Colòmbia intenta domesticar les FARC

Durant cinquanta anys, la guerrilla colombiana FARC ha lluitat per una revolució d’esquerres. Ara el grup abandona les armes i l’Estat intenta transformar els seus combatents en ciutadans normals. Per a molts d’ells això és molt més aterridor que la guerra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada matí a les 10 en punt del matí el generador s’engega per a portar internet al bell mig de la selva i als rebels de les FARC que han deixat la rebel·lió enrere. Algú per part del govern ha instal·lat una antena satèl·lit perquè aquests excombatents puguin ser reinserits al món contemporani, guerrers que han passat anys, dècades desconnectats de la civilització sense internet, telèfons, vivint gairebé com tribus indígenes. Amb només una diferència, ells sempre estaven rodejats de trampes i de camps de mines.

La petita llum del receptor satèl·lit comença a fer pampallugues indicant que el wifi ha arribat i que Facebook, Twitter, YouTube i altres obsequis digitals estan disponibles a la selva. I per descomptat passa el que havia de passar: tots esdevenen immediatament addictes. Només fa un mes eren un exèrcit popular que treballava a 34 graus i amb 100 per cent d’humitat i no sabien què era Google.

Ara que la pau ha esclatat tenen prohibit portar a terme pràctiques militars i tombar-se a les seves cabanyes de fusta, molts dels quals amb un telèfon a la mà —models de segona mà que l’estat els va oferir. Els telèfons mòbils eren un tabú en les seves vides anteriors per por a que l’enemic els pogués localitzar. Ara miren a les pantalles dels seus dispositius i aprenen a donar “m’agrada” als vídeos de la Rihanna i aconseguir nous amics que ni coneixen a Facebook. Aquest són els passos a seguir per tornar al present.

Colòmbia s’ha embarcat en un experiment únic, una atrevida missió de pau que intenta deixar enrere un passat sagnant. És tracta d’una mena de domesticació, un procés per transformar combatents salvatges en ciutadans responsables. Per aconseguir-ho, les bases de les FARC d’arreu del país s’han convertit en campaments de reeducació. Aquest mateix, al sud del país a prop de la frontera amb Equador, és, si fa no fa, de la mida d’un camp de futbol i acull 80 ex-guerrilles —experts en explosius i en reconeixement, franctiradors i especialistes en tortura—. Tots ells han lluitat contra el govern com a membres de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia —o FARC— des de la seva infantesa. Fins fa poc, combatents com Willington Ortiz, Cazika Atahualpa i Edwin Cano eren terroristes. Ara presenten un problema: pot una banda de marxistes-leninistes enemics de l’estat, un grup que ha estat perseguit pel govern, convertir-se en un grup de colombians ben educats?

Cultiu de la patata i anticoncepció

El primer pas era enviar ajuda professional a la selva. Ara els campaments guerrillers, amb lones i les barraques de fusta, estan plens de metges, infermers, psicòlegs i treballadors socials. Els combatents s’han adonat que la pau requereix almenys tanta gent com la guerra. Els metges examinen les dones i els homes en una petita tenda de campanya verda sota els altíssims arbres del cautxú i es troben amb pacients amb hèrnies discals, artrosi, reumatisme, febre tifoide, lesions de lligaments i malària. A vegades es pregunten com podien lluitar en aquestes condicions, fins i tot els psicòlegs es pregunten com una persona podia unir-se a una guerra a la selva als catorze anys i continuar lluitant als cinquanta sense haver perdut el cap. Els guerrillers són motiu d’estudi com ho poden ser qualsevol tribu que encara no ha estat descoberta.

L’educació és, però, el més important del projecte. Amb un matxet i una serra de cadena, una espècie de centre de reunions sense parets es va erigir amb arbres talats i es va moblar amb taules i cadires. El programa inclou: el sistema electoral colombià, la millor manera de cultivar patates, fotografia documental i mètodes anticonceptius. I igualment important: què és Netflix? Quan no estan navegant a internet, passen l’estona al centre de reunions. Dempeus al davant de tot, una experta en agricultura que porta rastes explica el fascinant món del cultiu de la terra. “Quan això d’aquí acabi en uns mesos, entregareu les armes i potser començareu una comuna autosuficient”, diu. És un pla que sona a castells en l’aire però ara mateix és l’únic que té Colòmbia.

Cazika Atahualpa i el seu marit Ramiro Durn fa anys que lluiten per les FARC. Ara que ha arribat la pau, estan a l'espera de tornar als seus fills. 

La pau va arribar un dia assolellat de setembre de l’any passat. El president colombià Juan Manuel Santos i el líder de les FARC, Timoleón Jiménez, van pujar a un escenari a la ciutat de Cartagena, tots dos amb camisa blanca, es van estrènyer les mans i van mostrar i aixecar un tractat que posava fi a una guerra que havia durat cinc dècades i no va declarar cap guanyador. Santos va rebre el Premi Nobel de la Pau pels seus esforços. Mentre va ser ministre de Defensa, va passar anys deixant caure bombes sobre la selva, mentre que el seu homòleg Jiménez és acusat pels fiscals de l'estat de ser responsable de més de 100 homicidis.

La lluita entre l'Estat colombià i les FARC va començar el 1966 i, finalment, es va convertir en la guerra de guerrilles més llarga d’Amèrica Llatina, una orgia desmoralitzadora de violència desenfrenada. Les estadístiques només insinuen el veritable horror: més de 5 milions de persones desplaçades de les seves llars, 200.000 morts i 10.000 persones desaparegudes o bé segrestades. La conflagració va tenir diverses parts que incloïa: les FARC, els militars, els paramilitars de dretes, els càrtels de la droga i altres grups criminals.

Però això és el passat, ara és el moment per a la pau i la reconciliació. L'acord de pau crida els gairebé 7.000 combatents de les FARC a lliurar les armes abans de juny i uns pocs centenars ja ho han fet. El president Santos va prometre generoses amnisties, la participació política i l'ajuda a aquells que vulguin tornar a casa. El líder de les FARC, Jiménez, va destacar que "els cors i les ments" també serien desarmats. També es van fer moltes altres promeses: la reforma agrària aviat es durà a terme, juntament amb un tribunal de pau i una comissió per la veritat. Les FARC anaven a convertir-se en un partit polític normal i avorrit i els ex-rebels s’assentarien, s’involucrarien políticament i, alguns d'ells potser, sortirien elegits membres del Parlament. I, per descomptat, tothom va aplaudir. A tothom li agrada un final feliç.

Boris també és humà

Boris Forero, recentment ha complit 50 anys, té el cap calb d'un boxejador. En aquest dilluns al matí primaveral a Bogotà, no està d'humor per a un final feliç. S'asseu, porta un vestit negre ample, com els cambrers amb uniforme que passen ràpid per davant d'ell. Ha estat convidat a parlar en un esdeveniment, en un hotel de luxe, organitzat per l'Agència Colombiana per a la Reintegració (ACR), l'agència estatal responsable de la reintegració dels ex combatents de les FARC. Boris va ser membre de les FARC, però fa anys va desertar. Explica al públic les seves experiències: "Si hi ha un missatge que vull que us emporteu, llavors això", diu des de l'escenari, "Som persones, també".

El públic està format per representants d’empreses i organismes, tots molt formals. No formen part dels equips directius dintre de les seves empreses, i van ser obligats a assistir pels seus caps. A l'ACR li agradaria convèncer-los perquè donessin feina als ex-combatents de les FARC. Els colombians són persones extremadament educades i molts dels assistents es van comprometre a considerar la idea. Més tard, al restaurant, es pot escoltar com alguns d’ells es pregunten com es pot contractar algú que podria muntar una kalaixnikov mentre dorm.

Boris va passar gairebé 20 anys com a membre de les FARC, dels quals va passar una major part en batalla i on va rebre diferents ferides de bala. En algun moment, es va adonar que ja no sabia perquè s'hi havia unit en un principi. Fa onze anys, va tornar a la civilització i va estudiar psicologia. Ara, de tant en tant, parla amb desertors de les FARC en nom de l'agència, intentant explicar-los què és la llibertat i el significat de la pau. Ell ha de saber si l'actual transformació és possible, si les bèsties salvatges poden ser domesticades.

“No sé res excepte que aquests pobres diables no tenen ni idea del que els està esperant aquí i com de difícil serà", diu. "Les FARC et marquen. La guerra és tota la teva vida. Cinc anys van passar entre el moment en què vaig decidir sortir i el moment en què finalment vaig marxar. Les FARC són un grup estrany, però és l'única cosa en la vida d'un guerriller que s'assembla a una família".

Més que res, les FARC van proporcionar una llar a tot tipus de persones. Genuïnament guerrers incondicionals van lluitar al costat d'altres que a poc a poc es tornaven en corruptes i d’altres que eren absoluts criminals. La majoria, però, sempre va consistir en la desesperació, les ànimes perdudes per a qui la vida rebel seguia sent la millor de les terribles opcions. Gent com Edwin Cano.

Edwin encara no ho entén

Edwin és un home vergonyós. Jeu al seu refugi mentre envia emoticones als tres números que té guardats al mòbil. Quan un dels treballadors socials va preguntar-li què li agradaria fer, va contestar que algú a l’assemblea havia parlat sobre fotografia i li havia semblat interessant. “Però no sóc jo qui ho ha de decidir, el partit decideix.”

Edwin sembla ser que no acaba d’entendre l’essencial: El projecte de pau significa que les FARC desapareixeran i els combatents seran lliures. Això vol dir que cadascú haurà d’escollir per ell mateix el que vol fer amb la seva vida: ser fotògraf, paleta o ballarí. I també vol dir que ni a la majoria d’ells no els importarà el que l’Edwin vulgui fer, ni tampoc al partit. Edwin encara no ho entén. El grup guerriller s’ha fet càrrec d’ell tota la seva vida. Quan tenia 13 anys es va unir a les FARC i el van ensenyar a llegir i a escriure. El van alimentar, li van donar roba i li van cosir la cara quan una bomba la hi va destrossar. Els seus pares eren pagesos i no podien permetre’s alimentar-lo, per això és aquí.

Falta poc pel migdia i Boris Forero encara es troba l’hotel de luxe. La conferència ha acabat i no té res més a fer en tot el dia, i tampoc té res programat per a demà. És un bon moment per a parlar del seu passat. “La vida al col·lectiu FARC significava que algú prenia moltes decisions per tu. Els errors tenen conseqüències, saps quines són, les superes i la vida continua. D’alguna manera és reconfortant. És senzill.

Des que Boris va deixar la lluita ha tingut tics nerviosos. No pot tenir les mans quietes, sempre es frega els dit o es rasca la cara. “Tothom té cicatrius, algunes són visibles i d’altres no” diu. Boris en té dels dos tipus. Com a conseqüència d’una bomba sembla com si als braços i a l’esquena algú li hagués tallat trossos fent servir un ganivet de cuina.

Altres grups esperen per abalançar-se

La guerra és com un motor, necessita combustible. L’odi n’és un exemple però per força amb el temps. L’únic que manté viva la guerra són els diners. La guerra contra les FARC pot haver acabat, però la guerra de la droga continuarà mentre hi hagi demanda de cocaïna a Amèrica i Europa. Les FARC es van autoanomenar lluitadors per la llibertat tot netejant les seves consciències amb ideals d’esquerres, però en realitat van ser un dels càrtels de la droga més grans del planeta. Es creu que van controlar al voltant d’un 60% de la indústria de la droga colombiana. La UE va identificar el grup com una organització terrorista que facturava al voltant de mil milions de dòlars a l’any. Si les FARC ja no volen aquests diners, algú altre hi intervindrà. Recentment, els combatents de les FARC que no estan interessats en ser conductors d’autobús o fotògrafs a l’atur han començat a desertar. Els càrtels mexicans són ben actius a Colòmbia i no busquen seguidors amb El manifest Comunista, aquests agiten feixos de diners en efectiu.

Boris Forero va abandonar les FARC fa molts anys. Actualment, en nom d'una agència de Colòmbia, busca encoratjar a les empreses a contractar exguerrillers.

Hi ha un altre possible empresari en la selva: el conegut Exèrcit d’Alliberació Nacional (ELN). Aquest és bàsicament el germà petit de les FARC. El govern també ha estat negociant amb ells, encara que sense èxit fins al moment, ja que amb les evidències que es tenen tot apunta a que podrien ocupar els territoris que han deixat disponibles les FARC i el combatents d’aquesta que no estiguin interessats en una vida normal podrien trobar aixopluc dintre del nou grup.

En cap cas, la indústria de la cocaïna colombiana s’ha vist afectada després del projecte de pau. Més bé al contrari, Colòmbia mai no havia produït tanta quantitat de la droga. Els experts estimen que el subministrament ha augmentar un terç des de 2015 fins a les 710 tones a l’any. 188.000 hectàrees del territori colombià estan ocupades per plantacions de coca, el doble que en 2012. L’àrea ocupada és dues vegades que la que ocupa la ciutat estat de Berlín.

Willington entén l’odi

Són les dotze de la nit passades al campament de la selva. El generador ha estat apagat i només uns quants micos se senten cridant en la foscor. Sota les lones, les pantalles dels telèfons s’apaguen. Willington Ortíz encén la llanterna i engreixa la seva arma. És un oficial a les FARC i prompte tindrà 50 anys. És un home tranquil, malalt i amb uns ulls molt nerviosos. L’esquena és un desastre i la tos constant són el testimoni dels 30 anys que ha passat a la selva. Una mona petita salta als peus del seu llit, és la seva mascota. “Vosaltres, els civils, també teniu mascotes, oi?” pregunta Willington.

Per descomptat que les coses no poden continuar com fins ara, diu Willington amb certa fatiga. Per descomptat que odiava els bombardejos que les tropes del govern duien a terme; els helicòpters volant per sobre dels arbres mentre ell esperava ajagut al fang; les marxes constants carregant 60 quilos a l’esquena. Part de formar part d’una guerrilla és que el teu enemic mai no pot saber on et trobes. Willington pateix d’insomni, però es que aquells que dormen bé moren joves perquè no senten el perill quan s’apropa. “El pitjor es que estan tots morts.” Els seus camarades, els seus pare a qui va veure per última vegada quan tenia 17 anys, els seus entrenadors, Fidel Castro, la revolució.

Per a la majoria de colombians, gent com Willington Ortíz són terroristes i assassins. I ho entén. Ell va disparar i matar a molts soldats i va confiscar les seves armes, fins i tot la M16 que neteja cada dia en nom de les FARC. Els soldats morts tenen pares, germans, fills. Willington és conscient que hi hagi molta gent amb raons per odiar-lo, però fa molt temps que es pregunta perquè la gent com ell són “terroristes” mentre que els seus enemics de les forces armades són “soldats”. No anomenen terrorisme a les guerres que fan els pobres? I no és el terrorisme perpetrat pels rics anomenat guerra?

Willington Ortíz es va unir a les FARC per una noia. Ell tenia 17 anys i la plantació de cafè a prop de Cali l’esperava. El seu nom en aquella època era Alex Vargas, Willington Ortíz és el nom de guerra que li van donar a la selva. La noia que va conèixer no estava interessada en el cafè, ella parlava de guerra de classe, de Colòmbia, i de les FARC, un exèrcit popular que raptava colombians i ajudava Pablo Escobar a inundar Amèrica amb cocaïna per recaptar diners per a la revolució.

Willington no tenia gaire idea d’alliberar persones, però li agradava la manera que els llavis de la jove s’arrufaven quan deia “revolución”. Tots dos es van unir als guerrillers. Això va ser fa 33 anys. Del centenar que van reclutar amb Willington —un grup que prompte serien més que camarades— només ell és viu. Una bomba va acabar amb la vida de la seva xicota poc després d’unir-s’hi, i aquesta va ser la raó que el va fer anar a la guerra. Willington tanca el portàtil amb ràbia. Aquella tarda algú li ha explicat què és Facebook, però odia internet després d’haver llegit diversos articles sobre les FARC. “Hi ha mentides ahí, en aquest Facebook”, diu. La motivació per entregar la M16 no ha augmentar des que es connecta a internet.

Willingotn Ortíz està pensant en unir-se al futur partit, però no és l’únic que reconeix els perills de fer una cosa així. Durant anys ecologistes, activistes dels drets humans i representants dels pagesos han sigut assassinats en Colòmbia. Una reforma agrària d’esquerres com la que els havien promès, o una distribució més justa de la terra, simplement són temes sobre els quals ningú no es pot posar d’acord en aquest país. S’ha de pagar amb sang. Tots els que es plantegen entrar en política d’aquest campament temen el mateix: que els disparin mentre esperen el bus o mentre fan una conferència.

Cazika vol tornar amb els seus fills

La pau també té el seu costat positiu, un cosa que els guerrillers reconeixen. Al campament, se serveix menjar calent tres vegades al dia i diumenge hi ha música. Ben d’hora al matí són cançons revolucionàries com la Internacional o Hasta siempre comandante. La Shakira se n’ocupa de les tardes.

Cazika Atahualpa, una dona atractiva amb ulls negres, és una de les poques que està emocionada amb la idea de la pau. El seu marit, Ramiro Durn, és l’actual Secretari d’agitació i propaganda. Cazika té dos fills i diu que quan el campament acabi podrà retornar amb ells. Actualment viuen amb els pares del Ramiro. Cazika i el seu marit els van visitar no fa gaire. José té 7 anys i la Cazika no l’havia vist durant 6 anys després del seu naixement. El segon fill només té uns mesos. Ja tenien clar quan es va quedar embarassada que a les FARC no els hi quedava gaire temps. De fet, sis dones del campament estan embarassades.

“No et deixen tenir fills quan ets membre dels guerrillers així que al principi no li ho vaig dir a ningú. Al sisè mes d’embaràs encara estava atacant obstruccions dels militars. Quan ja era visible, els meus camarades es van enfadar moltíssim. M’havien de portar a l’hospital perquè vaig tenir un part prematur. Tres camarades van morir de camí.”

El campament de les FARC ha estat modificat per incloure una espècie de nau de muntatge sense parets. és allí on les sessions d'entrenament es duen a terme.

Cazika jeu en un llit plegable mentre explica la seva història. Una examen mèdic va revelar que tenia febre tifoide i ara rep una solució salina via intravenosa. La bossa amb la solució està penjada de la branca d’un arbre a sobre d’ella. Cazika es una dona pràctica i directa. Per a ella, el futur és un regal que mai no hauria cregut que rebria. El futur no era una cosa en què els membres de les FARC havien de pensar. Aquells destinats a morir no planegen el futur, només el present existeix.

Les regles de les FARC establien que si dos combatents començaven una relació havien d’informar el seu superior, perquè ell havia de saber on estava la gent al seu càrrec a tothora. No es podia fer res sense el seu permís, ni fumar ni enamorar-se. Al principi, Cazika només podia visitar en Ramiro dues hores a la nit. Més tard, va demanar que les visites fossin més llargues. Un es podia enamorar, però no es tenia gaire consideració per les relacions. Parelles que havien passat anys junts a la mateixa unitat podien dividir-se per a sempre per una ordre de relocalització.

Les coses es tractaven de manera diferent en un ambient on una noia prima de 17 anys podia mantenir el foc amb un rifle d’assalt G3 mentre els homes desapareixien. El valor no entén de gènere —una altra dada de la saviesa de la guerra—. Cazika no sap que li depara el futur i res no l’ha preparada per a la llibertat. Li agradaria ser infermera. El seu marit Ramiro, un home esprimatxat i eloqüent, va estudiar dret durant quatre semestres a Bogotà i va formar part de les joventuts del Partit Comunista abans d’unir-se a les FARC en 2001. Ell preveu una carrera en política. Els seus pares tenen una casa d’estiueig a la costa del Pacífic, la qual descriuria a Cazika quan estaven en plena batalla. “M’agradaria veure-la”, diu ella.

Agafa fama i posa’t a jeure

Boris Forero a Bogotà es bastant probable que no vagi a hotels de luxe tan a sovint en el futur. Mai se les ha apanyades per aconseguir una feina permanent de psicòleg i l’agència ja no el necessita tan freqüentment. El seu perfil ja no reuneix els requisits. Per als desertors que van sortir de la selva anys abans del procés de pau, era el contacte perfecte. Tenien el mateix passat. Però els excombatents no van fugir i veuen Boris com un traïdor. “No volen parlar amb mi” diu, perquè va desertar, i ja se sap el que diuen, agafa fama i posa’t a jeure.

Boris s’aixeca i vol anar a casa, a un pis que no és especialment bonic, en una zona de Bogotà que no és especialment bonica. Boris creia que la pau seria diferent, no tan difícil. Aquí, en llibertat, ningú no es fa càrrec de tu. Necessites diners per a viure i una feina que no pots aconseguir. Necessites diners per a menjar, electricitat, gas, lloguer, i roba. Necessites diners, fins i tot, per a que algú et reculli les maleïdes escombraries.

Des que Boris ha viscut en pau, no passa un dia en què no pensi en la guerra. I no és que trobi a faltar la guerra, però no pot oblidar la seva simplicitat i claredat. A la guerra hi ha coses segures, encara que després totes acaben en mort. Blanc és blanc i negre és negre, però la pau és grisa. I és la pau que Boris ha experimentat fins ara que és més inestable, a la seva manera, que la guerra, més confosa. Alguns dies fins i tot és més difícil, afirma Boris. La pau també és una batalla. Ja no és una batalla a vida o mort, és la batalla de la vida que un lidera, i si aquesta vida val la pena ser viscuda.

Boris Forero sempre portava una arma; era important. Volia que el món fos un lloc millor. Avui busca una feina que li asseguri la seva supervivència. Per a molts colombians, ell —i la resta que vindrà— són monstres de la selva que no saben ni qui és Siri. Diversos milers de guerrillers retornen a la civilització. Combatents salvatges. Han perdut la guerra, i molts d’ells tampoc guanyaran la pau.

*Traducció de Vicent Sanchis Puerto

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.