Empar Moliner: «Prefereixo no encetar una ampolla de vi, si només n’he de beure una copa»

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és una de les autores més populars de l’actual literatura catalana. Tot el que fa —articles en premsa, contes, novel·les, col·laboracions en tele i ràdio— és singular i té èxit. El seu últim llibre, 'De què fuges, qui et persegueix?' (Columna), va sobre la seva última gran passió: córrer.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Va costar que la convencessin per fer el llibre, no?

—És que pensava que ja n’hi ha molts, de llibres de córrer, i no sabia què podia explicar de diferent. Però quan l’editorial em va dir que em pagaven el dorsal de la marató de Nova York, vaig dir: i tant que l’escriuré. A més, jo apunto tot el que faig, també coses de córrer. Refent les notes, m’ho he passat bé, i vaig pensar que, si algú ho llegia, doncs que també s’ho passaria bé. Però potser només és una impressió, eh!

—Quina mena de notes escriu?

—Frases de la meva filla, per exemple. I vins que em bec, menjars que he fet, coses que veig... De seguida que vaig començar a córrer em vaig posar a fer un diari, que és una cosa que fan molts corredors: escrius els temps que fas, les rutes per on corres, les sensacions que tens... Són notes que també em van bé per fer ficció. A més, haver apuntat frases de la meva filla quan tenia quatre anys fa que ara les recordi i em mori de riure. Quan ella sigui gran, les hi donaré.

—La mare dels Kennedy escrivia un dietari per als fills, quan eren petits.

—Sí que ho feia! Jo adoro el costumisme. Per a mi és la descripció de la vida quotidiana amb arguments no gaire explosius, perquè el que compta no és el que passa sinó la descripció de la vida.

—Ha volgut fer costumisme runner?

—No. De totes maneres, el costumisme està molt mal vist; però, a veure, Faulkner és o no és costumista? Jo diria que sí. John Cheever és un costumista de la vida quotidiana en les urbanitzacions nord-americanes, i els seus contes m’encanten.

De què fuges, qui et persegueix?
Empar Moliner
Columna
Barcelona, 2017
Dietari runner, 174 pàgines

—Escriu una frase sobre el córrer similar a una de Bukowski sobre l’alcohol: “Quan passen coses bones, bec per celebrar-les; quan passen coses dolentes, bec per oblidar-les; quan no passa res, bec perquè passi alguna cosa”. Córrer també és una addicció?

—Coneixia la frase, però no sabia que fos de Bukowski, que era un escriptor porno però també un humanista i un gran poeta. Córrer és una addicció, sí. Jo sóc addicta a l’emoció: o tot o res. Les coses —una cançó, un vi— poden emocionar-me molt. Si m’he d’aprimar, prefereixo no sopar abans que fer règim. També prefereixo no encetar una ampolla de vi si només n’he de beure una copa. Ara bé, corrent també pateixes. Però en el meu cas és un patiment controlat, divertit.

—Fa només cinc anys que corre. I abans de posar-s’hi duia un estil de vida diguem-ne més noctàmbul. Com es va produir el canvi?

—Un dia vaig treure el gos a passejar i per mantenir el seu ritme em vaig posar a córrer. Jo era de les que s’emprenyava quan tallaven els carrers per una cursa. Però jo no he deixat l’estil de vida que portava: encara prenc copes i encara m’agrada menjar bé. Si no beus, corres millor, però jo no vull córrer millor, vull córrer bé. La meva última marató va ser amb un amic cuiner, parlant de menjar i de vi.

—Escrivia pensant en els lectors a qui els agrada córrer i en els que no?

—No ho sé. Jo el que vull és encomanar la idea que fent això m’ho passo molt bé. Córrer no és per a tothom, però és que res és per a tothom.

—Defuig una certa mística dels corredors populars, tota l’èpica de l’esforç.

—Hi ha gent que arriba a la meta i plora. A mi això no em passarà, però en canvi puc plorar per una cançó o un vi. Córrer no em sembla una gesta. Però sí que et queda un cos buit que necessita omplir-se, i això és místic, com santa Teresa.

—Mai s’havia sincerat tant sobre la seva família. Diu que a casa eren “feréstecs”. De què treballaven els seus pares? No és ficció que el seu pare fos a la presó quan va començar el llibre, oi?

—La mare no treballava de res i el pare feia diverses activitats, no totes lícites. I sí: el pare era a la presó. Ara el tenim controlat, diguem... El problema d’escriure sobre coses molt personals és que mai no saps si et sortiran literàries o no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.