L’agenda ‘abertzale’ post-ETA

Curar les conseqüències del conflicte armat i consensuar el nou estatus nacional apareixen com tasques inajornables en el nou horitzó basc, que viurà per primer cop en democràcia sense la pressió d’una banda armada. Els nous reptes polítics se solaparan amb una batalla acarnissada per l’hegemonia entre l’esquerra ‘abertzale’, en plena renovació, un PNB en ascens i la novetat de Podem, que va demostrar una important competència electoral al territori basc.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La gent es mou atrafegada per carrers del nucli antic de Vitòria. Grups que es troben, cotxes, motxilles, gent que surt cap a l’estació. És el matí del divendres 7 d’abril i ETA ha comunicat fa 12 hores que és, ja, una organització desarmada. Centenars de persones creuaran entre divendres i dissabte la frontera francesa en direcció a Baiona per presenciar la rúbrica a mig segle de lluita armada.

Nestor Melgosa no es perdrà la cita. Va en cotxe, des de la capital d’Àlaba, i amb uns amics de La Rioja. Ha preparat entrepans. “Hi vaig perquè serà històric. Hi ha un arc social i sindical molt ampli que ha fet una aposta decidida pel desarmament i aquí estarem”, argumenta. El clima durant aquestes hores prèvies barreja esperances, curiositat i nerviosisme. Ningú no sap del cert què passarà dissabte. Ni tan sols està descartat que aparegui la Guàrdia Civil.

Nestor està tranquil: “Personalment, tant me fa que ens detinguin. Ho assumirem. Hi ha molta gent a Madrid que està molt nerviosa, i s’estan retratant”, assegura. Ell, compromès amb causes a la seva ciutat com ara la lluita contra les retallades o la plataforma antidesnonaments, espera d’aquest dissabte un abans i un després per al seu país. Una “catarsi col·lectiva”, després de dècades de violència que, observa, “ha fet molt de mal i deixat moltes víctimes en tots dos costats”.

Catarsi col·lectiva, és possible, però no una celebració. Els organitzadors de l’esdeveniment han posat una cura molt especial que ningú ho pugui interpretar així. “El 8 d’abril no serà una festa, serà un acte digne”, va assegurar a la cadena basca EiTB Txetx Etcheverry, un dels anomenats “artesans de la pau” que han promogut el desarmament.

Heus aquí un dels assumptes que confereixen una singularitat sense precedents a aquest 8 d’abril. No és només que un grup terrorista amb més de 800 víctimes mortals es desarmi, notícia d’abast gairebé mundial per ella mateixa. És que ho farà sense que cap Estat ni organització internacional hi participi, només amb la col·laboració d’un grapat d’activistes i polítics de la regió del País Basc francès.

Etcheverry, que ha fet de portaveu del grup, és membre de l’organització Bizi!, ecologista i altermundista, a més d’una persona coneguda a Iparralde, la part basca del remot departament dels Pirineus Atlàntics. El d’Etcheverry és el perfil general del col·lectiu de persones que s’ha implicat en un desarmament d’importants complicacions logístiques i pel qual aquests “artesans de la pau” poden arribar a tenir conseqüències penals. Alguns d’ells, de fet, ja estan processats per anar a recollir unes armes que ETA havia deixat en un caseriu el desembre passat, segons ells, el 15% del seu arsenal.

La notícia del desarmament ha estat llargament esperada a Euskal Herria però, després de 7 anys sense atemptats i després de diversos mesos en què se sabia que ETA buscava fórmules per desarmar-se, no ha sorprès ningú el que ha acabat passant a Baiona. Les notícies previstes són menys notícia.

ADÉU A LES ARMES. Fotografies facilitades pels mediadors internacionals que mostren la localització d’un dels vuit dipòsits d’armes que ETA ha lliurat a la policia francesa, tots ubicats al departament dels Pirineus Atlàntics//EFE.

Pel camí queda un dolorós conflicte de mig segle, amb centenars de víctimes del terrorisme, assassinades per ETA en la seva majoria però també per grups armats emparats per l’Estat espanyol. A més, hi ha víctimes de la repressió executada per les mateixes forces policíaques, que han emprat mètodes de tortura durant dècades. El basc, si es que es pot considerar que encara existeix, seria l’últim conflicte armat de l’Europa occidental. Ancorat fora del temps i, ara, tan poc molest per als Estats que ni tan sols han acceptat promoure el desarmament.

Un dels caps que queden per lligar són els prop de 400 presos bascos, amb tipologies diverses, condemnats per penes relacionades amb el terrorisme. Tres quarts d’ells estan sotmesos a una política de dispersió i, per aquesta raó, allunyats dels seus llocs d’origen. Una situació no prevista en cap legislació vigent però que la societat espanyola ha acceptat sense debatre-la gaire. El conflicte armat basc desperta més aviat poc interès a fora; però, a Euskal Herria, les cicatrius encara són ferides a flor de pell.

Zuriñe Rodríguez també viatja des de Vitòria a Baiona. En el seu cas, ha decidit anar-hi un dia abans i passarà la nit en un apartament anunciat a Airbnb. “Hem tingut un problema amb la reserva perquè el propietari no sabia que aquest dissabte hi havia un desarmament allà, i ara té moltes peticions i vol apujar el preu”, explica aquesta investigadora de la Universitat del País Basc, experta en conflictes armats. El dels allotjaments turístics sembla un mercat sensible als desarmaments.

“A nivell tècnic, el més immediat és la política penitenciària o l’acostament de presos. Però paral·lelament s’ha de garantir el dret a la veritat de les víctimes, algunes de les quals ni tan sols estan reconegudes com a tal”, desplega Rodríguez. Per fer això hi ha qui, com ella, reclama obrir una comissió de la veritat, amb taules que facilitin una participació social com més gran millor. No és, però, l’opció amb més possibilitats de les que estudien les administracions.

El nou pla de Convivència i Drets Humans elaborat pel Govern basc aborda el post-ETA amb diferents programes. D’una banda, contempla l’aclariment de les vulneracions de drets humans en la història, amb informes elaborats per experts. L’estiu passat l’Institut Basc de Criminologia va presentar un estudi, encarregat pel Govern basc, en què identificava 4.009 persones com a víctimes de la tortura en el període comprès entre el 1960 i el 2013. De l’altra, el departament dirigit per Jonan Fernández aposta per una nova política de memòria, que inclogui el conjunt de les víctimes. Tot això al costat de la petició a l’Estat de les competències en política penitenciària, per poder aplicar nous models de reinserció.

“Hi ha tot un debat sobre si el Govern basc podrà aplicar aquest pla i en quant de temps”, explica Zuriñe Rodríguez, que considera que un dels principals reptes que planteja el desarmament basc és precisament el seu fet inèdit, que no tingui col·laboració de cap Estat. “La participació de la societat civil és l’única via que s’ha trobat per fer-ho, després que durant cinc anys hagi estat impossible. És l’única via, però això no vol dir que sigui la millor. Té grans riscos”, assenyala.

Quan van desenterrar l'arsenal d'ETA es van comptabilitzar-se 120 armes de foc, tres tones d’explosius i milers de peces de munició i de detonadors//EFE.

Entre aquests riscos, que sense un acompanyament institucional no hi hagi una veritable política de reparació, veritat i memòria. “El gran repte és que això no sigui un tancament en fals del conflicte”, insisteix la investigadora. “Sembla que per part del Govern basc tot acaba després del dia 8 d’abril, i no és així. Els desarmaments no acaben amb el lliurament de les armes i, si els Governs tampoc no són a la següent fase, una altra vegada la societat civil tornarà a ser central”.

Tot i el traumàtic passat i les incògnites sobre el futur, avui a Euskal Herria ningú té dubtes que el desarmament d’ETA representat a Baiona és el certificat de la fi definitiva de la banda armada. Ningú contempla la possibilitat d’una escissió d’ETA, ni d’una tornada a l’activitat terrorista. També és generalitzada la idea que la política penitenciària, a poc a poc, s’anirà obrint. Quan? Els més optimistes parlen que al llarg de la legislatura espanyola es començaran a veure lleugers canvis, sobretot per als presos greument malalts.

Entre les incògnites, el mateix futur d’ETA com a organització. “L’assumpte dels presos es veu que durarà força temps encara”, considera el director del diari Berria, Martxelo Otamendi. És per això que, al seu parer, hi ha grans possibilitats que ETA decideixi dissoldre’s abans. “Hi ha dos grans debats oberts ara: un és intern a ETA sobre dissolució o no dissolució. L’altre, en el col·lectiu de presos polítics bascos, sobre l’acceptació de les normes penitenciàries”, indica Otamendi.

Així, segons el que revela l’experimentat periodista, tots dos debats tenen una enorme incidència recíproca. Una dissolució de la banda deixaria a l’Estat amb encara menys justificacions sobre la política de dispersió. Però, alhora, l’acceptació de les normes penitenciàries podria contribuir al fet que, progressivament, els presos fossin acostats o fins i tot lentament alliberats, cosa que acceleraria la dissolució del col·lectiu. “Cap a l’estiu es vol que aquests dos debats estiguin encarrilats, i veurem passos concrets”, pronostica Otamendi.

El sentir majoritari de la societat basca va en la línia d’un canvi dràstic en política penitenciària. L’Euskobaròmetre publicat a l’octubre de 2016 assegurava que només el 29% dels bascos apostaven pel compliment íntegre de les penes dels presos, mentre el 65% eren partidaris de la reinserció, almenys, dels presos sense delictes de sang. A més a més, fins al 40% considerava que les mesures de reinserció havien d’arribar al col·lectiu complet.

ELS VERIFICADORS. La Comissió Internacional de Verificació, a punt de començar la roda de premsa en què va confirmar que havia lliurat a les autoritats franceses les localitzacions dels arsenals d’ETA. L’alcalde de Baiona, Jean-René Etchegaray, Txetx, l’arquebisbe de Bolonya, Mateo Zuppi, i el pastor protestant nord-irlandès Harold Good van ser-ne testimonis//EFE.

Els bascos no sols ho desitgen sinó que l’opinió majoritària és que el pas fet per ETA contribuirà a obrir nous escenaris en tots els aspectes, no només en el penitenciari. La “catarsi col·lectiva” és, a més, esperada per molts com un veritable punt d’inflexió per a la política basca del dia a dia. Per a tota, però, de manera molt assenyalada, per a l’esquerra abertzale.

La tercera vida de l’esquerra ‘abertzale’

L’independentisme socialista basc és un moviment antic i terriblement fragmentari al llarg de la història. Només entre els anys 70 i el principi dels 80 es poden rastrejar prop de 30 noms d’organitzacions abertzales, pròpies del grupusculisme comunista de l’època. En aquell moment era comú que els socialistes aspiressin a la revolució i que, per tant, practiquessin o justifiquessin la violència com a mètode de lluita, disputant aquesta eina al monopoli de la violència estatal que es volia derrotar. Però, en línies generals, cap moviment socialista consolidat a l’Europa Occidental va mantenir la seva justificació de la violència revolucionària més enllà dels 80, molt menys si aquesta era, de fet, practicada. En el cas de l’esquerra abertzale, el corrent central, assentat electoralment, ho va fer fins a la meitat de la primera dècada del segle XXI.

“Entrem en el tercer cicle de lluita d’Euskal Herria cap a la seva emancipació nacional”, teoritza Iker Casanova. Aquest parlamentari d’EH Bildu per Biscaia és un dels grans estrategs abertzales, i una de les persones que amb més profunditat ha analitzat la història del corrent polític del qual participa. Casanova ha publicat diversos llibres de referència sobre ETA i l’esquerra abertzale, com ETA 1958-2008. Medio siglo de historia que va publicar des de la presó.

El diputat divideix l’últim mig segle en tres grans etapes per explicar la història basca recent. La primera, entre la fundació d’ETA i la Transició espanyola, de lluita eminentment armada. “Als anys 50 i 60 emergeix a Euskal Herria una nova concepció de lluita nacional que ja no té referencialitat conservadora o burgesa, sinó que es vincula amb els moviments obrers i d’alliberament. No és l’únic lloc on passa, però sí que a Euskal Herria passa de manera molt innovadora”, assegura. El segon cicle, associat a una estratègia de tall político-militar, arrenca en la Transició, segons el diputat de Barakaldo. L’esquerra abertzale aleshores combina ambdues branques, la lluita armada i la de masses.

“Però aquest model es demostra esgotat cap a la dècada dels 2000”, explica Casanova. Primer, perquè a partir del 2001 l’opinió pública mundial va canviar pel que fa al terrorisme, arran de l’atac a les Torres Bessones de Nova York. Però també per les noves dinàmiques polítiques que emergeixen a Hispanoamèrica, amb les revolucions bolivarianes, que sempre han estat mirall per a l’esquerra abertzale, perquè aconsegueixen activar la revolució exclusivament des de la política electoral. “S’observa que aquest tipus de lluita armada no només s’ha quedat desfasada sinó que pot ser el principal obstacle per a l’estratègia política, com per exemple a Colòmbia, on l’existència d’un conflicte armat és un factor que explica per què no van calar moviments que sí que ho van fer a Veneçuela o altres llocs”, apunta el diputat.

La present, segons la teorització de Casanova, seria una tercera etapa en la lluita nacional, en què l’estratègia passaria per l’ocupació d’instruments únicament polítics. ETA ha acabat acceptant-ho a Baiona. Però l’esquerra abertzale política ja fa uns quants anys que va interioritzar aquesta nova situació.

Pintada a la població navarresa d’Iturmendi. Es pot llegir: "Visca ETA. La lluita d’ahir, d’avui"/EFE.

L’esquerra independentista basca sempre ha mirat amb atenció la política llatinoamericana. De la revolució nacional cubana, que va marcar la història del continent durant els 50 i 60, a la lluita sandinista de la Nicaragua dels 80, l’abertzalisme sempre ha begut de les lluites antiimperialistes en les quals, a més, s’ha volgut veure reflectida. Per això l’arribada al poder d’Hugo Chávez per mètodes democràtics el 1999, i la seva posterior demostració que era possible estendre la revolució sense necessitat de lluita armada, va remoure moltes idees instal·lades en el corrent abertzale. Malgrat tot, aquestes noves idees trigarien anys a materialitzar-se en una proposta política concreta al País Basc.

L’agost del 2008 és una data central en la historia de la fi d’ETA. En aquell moment, el líder de l’esquerra abertzale il·legalitzada, Arnaldo Otegi, va sortir de la presó després de 15 mesos per un delicte d’enaltiment del terrorisme amb un document fruit de l’anàlisi que havia fet durant aquests mesos a la presó, després de la ruptura de les negociacions entre ETA i l’Estat. En el dit document analitzava tres escenaris possibles, amb tres estratègies polítiques conseqüents, i es decantava per la que portava aparellada la fi de l’activitat armada d’ETA.

Miren Zabaleta, actual coordinadora de Sortu a Navarra, va participar del corrent que, liderat per Otegi, va encetar el debat sobre la persistència de la lluita armada. “La intuïció en aquell moment era que hi havia condicions socials i polítiques per girar cap a una estratègia exclusivament democràtica i pacífica i que, canviant l’esquerra abertzale, canviarien també els paràmetres de confrontació amb l’Estat”, explica Zabaleta, qui va passar sis anys a la presó, condemnada en el mateix cas que Otegi i quatre persones més l’organització d’aquell debat intern, que el tribunal va entendre com un intent de reconstruir Batasuna.

La cerimònia del desarmament d’aquest primer dissabte d’abril és l’última fita en la nova estratègia de l’esquerra independentista basca que va triomfar en els primers anys de la dècada. Però el que ha passat a Baiona és també un dels escenaris centrals de la següent contesa: l’anomenada batalla pel relat.

“Rendició”. “Derrota”. “Burla”. “Propaganda”. Les portades de la premsa espanyola el diumenge 9 d’abril eren gairebé unànimes a l’hora de descriure el que havia passat. El desinterès mostrat a primera hora es va tornar una intensa tasca per emmarcar la fi d’ETA en uns paràmetres de conflicte en què hi ha uns vencedors, l’Estat, i uns vençuts, el grup terrorista. El comunicat del Govern espanyol anava en la mateixa línia. Per la seva banda, el lehendakari Iñigo Urkullu va preferir passar la jornada a Bilbao inaugurant la línia 3 del metro, seguint la tradició iniciada pel llavors lehendakari Patxi López, a qui l’esperada notícia del cessament definitiu d’ETA el va agafar, a l’octubre de 2011, a bord d’un tren de Nova York.

Per la seva banda, la plana major abertzale va ser a Baiona i la primera valoració d’Otegi va cridar a “celebrar” el “moment històric”. El relat d’EH Bildu sobre la fi d’ETA és just el contrari al que anunciaven les portades dels diaris: “Quan l’esquerra abertzale va prendre la decisió d’obrir una nova etapa pel que fa a la seva estratègia i ETA va decidir el 2011 abandonar unilateralment la lluita armada, tots vam pensar que es precipitarien els esdeveniments”, il·lustra Zabaleta, qui considera que, si no va ser així és perquè l’Estat “estava més còmode amb l’escenari anterior, en el qual no havia d’enfrontar-se a les qüestions polítiques de fons”.

El president basc, Íñigo Urkullu, amb el coordinador de la comissió de verificadors, Ram Manikkalingam//EFE.

Aquesta batalla pel relat, fixar per a la història una determinada versió sobre el que ha passat, serà un front important per a l’esquerra abertzale en els propers anys. Però ni l’únic ni el principal ja que, sumits de forma completa en la política electoral, l’esquerra abertzale té davant seu diversos reptes que li absorbiran bona part de les energies. D’una banda, consolidar la seva presència institucional. Un tresor que, després d’haver perdut els governs de Guipúscoa i Sant Sebastià, ara es concentra inesperadament a Navarra. De l’altra, tenir cura del flanc social, econòmic i laboral més a l’esquerra, que ara es disputa amb Podem. I, en tercer lloc, engegar l’onada independentista davant el debat del nou estatus polític que el Parlament basc ha d’entomar aquesta legislatura.

Navarra, una victòria pel canvi

Al maig de 2015 la dreta foralista d’UPN va abandonar el Govern navarrès després de 20 anys de regnat total. En el seu lloc va entrar un executiu sostingut per quatre partits: Geroa Bai, EH Bildu, Podem i Esquerra-Ezkerra. Al capdavant s’hi va investir Uxue Barkos, líder de Geroa, una coalició entre el PNB i independents d’orientació basquista i progressista. En aquestes mateixes eleccions, l’Ajuntament de Pamplona va caure en mans d’EH Bildu gràcies a un pacte del mateix color que a la comunitat i, amb la capital, diverses de les més importants ciutats navarreses, com Barañáin, Estella o Tafalla.

“Va ser la caiguda d’un règim”, resumeix Patricia Perales, tinenta d’alcaldia de Pamplona. La regidora és conscient que, més que la victòria de les forces anomenades “del canvi” a Navarra, va ser UPN qui va perdre les eleccions. “La corrupció, les retallades, l’escàndol de la Caixa d’Estalvis de Navarra, la mala gestió i els malbarataments van portar a un afartament de la societat navarresa que ens va fer arribar a on som”, interpreta.

L’esquerra abertzale és conscient des del principi que les mels navarreses del maig del 2015 són fruit d’haver pogut identificar la seva marca amb el vot de protesta i de l’onada general de canvi que va sacsejar els ajuntaments i les comunitats autònomes a tot l’Estat. A diferencia del 2011, quan va guanyar, entre d’altres, l’Ajuntament de Sant Sebastià i la Diputació de Guipúscoa, les victòries municipals del 2015 no van ser precisament bolets. Barcelona, Madrid, Saragossa o València van ser algunes de les ciutats on les sigles del canvi van entrar a les alcaldies. “Perquè saben que representem moltes coses diverses, la nostra tasca a l’Ajuntament de Pamplona és, d’una banda, connectar amb les lluites que EH Bildu ha fet sempre al carrer i, de l’altra, demostrar que hi ha un altre model econòmic i social diferent que funciona”, apunta la tinenta d’alcaldia.

Mantenir les conquestes municipals i, en concret, la joia de la corona que és Pamplona, ​​és una tasca prioritària per a l’esquerra abertzale. En el camp electoral, però, hi ha qüestions importants en l’escala més gran. Si bé EH Bildu ha surfejat amb relativa perícia l’onada dels nous partits de l’entorn de Podem, això ben bé pot canviar en el futur. Contra aquest perill, l’estratègia de l’esquerra abertzale ha estat, com a norma d’or, estendre la mà a Podem sempre que sigui possible, un gest que els permet alhora guanyar centralitat i pressionar-los cap a les seves coordenades. Tot i que això comporti fer alguns sacrificis ideològics.

“Si hi ha la mínima possibilitat de democratitzar l’Estat espanyol, tot i que nosaltres pensem que no, aquí estarem”. No feia ni 100 dies que Otegi havia abandonat la presó de Logronyo i declaracions com l’anterior, pronunciada a Barcelona, ​​deixaven clar que el polític sortia amb una voluntat d’audàcia i pragmatisme poc coneguda en l’esquerra abertzale clàssica. No cada dia una figura abertzale s’obre a contribuir a la democratització espanyola, ni encara menys a participar en una reescriptura de la seva Constitució. El missatge d’Otegi, però, no s’acabava aquí. “Però demanem a Podem que, si es demostra que aquesta democratització espanyola és impossible, se sumin als processos constituents que són possibles i estan succeint a les nacions”.

Per a un Podem en ple procés d’abandonament de la idea del procés constituent davant les segones eleccions generals, el missatge d’Otegi resultava tota una canonada. I el polític basc va continuar en aquesta clau. “Si no hi ha un independentisme fort, la reforma a l’Estat espanyol no és possible”, va assegurar pocs dies després. L’estratègia per mossegar un vot radical i destituent, que Podem havia aixecat en la seva arrencada però que estaven oblidant davant les segones generals, era central.

Pintada inscrita en un frontó d’Hernani (Guipúscoa): “Sempre amb el poble. Moltes gràcies. Visca ETA”//EFE.

Les eleccions generals no li van anar bé, a EH Bildu. Ni les primeres ni les segones. Es van deixar 150.000 vots des del 2011 i van passar de ser el cinquè partit a la Cambra espanyola a la pràctica irrellevància amb només dos representants. Però aquelles eleccions sí que els van ser propícies pel que fa al relat polític, ja que van confirmar que no hi havia majories de canvi a Espanya. I les eleccions basques, que tocaven a continuació, serien l’oportunitat de mesurar si l’esquerra constituent tenia potencial a Euskal Herria.

Pols nacional i nou estatut

“Podem funcionarà aquí en la mesura que funcioni a Espanya”, argumenta el director del diari Berria, Martxelo Otamendi. “Hem vist que la gent en les eleccions espanyoles vota una cosa, amb referencialitat espanyola, i en les basques una altra. I per quan van arribar les eleccions basques, suposo que la gent estava decebuda dels resultats obtinguts per Podem”. EH Bildu va passar amb un aprovat just les eleccions al Parlament basc al setembre de 2016.

La caiguda de 21 a 17 escons va fer poc mal veient la distància de 6 escons amb la tercera opció, Podem.
Fora de la disputa en l’esquerra, si hi ha cap fotografia que deixés el 25S, va ser la d’un PNB reforçat i còmode en l’aposta moderada. El lehendakari Urkullu, amb la seva estratègia revalidada en les urnes, va signar un pacte amb el PSE per formar coalició de Govern. 36 escons, a dos de la majoria absoluta, per sostenir un Executiu que es valdria de la seva capacitat per fer pactes a tres bandes amb PP, els de clau econòmica, amb Podem, els que tenen a veure amb l’autogovern, i amb EH Bildu, pel que fa a la política de cara més basquista, com la cultural.

Si bé el nacionalisme conservador s’havia fet fort gràcies a un programa descafeïnat en paràmetres nacionals, sí que acudia a les urnes amb el compromís d’impulsar una reforma estatutària. El febrer passat, la ponència d’autogovern va tirar endavant gràcies al pacte entre els dos partits del Govern i Podem. Aquesta legislatura s’intentarà consensuar un text de reforma de l’Estatut de Guernica que, tot i que segons la llei ha de ser enviat primer al Congrés, EH Bildu vol sotmetre a consulta prèviament. El PNB no posa mala cara davant la proposta.

El quid de la qüestió és si el nou text sobrepassarà o no els límits de la Constitució, i si ho farà de manera més o menys explícita. Per aconseguir-ho, EH Bildu ha de posar tota la carn a la graella en l’activació del sobiranisme. “La societat basca ha estat dopada durant molt de temps, perquè hi havia una hiperactivitat derivada del conflicte que feia que tot fos molt intens, també la mobilització social”, explica Casanova sobre l’aparença de desactivació nacional de la societat basca.

Arnaldo Otegi és l'autèntic líder de l'esquerra 'abertzale'. El seu paper al procés de pau ha estat clau dintre del món 'abertzale'.

El diputat observa, a més, un segon factor: la crisi. “Mentre a Catalunya ha estat desencadenant de l’independentisme, a Euskal Herria ha estat el contrari, s’hi ha instal·lat una sensació que el món s’ensorrava al nostre voltant i que els únics que ens estàvem salvant érem els bascos, així que millor no moure”, indica. Malgrat això, des de l’esquerra abertzale s’observen amb esperança assumptes com les consultes populars independentistes, organitzades al voltant del moviment Gure esku Dago, amb mirall a l’ANC catalana, o l’empenta dels sindicats nacionalistes, majoritaris a Euskadi.

La reforma estatutària emergeix com el tema més important a la cambra basca d’aquesta legislatura, però la seva resolució és incerta. El PNB, en una situació de franca plenitud i amb el control de la major part de les seves institucions, haurà de fer malabarismes entre l’estabilitat del seu Govern, conformat amb el PSE i amb el beneplàcit d’un PP en minoria a Madrid, i la satisfacció de les aspiracions dels seus fidels més sobiranistes. Algunes veus nacionalistes, fins i tot, plantegen en veu baixa dilatar tant com sigui possible el tràmit del nou text, a l’espera d’una eventual reforma constitucional a Espanya.

Amb aquests temes candents, si l’esquerra abertzale es plantejava entrar en un període de placidesa política segons que es resolgués el desarmament d’ETA, s’equivocava. Igual que s’equivocaven els seus rivals si preveien que, sense la banda armada en escena, l’esquerra independentista es desdibuixaria. Al contrari, el conjunt de les forces que han de conformar el pol, Sortu, EA, Aralar i Alternatiba, ja busquen fórmules per renovar l’aliança i convertir el paraigua electoral d’EH Bildu en un subjecte polític amb identitat pròpia.

Amb aquesta nova aposta organitzativa, que falta que es concreti, l’independentisme basc patirà l’enèsima renovació des que va tornar a les institucions el 2011. El nou escenari exigeix ​​nous instruments o, almenys, afinar els existents. Els temps de l’esdevenir històric són capritxosos. Per a una esquerra abertzale que ha passat dècades congelada entre la lluita armada i el seu abandonament, el 2017 el ritme polític s’ha accelerat tant que no li permetrà degustar els moments històrics. La pantalla del desarmament gairebé sembla llunyana el dia després d’haver-se produït, davant de les tasques que el país imposa. Les conseqüències del conflicte i les nombroses vulneracions de drets humans, d’una banda, i la dissolució d’ETA, que s’ha de resoldre en els propers mesos, de l’altra. I, mentrestant, fer bascular l’agenda política cap a l’independentisme que, amb l’intent de reforma estatutària que es proposa el Govern basc, podria estar a punt de germinar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.