Adolf Beltran: «Ventura hauria de formar part de la memòria dels socialistes i els nacionalistes valencians»

Periodista i escriptor, Adolf Beltran (València, 1958) és un dels referents periodístics del País Valencià. Membre de la redacció fundadora d'EL TEMPS i ex-redactor del diari 'El País', ara està al capdavant de l'edició valenciana del periòdic digital 'eldiario.es.' Amb tot, també compta amb una prolífica col·lecció d'obres d'assaig, d'investigació i de narrativa. Precisament, ha rebut aquesta setmana el premi Vicent Ventura -de qui era amic- per la seua trajectòria, però també per la seua darrera novel·la, 'Estribord'.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Vostè va tindre una relació estreta amb el periodista i polític Vicent Ventura. Que suposa rebre aquest premi?

Quan vaig conèixer Ventura, fa molts anys ja, vaig fer-me, de seguida, venturista per diverses qüestions. La primera per l'ofici, que era el de periodista. Després pel seu discurs valencianista. I per últim, també pel compromís polític, cívic i públic que tenia amb la societat valenciana. De fet, de la meua amistat amb ell, va nàixer un llibre d'entrevistes, que vam publicar en la col·lecció de Tàndem per la Memòria: Converses amb un ciutadà. Quan van donar-li la medalla de la Universitat de València vaig tindre ocasió de poder parlar del personatge. També vaig gaudir de l'oportunitat que van donar-me Toni Furió i Francesc Pérez i Moragon, quan em van dir de publicar per a 3i4, dins de la correspondència de Joan Fuster, el volum de les cartes de Ventura i de Josep Garcia Richart, que era un dels seus grans amics. Per a mi, Ventura és el típic exemple de generositat: El d'una persona que va donar molt per aquest país i per la causa del valencianisme i de la democràcia. Però va rebre molt poquet a canvi.

-Creu que s'ha fet suficient memòria d'un personatge tan destacat durant la transició valenciana?

Mai no ho saps. Però crec que Ventura hauria de formar part de la memòria dels socialistes i els nacionalistes valencians. Des de dos punts de vista no necessàriament contraris, caldria recuperar la memòria d'una figura que va donar la cara contra el franquisme en un moment difícil. Va ser, recordem-ho, qui va fundar el Partit Socialista Valencià, que posteriorment acabaria fusionant-se amb el PSOE, tot i que ell llavors ja no en formava part. Ventura va estar en totes les operacions des d'on va ser cridat per fer societat civil. Els seus moviments sempre anaven aparellats a una reivindicació del País Valencià i de la seua cultura.

-Ventura, a més, formava part d'aquest grup de personatges que combinen periodisme i activisme polític.

Ventura és un senyor que ve d'una família molt humil de carlistes de Castelló. Per reacció davant d'aquests, es fa falangista. És un fet que, tot i observar-se de forma estranya, era molt habitual en aquella època. Molt prompte, però, deriva cap al compromís democràtic. No debades, estic parlant dels anys 50, d'una etapa marcada pel franquisme pur. Va fer-se antifranquista de la mà de Dionisio Ridruejo, que era un dissident del falangisme d'aquell temps. Ventura, de fet, va abraçar les posicions socialdemòcrates i valencianistes molt ràpidament. D'altra banda, va entrar al periodisme des de fora. Ara bé, el seu compromís democràtic va costar-li l'ofici. L'any 1962, arran de la seua participació en el Contuberni de Munic, la trobada de gran part de les forces democràtiques contra el franquisme, va haver d'exiliar-se a París i quan va tornar no va poder exercir aquesta professió.

A partir d'aquell moment, quan a València es parlava d'antifranquisme, sempre sorgia el seu nom. I a més, des d'un punt de vista plural i unitari. Aquest fet es demostra quan Ventura va participar del naixement de Comissions Obreres sense provenir del Partit Comunista ni d'aquesta tradició. Realment, vivia la lluita contra el franquisme d'una forma molt transversal. És una figura, per tant, a reivindicar. Aquesta ciutat, a banda del premi que atorga la universitat, hauria de tenir clubs de debat i referències a Ventura molt més notables que aquest guardó.

-Per quina raó creu que Ventura no ha tingut un reconeixement més gran?

La societat valenciana és molt caníbal. És a dir, acostuma a mitificar personatges, aprofitar-los i després destruir-los i llançar-los al fem. A més, durant la transició Ventura va quedar al marge del corrent central dels socialistes, però també de l'hegemònic al nacionalisme valencià. En terra de ningú, al remat. Ara bé, i sense cap ànim de penjar-nos cap medalla, vam ser els periodistes a través de la Unió aquells que vam recuperar la seua memòria. Va ser llavors quan vam reivindicar la seua figura. Després, i amb la complicitat de la universitat, vam moure el premi Vicent Ventura, que s'ha atorgat durant tots aquests anys, i que ara han tingut la deferència d'atorgar-me'l.

Adolf Beltran i El Camí, guardonats amb el premi Vicent Ventura.

-Vostè ha guanyat aquest premi per la seua trajectòria, però també per la seua darrera novel·la, Estribord. Que li ha motivat a reprendre la seua faceta literària?

Ho he explicat alguna vegada: vaig entrar al periodisme per la via de la cultura. Estava en una revista que es deia Cairell. Una publicació que comptava amb gent com ara Josep Piera, Marc Granell, Eduard Verger, Josep Lluís Seguí... En aquella revista, de fet, jo era el més jovenet del grup. També vaig entrar al periodisme per la via de l'activisme cívic i polític. Sempre he procurat que el periodisme fos compatible amb la literatura. I aquesta novel·la, la tercera que publique, va més enllà d'un tret comú que tenen totes les que he escrit: l'escenari de la ciutat de València.

-En aquesta novel·la hi ha un encreuament, diguem-ne, entre la trama negra i la novel·la d'idees, com vostè ha repetit diverses vegades.

Sí, sempre hi ha un propòsit de fer una mena de novel·la d'idees. Ara bé, és una novel·la d'idees en la qual passen coses. És a dir, hi ha una ficció, una trama. També, però, hi ha una mirada sobre la ciutat de València. Aquest llibre volia que fos una aproximació a la ciutat des de fora i des de dins. Una mena de retrat sobre les vicissituds col·lectives de la ciutat i sobre la seua arquitectura i geografia. Al darrere, de fet, hi ha reflexions com ara fins a quin punt és nou el fenomen de la corrupció, sobre com reaccionem davant aquestes pràctiques...

-Tot i que estan presents tots aquests elements que ha comentat com ara la corrupció i també la violència, no és una novel·la negra a l'ús.

Mai ho són. En les meues novel·les, el fil negre fa de conductor. Em serveix, de fet, per posar ordre a un personatge en una situació en la qual està fortament sensible i excitat. I que arran d'aquestes circumstàncies, reflexiona sobre diverses coses. L'element de la malaltia fa que se senta indefens i això provoca que comence a pegar-li més voltes a les coses. Al mateix temps, però, a la novel·la també hi és present la reflexió sobre el nostre poble, el nostre país i, especialment, la nostra ciutat.

-A Estribord trobem un record de la seua joventut: surt el barri de Velluters, el protagonista és un arquitecte, estudis que vostè va cursar. Quin ha estat el motiu per integrar aquests elements?

En realitat, a la novel·la faig una barreja d'un arquitecte que reflexiona sobre les forces que juguen a la ciutat i la memòria que tinc del barri de Velluters. De fet, aquest record ve donat gràcies a la relació amb arquitectes com ara Carlos Pérez, que va ser una persona molt important i que ara des de l'IVAM, el Reina Sofia o el Muvim se l'està reivindicant molt. Però també per Francesc Pérez i Moragon, amb el qual Carlos Pérez tenia amistat. Ambdós contaven històries molt interessants de Velluters. Una d'elles era la balena que va passejar-se suposadament durant els anys 50 per diverses ciutats. El barri de Velluters, a més, em donava molt de si. Si ara s'ha parlat molt de la polèmica del Cabanyal, que Rita Barberá va capficar-se en travessar i que el barri va resistir, Velluters va ser víctima d'una operació similar. L'avinguda de l'Oest va destrossar el barri pel mig i tot per acabar en un no-res, per un carrer sense eixida. Afortunadament va aturar-se, perquè de seguir s'haguera travessat el barri del Carme.

-A la novel·la també es nota que ha cobert el desenvolupament de molts casos de corrupció al País Valencià. Aquest fenomen, com ha dit, hi és ben present...

Quan vaig plantejar-me escriure aquest llibre, vaig preguntar-me: «Com narres tot el que està passant?». Vaig veure que o agafes perspectiva i obris el camp o, com ho expliques?. D'una banda, vaig ambientar la novel·la en ciutats com ara Baltimore o Washington per dir que el que ens passava no era nou ni insòlit. I d'altra, per tindre una certa perspectiva del que és important i anecdòtic en totes aquestes causes i fins a quin punt es pot combatre o deixar al marge quan passen. Crec que aquest és el sentit de la novel·la, la reflexió de fons.

-D'aquesta reflexió, precisament, sorgeix una reivindicació de la decència pública.

Sí, hi ha certes coses amb les quals no podem transigir. Açò enllaça amb el que parlava de Ventura. Què definia a Ventura? Podia enganyar-se en moltes coses, però per damunt de tot era honest. No va jugar a fer trampa. Cada persona pot defensar unes idees, prendre unes determinacions, però la línia roja és l'honestedat. El dimarts Francesc Pérez i Moragon, al discurs del premi Vicent Ventura, feia referència a aquest terme valencià no normativu, que és els deshonrats. Cal evitar formar part dels deshonrats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.