Xavier Bosch: «Busco trobar la identificació del lector, que és la clau de l’èxit literari»

Xavier Bosch (Barcelona, 1967) era fins fa poc conegut per la seva trajectòria televisiva i radiofònica. Des que l’any 2009 va rebre el premi Sant Jordi amb Se sabrà tot, s’ha convertit en un dels novel·listes de més èxit del país. La seva última novel·la, 'Nosaltres dos' (Columna), explora l’amistat entre un home i una dona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Ha escrit sobre l’amistat entre un home i una dona o sobre una passió amorosa inconcreta però sostinguda al llarg del temps?

—Sobre l’amistat entre un home i una dona, però aquesta amistat té un punt de tensió per la guspira que salta entre el Kim i la Laura quan es coneixen a la universitat. Quan em poso a redactar la novel·la, la tinc molt al cap: trames, vincles entre personatges, escenaris... En aquest sentit, tenia clar el tipus de relació que contaria.

Nosaltres dos
Xavier Bosch
Columna,
Barcelona, 2017
560 pàgines

—És una història, també, sobre diferents tipus de lleialtat, no? Al negoci familiar, a la persona a qui passem anys sense veure però que sempre és important...

—No volia fer només una novel·la sobre l’amistat. Es un història en tres temps —el 1983, el 2001 i el 2016— i s’hi parla de tot: de les pors, de les absències, dels remordiments, de l’enveja, de la gelosia... La vida té més arestes que costats. Totes aquestes misèries, les he posades en un hotel del Passeig de Gràcia de Barcelona, una mica perquè, com a les pel·lícules de Woody Allen, les misèries en un context de glamur passen millor.

—Que el Kim i la Laura siguin tan diferents era necessari perquè la tensió sexual no resolta prengués forma?

—Sí. Però amb els anys es van assemblant. Al principi, ell és un urbanita seductor i despreocupat, amb la vida resolta, mentre que ella, que ve de Banyoles, és una idealista, vitalista i valenta, que sap que la vida es basa en coses no gaire grosses. Així i tot, ell a la fi també acaba actuant com un idealista perquè es nega que l’hotel familiar acabi en mans d’una multinacional. L’important és que ell i ella es van rescatant mútuament.

—Què li ha permès, narrativament, el fet que el negoci familiar del Kim sigui un hotel al passeig de Gràcia?

—Ensenyar una Barcelona bonica. El meu editor, l’Emili Rosales, diu que llegint la novel·la s’entén que la gent de fora vulgui venir a viure a la ciutat.

—També parla de la nostàlgia?

—Del pas del temps, més aviat. Per això cito Heràclit: “Mai ens banyem dos cops al mateix riu”. Tot el que succeeix és irrepetible, també nosaltres, perquè canviem. Per això m’interessava que el Kim i la Laura arribessin als 50 anys i sentissin que ja no tenen res a perdre, perquè ja els queda menys vida que la que han viscut, perquè tenen més records que futur.

—De quina manera el condiciona haver escrit alguns supervendes?

—M’estimula i m’engresca a continuar fent llibres que es venguin tant com els anteriors, però no em sento pressionat. Escric el que em ve de gust i, sobretot, les històries que a mi m’agradaria llegir. I busco trobar la identificació del lector, que és la clau de l’èxit literari.

—La novel·la és plena de detalls que palesen la seva passió pels esports.

—Dels esports m’agrada que no hi ha guió, que no sempre guanya el millor o el més ric o el més preparat.

—No s’ha plantejat fer una novel·la ambientada en els bastidors del Barça?

—Sí que m’ho he plantejat, però m’estimo massa el Barça per fer-ho. El que s’hauria de fer, des de la no-ficció, és explicar tota la veritat sobre moltes coses que han passat, tant històriques com recents, però som un país massa petit perquè algú s’hi atreveixi.

—Hi ha un doble homenatge al poeta Francesc Garriga.

—Ens vam conèixer el 1981 i vam ser amics fins que va morir el 2015. Ell no tenia fills, i a mi em va ensenyar a pensar, a escriure, a obrir els ulls. Junts viatjàvem, anàvem a l’òpera, al camp del Barça... Era el meu millor amic. I ara l’enyorança és molt gran. Ell es va construir un personatge per tractar amb els poetes joves, un personatge esquerp i murri que lamentava que no li haguessin fet cas fins als 80 anys. En realitat, però, tenia un sentit de l’humor i una intel·ligència que estaven molt per sobre d’aquestes bagatel·les.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.