Marc Moreno: «L’entorn et condiciona molt, però no et condemna»

El periodista Marc Moreno, molt lligat com a escriptor i editor a l’àmbit de la novel·la negra, guanyà amb 'Temps de rates' (La Magrana) el premi Crims de Tinta. Una novel·la sobre els baixos fons dura i vibrant, amb tocs d’humor i ironia per tamisar la cruesa, que arrenca amb un jove a qui deixen una motxilla amb droga.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Temps de rates té una mica de la novel·la negra més social, però també recorda les novel·les de perdedors de barri de Carlos Zanón. Quins eren els models?

—No tenia cap model en concret. De novel·les sobre baixos fons en català, n’hi ha de ben poques. No diré que innovar, però la idea que tenia era fer alguna cosa que no s’hagués fet, posar-ne els fonaments perquè algú després ho agafés com un referent: una novel·la de baixos fons però amb un contingut social bastant marcat. La motxilla era una excusa per parlar dels barris perifèrics, en aquest cas la Verneda, però podria ser qualsevol barri perifèric de qualsevol gran ciutat. Entorns amb problemàtiques ben diferents de les que hi ha als barris de classe mitjana, que són una altra cosa. Tres o quatre carrers més enllà d’on visc jo, una parada de metro, és com si estiguessis en la jungla. No sembla que sigui la mateixa ciutat: hi ha molta agressivitat, una violència estructural a les relacions familiars i amicals. Famílies en què no treballa ningú i joves sense futur ni esperança, perquè no tenen treball ni feina i veuen la delinqüència com l’única sortida.

—Com ara els baixos fons no solen tractar-se a les novel·les en català, aquest tipus de registre sol donar problemes. En Temps de rates està ben resolt.

—Era un dels reptes principals: fer creïble en català una novel·la amb personatges que tothom pensa que són castellanoparlants. El que no volia fer era una novel·la en català en què els personatges parlessin castellà. Trobar un vocabulari que s’hi adapti és un dels grans reptes dels autors de novel·la negra en català. I estic content, perquè la majoria de la gent em diu que els personatges són creïbles.

Marc Moreno
La Magrana
Barcelona, 2017
Novel·la negra
266 pàgines

—Hi ha una certa teorització del predeterminisme en la novel·la, de com de difícil és superar l’ambient.

—L’entorn et condiciona molt però no et condemna. Sempre hi ha la possibilitat d’anar contra el que està marcat. Sí que hi ha predeterminisme en el sentit que la majoria d’aquests joves acaben seguint el mateix patró, però n’hi ha que no, que estudien i que tenen una vida normal. Però l’entorn, la gent amb la qual tractes, els referents, condicionen molt, i et duen a prendre decisions incorrectes.

—La novel·la parla de com la lluita per la supervivència porta a l’enviliment de les persones.

—El títol, de fet, reflecteix que els personatges són molt individualistes, van a la seva, no respecten la família ni les amistats, ni a ells mateixos. Tots els personatges tracten de salvar-se sense importar-los qui se’n pot veure afectat.

—El tractament dels personatges és bastant despietat. Se’n salva la mare de l’Eloi, el protagonista.

—La novel·la és bastant fosca i crua, però tracto de donar una mica d’esperança a través del personatge de la mare. I sí que és veritat que la resta són personatges negatius, però he tractat de donar-los alguna pinzellada –no diria còmica però sí d’humor– perquè puguis empatitzar amb ells. Però són personatges que són durs, cruels. I jo m’ho he mirat una mica des de la barrera, sense involucrar-me amb ningú, descrivint les situacions com jo les entenc i com les he vistes. De la manera més verídica i més real. Molts habitants de Barcelona vivim d’esquena a aquesta realitat, no ens interessa gaire.

Temps de rates conté un narrador intern que és alhora omniscient i que pot provocar perplexitat en el lector.

—Les primeres versions de la novel·la, que tenien un altre tipus de narrador, no m’agradaven i acabaven al calaix. Va arribar un punt que vaig pensar que no la publicaria. Un any després se’m va acudir que el narrador fos un amic del protagonista, algú que conta en primera persona coses que li van explicant. Això em permetia jugar amb el lector, amb un gir que passa a la novel·la. I també innovar una mica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.