Donald Trump: no és populisme, és feixisme

Xenòfob, homòfob, antiestablishment i vehement. Donald Trump, el candidat republicà que desperta atracció en els perdedors de la globalització i crea rebuig en les elits liberals dels Estats Units, ha estat qualificat de populista, comparant-lo amb formacions com ara Podem, Syriza o amb líders com ara Hugo Chávez. El seu missatge, però, és més proper al neofeixisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

e Donald Trump, el magnat republicà que aspira agafar de les regnes del país més poderós del planeta, se n'ha dit de tot. El seu discurs barroer, xenòfob, masclista, directe i emotiu ha estat qualificat de populista. Les seues apel·lacions, de fet, a l'home de carrer -semblants a les referències al «poble» del Front Nacional o de la «gent normal» de Podem- i el seu missatge contra les elits així ho indiquen. També les seues proclames contra els tractats de lliure comerç i l'aposta pel proteccionisme.

Aquesta etiqueta, però, sembla estar allunyada de la realitat. Tot i que qualsevol discurs que s'aprope al feixisme compta amb l'ingredient populista, les seues afirmacions estan força allunyades del missatge que ha pregonat a l'Estat espanyol Podem o a Grècia Syriza. Les reminiscències del feixisme italià i del nazisme alemany hi són ben presents. Com el mirall del Front Nacional francès que encapçala Marine Le Pen.

-Contra les elits. Trump s'ha caracteritzat, entre altres fets, per clamar contra les elits. Aprofitant la fractura als Estats Units entre les zones rurals i les urbanes, i l'extrema desigualtat que assota bona part de les classes populars i les classes baixes que han vist com els seus ingressos han minvat, el candidat republicà ha copiat un discurs que podria ser similar al lema de «contra la casta» de Podem. Però també amb l'assimilació del UMPS, una mena de PPSOE a la francesa, que utilitza el Front Nacional.

Aquest discurs, però, no és homogeni. Si a les proclames de Podem o Syriza no hi ha un rebuig del sistema parlamentari de rerefons -precisament, allò que se cerca teòricament és un millor funcionament d'aquestes institucions amb apel·lacions a la «democràcia real»-, a les paraules de Trump sí. El qüestionament dels resultats electorals abans que els comicis s'hagen celebrat i les incitacions a la violència si no guanya la seua candidatura en són bona mostra. Una actitud similar a la del feixisme contra la democràcia burgesa i el sistema liberal. No es tracta, per tant, d'una apel·lació al poble contra l'establishment de Washington reclamant un millor funcionament del sistema -com feia l'altre candidat demòcrata, Bernie Sanders-, sinó d'una esmena al sistema polític nord-americà.



[embed]https://www.youtube.com/watch?v=vST61W4bGm8&feature=youtu.be%20[/embed]

-Rebuig del lliure comerç. El missatge de Trump arriba al cor dels votants més castigats per la globalització i els efectes de la desindustrialització. Amb diversos estats industrials com ara Ohio, Michigan o Pennsilvània maltractats pels efectes dels tractats de lliure comerç, el magnat ha tret tota la seua artilleria dialèctica per atacar la globalització i ha defensat el proteccionisme.

Una postura calcada al replegament econòmic que defensa Le Pen a França -o al sistema d'autarquia econòmica del feixisme, el nazisme o el franquisme a la seua primera etapa- que res té a veure amb la defensa d'un control del capitalisme o el clam contra les polítiques neoliberals dels partits qualificats de «populistes d'esquerra». Si bé Podem i Syriza defensen aquests plantejaments des d'una filosofia econòmica que beu del keynesianisme i de la tradició marxista, el nacionalisme econòmic de Trump evoca la idea d'un Estats Units gran i fort que no necessita la resta del món. Dit d'una altra manera, aposta per un aïllacionisme parcial en matèria econòmica semblant als dels règims d'ultradreta totalitaris de la dècada de 1930.

-Exaltació de la violència. Si bé Trump no ha apostat en cap moment per mètodes violents per imposar el seu discurs, com va fer-ho el nazisme amb les Joventuts Hitlerianes o el feixisme amb el Fasci di Combattimento, la seua incitació a l'odi contra tot allò que no complisca amb el patró prefixat -homosexuals, llatins, afroamericans, etc.- no només compta amb trets racistes. També sembra una violència verbal que no es tradueix en una condemna dels actes que realitzen grups d'extrema dreta com el Ku Klux Klan, el Moviment Nacional Socialista o el Partit Americà de la Llibertat. No rebutjar, ni dir ni pruna de la cremada d'esglésies baptistes, lligades a la tradició negra, quan al final d'aquestes accions es deixa una frase que diu «Vota Trump», és força simptomàtic.

A banda del seu discurs supremacista que li ha permès captar el vot de les classes populars i mitjanes de raça blanca, cansades de les elits polítiques i econòmiques que no resolen els seus problemes d'atur i precarietat, cada acte electoral que realitza Trump és una mostra de la seua incitació a l'odi racial o ètnic. L'anècdota d'assenyalar un republicà que va manifestar-se contra ell en un acte electoral, empenyent a la massa a expulsar-lo, és propi de mítings com ara els d'Aurora Daurada a Grècia.

Aquest fet, junt amb la defensa d'un racisme declarat i indissimulat, l'apropa més als moviments que simpatitzaven als anys 30 amb el nazisme i el feixisme, que no al populisme clàssic, originari dels plantejaments teòrics d'Ernest Laclau, segons apunta l'analista i historiador Michael Kazin a la revista Foreign Affairs. La creació d'un enemic intern, com va realitzar-se amb els jueus al mandat d'Aldolf Hitler, i que en el cas de Trump també és present de forma més implícita, fa que Trump siga més proper al feixisme que no al populisme més clàssic.

-Cesarisme. Malgrat que en tot populisme també hi ha un component important de culte al líder i de cesarisme -als orígens de Podem, l'exaltació del lideratge de Pablo Iglesias era ben clar-, aquest és diferent del cas de Trump. Si a l'esquerra pot haver-hi sempre un qüestionament dels lideratges -de fet, les batalles internes són més habituals-, el magnat s'ha erigit en un fenomen que no admet crítiques, on els seus seguidors menystenen cada persona -siga republicana o demòcrata- que arriba a criticar-lo com a candidat. Amb Trump, la figura del líder suprem, tan esbombada amb el feixisme que representa a Grècia Aurora Daurada, hi és present amb força.

-Solucions fàcils a problemes difícils. Des dels sectors més crítics amb partits d'esquerra com ara Podem o Syriza sempre s'ha dit que les seues propostes econòmiques eren populistes, que mesures de tall socialdemòcrates clàssiques eren una mena de beuratge màgic que resolien tots els problemes d'una tacada. Independentment de l'encert o no d'aquestes propostes, les mesures d'ambdós partits gaudien d'una base econòmica procedent dels postulats del keynesianisme i el marxisme. Com va fer el nazisme i el feixisme defensant que només amb la conformació d'una Itàlia o Alemanya singulars es resoldrien tots els problemes, Trump defensa que el tancament de fronteres -a la immigració i també en bona part econòmic- posaria fi a l'atur. Un tret més que el retrata, i el situa més prop dels posicionaments feixistes que no pas del populisme clàssic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.