Gabriel Janer: «De petit, vaig viure un ambient de ràbia, dolor i impotència»

Prolífic i polifacètic, Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) ha escrit novel·les, contes, assaigs i literatura infantil. 'Ha nevat sobre Yesterday' (Proa) és el primer volum de les seves memòries. Hi conta una infantesa i una joventut marcades per la guerra civil i pel despertar de la vocació docent i literària.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quina relació ha tingut, en termes literaris i personals, amb la memòria?

—La memòria vas construint-la a mesura que vius. És com fer un relat de la teva vida passada: n’organitzes els materials, hi dónes sentit... Quan em vaig disposar a escriure les memòries, feia molts d’anys que feia voltes a tot un magma de records. Per escriure les meves novel·les, sovint m’he basat en fets que m’han contat o que s’han esdevingut a prop meu.

—Llegint el llibre, queda clar que vostè és fill d’una derrota sanguinària.

—A Algaida, el meu poble, la guerra civil va ser molt dura i cruel. Va tallar, en sec, unes ganes i unes il·lusions de canvi. Els falangistes van matar molta gent, i algunes víctimes van ser torturades d’una manera terrible. Jo no ho vaig viure, tot allò, però vaig ser testimoni del dolor que havia produït. La meva família, sobretot per la part de la mare, havia estat totalment vençuda. Els falangistes n’havien mort quatre membres i a molts altres els haurien mort també si no s’haguessin amagat. De petit, vaig viure un ambient de dolor, ràbia i impotència. A casa nostra, hi vivia una tia de la meva mare. Li havien mort l’home, un germà i dos nebots.

—Terrible.

—Quan jo era petit acompanyava la tia a visitar la seva cunyada, la vídua del seu germà, la mare dels dos fills morts. Li van deixar vives les dues filles, però imagina’t una casa en què de cop hi maten tots els homes. Jo acompanyava la tia perquè ella perdia la vista i no podia anar tota sola pel carrer. Dins la casa, la tia i la cunyada flastomaven, cridaven, ploraven... Maleïen els noms dels assassins. Jo era un nin, i no va ser fins al cap dels anys que vaig entendre com de tràgiques eren aquelles dues dones.

—Per què els van matar?

—Un d’ells era el batle del poble per Esquerra Republicana. Jo crec que van matar tots els homes de la casa perquè no en quedés cap que se’n pogués venjar. Els dugueren a Son Coletes, a Manacor. Allà els banyaren de benzina, els calaren foc i els pegaren dos tirs. L’altre dia vaig dir a un familiar meu que havia escrit el llibre sense por. Ell em va dir: “Sortosament, per primera vegada n’has pogut parlar sense por”. Jo crec que és un llibre valent. Al poble, encara n’hi haurà que se sentiran molestos.

—Una frase que vostè escriu amb estupor indignat de docent: “Capellans i feixistes ens ensenyaren les normes morals i eren criminals de guerra”.

—De petit i d’adolescent, jo em creia tot el que girava entorn de l’Església. No entorn dels feixistes, perquè la família feia de contrapès, i m’ho mirava amb recel. El món religiós, però, em seduïa, i vaig voler anar al seminari. Fins que vaig veure que tot allò era una estafa. Que l’Església també era responsable d’aquella fosca i d’aquell drama.

—Els seus pares regentaven una botiga. Era un mostrari de personatges i d’històries, no és cert?

—Contínuament hi venia gent molt diversa. A la mateixa casa, hi havia la botiga, a la part de davant, i la sala, les habitacions i la cuina, allà on vivíem, eren a la part de darrere. Jo era curiós i, quan venia gent, sortia. Em fascinaven els representants de comerç. Molts eren mestres republicans depurats, que s’entenien molt bé amb la meva mare, una dona que no havia pogut estudiar però que tenia inquietuds i curiositat. Ells ens parlaven de temes que coneixien, i ens feien com de mestres particulars. Enyoraven parlar del que els havien prohibit ensenyar.

—Són unes memòries plenes d’històries: familiars, del poble, llegendes...

—Jo estimava la literatura sense saber que existia. Tot el dia que sentia contar històries: de la guerra, l’emigració... O llegendes. El meu pare em contava sovint la seva vida, molt dura, però sempre ho feia amb un punt d’humor. Sabia trobar en el drama que havia viscut allò que, als al·lots, ens podia fer riure.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.