Dissoleu-vos i lliureu els tuits

Mentre ETA ocupa els que podrien ser els seus últims titulars en la premsa, a l’Audiència espanyola s’amunteguen les sentències per enaltiment del terrorisme. Rapers i tuiters formen un grup heterogeni d’acusats al qual se li imputa, entre altres coses, haver ressuscitat acudits sobre l’assassinat de Luis Carrero Blanco, president del Govern franquista. En aquests judicis no es diluciden assumptes frívols, sinó els metres de parcel·la que li queden a la llibertat d’expressió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Centenars de pàgines de literatura jurídica assetgen, com un imponent exèrcit retòric, una banda de minúscules expressions literàries, formada bàsicament per versos d’una cançó i tuits, amb els seus 140 caràcters de marge de maniobra. L’al·legoria, una ironia postmoderna, té una càrrega dramàtica aclaparadora: judicis encadenats als autors d’aquests missatges, sentències de presó i indicis clars de crisi al si de la institució judicial espanyola. Tot això com a resultat d’una mutació legislativa i, apunten no poques veus, una voluntat política de mà dura en els confins difusos de la llibertat d’expressió.

Al juliol de 2016 el Tribunal Suprem postulà per primera vegada sobre un cas d’enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes a Twitter. La condemnada va ser una estudiant valenciana, Maria Lluch Sancho, que amb el malnom de Madame guillotine havia publicat, entre 2012 i 2014 —segons recull la sentència—, una sèrie de missatges amb acudits sobre Miguel Ángel Blanco, Irene Villa i Carrero Blanco; a més d’altres publicacions amb lloances a ETA. El Suprem va castigar Lluch amb un any de presó, rebaixant una pena més severa de l’Audiència.

En els mesos transcorreguts després d’aquella fita, hi han continuat desfilant desenes d’encausats en les mateixes coordenades que ella i s’han produït detencions en diferents fases de l’operació Aranya de la Guàrdia Civil, dirigida a rastrejar comentaris a les xarxes que podien ser constitutius de delicte. L’última castigada és Cassandra Vera, amb una pena d’un any de presó per tuits com aquests: “ETA va impulsar una política contra els cotxes oficials combinada amb un programa espacial” o “Kissinger va regalar a Carrero Blanco un tros de la lluna, ETA va pagar-li el viatge”, amb el dirigent franquista com a centre de la burla.

Per condensar l’estadística, la primera setmana de març, en què estava previst el judici a Cassandra —finalment ajornat— van celebrar-se sis processos a l’Audiència, amb acusacions d’alabances a ETA i els Grapo. L’escalada de procediments judicials augura que es trencaran sostres d’anys anteriors, com el que va descriure una informació del diari Público: el 2015 es van emetre 25 sentències d’enaltiment del terrorisme, 19 de les quals van acabar en condemna. Cinc anys abans, quan ETA va cessar en la seua activitat, només es produïren cinc judicis amb el mateix objecte penal.

LA PRIMERA CONDEMNA. El raper lleidatà Pablo Hasél, condemnat a dos anys de presó, va veure com escorcollaven sa casa i s’hi enduien material. “Tractaven d’atemorir tothom a través meu, però com que no van aconseguir-ho, van anar-hi a per uns altres”, denuncia//EFE.

“La tercera part del terrorisme que avui jutja l’Audiència Nacional son tuits, retuits i acudits”, rima Joaquim Bosch, magistrat valencià i portaveu de Jutges per a la Democràcia, qui va més enllà de la xifra: “Tot el tractament policial, de la fiscalia i de l’última jurisprudència és desproporcionat; però, això a banda, si es vol anar per aquest camí, no té sentit que això ho jutge l’Audiència Nacional, que no està creada per a qüestions d’aquesta mena”.

Bosch apunta en diferents direccions, però sobretot n’assenyala una que condueix als orígens d’aquesta vocació tant de la judicatura com dels investigadors de la Guàrdia Civil. Desfent el camí de l’última jurisprudència arribem inequívocament a l’article 578 del Codi Penal, reformat el 2015 en el marc d’un pacte antigihadista subscrit per PP i PSOE al Congrés dels Diputats. “L’enaltiment o la justificació públics dels delictes compresos en els articles 572 a 577 [referits a atemptats, organització, adoctrinament o col·laboració amb terroristes] o dels qui han participat en la seua execució, o la realització d’actes que comporten descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes dels delictes terroristes o dels seus familiars, es castigarà amb la pena de presó d’un a tres anys i multa de dotze a divuit mesos”. Així comença l’article.

“Se’n fa una reforma per augmentar les penes de presó i amb una redacció molt ambigua que acaba igualant un tuit humorístic amb una incitació efectiva a cometre atemptats. La llei és un calaix de sastre on cap tot. Això permet a les forces policials, sota les ordres del poder polític, poder fer tot tipus d’operacions”, analitza Bosch, i atura la seua argumentació en l’exemple concret de l’operació Aranya: “No té sentit que per a delictes individuals, com els que ha pogut cometre un tuiter, es facin batudes; això és quan hi ha una cèl·lula concreta coordinada. L’únic sentit són raons d’oportunitat política, per donar una imatge de mà dura contra el terrorisme”. Resulta cridaner, com postil·la el magistrat, que la majoria dels missatges jutjats estiguen relacionats amb ETA, ara que la banda està inactiva, i que es faça servir, amb aquesta finalitat, una llei inspirada contra el terrorisme gihadista.

Un dels detinguts en l’operació Aranya fou César Strawberry, cantant i lletrista de Def Con Dos, jutjat per sis tuits en què deia, per exemple: “El feixisme sense complexos d’Aguirre em fa enyorar fins i tot els Grapo”, o “Street Fighter, edició post-ETA: Ortega Lara versus Eduardo Madina”, o en resposta a un altre usuari, “una rosca-bomba”, quan aquest li preguntava quin regal li faria al llavors rei Juan Carlos I. “Quan vaig escriure’ls era perfectament conscient de la situació de persecució que començava a haver-hi. Per això estan escrits amb cura i no són constitutius de delicte, tal com l’ha entès el jutge José de la Mata i posteriorment la sala primera de l’Audiència Nacional”, relata Strawberry a EL TEMPS. Efectivament, la causa va ser arxivada en primera instància i s’hi va recórrer en contra després a l’Audiència, que va absoldre el músic. Un segon recurs del fiscal Carlos Bautista davant el Suprem, però, va acabar en la condemna d’un any de presó a Strawberry. Enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes. El 578, de nou.

ABSOLT.Arkaitz Terrón, absolt d’un delicte d’enaltiment del terrorisme per publicar missatges de suport a ETA entre els anys 2011 i 2015, quan l’organització ja havia abandonat la violència//EFE.

“És un gir absolutament irregular”, manifesta el cantant, “supose i espere que el Constitucional m’absoldrà; si no, hauré d’anar a Estrasburg [al Tribunal Europeu de Drets Humans]”. Strawberry, qui es declara objecte d’una “persecució ideològica”, denuncia que “el Suprem defensa que no importen el context ni la intencionalitat, sinó únicament el text, cosa que atempta contra qualsevol norma jurídica”.

La sentència del seu cas és un exemple d’allò que apunta Bosch sobre el “debat intens dins de la judicatura” al voltant de l’article 578. El Suprem argumenta que el delicte previst en l’esmentat article “no precisa l’acreditació de la finalitat amb què s’executen els actes d’enaltiment o humiliació; n’hi ha prou d’assumir com a pròpia la justificació d’una forma violenta de resoldre les diferències polítiques, o la reiteració conscient d’aquests missatges a través d’un compte de Twitter”. El tribunal també descarta que “la ironia, la provocació o el sarcasme” que al·legava l’acusat puguen restar-li culpabilitat, però la sentència inclou un vot discrepant del magistrat Perfecto Andrés amb una interpretació diferent: “Les frases recollides no tenen la mínima consistència discursiva i no passen de ser exabruptes que s’esgoten en ells mateixos”. No tenen, continua el magistrat, “la menor possibilitat de connexió pràctica amb algun tipus d’actors i accions susceptibles de ser considerades terroristes; en cap cas, però encara menys en el moment del nostre país en què van ser escrites i difoses”.

El context, el to, la intenció i, com veurem més endavant, l’altaveu del protagonista pel seu nombre de seguidors, són causa de controvèrsia en més d’una sentència. Per la seua part, Strawberry insisteix que casos com el seu parteixen d’una “intencionalitat política” i llança una acusació: “Se m’ha aplicat allò que s’anomena dret de l’enemic, que vol dir que, com que no els agrada allò que faig ni com visc, han estat buscant durant anys com agafar-me”.

A ell l’han jutjat per la seua activitat a les xarxes socials, però té la convicció que la investigació de què ha estat objecte prové de la seua projecció artística. Dins del seu gremi, precisament, hi ha d’altres acusats pels mateixos delictes. No debades, la condemna més gran d’aquesta última època ha recaigut sobre el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtònyc, qui el proppassat febrer va ser castigat amb tres anys i mig de presó pels delictes de calúmnies i injúries greus contra la corona, enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes, i amenaces contra el president de la fundació Círculo Balear, Jorge Campos.

[gallery columns="2" size="large" ids="9535,9534"]

Totes les penes deriven de lletres del cantant, però la sentència incideix especialment en aquesta: “Burgès, ni tu ni ningú no em farà canviar d’opinió, cabró, seguir l’acte d’afusellar el Borbó”, o també, “Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear”. Moltes altres referències del mateix estil construeixen un escrit amb un final ja conegut.

No era el primer a qui engarjolaven per les seues lletres. El raper lleidatà Pablo Hasél ja havia estat condemnat a dos anys per enaltiment de terrorisme. En conversa amb EL TEMPS, Hasél respon que amb ell “van anar bastants passes més enllà” que no amb la resta de detinguts: “Van escorcollar a fons casa meva i van robar-me llibretes, llibres, samarretes...”, relata. “Tractaven d’atemorir tothom a través de mi; però, com que no van aconseguir-ho, van anar per uns altres”, denuncia dos anys després de la sentència. “Volien una pena exemplar, i punt”, conclou.

La seua, en concret, fa esment a un concepte omnipresent en totes les sentències condemnatòries: el discurs de l’odi. “Incito a l’odi a les injustícies, que és amor a la justícia, i també incito a l’odi als opressors, sense el qual no pot haver-hi amor als oprimits”, respon el raper, que s’intitula “antifeixista”. “Només persegueixen els antifeixistes que lluitem per una veritable democràcia”, es plany. “Ells tenen llibertat per desitjar-nos bombes als catalans, per dir que cal assassinar immigrants, promoure l’homofòbia, parlar bé d’Hitler i de Franco...”. De nou, l’argument de la persecució política torna a ser damunt la taula.

A banda de la ideologia, Hasél aporta la perspectiva de qui defensa la llibertat de creació, en aquest cas en un gènere musical especialment representat a l’Audiència espanyola: “El rap és una música combativa, va néixer justament per això”, exposa, i hi aprofundeix una mica més: “Fins i tot als Estats Units hi ha més llibertat d’expressió que no aquí i no detenen ni condemnen rapers que proclamen la lluita armada contra el president, contra la policia i més. Allí molts rapers parlen de matar Trump i no passa res, però aquí dius això de Rajoy i la Guàrdia Civil truca a la teva porta i et condemnen a presó”.

Transcorreguts els anys i pendent d’uns altres procediments pel contingut de les seves cançons que podrien dur-lo a presó, Hasél assegura que mai no ha pensat rebaixar el missatge dels seus temes, però admet que alguns col·legues sí que ho han fet. La seua detenció va produir-se l’any 2011 i el procés va quedar tancat el 2014, abans de la darrera reforma del codi penal, però aleshores ja s’observaven elements que han estat al centre del debat en les vistes recents, com ara la repercussió dels missatges que es difonen per la xarxa, ja que es destacava el fet que les cançons del raper havien estat penjades al portal Youtube.

UN EXCÉS. “La tercera part del terrorisme que jutja l’Audiència Nacional son tuits, retuits i acudits”, indica el valencià Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia. “El tractament policial, de la fiscalia i de la jurisprudència és desproporcionat”, rebla ell, que tampoc no entén que se n’encarregue l’Audiència, perquè “no està creada per a qüestions d’aquesta mena”//EFE.

Durant els últims processos per enaltiment del terrorisme, la capacitat de difusió del missatge ha estat una qüestió repetida pels agents que havien investigat els tuiters. Ho van contar cronistes de les sessions com per exemple Marcos Pinheiro, d’eldiario.es, qui relatava que un dels agents contestava: “No tinc capacitat per respondre aquesta pregunta”, quan se li inquiria què significava que Cassandra tinguera 4.500 seguidors a Twitter. També sobta que un altre dels qui s’han assegut al banc dels acusats, Arkaitz Terrón, haja estat acusat de crear alarma social amb missatges llegits per poc més de 200 seguidors —ara en té més d’un miler— a la mateixa xarxa social. La sentència de Terrón és important si es vol entendre la falla oberta a la judicatura.

Terrón va arribar a l’Audiència Nacional per respondre de tuits com “Juan Carlos Primero, més alt que Carrero!” o “40 anys sense Juan Paredes ‘Txiki’ i Ángel Otaegi. Sempre us recordarem amb orgull. #GudariEguna”, en referència als dos militants d’ETA que van passar a la història com els últims afusellats del franquisme. Al final del camí, els magistrats Ramón Sáez i Manuela Fernández introdueixen un gir interessant respecte a la consideració d’aquest tipus d’expressions: no sols assenyalen que “són actes de paraula que han de considerar-se en el seu context per donar-los sentit”, sinó també que “només van ser detectats quan els investigadors policials van realitzar prospeccions a la xarxa social”. És a dir, allò que havia dut Terrón davant la justícia era una recerca específica a la xarxa sense mesurar-ne l’impacte real. Terrón va ser absolt amb el vot discrepant del magistrat Fernando Grande-Marlaska.

Per comentaris semblants al de Terrón, no obstant això, uns altres sí que han estat condemnats i, tal com recorda Strawberry sobre la seua sentència, “encara que en un futur fóra revocada pel tribunal d’Estrasburg, el text ja engreixa la jurisprudència sobre la matèria”, i marca un camí pel que fa a equilibris, com un xiquet a l’extrem d’una vorera, el dret a la llibertat d’expressió.

Bosch sol recórrer a un acudit sobre Carrero Blanco d’un llibre de Tip i Coll de l’any 1984: “Carrero Blanco: ‘De tots els meus ascensos, l’últim fou el més ràpid’”. Els últims dies també s’ha fet cèlebre (en programes d’humor com La Vida Moderna, de la cadena SER) la portada d’un disc del 1995, quan ETA va atemptar amb un potent cotxe bomba contra José María Aznar. El títol n’era Bombazo Mix, amb un imitador de l’aspirant a la presidència del Govern espanyol al mig de la caràtula. Cap d’aquells episodis no va tenir conseqüències legals per als seus autors. Allà on tot era camp, però, darrerament han crescut murs.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.