De Sant Andreu a Verges: memòria de Lluís Llach

Ara fa mig segle des del debut a Terrassa, al març del 1967, de Lluís Llach, figura de referència de la cultura catalana. L’autor de l’article repassa la trajectòria del cantautor a través de sis imatges i moments concrets filtrats pel record. Passatges de la memòria íntima i col·lectiva travessats per la poderosa ombra del de Verges.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Viatge a Llach

Primera escena, segurament de principi de la dècada de 1980, a les acaballes de l’estiu: un dúplex del carrer Argullós, al barri de Sant Andreu, la llar de la tieta Rosa i l’oncle Juan. I dels meus set cosins. En un racó del petit saló hi ha un aparell de música amb tocadiscos i una petita prestatgeria amb un grapat de vinils que furonege amb rigor discòfil quan no hi ha ningú. A casa, a Xàtiva, encara no teníem tocadiscos. La nostra era una discoteca modesta en format casset, amb dues col·leccions divergents: al saló patern, Demis Roussos, els Éxitos latinos de Ray Conniff i coses així; a l’habitació del fill, una barreja impossible de Beethoven, Obús i The Beatles. Més algun altre referent infantil que és millor ometre.

Hi ha també algunes cassets d’elaboració casolana, com ara una mena de “grans èxits” de Raimon, enregistrat per vés a saber qui, i que va ser la meua porta d’entrada a la música cantada en la llengua del pare. Aquella casset contenia “Et recorde Amanda”, cançó que jo atribuïa al cantautor xativí. Vaig desfer l’equívoc a Sant Andreu, en descobrir el disc original de Víctor Jara, Te recuerdo Amanda. D’aquelles prospeccions en discoteca aliena sols recorde tres referències: el disc del xilè i dos més de Lluís Llach, Viatge a Itaca (1975) i Campanades a morts (1977). Dir que vaig escoltar aquells àlbums amb fruïció seria incomplet.

Una petita epifania asincrònica: els de Llach eren treballs fets en la cruïlla entre el franquisme i la Transició, quan jo arribe a ells fa anys que estan enregistrats. El cantautor és una figura en plenitud, en els anys que lliurarà uns altres treballs referencials com Verges 50, T’estimo o Amb el somriure la revolta. Tanmateix, en la meua tova ment de pre-adolescent trasplantat de Madrid al País Valencià, el de Verges era encara territori no colonitzat.

Els més de quinze minuts de la polisèmica “Viatge a Itaca”, el seu tractament simfònic, la bellesa insondable d’“Abril 74” i el to greu, solemne i pertorbador de “Campanades a morts”, que vaig atribuir aleshores a algun episodi de la Guerra Civil —no a la massacre de Vitòria del 1976— suposen un xoc. Els estius els acabàvem de consumir a Barcelona, després de passar-los en una caseta de la platja, a Castelldefels. Aleshores, aquells vinils eren el meu fortí. Un tresor que anava desfullant, incorporant un nou univers simbòlic i musical. Un món més gran obert amb estrèpit, com les portes d’un castell tombades per l’ariet d’un exèrcit amic.

Recital iniciàtic amb frontó

Canals, la Costera, a finals de la dècada del 1980, o principis de la següent. És la primera vegada que veig Lluís Llach en directe. Des d’aleshores, hi haurà moltes més actuacions. Sempre al País Valencià. El marc és el poliesportiu del poble, amb la paret verda del frontó com a escenari de fons bàsic i dissociat. Un entorn lleig, per a un recital. Amb incòmodes cadires plegables de fusta. Res a veure amb la primera vegada que vaig veure Maria del Mar Bonet, a la plaça de la Seu, uns anys abans, amb la bellíssima façana de l’hospital gòtic de Xàtiva com a escenari de fons i la mallorquina entre enlluernada i simbiotitzada.

LES CANÇONS DE LA MEMÒRIA. Quatre àlbums amb una significació especial per a l’autor de l’article, des de la descoberta de Viatge a Itaca i Campanades a morts fins al viatge a uns altres mons estilísics d’Ara Lluís Llach i Porrera món.

A Canals era una altra cosa, d’acord, però no importava massa: per fi veuria Lluís Llach, a pocs metres de distància, cantant en un auster format de veu i piano totes aquelles cançons que, des de la descoberta, havia anat incorporant al meu disc dur emocional. Tot i la transcendència personal, no recorde al detall el repertori d’aquella nit. Tampoc no és important: sé que va cantar “Laura” i “Que tinguem sort”, entre més cançons de l’imaginari compartit pels presents. Fou intens i emotiu. I l’artista es va presentar com un “valencià del nord”, o alguna frase equivalent. No era un gest innocent: els catalans del sud veníem dels anys de plom de la batalla de València. I aquell era un recital militant, per a convençuts. Fou un gest necessari: un reforç.

Llach no sols estigué proper i amable i durant l’actuació: en acabar, restà per signar autògrafs i discos. Vaig dubtar, per pudor, si havia de posar-me a la cua. Una amiga de Canals una mica més gran que jo, regidora socialista, m’empentà i féu de mitjancera. Sense acabar d’estar-ne segur, em vaig veure palplantat davant de l’ídol, amb la veu tremolosa. No sé què li vaig dir. Menys encara, què em va dir ell. Però la dedicatòria se’m va quedar gravada: “Sort!”.

Un sol mot que podia dir milers de coses. Que parlava d’un jo i un vosaltres. D’un nosaltres. Que tenia alguna cosa a veure amb els versos que acabaven d’escoltar dels seus llavis. “Que tinguem sort,/ que trobem tot el que ens va mancar, / ahir”. Hem tingut sort, col·lectivament? És una magnífica pregunta.

La gallineta diu que sí

Som a l’any 1992, durant la conjura dels anells i la Barcelona que projectava al món i constrenyia les discordances i els anhels. Quan regalar un CD encara era una excel·lent idea. Quan un quart de segle de carrera musical semblava un univers: Lluís Llach bufava 25 espelmes de plata i a mi em regalaven el doble disc commemoratiu, un directe amb una portada amb la paraula “ARA” ben gran, desafiant i majúscula, superposada al rostre hel·lènic i la mirada plàcida del músic. A dintre, les cançons que resumien mitja vida, corregides i revisitades, amb uns arranjaments que connectaven amb l’evolució estètica del Lluís Llach de principis d’aquella dècada.

Si se’m va quedar gravat aquell disc no és perquè fóra un regal familiar, sinó perquè vaig haver d’aprendre a estimar-lo, vaig tardar a perforar la nova pell de les velles cançons, a assumir que hi havia nova vida i no traïció en les relectures d’“El bandoler” i “Jo sé”. Un conservadorisme juvenil bastant babau que s’esvaí amb el temps: si m’hagueren consultat un any o dos després, diria que no hi havia més gallineta que la de l’Ara Lluís Llach. I la madame i el bandoler eren els seus profetes. Les noves vestidures havien usurpat l’espai de la memòria sonora. I preparat la terra per a llavors futures.

Còmplices. Dalt, a la dreta, Lluís Llach i el poeta Miquel Martí i Pol durant la presentació de l’espectacle 'Germanies 2007'.

Quan veu la llum Porrera món (1995), encara es regalaven discos. La petjada íntima d’un àlbum, de vegades, no té tant a veure amb les cançons com amb el moment de recepció. El meu era especialment sensible, per una tragèdia familiar. I de nou l’amiga canalera vingué al rescat amb el disc a la mà i un somriure confortador. Textures sonores inquietants, pertorbadores. El meu cervell ja és madur per al nou Llach. Disc que em duu de la mà, a més, a la descoberta de Miquel Martí i Pol. I a la reflexió sobre l’arrelament, una qüestió que m’interrogava i intrigava. “Porrera”: “La meva terra em porta / camins enllà de mi mateix / reposo quan la miro / quan en sóc lluny tot m’entristeix (...)”.

Anem lluny encara

L’any 2000, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol cantaven al present i al futur amb l’espectacle Germanies 2007, amb la plaça de bous de València plena a vessar. “Vinc a dur-te un cant d’esperança”, es va recitar aquell dia: “Venim de molt lluny i anem lluny encara / plens de somnis i llum...”. Lluís Llach i Lucrècia interpreten la darrera part de l’espectacle amb Martí i Pol d’observador, assegut en una cadira de rodes icònica. Una emoció d’anhels compartits acaronada per un cor de veus blanques que simbolitzava el que havia de venir. Ho recorde tot, ubicat a la graderia frontal, amb una sensació d’expectatives renovades i d’irrealitat, com una escena de pel·lícula filtrada per un vel grisenc: al País Valencià, la fera no sols havia començat a esmolar els ullals, sinó que caminàvem ­—sense saber-ho— els primers quilòmetres d’un túnel llarg i fosc. Mentrestant, la Catalunya convergent dormia el somni pactista de la pilota i el frontó. Somnis de dues velocitats i diades benintencionades. Encara buscàvem la sort. El Llach cívic, però, sempre hi era per encendre el llum i atiar les nostres ànsies de pronòstic reservat. Tenia l’ambició i el propòsit.

Les actuacions de Brams i Ja t’ho diré, programades per cloure Germanies 2007, hagueren de suspendre’s per una amenaça de bomba. La plaça de bous fou desallotjada. Un fet enutjós. I amb una enorme càrrega metafòrica. Que exemplifica la llarga lluita en unes trinxeres atapeïdes de polls i rates. D’una humitat viscosa que ens va calar fins al moll de l’os.

Una llum encesa

Avancem uns anys, fins a 2005. S’acosta el final de la trajectòria musical del jutge número setze. Llavors, té un gest d’immensa generositat —així ho vaig llegir aleshores: ara també— en compartir escenari amb un jove cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura. Un espectacle conjunt al Barnasants, Que no s’apague la llum, fou l’origen d’una gira i d’un disc conjunt, enregistrat al Gran Teatre de la capital xativina el 20 de maig d’aquell any. Amb un repertori mestís, amb les cançons de l’un i de l’altre, amb les veus de jove i veterà fonent-se en un tot.

Lluis Llach amb el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura, amb el qual va compartir l’àlbum i l’espectacle conjunt 'Que no s’apague
la llum'.

El valor simbòlic de tot plegat és obvi. Amb lectures que es podien projectar a l’extern: dues generacions, dues procedències, amb un missatge sobre el futur que convergia. Hi havia una lectura casolana, d’alguna manera irrellevant però important per a nosaltres: veure el xicot criat a la plaça de Sant Jaume, a qui tu havies vist créixer des del seu primer recital —de cançons primigènies i timidesa— en una actuació compartida amb una icona de la cançó, un símbol de tantes coses, constituïa una experiència difícil de racionalitzar. Tampoc no cal: s’entén a la perfecció.

La nit del recital Llach-Ventura, ambdós deixaren una llum encesa i perdurable. L’altra llum, la de la carrera als escenaris del gironí, començava a extingir-se.

Comiat a verges

Els grans esdeveniments col·lectius ho són perquè recordem on érem i amb qui. I el comiat del setzè jutge a Verges, al març del 2007, ja fa una dècada, és un d’aquells moments. Dissortadament, no vaig ser un dels afortunats presents al recital. Ja no vivia a la casa pairal, però vaig veure amb els pares la retransmissió per TV3 de l’històric concert.

Podria sacrificar la veritat en benefici del recurs literari i dir que el concert se’m va quedar gravat a foc. Potser alguns moments puntuals, alguna cançó concreta. Aquell record el tinc boirós, suspès de pinces invisibles. Potser per contrast, perquè la visió més nítida és la dels instants eterns —en un doble sentit— en els quals Llach baixa de l’escenari, guanya la zona del públic i comença a saludar amics, familiars i companys enmig d’una ovació esborronadora, embolcallada de crits i xiulets.

VERGES 2007. Lluís Llach, amb el barret que ha esdevingut també una icona, saludant des de l’escenari, el dia del seu comiat com a artista a Verges.

Un estrany pelegrinatge amb els moviments del cantant limitats per les estretors de l’espai i pel vesper d’informadors gràfics. Una escena fora de guió, emocionant. I amb un punt de surrealisme: per la il·luminació, necessàriament ombrívola, i per la singularitat extrema del moment. Un passatge entendridor. Assistim a la retransmissió compungits. Fins i tot la mare, natural d’un poble d’Albacete —una dona que havia heretat la severitat manxega de l’àvia— té els ulls entelats.

Epíleg

El músic no hi és, als escenaris, però no hi ha abandó. Continua contant-nos històries, ara en forma de novel·la. Fent vins. I és a la primera línia de foc, rebent de front els nous vents de la història. Allà on se’l reclama, activament. Hem tingut sort? Els més prudents dirien que hem de buscar-la encara. Jo diria que sí: hem tingut la sort de tenir Lluís Llach.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.