Ton Ribas, el guerriller català

L’històric patriota Ton Ribas va ser un dels membres de referència de l’independentisme en la segona meitat del segle XX. Ribas va formar part activa d’organitzacions de primera línia de la resistència i la lluita armada catalanes, com el Front Nacional de Catalunya, EPOCA i Terra Lliure. Recuperar els actes de la Diada de l’Onze de Setembre en plena negror franquista han estat les seves accions més destacades i recordades. El seu amic i company de lluita Robert Surroca el defineix d’aquesta manera: “Si en Ton hagués viscut als anys 40, a l’època dels maquis, hauria estat el perfecte guerriller”, ja que Ribas ha tingut dues grans passions que l’han acompanyat tota la vida: Catalunya i la muntanya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ton Ribas i Sala (1933 – 2017) ha mort a l’edat de 84 anys a l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on sempre va viure i on serà acomiadat aquest dissabte al matí al tanarori de Gran Via. Ribas es va iniciar en l’excursionisme de ben jove, en el grup de Minyons de muntanya - Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a la seva ciutat.

La seua habilitat amb les mans el va convertir en un bon dibuixant i li va permetre treballar a la Farga de l’Hospitalet com a obrer metal·lúrgic o com a modelista de fusta. Una responsabilitat que es va veure obligat a agafar després de la mort del seu pare. Ribas vivia amb la seva mare en un carrer del centre històric. La major part dels caps de setmana els dedicava a pujar la muntanya, on feia excursions. De fet, a començaments dels anys 60, va ser el primer a introduir a publicació Cavall Fort entre els joves de l'Hospitalet.

L’onze de setembre de 1964, l’any en el qual es complien 250 anys de la desfeta de Barcelona del 1714, Ribas va participar en una comissió per recuperar els actes de la Diada a l’entorn de l’estàtua de Rafel Casanova. Aquest impuls va acabar amb la seva detenció junt amb uns altres companys per part la policia espanyola. Ribas, doncs, va ser un recuperadors de la Diada, que no se celebrava des de la victòria de Franco.

L'activista també va formar part d'un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, configurat per promoure, per exemple, el retorn de l'exiliat Abat Escarré, el nomenamet de bisbes autòctons per a les esglésies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona, Marcelo González. Entre els actes més destacats d'aquest nucli humil, hi va haver el del segrest de la Verge de Núria, el 7 de juliol de 1967, quan havia de ser coronada pel règim franquista. Ribas va ser l’organitzador de la primera part de l'operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Tots dos, després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i furtaren aquesta representació religiosa, que va ser retornada al cap de quatre anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971, Ribas s’incorporà al Front Nacional de Catalunya, concretament a l’equip que obria els passos clandestins de la frontera amb França. Degut a les seves condicions personals i al seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup, fent gairebé tots els passos amb Robert Surroca.

Toni Ribas (dreta) a la sortida de la presó acompanyat de Montserrat Tarragó i Robert Surroca.

 

El mateix any, per commemorar l’11 de Setembre es va convocar una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Aquell mateix dia es va organitzar un escampot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton Ribas. Tots ells van llogar una habitació al rimer pis de l'hotel Duval, ubicat entre el carrer de Trafalgar i l'Arc del Triomf. Va ser en aquest immoble, concretament al balcó, on van instal·lar un amplificador potent i un altaveu que feien sonar l'himne d'Els Segadors amb un comunicat reivindicatiu de l'FNC, activat quan faltaven cinc minuts per arribar a les vuit del vespre. D'aquesta manera es concedia el temps just perquè la darrera persona encarregada de vigilar pogués marxar sense perill. Aquest últim vigilant era en Ton Ribas.

De fet, l’himne i el missatge polític es van escoltar fins a dues vegades, un fet que va causar molta expectació al carrer. El trànsit es va col·lapsar, el que provocà que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, a més dels policies d'incògnit comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, es posaren nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

L'acció va culminar amb un èxit que va insuflar de moral a la població, ja que per primera vegada després de la guerra es va escoltar l’himne nacional de Catalunya en públic. L’endemà d'aquesta acció va sortir la notícia a les portades dels diaris francesos.

Ton Ribas era home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, i s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Ton Ribas seguí ben de prop els passos dels militants d’EPOCA. Els va ensinistrar per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb tots ells pràctiques d’armament que servien com a formació.

Durant els últims anys d’EPOCA passen per la frontera els antics membres de joves de l'FNC que s’havien unit a l’organització: Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977 i posteriorment amnistiats, van ser posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Rodolfo Martín Villa. Àlvar Valls, que es va exiliar llavors acompanyat per Ton Ribas, s’ha quedat a Andorra fins el dia d'avui i, en declaracions a EL TEMPS, recorda el recentment desaparegut com«un home d’acció i un patriota de primer ordre». Anys més tard es tornaria a repetir l’operació amb el membre d’EPOCA Aleix Renyé, que va ser assistit perquè arribès a la Catalunya Nord

Després de la fusió entre els militants que quedaven d’EPOCA i la creació de Terra Lliure, Ribas en fou membre actiu del nucli sorgit d'aquesta unió. Durant anys va ser seguit per la policia espanyola i el 28 de febrer de 1986 va ser detingut a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i que no se’n tenia cap altra prova que les seves declaracions, extretes sota tortures.

El judici s'anava a realitzar el novembre del 1986, però no es va poder celebrar perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls, motiu pel qual el van operar a la presó en unes condicions massa qüestionables. Finalment, el febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir la primavera del 1988. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.