Josep Miquel Arenas ‘Valtònyc’: «No veuen delicte en les meves lletres, sinó en la meva ideologia»

Enaltiment del terrorisme, humiliació de les víctimes, injúries i calúmnies greus a la corona, i amenaces. El raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc (sa Pobla, Mallorca, 1993) s’enfronta a tres anys i mig de presó per un seguit de delictes extrets de les seues cançons. No tenia ni 18 anys quan van detenir-lo per primera vegada pel que ell considerava una malifeta sense importància. Cinc anys després, Arenas s’aixeca cada dia per anar a la fruiteria on treballa mentre confia que Brussel·les anul·le una condemna que ha esdevingut paradigmàtica de la tendència actual de la judicatura espanyola en matèria de llibertat d’expressió i apologia del terrorisme. Aquest és el seu relat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quan es converteix Josep Miquel Arenas en Valtònyc?

—Quan tenia 15 anys, un al·lot del meu institut em va passar una maqueta que havia gravat i em va agradar. Fou ell qui va introduir-me en el rap.

—Quina música escoltava abans de ser seduït pel rap?

—M’agradava El Canto del Loco. La meva germana té deu anys més que jo i allò era el que s’escoltava en aquell moment... He de dir que m’agradaven bastant, sobretot el disc de Zapatillas.

—I quan vincula el rap a la denúncia social?

—Sens dubte, en escoltar Pablo Hasél, que és el raper que m’ha marcat més.

—Tant ell com vostè han estat condemnats pel contingut de les seues cançons. En conèixer el seu cas [anterior al de Valtònyc] no va pensar que potser havia escollit un camí molt perillós?

—Qui fa rap polític, en un moment o en un altre, això, ho ha pensat. Però decideixes desprendre’t d’uns privilegis per tal de conquerir uns drets.

—En quin moment vital va prendre aquesta decisió?

—A 16 o 17 anys.

—Sabent tot allò que ha vingut després, se’n penedeix?

—No, però sí que canviaria tot el que ha hagut de passar la meva família, perquè ha estat una autèntica putada. Que la teva família hagi de patir aquesta repressió…

—En alguna ocasió vostè ha afirmat que “el rap no és per fer moure el cul a l’MTV”.

—Una cançó de punk o de pop té vuit versos i després va la tornada; i tot seguit vuit versos més i novament la tornada… És molt difícil estendre’t amb la lletra; però, en canvi, el rap és poesia, i pots fer-la tan llarga com vulguis. No ha de ser simplement una musicalització que soni bé. El rap sempre ha contingut un missatge i, quan una cosa conté un missatge, inconscientment és política. Això no vol dir que hagi de parlar de política, però si en les teves cançons denigres les dones, hi fas política, hi afavoreixes una classe o una altra. Hi transmets un missatge, igual com quan parles dels diners.

—Més enllà dels referents musicals, també va influir-lo molt la lectura de l’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.

—Sí. De fet, el primer llibre de contingut polític que vaig llegir era seu, Las venas abiertas de América Latina.

—Quants anys tenia llavors?

—Uns 16, quan vaig començar amb el rap polític. Me’l va recomanar un amic a qui li interessava bastant la política i que llegia i entenia Marx des de ben jove. En realitat, tot va començar perquè jo tenia unes idees contràries a les que tinc ara. Ell es va estranyar molt que jo fos raper i que defensés aquestes idees.

—Quines idees?

—Diguem-ne que de caire antiindependentista.

—I va canviar la seua postura.

—Sí. Abans jo feia un rap mes buit de missatge, no es notava allò que pensava; era un rap més de vacileo, competitiu. Però aquest company va sorprendre’s que jo pensés d’aquesta manera, i va començar tot.

—Van obrir-li la primera causa a 18 anys, quan tot just estrenava la majoria d’edat. Com va entendre aquell procés?

—Ets molt jove i bastant inconscient. Ho veus com una criaturada més. Després creixes i veus que és un gran problema i que no és tan graciós. Et fots l’hòstia i obris els ulls.

—En aquell moment va pensar de rebaixar el to de les seues lletres?

—No, m’ho vaig prendre com una detenció significativa i prou. Et detenen, et deixen anar i ja està.

—Va ser més tard que va adonar-se del que implicava una acusació d’enaltiment del terrorisme...

—Sí. En prens consciència quan arribes a l’Audiència i veus que et demanen alguns anys de presó... Però el moment de la meva detenció, potser perquè encara era molt jove, no va impactar-me tant. De fet, va ser com una empenta, perquè a mi no em coneixia ningú i a partir de la detenció vaig fer-me bastant conegut a l’illa [Mallorca], van cridar-me d’un fum de llocs. Gràcies a la detenció, vaig tenir l’oportunitat de recórrer gairebé tot Espanya. I tenia 18 anys.

—Ja n’han passat cinc, de tot allò.

—Ara tens un treball, un préstec... Ara m’afecta més. Sobretot perquè veus que arribes a l’Audiència i et fots l’hòstia. Mai no hauria imaginat que una detenció per suposades amenaces de mort a un personatge com Jorge Campos [el president de la fundació Círculo Balear, un dels al·ludits a les lletres de Valtònyc] arribaria fins aquest extrem [sis mesos de presó per un delicte d’amenaces].

—La sentència diu que les seues lletres són una manifestació del discurs de l’odi i, entre més coses, assevera que contribueixen a l’enaltiment del terrorisme. Tot plegat s’adiu amb el contingut de les seues cançons?

—De discurs de l’odi, és clar que n’hi ha. Ara bé, si ens trepitgen i ens retallen els drets, tenim el dret a odiar-los. De la mateixa manera que ells tenen el dret de riure’s a la nostra jeta, nosaltres hem de tenir el dret a odiar-los i promoure aquest odi. El meu rap enalteix el terrorisme, però? No, perquè en aquest país no existeix el terrorisme, al carrer no hi ha terrorisme. El meu rap podria significar una apologia del terrorisme a Síria, que té vuit països al voltant en guerra, on els atemptats són constants i la lluita armada forma part de la vida diària de les persones. Però en un lloc com aquest, on no hi ha terrorisme, em sembla una excusa per justificar la repressió, igual com es justificaven les tortures al poble basc amb l’excusa d’ETA i es justifica el racisme i la islamofòbia amb la del gihadisme. L’apologia del terrorisme és una excusa per reprimir la gent que té pensaments d’esquerres.

—La sentència recull versos com aquests: “Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear” o “arribarem a la nou del teu coll”, per exemple. Són ben explícits, però vostè al·lega que es tracta de metàfores.

—Tots els artistes volem provocar. No crec que l’art hagi de tenir uns límits de creació perquè, en ell mateix, l’art és provocatiu. Però, en canvi, no crec que pugui ser violent, perquè és abstracte, i en aquest cas les metàfores són tan exagerades que es nota que són hipèrboles. És com si algú tingués en compte una pel·lícula de [Quentin] Tarantino.

—Es jutja diferent el missatge d’una cançó que no el d’una pel·lícula, per exemple?

—Hi ha pel·lícules que es basen en un atemptat contra el rei Joan Carles —amb nom i cognoms— que no es jutgen perquè es considera que són ficció.

—Els al·ludits en les seues cançons poden sentir-se amenaçats?

—Jo m’he trobat Jorge Campos de festa i al cinema i no li he dit res perquè no tenia res a dir-li. Passa com a les bregues de galls: dalt de l’escenari et dius quatre coses, però, en acabar, et dónes la mà. Són qüestions ideològiques, no personals.

—Per tant, creu en la llibertat total de creació.

—Fer una cançó no significa escriure un pamflet ni elaborar un discurs. Les metàfores hi són presents.

—També ha dit que, en compondre aquelles cançons, era més immadur. Ara s’expressaria d’una altra manera?

—Em referia a la maduresa de les lletres, a tenir cançons més construïdes. Ara m’hauria expressat d’una manera diferent, sobretot quan li dic “puta” a la infanta Cristina. Avui no li diria “puta” a cap dona, faria un rap més madur i elaborat. Atacaria Jorge Campos ideològicament i no tant amb la ximpleria aquella de “vaig a arrencar-li la jugular”, perquè no és una crítica constructiva i no porta enlloc. No crec que sigui productiu ni desperti la consciència de ningú, però val a dir que tenia 18 anys, i allò pot semblar de mal gust o incorrecte, però no és prou per tancar algú quatre anys a la presó.

—Tot aquest procés ha fet que, de les seues cançons, en queden els versos més polèmics i no els temes de fons que aborda, com ara l’independentisme o la denúncia de les desigualtats socials. Comptat i debatut, creu que ha reeixit a traslladar el missatge que pretenia?

—Davant del meu missatge, hi ha dos tipus d’oients: els que són conscients del país en què vivim i els que no ho són. Qui em coneix sap molt bé el missatge que vull transmetre i que no sóc una persona violenta, que seria incapaç de fer-li mal a algú. També hi ha una altra qüestió que forma part del meu pla en la música: es tracta de destapar actituds, de provocar la societat i de descobrir que el teu veí és un fatxa i no ho sabies. Tu pensaves que era de centre-esquerra, però en fer-se pública la sentència, a Facebook, ha donat suport a la meva condemna. Es tractava de destapar actituds. En el fons és una obra d’art i, vulguis o no, estic jugant amb la societat.

—Hi ha també una intenció externa d’invalidar tota la seua música?

—És una persecució ideològica. No busquen justícia perquè veuen un delicte en les meves lletres; on veuen delicte és en la meva manera de pensar, en la meva ideologia i en la gent amb qui m’ajunt, a qui consider companys i víctimes del sistema democràtic.

—Ha rebut el suport d’uns altres músics?

—Sí, el 22 de març passat vam ser al Parlament [català]. Hi havia Fermín Muguruza, Lluís Llach… I grups com Ska-P també s’hi han solidaritzat.

—En canvi, sembla que s’ha sentit decebut amb Pablo Iglesias.

—He sentit el suport de les bases de Podem, però no he rebut cap gest de simpatia de la direcció estatal del partit —que se suposa que és del poble i per al poble— i encara menys de Pablo Iglesias. Ell va encarregar-me una cançó per al seu programa [La Tuerka; la cançó era “No al Borbó”] i per aquella cançó m’ha caigut un any i mig de presó. No pots exigir-li a ningú que sigui solidari, però algú que encapçala una candidatura d’esquerres com a mínim hauria de solidaritzar-se amb una persona alternativa que denuncia els Borbó. Sobretot tractant-se d’una cançó encarregada per ell.

—Continuarà fent rap?

—Sí. No és que fer rap sigui el meu objectiu en la vida. N’escric menys i el dia que em cansi ho deixaré estar. Però aquest procés no hi influirà. Puc deixar el rap i continuar actiu, políticament.

—Els qui han protagonitzat aquesta onada de judicis han canviat alguna cosa?

—Hem desacreditat l’Estat i de segur que hem ajudat a despertar consciències. De fet, alguna gent que se m’ha acostat per dir-me: “Jo era monàrquic, però des del cas de la infanta Cristina i això que t’ha passat a tu, no vull saber-ne res”.

—Entrarà en presó?

—Si depèn de la justícia espanyola, en el sentit que demanen mesures preventives fins que es resol el recurs del Tribunal dels Drets Humans, sí. Però si no decreten presó preventiva i esperen la sentència d’Estrasburg, crec que no hi entraré, perquè a nivell internacional, tot plegat és un disbarat.

—Té por d’entrar-hi?

—No. Sóc molt jove i no m’he parat a pensar-ho. No ho he valorat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.