’ha estès la sensació que només es pot evolucionar així. Enmig d’un entorn humil i conservador, de tradició agrària i religiositat acusada, els poders fàctics esdevenen més preponderants. Absolutament hegemònics.

Pablo Neruda, en una carta que va escriure l’any 1935 a Miguel Hernández, va sintetitzar-ho amb precisió: en evocar les seues visites a Oriola, li sobrevenia un “tufo sotánico y satánico”. De fet, el poeta xilè va buscar-li una feina a Madrid, obsedit com estava per allunyar Hernández de la ciutat diocesana on alternava amb l’estimat Ramón Sijé, fervent seguidor del nacionalcatolicisme imperant.

Aquella moralitat extrema, però, ja és ferida de mort. “Ací fem trampes encara que no calga”, ha admès en privat algun polític del Baix Segura. I si mai han calgut martingales, allà hi ha hagut Ángel Fenoll, gran coneixedor de les febleses humanes que ha adoptat el suborn com a modus vivendi. O, segons es desprèn de les investigacions de jutges, fiscals i policia, com a modus operandi.

Fenoll mateix, per exemple, s’ha tornat molt desconfiat i ha tacat els seus cànons morals. “Té un cor enorme, però tampoc no dubta a mostrar-te la pistola”, explica algú que el coneix de prop. “A les deu ha amenaçat de mort un client que no li pagava, i a les onze ha anat amb la seua dona fins a l’església de La Aparecida –la seua pedania– per lliurar-hi uns baiards d’argent per a dur-hi la patrona, tot plorant de l’emoció”.

La Aparecida, amb poc més de dos milers d’habitants, es divideix al seu torn en el nucli urbà i dos disseminats: Raiguero de Llevant i Raiguero de Ponent. A l’últim, que ultrapassa el límit geogràfic d’Oriola i s’endinsa al terme de Santomera (Múrcia), és on vivien els pares i on encara resideixen la majoria dels Fenoll. Tots sis han heretat el fem com a activitat principal a través de la mercantil Fenoll e Hijos, actualment Proambiente.

En el cas d’Ángel Fenoll, el negoci s’ha multiplicat gràcies a Colsur, SL, que del 1992 al 2011 va encarregar-se de la recollida del fem de la costa oriolana –i dels col·legis, durant algun temps– malgrat disposar d’un simple “contracte d’emergència”. Creada amb el seu soci José Alcántara, Colsur és íntegrament de Fenoll des del 1997 i controla una vintena de contractes de recollida de residus de banda i banda de la frontera. L’any 2007 va arribar a tenir 700 treballadors, però avui en compta la meitat. Hi han estat en nòmina centenars de militants del PP i familiars directes de gent tan important com l’ex-president Eduardo Zaplana. La seua germana Carmen va fer d’administrativa de Colsur fins el 1998.

El trampolí de Fenoll fou el PP. I més que no Zaplana, Luis Fernando Cartagena, el polític oriolà amb qui aquell va disputar-se el lideratge del PPCV. Cartagena havia accedit a l’alcaldia d’Oriola el 1986, una de les poques ciutats mitjanes que aleshores controlaven els populars. Va arribar a presidir el PP provincial i fou nomenat conseller d’Obres Públiques per Zaplana mateix, però acabaria dimitint. És l’únic dels consellers valencians de la formació que ho ha fet per corrupció, i Fenoll, és clar, va tenir-hi a veure, ni que fóra com a encobridor.

Cartagena havia rebut vora 49.000 euros de les monges carmelitanes d’Oriola, que gestionaven l’antic hospital municipal –reconvertit en geriàtric– amb l’única condició que tingueren finalitats socials, però l’alcalde va amagar la bossa amb els bitllets al piano del seu despatx de l’alcaldia, i d’aquells diners, mai més no se’n va saber. Quan, anys a venir, una escissió del PP –Centre Liberal (CL)– va traure a la llum el cas, Cartagena va recórrer a Fenoll com qui s’ofega a la mar i aixeca la mà. Instintivament. S’ho podia permetre. Era ell qui li havia adjudicat a dit la recollida del fem a la zona costanera del municipi, el 1992. Més concretament, el seu regidor d’Obres Públiques, Jesús Ferrández, que lideraria el segregat CL i aportaria proves sonores en què Ángel Fenoll admetia haver elaborat factures falses per obres de millora al nucli històric. Cartagena acabaria a la presó, però no Fenoll, condemnat a un any de reclusió per falsificació documental, que no va haver de complir malgrat els seus antecedents. L’havien condemnat per delicte electoral a un any i mig de presó i, encara abans, per tinença il·lícita d’armes.

En efecte, en la campanya municipal del 1991 havia comprat vots a 30 euros o havia garantit el cobrament d’una pensió no contributiva. Desenes de persones d’ètnia gitana s’havien arremolinat a la porta de l’oficina de correus d’Oriola per tramitar el seu, cosa que denunciaria el candidat del CDS, Claudio Solano. Tots ells procedien de la seu del PP, on els havien facilitat sobres i paperetes. Fenoll sempre s’ha vantat d’haver pactat amb el fiscal que la pena recaiguera sobre ell i no sobre l’altre acusat, Juan el Manco, un treballador seu que sí que tenia antecedents i hauria estat enreixat.

Manuel Lorente, l’altre pare. L’altre pare d’Ángel Fenoll és Manuel Lorente, regidor d’Aliança Popular a Oriola i més endavant diputat a les Corts valencianes. Fou ell qui va posar-lo en contacte amb Cartagena. Natural de Bigastre (Baix Segura) i només onze anys més gran que Fenoll, Lorente va conèixer el pare de la nissaga quan aquell recollia el fem a la veïna Santomera. Els seus moviments són clau per a entendre els darrers 25 anys de la política oriolana, tendents a fer realitat un somni: veure la seua filla Mónica investida alcaldessa, desig que es va materialitzar del 2007 al 2011 i que espera veure repetit.

“D’ell se sospita tot, però mai no s’ha demostrat res”, comenta un bon coneixedor del trenclacosques oriolà. “Fenoll sempre ha dit que les factures falses del cas de les monges van fer-se a corre-cuita i de matinada a la seua empresa, però van confeccionar-les en una casa particular, de vesprada, i davant la presència de Manuel Lorente”, afegeix aquesta font. Segons apunta la policia en el seu informe del cas Brugal, “les nombroses converses mantingudes entre el senyor Fenoll i Manuel Lorente registrades en les intervencions practicades denoten gran complicitat entre tots dos”.

Quan l’any 1992 Cartagena i Ferrández proposen a Fenoll recollir accidentalment el fem de la costa, Oriola acollia 49.000 habitants. Quan, el 2011, el nou equip de govern pren les regnes i opta per municipalitzar el servei, el cens s’havia enlairat a 88.000 residents, el 42% dels quals estrangers. Són ells, a partir de la darreria dels anys noranta els qui adquireixen els milers de bungalous que d’aleshores ençà han florit com bolets a la platja. Hi ha zones d’Oriola Costa –com es coneix aquesta franja de set quilòmetres de ciment que va de la mar cap a l’interior– en què resulta tan senzill practicar la immersió en anglès com perdre’s en el seu laberint de carrers i camps de golf. Al col·legi públic Playas de Orihuela, per exemple, el 80% dels alumnes són forans, la majoria britànics. Molts d’ells ni trepitgen la ciutat d’Oriola, situada 29 quilòmetres endins, i encara menys les divuit pedanies rurals. En total, l’extens terme municipal ocupa 365 quilòmetres quadrats.

És durant l’etapa en què Colsur ha recollit les deixalles de la costa quan s’ha produït aquest auge demogràfic descomunal. Equiparable, però, al d’unes altres poblacions del Baix Segura, com ara Rojals, que en només quinze anys ha passat de tenir 7.000 habitants a tenir-ne 22.000, amb un 76% de població estrangera. Fenoll posseeix també la contracta de recollida del fem d’aquest municipi.

L’eclosió de Fenoll. Encara no tenia la de la costa oriolana, però, la primera ocasió que el nom d’Ángel Fenoll va aparèixer als mitjans de comunicació. L’11 de febrer del 1990, els diaris alertaven de la desaparició d’un xiquet internat d’11 anys durant la visita del cap de setmana als seus pares. Al cap d’uns dies en van localitzar el crani i un dels dos braços a l’abocador que els Fenoll tenien al sud d’Oriola, a la devesa de Campoamor, a tocar de la serra Escalona, d’alt valor natural. Havia mort com a conseqüència d’un cop que el seu germà li havia etzibat amb una pala, segons conclouria la investigació.

Fenoll va irrompre de colp al lloc dels fets en observar les televisions allí desplaçades per tal d’enregistrar imatges del recinte. Els progenitors vivien a l’abocador, en unes condicions penoses que Fenoll, violentament, va provar d’amagar sota l’explicació que es tractava d’una propietat privada. Al cap d’uns minuts, això sí, s’avindria a fer declaracions i inauguraria amb els mitjans una relació molt fecunda: és de les persones que més planes de diari ha ocupat a la comarca, ni que siga per causes negatives. Frueix del contacte amb els periodistes i sap llegir, però s’estima més que li llegesquen allò que ix als papers.

—¡Fenoqui, mira qué cosas dice de ti el periódico! –li han fet saber als bars.

—Léeme, léeme.

Sí, sap llegir i escriure, però Fenoll ha “après de la vida”, i no es cansa de repetir-ho. L’escalada és notable: de defugir les càmeres a disposar d’una llicència de TDT comarcal –Tele Vega Baja– que fa proselitisme dels seus negocis tèrbols. És la competència visceral de Tele Orihuela, propietat del seu ex-soci Alcántara, el senyal del qual transita per cable però compta milers d’abonats. És fonamental sintonitzar totes dues si hom vol informació completa de les intrigues locals.

És incult però intuïtiu, i maniqueu: o amb ell o contra ell. Pot tenir un treballador contractat amb un salari mínim i pagar-li milers d’euros perquè opere el seu fill greument malalt allà on siga necessari. Casat i amb tres fills, tots cinc es dediquen al negoci familiar, però és l’únic descendent mascle el qui es prepara per a prendre’n el relleu. Antonio Ángel Fenoll és amic íntim de Jorge Lorente –fill de Manuel i germà de Mónica– i ja s’ha vist immergit en diverses causes penals. El maig del 2007, per exemple, va passar prop d’un mes empresonat conjuntament amb son pare, fins que el jutge va deixar-los en llibertat després que abonaren 200.000 euros de fiança. El juliol del 2010 esquivarien la presó en pagar 400.000 euros.

Siga ocm siga, la veritable eclosió de Fenoll data del 1992, quan el regidor Ferrández signa el “decret d’emergència” de la costa. El no-contracte en qüestió ha reportat a Ángel Fenoll més de 30 milions d’euros, sense comptar, és clar, les factures de l’abocador familiar per cada tona de residus. És en aquella època quan Fenoll e Hijos obrin el complex de la Serratilla, damunt la ratlla que separa la pedania oriolana de la Murada de la població murciana de Favanella. Una ubicació providencial que possibilitarà als Fenoll mantenir-lo encara obert: la part d’Oriola ha estat clausurada, però no la de Favanella. La sintonia amb el seu alcalde és absoluta, fins al punt que les dues filles han treballat per a Fenoll i presumeix d’haver col·locat desenes de veïns.

Inicialment la planta tan sols comptava amb els vasos per a dipositar-hi els residus, a continuació van afegir-hi una secció de reciclatge, i l’afany per fer-la més agradable a ulls dels veïns va dur la família a instal·lar-hi un zoològic, una aula de classes sobre el medi i a canviar-li el nom pel de Proambiente. La cirereta d’aquest pastís tan particular és el restaurant d’ús exclusiu dels Fenoll, seu de múltiples trobades i enregistraments a polítics. D’alcaldes oriolans, no n’ha aparegut cap, per bé que els tres que ha tingut el PP han estat imputats per causes relacionades –directament o indirecta– amb ell, i també el primer de la democràcia, de la UCD.

De tots quatre, amb qui més ha empatitzat és amb Cartagena. No tenien res a veure l’un aamb l’altre: l’un, alcalde i fill d’alcalde, i l’altre, escombraire i fill d’escombraire, però van congeniar de seguida. Al primer l’aplaudien al casino i pels carrers fins i tot quan l’episodi de les monges era vox populi. El segon passava inadvertit, es movia en el submón de les deixalles i no feia soroll, encara que va accedir a una sala de vistes abans que Cartagena, encausat per tinença d’armes en amenaçar, pistola en mà, una colla de gitanos.

La connexió és tan immediata que Cartagena i ell acudeixen plegats a festes i saraus esporàdics, alguns dels quals eren sufragats amb diners de l’empresari. La vesprada que Colsur presenta un nou vehicle per a la recollida de la costa, al restaurant La Mirada les celebracions s’allarguen més del previst i els responsables del local adverteixen que a les tres de la matinada abaixaran la persiana. L’alcalde, que no semblava tenir-ne prou, exclama davant desenes de convidats i dels representants de la premsa:

—¡Fenoll, compra esto que no nos vamos!

I el PP, migpartit. L’any 1995, Cartagena cedeix la vara de comandament al seu regidor d’Urbanisme, José Manuel Medina, amb qui Fenoll mai no tindria tanta companyonia. Va respectar-li la prebenda de la costa, sí, però l’accés del nou alcalde fou l’inici de la divisió del PP oriolà. Fenoll no sols en seria protagonista, sinó també el causant.

S’olorava que el seu soci a Colsur, l’advocat José Alcántara, pretenia vendre la mercantil a Ferrovial en connivència amb Claudio Solano, l’antic regidor del CDS que Cartagena s’havia endut a la Conselleria d’Obres Públiques com a director general de Transports, que llavors negociava les obres de la xarxa de metro de València. Fenoll ha proclamat sempre que, si haguera reeixit l’operació, Alcántara i Solano s’haurien embutxacat dues sucoses comisions, però la realitat és que ell controlava el 50% de la mercantil i aspirava a controlar-la sencera.

Per això va idear una estratègia infal·lible. L’altra meitat de l’empresa en realitat figurava inscrita a nom de l’esposa d’Alcántara, i Fenoll no va dubtar a forçar el trencament matrimonial mitjançant l’aparició d’una tercera persona. Solano, al seu torn, fou destituït de manera fulminant per Zaplana i Cartagena.
Amb el 100% de Colsur en el seu poder, la divisió del PP local era imminent. Som a les acaballes del 1997.

L’alcalde Medina i el nou regidor d’Urbanisme, Jesús Ferrández, van alinear-se respectivament del costat de Fenoll i d’Alcántara. El primer, per l’ascendència de Cartagena, que l’havia escollit successor. El segon, perquè Alcántara era amic i no oblidava que al PP li havien barrat el pas a l’alcaldia. Urbanisme era la joia de la corona, però esdevenir-ne primer edil li treia la son. Els recels entre Medina i Ferrández farien la resta.

Ferrández, amb la col·laboració indissimulada d’Alcántara, va fidelitzar alguns regidors del PP i va organitzar-ne una escisissió, Centre Liberal, que no evitaria la majoria absoluta dels populars però es convertiria en el primer grup de l’oposició. En la legislatura en curs –1995-1999– el PP passava a quedar en minoria, però la moció de censura no era factible per la negativa dels socialistes, en aquell moment liderats per José Francisco Lorente, tan allunyat personalment de Ferrández com proper familiarment a Manuel Lorente, el seu germà. Calia trobar alguna altra mesura dolorosa per a venjar-se de la pèrdua de Colsur.

Els edils díscols van idear el 1998, poc després de la jugada de Fenoll contra Alcántara, una conxorxa com a revenja. José Meseguer, un d’ells, en seria l’ham: va citar l’empresari del fem en una cafeteria i va eixir de casa amb l’enregistradora a la jaqueta, ben connectada. Amb la màquina en funcionament, va suggerir a Fenoll la possibilitat de retornar al PP i de dotar d’estabilitat l’executiu local, que amb ell hauria recuperat la majoria absoluta. Com a contraprestació, únicament li va demanar diners, una petició que a Fenoll li va semblar pueril. Va donar-hi el seu vist-i-plau amb una sola exigència: Meseguer havia d’entrevistar-se abans amb l’alcalde Medina.

La cimera bilateral va tenir lloc en un restaurant d’Alquerías (Múrcia) i els instigadors van enregistrar-la videogràficament i sonora. Al taulell del local guaitaven Ángel Fenoll i Manuel Lorente. Però l’endemà, tots dos i Medina se’n feien creus. Les cintes obraven en mans de la premsa i una còpia havia estat lliurada en mà a la fiscalia provincial. La mala qualitat de les imatges i la manca d’indicis de delicte en les paraules que hi pronunciava Medina van menar a l’arxivament del cas.

Fenoll va prendre’n bona nota i en endavant sempre es va fer acompanyar d’una enregistradora. Les converses, les arxivava al seu despatx i, temps a venir, han demostrat de manera fefaent la corrupció latent. Algunes va fer-les públiques així que va voler, i d’altres, la pràctica totalitat, han eixit a la llum a partir de les actuacions dels jutges, la Fiscalia Anticorrupció i la policia.

En la campanya electoral del 1999, la primera amb el PP migpartit, Fenoll va involucrar-s’hi de ple. Proliferen els pamflets insultants contra el Centre Liberal i en especial contra Jesús Ferrández. La nit electoral festeja amb la militància del PP oriolà –antigament hi havia estat afiliat– la revalidació de la majoria absoluta, la segona consecutiva de Medina. Aquella nit, eufòric i extasiat, era Fenoll qui semblava el candidat electe. A la ment no tenia els vots de cada taula, sinó els contenidors que pensava gestionar després de la rotunda victòria de Medina. En la legislatura que s’encetava hi havia previst convocar el concurs integral de la recollida dels residus d’Oriola: ciutat, pedanies i costa. No sols anhelava legalitzar la contracta fantasma, sinó que ho tenia bé per a endur-se el premi sencer. Més de vuit milions d’euros anuals.

De sobte, un fet inesperat amenaça de capgirar els seus plans. A començament del 2002, l’Audiència d’Alacant el jutja al costat de Cartagena per l’ús fraudulent dels diners que les monges havien donat a l’anterior alcalde. L’alcalde Medina hi acudeix com a testimoni perquè en el moment del delicte era regidor i tothom espera que exculpe els dos acusats i confirme que les factures van eixir de l’ajuntament, la hipòtesi de la defensa, però divaga i divaga. El magistrat li recorda que no ha de mentir i no se’n sap avenir. Afirma desconèixer si les factures són falses o no, vacil·lació que a Cartagena li costa la presó, i a Fenoll, gairebé. Tots dos són considerats culpables.

La relació de Cartagena i Medina quedarà malmesa, i la de Medina amb Fenoll, igual. El concurs del fem es convoca in extremis, després d’un procés lent i farcit de secretisme que deixa Colsur com l’única aspirant sobre la taula. Fenoll la presenta l’últim dia i a darrera hora, i en adonar-se que és l’única, suposadament encareix la seua oferta. Abans que se celebre la reunió definitiva al consistori el bagul que contenia la documentació del concurs és obert. Fenoll sempre ha culpat els funcionaris, però uns altres l’assenyalen com l’infractor.

A diferència del judici, ara Medina no vacil·la gens. Anul·la el concurs integral, malgrat la insistència d’alguns dels seus regidors perquè no ho faça, i ajorna la deliberació a la següent legislatura. Fenoll manté la recollida irregular de la costa, que l’interventor mai no qüestionarà, però la seua és una victòria pírrica. I encara pitjor, té la certesa que Medina li ha fet creu i ratlla.

El fiscal anticorrupció Felipe Briones, que va estirar del fil que desembocaria en el cas Brugal/EFE/MANUEL LORENZO

De motius, li’n sobren. Canal Vega Televisión, que s’havia començat a gestar per aquelles dates a través d’un procediment en què va tornar a tenir un paper preeminent el regidor Manuel Lorente, no havia iniciat les seues emissions analògiques fins el 2001. Encara que a l’inici Fenoll s’hi erigia com a accionista majoritari, Medina força la partició del pastís en sis trossos, dels quals l’industrial del fem només se’n pot quedar un. La resta recauen en empresaris de sectors diversos, un dels quals el germà de la companya sentimental de l’alcalde, que n’esdevindrà el director general. Tots ells ja s’han desfet de les seues porcions i han permès que Fenoll monopolitze avui el 90% de la cadena.

Distanciat de Medina, a la precampanya del 2003 Ángel Fenoll pren partit pel candidat zaplanista, Antonio Rodríguez Barberà, un home de l’estricta confiança del terratinent de Zaplana a Alacant, José Joaquín Ripoll. El dia de l’elecció interna Fenoll celebra, equivocat, el triomf del seu alcaldable. Aquest resulta ser per tercera vegada Medina, que no obstant això gaudirà del suport explícit de l’empresari durant la campanya. Promou l’ex-regidor socialista Isaías Marcos com a cap de llista d’Esquerra Unida per tal de restar suports als del puny i la rosa. A més, observa amb satisfacció que al número dos de la candidatura popular hi ha Mónica Lorente, la filla del seu amic Manolo. Una inversió de futur, perquè a més corre la brama que Medina emigrarà al Senat i li cedirà el testimoni el 2004, un rumor que no passarà d’ací i que tensarà al màxim el PP oriolà.

L’obsessió de Fenoll per adjudicar-se la contracta del fem el fa posar ous a totes les cistelles. També a la del Centre Liberal, formació a la qual ajuda econòmicament en les eleccions del 2003, i, és clar, a la dels socialistes. El PSPV-PSOE només ha governat Oriola del 1983 al 1986, però el 2003 presenten com a candidat Francisco García Ortuño, un altre emblema de la política local. Primer alcalde democràtic amb la UCD, líder d’un partit independent després, socialista amb carnet a continuació, havia estat apoderat de José Luis Rodríguez Zapatero en el decisiu congrés federal del 2000. És amic d’Eduardo Tamayo, l’home que va fer Esperanza Aguirre presidenta de Madrid per la seua absència a la votació clau i coincidiria novament amb ell en el Partit Socialdemòcrata (PSD), del qual García Ortuño fou candidat a Oriola el 2007, sense èxit. Ostenta el dubtós mèrit d’haver estat un dels darrers militants de la centenària agrupació del PSOE oriolà, dissolta per la direcció del PSPV així que els va esguitar el fem de Fenoll.

Silenci: entra ‘la Sixta’. Engalanada de joies i la roba cenyida al cos, amb molta laca als cabells i extravertida com poques, Dolores, àlies la Sixta, és la clau que troba Fenoll per a obrir tots els panys del PSPV-PSOE. La coneix el 1999 per mediació d’un periodista de Callosa del Segura. Tenia vora 60 anys, representava prostitutes i havia exercit com a madame al club Las Bahamas. Els llums de neó són tan habituals a la nit del Baix Segura com la lluna, o encara més. Sempre n’hi ha d’encesos. És la ruta de la alcachofa.

El govern d’Oriola es mostrava contemplatiu –o es tapava els ulls– davant les il·legalitats que se succeïen a l’abocador de la Murada. Ni Cartagena ni Medina no hi posaven objeccions. I si mai no va estar actiu el segon abocador que els Fenoll enllestien a la pedania de Torremendo, fou per la contestació ciutadana, molt més insistent i conscienciada, i per la manca del permís escaient de la Confederació Hidrogràfica del Segura. La flama de Torremendo, a la part meridional del terme municipal, Fenoll tenia por que s’escampara a la Murada, la zona septentrional i el seu vedat familiar.

La socialista Virtudes Sanchis prova d’erigir-se en la Monserrate Guillén de la Murada. Aquest va liderar els veïns de Torremendo amb guàrdies de 24 hores, va plantar cara a l’ajuntament i el 2003 va fer el salt a la política com a regidor verd. Avui n’és l’alcalde i ha precintat la part oriolana de l’abocador il·legal. Sanchis encapçala amb diligència l’operatiu antiabocador. Els residents de la Murada tallen els accessos i Fenoll pateix pel seu negoci. Antonio Amorós, aleshores regidor de Cultura a Callosa del Segura, coneix molt bé la Sixta. Tant, que el seu marit entra a treballar a la Casa de Cultura municipal durant el seu període. Segons Fenoll, és Amorós, mitjançant la Sixta, qui el posa en contacte amb la direcció del PSPV. Ella no amagava gens ni mica la seua simpatia pels socialistes, i no n’hi havia per a menys: va arribar a trepitjar la quarta planta de la seu del carrer de Blanqueries, la més noble dels socialistes valencians, i duia una targeta del partit dedicada per qui n’era secretari general, Joan Ignasi Pla. No hi era un assidu, però Fenoll, com la Sixta, també visitava la seu del PSPV. I perquè quedara clar va esbombar-ho als quatre vents en una conferència de premsa als locals de la seua televisió.

—No hay nada de malo que yo vaya a Blanquerías a hablar con Pepe Cataluña o quien sea. ¿Qué hay de malo? Los empresarios tenemos que hablar para poder... No hay nada de malo.

A Pla, Fenoll sempre li va dir Plas. Ell mateix s’autodenomina Fenó, amb l’accent característic del seu lloc d’origen. Ho fa per raons fonètiques, doncs, però el 2005 va fer-li un altre plas, molt més maligne. Si fem cas a la denúncia presentada per García Ortuño, va finançar-los amb 85.000 euros que l’empresari va lliurar a qui era secretari de finances, Josep Maria Cataluña. “Durant un dinar a Almoradí, van dir-nos que no destorbàrem Fenoll i que passàrem la safata a tots els empresaris de la comarca”, va delatar l’ex-portaveu socialista davant el fiscal. Quan Pla dissol l’agrupació i en crea una de nova –els socialistes d’Oriola tenien 314 afiliats i ara en compten menys de 200, pels 7.000 que assegura reunir el PP, 2.500 dels quals molt actius– Ortuño li dedica una performance: una dotzena de militants, disfressats d’escolanets i amb safates, reben Pla a Oriola el 14 de desembre del 2005. “Pla és l’escolanet de la corrupció, només venia a Oriola per parlar amb els empresaris i els promotors, aquells que mai no el votaran”, va asseverar aquell dia García Ortuño.

Fotograma del vídeo encarregat per Ángel Fenoll a un detectiu a fi de demostrar el suborn de l’empresa rival Urbaser a diversos regidors oriolans. Aquesta trobada amb Jesús Ferrández, de Centre Liberal, seria publicitada per l’industrial del fem, motiu pel qual el concurs va quedar desert. 

Una de les afiliades que esperava Pla amb la safata a la mà i que va escridassar-lo de valent fou Virtudes Sanchis, l’opositora a l’abocador de la Murada que va provocar la reacció de Fenoll per via de la Sixta, que passaria a treballar a Colsur com a cobradora professional.  “O le pagáis a Ángel o aquí se va a saber tó”, va clamar un matí a la porta de l’ajuntament perquè Medina saldara el deute pendent amb Colsur. Més tard, la Sixta va encarregar-se del servei de neteja i recollida de fem de Callosa del Segura, també a sou de Fenoll. Els socialistes del municipi no van votar en contra de la concessió, i qui n’era portaveu, Francisco Torres, poc després va treballar com a assessor d’Antonio Amorós a la Diputació d’Alacant. El mateix Amorós que va haver de dimitir com a portaveu del grup socialista quan va resultar imputat en el cas Brugal per les gestions sobre el pla zonal de residus que va fer en favor de Fenoll.

Pel que respecta a García Ortuño, està igualment encausat pel cas Brugal. Un regidor crític com pocs, i amb l’aurèola d’haver sigut el primer alcalde de la democràcia, que en canvi mai no ha articulat una mala paraula contra Fenoll. El 2007, quan va concórrer als comicis sota el paraigua del PSD –una formació que la justícia lliga a la figura del popular Rafael Blasco, que l’hauria impulsada a fi de restar vots als socialistes en algunes poblacions clau–, va gaudir de l’ajuda de Fenoll, que li va prestar treballadors, però també del PP: va heretar el mobiliari de l’antiga seu conservadora. Per últim, Isidro Hernández, regidor del PSOE anterior que compatibilitzava el càrrec de regidor socialista amb el seu carnet del PP, en vigor des del 1990, ha passat a ser un dels advocats d’Ángel Fenoll i les seues mercantils.

‘Play’. L’interventor accidental de feia més de vint anys, José Manuel Espinosa, havia desaparegut misteriosament el febrer del 2005, així que va saber que el seu germà s’havia apropiat 66.000 euros de les arques públiques corresponents a la recaptació dels mercadets municipals. Agafa el cotxe i fuig cap a Saragossa, on aquells dies se celebrava la Copa del Rei de bàsquet. Com a espectador de luxe hi havia l’ex-alcalde Cartagena, condemnat a presó el 2004 i a l’espera d’un indult que mai no va arribar. El 2008 ingressaria al penal de Villena (Alt Vinalopó) pel cas de les monges.

Espinosa sí que havia declarat a favor seu i havia presentat informes encobridors durant la vista oral de què va eixir culpable. Se’n recorda molt bé i és per això que accepta reunir-se amb l’interventor a la plaça del Pilar. Espinosa li explica què ha fet el seu germà alhora que admet haver-se endut de la caixa més de 40.000 euros. És l’inici d’unes confessions que inclouran, de tornada a Oriola, dues desenes de desfasaments comptables, tots ells relacionats amb els diners i l’ajuntament. El més greu, el pagament de més de cinc milions d’euros per les obres de la glorieta Gabriel Miró, que no hauria d’haver costat més de dos. Els enumera, un per un, davant els tres portaveus de l’oposició i cinc enregistradores que en són testimoni mut. A sa casa. És el 20 de febrer del 2005 i l’únic dels tres regidors que denunciarà el cas davant la Fiscalia Anticorrupció és Monserrate Guillén. El fiscal obriria quinze causes contra l’alcalde Medina, encara que avui només en resten vives un parell. Els esdeveniments, però, el van posar entre l’espasa i la paret.

Juan de Dios Escudero, el germà de l’interventor, és empresonat a Fontcalent amb una pena de sis anys. No li va servir de res posar en marxa el ventilador: “Vaig agafar els diners per necessitat, però això ho fan molts funcionaris i el govern municipal els ho consent”, va declarar al seu moment. L’ex-interventor accidental i germà àlies el Manzanita, podria acompanyar-lo aviat: signava reconeixements de deute amb les empreses amb les quals obtenia bestretes per un valor global estimat de 600.000 euros, quantitat que repercutia en el pressupost. Per últim, qui n’era secretari, Alfonso Martínez, àlies la Leona, viu retirat a Múrcia, jubilat. Per què el coneixien així? Perquè ho deia ell mateix: “Si la Leona no come, la Leona no trabaja”. A la taula mai no tenia gaires papers: un de sol amb un llapis... I una ràdio, per estar al cas de les últimes notícies.

Un any després d’haver denunciat el reguitzell d’irregularitats, de les quals era coresponsable, José Manuel Espinosa va reingressar al cos de treballadors municipals, ara com a administratiu de la policia local, àrea que depenia de la regidora Lorente, que va organitzar-li un acte públic de desgreuge. Fora del seu horari laboral, feia hores a Colsur, SL. Medina ja era passat, i ella, el futur. Espinosa hi havia posat el seu gra de sorra. Ángel Fenoll s’havia mobilitzat perquè es produïra aquest relleu. En la legislatura en curs, la 2003-2007, Lorente i els seus regidors afins votaven en contra de l’alcalde Medina moltes resolucions. Aquest, gràcies al seu distanciament progressiu de Fenoll, es recolzava ara en la crossa del Centre Liberal i en el vot del social-popular Isidro Hernández. Tot just així reunia la majoria absoluta. El dia de l’assemblea decisiva del PP oriolà, ell i el seu fill van presentar-se amb tres autobusos plens de militants que els campistes de Medina no esperaven. Finalment, Lorente va imposar-se per 51 vots.

Més enllà de les preferències personals, resultava lògic: el nou interventor, tot i validar els pagaments a les seues empreses, hi posava peròs. Les coses no rutllaven com abans. I per a acabar-ho d’adobar, el maig del 2005 un operari de 36 anys de l’abocador de la Murada jau sepultat per tones i tones de residus. Ningú no denuncia el cas, tampoc la família del desaparegut, i Fenoll només ha de fer front als 120.000 euros de multa d’Inspecció de treball. Al cap de pocs dies, un incendi crema la zona de l’abocador on havia aparegut el cadàver. Per als uns, una manera de destruir proves. Per a Fenoll, com a conseqüència dels moviments de residus efectuats per trobar el cos del jove.

Lixiviats d'Oriola//Beatriz Casabán.

El març del 2006 és l’hora d’adjudicar el concurs integral del fem que havia quedat anul·lat en la legislatura anterior. Fenoll sap molt bé que Medina no li’l donarà i esvaeix els pocs dubtes que podia albergar quan dina amb el liberal Ferrández i aquest li certifica que tant l’alcalde com ell, el regidor socialista Isidro Hernández, el popular Antonio Franco i l’assessor municipal José Vicente Escudero, es repartirien dos milions d’euros en comissions per escollir l’oferta d’Urbaser, la filial d’ACS. En efecte, l’informe de la mesa de contractació situava en primer lloc Urbaser, seguida de Sufi i Colsur.

Fenoll aporta reproducció visual i sonora de la seua trobada amb Ferrández i aquest mor políticament. L’avisa que, de cintes com aquesta, en té centenars, però el regidor liberal torna a reunir-s’hi: al balneari de Fortuna (Múrcia) i ben nus. Malgrat això, un detectiu contractat per Fenoll que porta una càmera als cabells els enregistra de nou. La següent trobada és en una sauna, tots sols i, ara sí, sense aparells electrònics. L’empresari aconsegueix que el rebombori mediàtic generat per aquells enregistraments ature en sec l’adjudicació a Urbaser. El concurs s’ajorna fins el juny del 2007, quan Medina és alcalde en funcions i arriba un informe de la Universitat de València que avala l’elecció d’Urbaser.

La filial d’ACS era a punt d’ingressar 200 milions d’euros durant 25 anys... Però Mónica Lorente adverteix a tothom que convocarà un plenari extraordinari com a nova alcaldessa que ratifique o no la decisió adoptada per l’anterior corporació. Com que ha obtingut majoria absoluta i un grup de regidors plenament fidel, no adjudica la contracta perquè “els informes tècnics ens avalen”. El concurs queda desert i es convoca per quarta vegada.

Segons la policia, l’UTE guanyadora –Sufi, filial de Sacyr Vallehermoso, i les desconegudes Globancast i Liasur– inclou dues mercantils que són una tapadora de Fenoll, qui presenta una oferta molt cara amb Colsur i no oculta que ha “assessorat” l’UTE com qui ajuda un captaire. És l’octubre del 2008. No importa que només 60 hores després dels comicis municipals, el 30 de maig del 2007, Fenoll i el seu fill hagueren estat empresonats en el marc de l’operació Brugal, ni que el mateix dia hagueren detingut el seu detectiu i escorcollat les seus de Colsur i Proambiente per l’adjudicació del pla zonal de residus sòlids, dependent de la Diputació. La contracta oriolana, a més, descobreix un altre focus de presumpta corrupció a l’adjudicació a Colsur de la recollida del fem de Calp (Marina Alta) i a dotze poblacions més on també governa el PP. A Calp, l’ex-alcalde i tres regidors populars abandonen la política.

Però això no era tot. Les sospites creixents duen els investigadors a analitzar l’elaboració del PGOU d’Alacant, que ha canviat de redactor per afavorir els interessos de l’omnipotent Enrique Ortiz: alhora que fa regals als alcaldes d’Alacant i el president de la Diputació, pacta amb ell i amb Fenoll el pla zonal. La catarata d’imputats –més de 100– inclou l’alcaldessa Lorente, el seu germà Jorge, copropietari d’una empresa de jardineria del fill de Fenoll amb contractes a la costa d’Oriola, o el regidor del PP d’Albatera (Baix Segura) Javier Bru, bon amic de tots dos, treballador de Colsur i de Proambiente durant deu anys, ara a la televisió comarcal. També serà encausat Pedro Meseguer, cap de comunicació de l’alcaldia, que havia treballat de bracet amb Ángel Fenoll en la campanya electoral del 2007, fins i tot buscant persones perquè votaren per unes altres de mortes.

Animal de jutjats, l’obertura del cas Brugal s’ha solapat amb uns altres que també afecten Ángel Fenoll, com per exemple el d’amenaces de mort al seu treballador Domingo Lozano. O la simulació d’un accident per cobrar 83.000 de l’assegurança. O el presumpte frau a la Hisenda pública de les seues empreses, comès del 2002 al 2004 i pel qual la fiscalia li demana 36 anys de presó. Farts de tot plegat, indignats que el cognom familiar es relacione tan estretament amb els tribunals, els quatre germans i el cunyat amb què comparteix la titularitat de Proambiente l’han rellevat de la direcció de l’empresa. Des del proppassat 18 de desembre figura com a administrador únic el seu gendre Antonio Joaquín, que de bon començament vetar-li l’accés a l’abocador. N’hi ha que pensen que és una estratègia acordada entre ells per netejar el nom de Proambiente, sobretot perquè Ángel Fenoll té una incapacitat laboral reconeguda pels metges des del desembre del 2011.

La detenció de Fenoll del juny del 2007, per un possible delicte d’extorsió.

En una de les converses interceptades per la policia durant l’operació Brugal, el liberal Jesús Ferrández es plany pel distanciament entre el seu interlocutor, Ángel Fenoll, i el seu amic i valedor José Alcántara. Aquella divisió, el 1997, desencadenaria el 2011, i per només 200 vots, un terratrèmol en el consistori: un tripartit de socialistes, liberals i verds, en què els últims ostenten l’alcaldia. El tripartit que ja està en minoria per l’expulsió de dos dels quatre regidors liberals, presumptament temptats pel PP a presentar una moció de censura que retornara Lorente a l’alcaldia. L’executiu, això sí, ha clausurat la part oriolana de l’abocador de Proambiente i ha invalidat el contracta de la UTE on presumptament participava Fenoll. De moment se n’encarrega el consistori amb els mateixos operaris que ja hi havia.

En la conversa en qüestió, Fenoll li contesta a Ferrández que no patesca, perquè en la vida les coses canvien. Fins i tot l’enemistat amb Alcántara.

Chacho, las personas no somos ríos. Igual que vamos, venimos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.