Un castell de cartes molt fràgil

La construcció del nou Govern valencià és en l’aire. Ximo Puig i Mónica Oltra continuen la disputa per la presidència mentre s’obrin escenaris alternatius. EL TEMPS explica les interioritats d’un acord que encara no ha pogut ser i que ha de desblocar-se abans de dijous, 11 de juny. Si no, pot quedar avortat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“És boníssima, l’has de veure! És com la vida real!”, exclamava Mónica Oltra pels passadissos de les Corts la legislatura passada. La sèrie danesa Borgen, que explica l’ascens al govern de l’ambiciosa Birgitte Nyborg, l’havia encisada tant que tothora en parlava. “Encara no te l’has baixada? Però com pot ser? Fes-ho, per favor, fes-ho!”.
Després d’haver-ne devorat totes les temporades, ara està enganxada a la nord-americana House of Cards, maquiavel·lisme extrem. Un vici que ni tan sols no ha pogut evitar en campanya electoral: cada nit, abans de marxar al llit, esclafada al sofà de casa, se n’empassava un capítol. I si la son era més forta, ella era més tenaç. L’endemà, retornava allà on s’havia quedat adormida. No vol perdre’s un minut.

Ves per on, des del 24 de maig, Mónica Oltra, aquesta apassionada de les sèries basades en la política, és la directora, guionista i protagonista d’una de ben especial: la que conta les negociacions per a la conformació del Govern valencià que ha de posar fi a 20 anys d’executius del PPCV. D’intriga i suspens, no en falta.  I és que el nítid resultat de les urnes –els 55 diputats del PSPV-PSOE, Compromís i Podem els deixen cinc escons per damunt de la majoria absoluta– no ha obert el camí a una entesa ràpida, ni de bon tros. Ans al contrari, el socialista Ximo Puig –23 escons– es nega a cedir la presidència, però Oltra –19 escons– considera que hi té dret, perquè només els en separen dos punts percentuals i perquè mentre Compromís ha passat de 6 diputats a 19, el PSPV ha caigut de 33 a 23. Per acabar-ho d’adobar, Antonio Montiel cap de llista de Podem –13 diputats–, ha advertit que el seu partit no entrarà en el Consell si no l’encapçala ella. Tot plegat, un castell de cartes –la traducció de House of Cards– molt i molt fràgil. Per saber què ha passat i què podria passar, convé resseguir els moviments de cadascú –els públics, però, sobretot, els secrets– durant les dues setmanes que ja han transcorregut, d’ençà de les eleccions. O fins i tot des d’una mica abans.

Cronologia del caos

Divendres, 22 de maig, Compromís tanca la seua campanya electoral al centre de València. Una xaranga acompanya els principals líders de la coalició per llocs tan emblemàtics com la plaça de la Mare de Déu, centre neuràlgic del cap i casal, escenari de tantes concentracions reivindicatives. S’hi respira optimisme. El “torna a somriure” dels cartells electorals il·lumina les cares de Mónica Oltra i Joan Ribó, presidenciable i alcaldable, que ballen junts, ben feliços. En una instantània preciosa, el diputat Fran Ferri agafa amb els seus braços Oltra, que riu obertament. És la imatge de la felicitat, d’un partit viu que ha fet una campanya extraordinària.

L’endemà, dia de reflexió, l’ambient que es respira a la planta quarta de la seu del PSPV-PSOE, no hi té res a veure. Els acaba d’arribar l’últim tracking electoral que van encarregar, i el resultat és dramàtic. Els últims dies, Compromís s’ha disparat a la capital. La comunicació que la fiscalia ha obert diligències per les dietes de Rita Barberà recollides al portal Ritaleaks, inaugurat per la coalició una setmana abans; la bipolarització de la campanya entre PP i Compromís –afavorida per la criminalització de Barberà, que els acusa d’organitzar les xiulades que pateix als mercats– i, fins i tot, l’escàndol a la Diputació de València, que ha denunciat Esquerra Unida i afecta el seu president, Alfonso Rus, rellancen la marca Compromís, la més clarament relacionada amb la lluita contra la corrupció. La invisibilitat de Podem als municipis, en contraposició a la base tan sòlida que hi té la coalició, també juga al seu favor.

Quan es coneix l’escrutini, a la seu del PSPV hi ha crits de “Ximo, president”, i a la de Compromís, de “presidenta, presidenta”. Oltra, de fet, no acaba d’entendre l’eufòria que es respira a la seu socialista del carrer de Blanqueries, amb militants que s’han posat samarretes especials per a l’ocasió i unes lletres fetes amb suro blanc que envolten Puig en què es llegeix “Ximo president”. Troba que no és ningú sinó ella, l’autèntica guanyadora dels comicis. Tanmateix, per tal d’evidenciar que ha rebut més vots que no Oltra, és Puig, l’últim candidat a comparèixer. Ho fa tard, quan ja passen 25 minuts de la mitjanit.

Dilluns al matí, Alberto Fabra els telefona per dir-los que facilitarà al màxim el traspàs de poders. A continuació, Puig intenta comunicar-se amb Oltra, però ella no li respon. Està en plena conferència de premsa de valoració dels resultats, després farà entrevistes en directe amb diverses televisions i, finalment, la trucada es perdrà entre tantes altres que ha rebut i no ha pogut contestar. Al llarg de la jornada, en canvi, Oltra sí que mantindrà una conversa amb Montiel, amb qui intercanviarà missatges a través del telèfon mòbil.

Celebració de diversos dirigents de Compromís a la nit electoral de les eleccions valencianes del 2015.

Fins dimecres 27 no hi ha cap més aproximació. En aquest cas, Puig, reunit amb el seu cercle de confiança, envia a Oltra un missatge de WhatsApp en què li comenta que la seua telefonada no va obtenir resposta i li explica que en les pròximes hores li remetrà una carta formal per definir el marc d’una possible trobada. Oltra es disculpa, li assegura que no va veure la trucada i li fa saber que, de cartes formals, no en vol cap. Odia els convencionalismes. Li demana que, si pot ser, li telefone divendres a les 9.30 hores. 48 hores després.

L’agenda mediàtica l’absorbeix bastant. En pocs dies és entrevistada a El Intermedio i Al Rojo Vivo (La Sexta), Espejo Público (Antena 3), El Programa de Ana Rosa (Telecinco) i Las Mañanas de Cuatro, on fins i tot exerceix com a tertuliana i parla de l’operació Púnica. Oltra s’erigeix com una de les grans triomfadores de les eleccions del 24 de maig, conjuntament amb Manuela Carmena i Ada Colau, les previsibles alcaldesses de Madrid i Barcelona, i ella no vol ser l’única de les tres que no toque el cel amb els dits. No es conforma amb la vice-presidència, i en aquest tour de force, rep el suport de Pablo Iglesias, el secretari general de Podem. L’olla comença a bullir, però corre el risc d’explotar. Els dies següents, ella dinarà amb Iglesias, amb Carolina Punset –líder de Ciutadans al País Valencià–, i berena amb Antonio Montiel, però no informa Enric Morera del contingut d’aquestes reunions. Amb Puig, tan sols parlarà per telèfon divendres 29: ella li confirma que aspira a presidir la Generalitat, i ell, que la lògica indica que ha de ser ell, qui hi estiga al capdavant. El blocatge és total.

Per què impera aquesta incomunicació entre els dos principals actors destinats a protagonitzar el canvi valencià? Per tal de saber-ho, cal girar la vista enrere. Legislatura 2007-2011. Ximo Puig és diputat a les Corts, però el secretari general del PSPV-PSOE és Jorge Alarte. Oltra reïx com a parlamentària, assetja Francisco Camps i exhibeix uns dots oratoris innats. Puig confessa al seu nucli més proper que, si ell liderara el partit, provaria de fitxar-la a ella i a Mireia Mollà, l’altra diputada d’Iniciativa del Poble Valencià, l’enèsima escissió d’Esquerra Unida. L’objectiu, fer un remake de la integració de Nova Esquerra a la dècada dels noranta, amb una petita gran diferència: l’efecte Oltra és tan gran que genera un espai propi: el de Compromís. A més, la sintonia personal és limitada. Oltra té una relació més fecunda amb Alarte, a qui va conèixer a la universitat, i amb el socialista Vicent Sarrià, amb qui va coincidir al Consell Valencià de la Joventut. Sarrià i Puig són carn i ungla, però amb el segon, la relació és més aviat convencional. Allò que a ella tan poc li agrada.

L’1 d’abril del 2012, Puig destrona Alarte de la secretaria general del PSPV. El seu predecessor, però, ja s’ha preocupat d’allunyar-lo prou: ha passat a ser diputat al Congrés, no lidera l’oposició a les Corts i com a líder socialista, a Compromís sobretot té com a interlocutor Enric Morera. El pas del temps deixa intuir que no en serà el candidat, però Puig, lluny de bastir ponts amb Oltra, únicament es relaciona amb ell. L’amistat creixerà tant que Oltra arribarà a desconfiar. Troba que l’un i l’altre potser han pactat coses amb vista al futur, a la seua esquena. El 2014, el periodista J. J. Pérez Benlloch, que simpatitza amb Iniciativa i parla assíduament amb Oltra, suggereix a Puig de dinar un dia tots tres, però aquesta cita mai no arriba. Puig tem que això moleste Morera, que pugna amb ella pel reglament de primàries de la coalició, un altre procés esgotador que demostra la capacitat negociadora de la futura candidata.

“Ximo no sols va cometre l’errada de no quedar llavors amb ella, sinó que la nit del 24 de maig, mentre Compromís es considerava el guanyador moral de les eleccions, a la seu del PSPV presumien que ostentarien la presidència”, opina Pérez Benlloch. La tardor passada, Oltra emetia un altre senyal d’alarma. Un avís per a navegants. En un article a la revista L’Espill, que publica la Universitat de València, es mostrava explícita: “Sóc de l’opinió que hauríem d’estar reflexionant i acordant sobre com gestionar el canvi, el que sembla cantat, i a més, sobre com compartir la gestió d’aquest canvi amb la societat. Una faena gens fàcil, per descomptat, però imprescindible si no volem estar dient als pocs dies de les eleccions que contra el PP es vivia millor”. Aigua en cistella, novament.

En paral·lel, Puig era incapaç d’aturar la sagnia de vots a València. L’esquifit 17,1% obtingut pels socialistes a la ciutat als comicis europeus del 25 de maig del 2014 no va provocar cap canvi de volada, sinó una continuïtat maligna: un any més tard ni tan sols no han superat el 13,5%. Els 55.000 vots que el PSPV li ha tret a Compromís són deguts, en bona mesura, a la distància aconseguida a les quatre comarques més meridionals: 15.000 vots de més al Vinalopó Mitjà, l’Alacantí i el Baix Vinalopó, i 30.000 al Baix Segura. 75.000 vots de diferència que oculten el drama del cap i casal, on Compromís gairebé ha multiplicat per dos els vots socialistes.

Ximo Puig i Mónica Oltra.

Oltra parla d’“empat tècnic”, l’expressió amb què la demoscòpia sintetitza els dos punts percentuals que els separen. Al PSPV recorden que José María Aznar va derrotar Felipe González el 1996 de només 160.000 vots al conjunt de l’Estat, i que ara Puig, al País Valencià, l’ha avantatjada de 55.000. Si ningú no es va plantejar que Aznar no fóra el president, ara hauria de passar igual. A l’única reunió en què s’han vist les cares –dilluns, 1 de juny, a instàncies de Podem–, els socialistes van recordar-li que, amb un sistema electoral de doble volta com el francès, la pugna final seria entre Fabra i Puig. Oltra va replicar que, en aquest cas, Compromís hi hauria acudit coalitzada amb Podem i hauria esdevingut primera força. Fet i fet, ella va arribar a la cimera amb una xifra escrita al front: la dels 32 diputats que sumen ambdues formacions, “que tenim uns programes molt i molt semblants”.

Sola contra el món

A la trobada de l’1 de juny, Oltra va anar tota sola. Tant a Puig com a ella els va molestar que Montiel, de manera unilateral, els convocara per aquell dia sense haver-los consultat la disponibilitat. Puig tornava en tren des de Madrid, amb prou feines tenia cobertura, i Oltra ni tan sols no va poder consultar la seua agenda.
El fet cert és que Montiel va arribar acompanyat, i Puig, també: amb José Manuel Orengo i Alfred Boix, el clan de Gandia. L’aparell, la guàrdia de corps. De nou, la convencionalitat que Oltra rebutja.

No hi havia ordre del dia, però “la reunió va demostrar la sintonia existent entre ella i Montiel”, constata una persona que hi era present. Però mentre els representants de Podem només duien unes notes escrites a mà, Oltra duia un document més ben preparat, a partir del qual es van consensuar les cinc àrees de negociació: un pla de xoc contra la pobresa; un altre contra la corrupció i per una democràcia enfortida; un nou model econòmic, basat en la sostenibilitat; uns serveis públics dignes, i per últim, una auditoria del deute i un nou model de finançament.

Durant la conversa telefònica mantinguda el divendres anterior, Puig va proposar a Oltra de veure’s el cap de setmana per tal d’avançar feina abans de la trobada trilateral, però ella va declinar-ho. Era el primer cap de setmana que podia descansar i hi havia acumulat massa estrès. Des de l’endemà de les eleccions, Oltra s’ha marcat la meta de parlar de “què” abans de parlar sobre “qui”. Els últims dies fins i tot hi ha introduït una altra partícula, entremig: “com”. És a dir: què, com i qui. Però el temps s’esgota, i la paciència dels socialistes, també. El problema de debò és qui, no què ni com. Per això, Puig va decidir prendre un cafè informal amb Carolina Punset, la candidata de Ciutadans, amb els 13 vots dels quals –i l’abstenció dels 31 diputats del PPCV, que veuen amb més bons ulls un executiu socialista en minoria que no un de bipartit o tripartit– Puig també seria president.

L’opinió que Punset té de Puig és excel·lent. Entre ella i Oltra també hi ha feeling, però en el seu esquema mental, Compromís és excessivament nacionalista. No volen que la coalició entre al Consell, de cap manera. “Oltra té unes altres prioritats, però idèntiques conviccions”, diuen fonts de la formació, que alhora també adverteixen de la situació “molt complicada” en què es troba Puig, obligat a escollir entre una “OPA hostil de Compromís, que s’enduria els beneficis del pacte, o un govern en minoria amb el nostre suport”. “Qualsevol de les dues opcions és dolenta per als seus interessos”; però, amb tot, Ciutadans li donaria suport si buida de contingut les diputacions i impulsa mesures per introduir la sostenibilitat ambiental en el sector de la construcció, començant per la rehabilitació d’edificis. El pla B de Puig inclou un esborrany amb els noms dels consellers –molts d’ells independents– del possible executiu en minoria.

Ximo Puig.

“Podem no té res a perdre; nosaltres, ho tenim tot a guanyar, i els únics que poden perdre són ells, els socialistes”, explica un alt dirigent de Compromís. “Mónica ha de ser la presidenta, i Ximo, un vice-president amb molta projecció pública; si no, la competència serà brutal. Ella és com és, i els mitjans de comunicació, també”. Aquestes fonts argumenten que la visibilitat de José Ciscar era gairebé tan notable com la de Fabra, però a Compromís, tothom no pensa així. “Estem deixant caure el PSOE als braços de Ciutadans, i els empresaris, tan contents”, apunta un altre destacat membre de la coalició.

“Ara que tenim l’ocasió de generar confiança dins d’aquest món, no podem malbaratar-la”. En efecte, Puig ha rebut pressions perquè active el seu pla B, però tan cert com això és que el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, va dir-li a Oltra que era la millor política de l’esquerra valenciana, “i amb diferència”. La percepció que Compromís defensa millor que ningú els interessos valencians comença a calar fort. “No ens enganyem. Mónica no aguantaria ni sis mesos un debat territorial d’alt voltatge com el que tenim a la cantonada, amb la reforma del model de finançament damunt la taula”, explica la mateixa font de Compromís, recelosa de l’individualisme que Oltra està exhibint. “No informa ningú, i després, se’n penedeix. Té aquest gen sectari i tan desconfiat que caracteritza els ex-comunistes.”

Compromís-Podem

Oltra ara parla sense embuts d’anar de bracet de Podem a les eleccions estatals de la tardor. “Pablo Iglesias l’ha vampiritzada”, ironitza un alt mandatari socialista. L’estupor depassa les fronteres del PSPV. “No hem arribat fins ací per esdevenir un apèndix de l’esquerra espanyola. Perdríem la nostra essència”, comenta un diputat de Compromís. Oltra, però, afirma que té al darrere 32 diputats i no sols 19, i se li il·luminen els ulls quan pensa que Compromís i Podem podrien enviar al Congrés més escons valencians que ningú. Una estratègia que Iglesias vol estendre a les Illes Balears, l’Aragó, Galícia i més enllà, a fi de vèncer la llei d’Hondt i superar en escons els socialistes.

“No seria lògic que Podem ens fera oposició, són molt semblants a nosaltres”, opina un altre diputat de la coalició, delerós, com Oltra, que Podem s’involucre en la governabilitat valenciana. El problema és que Iglesias ha explicitat que no en formaran part si no el presideix ella. “No em veig amb Puig de president. Ja estava en política quan alguns de nosaltres encara no havien nascut”, afegeix aquesta font. I alerta, perquè la votació és secreta, amb un paperet que cal introduir a l’urna. Hi hauria fuites, en aquest supòsit?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.