‘Els mallorquins’ i Melià

L’intel·lectual, articulista, polític i advocat Josep Melià (1939-2000) publicà ara fa mig segle ‘Els mallorquins’, un llibre essencial per al nacionalisme illenc.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Josep Melià tenia una extraordinària curiositat intel·lectual que el portà a endinsar-se en diversos àmbits culturals: literatura, assaig, pintura, història... Tot, combinat amb l’amor que sentia per la política i, per què no dir-ho, per la bona vida. La publicació d’Els mallorquins el convertí el 1967 en un referent per a una part de la dissidència cultural i política d’aleshores. I això l’ajudà a iniciar la seva carrera política, el 1974.

‘Els mallorquins’

Becat per la Fundació Joan March estudià a la universitat Complutense de Madrid. S’hi titulà en dret (1963) i en estudis tributaris (1964), a més de fer periodisme a l’Escola Oficial aquell mateix any. Després es convertí en funcionari, amb el número u de l’oposició, i fou adscrit al ministeri de l’Habitatge.

En aquella època, un grapat de membres del règim que ocupaven llocs importants en diversos ministeris buscaven joves a la universitat perquè s’impliquessin en la gestió pública. Eren l’embrió del que la premsa anomenà al cap de pocs anys “els oberturistes”, és a dir, els que impulsarien des de dins del règim la transició de la dictadura a la democràcia. Melià va ser un dels elegits. Ben aviat escalà posicions dins el ministeri fins a convertir-se en el titular de la prefectura de premsa a finals de la dècada dels seixanta.

Abans, just després d’acabar dret, va escriure, el 1964, Els mallorquins. Però, com que la censura en féu impossible l’edició, hagué d’esperar fins a 1967 per publicar-lo, quan li donaren llum verd. En síntesi, l’obra entronca d’alguna manera amb el pensament regionalista illenc pretèrit —com el de Miquel dels Sants Oliver a La cuestión regional (1899)­— i el desenvolupa teoritzant sobre el fet nacional mallorquí coetani. Aquella obra causà un fort impacte en els reduïts cercles de la joventut dissident mallorquina i balear d’aleshores. En aquells ambients, nacionalisme i esquerranisme eren tot u. Una bona part dels activistes de la cultura “compromesa” —tal com es deia llavors—, malgrat que la majoria es consideraven ells mateixos esquerrans molt radicals, reberen el llibre de Melià com un element fonamental per al debat i la reflexió sobre la condició nacional mallorquina enfrontada al provincianisme al qual l’havia condemnat el règim franquista. A ulls d’avui pot resultar estrany que joves opositors tan esquerrans s’interessin intensament per l’obra de qui vivia a Madrid i formava part de l’administració franquista, ocupant un càrrec de confiança política. No obstant, així va ser. Talment ho deia, molts anys després, un d’aquells joves de la ultraesquerra d’aleshores, l’escriptor Miquel López Crespí, quan, en el seu L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970, escrivia, en aquest sentit, d’Els mallorquins que “l’ajudàrem a vendre com si fos El capital de Karl Marx, tot era útil per combatre la dictadura”.

Polític sense sort

L’èxit del llibre se sumà al fet que en els seus articles a la premsa liberal de Madrid, com Nuevo Diario, Destino... i a la de Palma, com Última Hora, Melià criticava implícitament, quasi sempre a través de l’ús de la ironia, algunes actuacions del règim. I això, a més de l’admiració d’una part dels activistes culturals i dels dissidents polítics illencs, li valgué un seguiment molt estricte de part de diversos serveis d’informació, que elevaren en diferents ocasions dossiers al seu cap, el ministre Luis Rodríguez de Miguel, perquè el destituís. Cosa que es negà a fer. El que passà fou, de fet, tot el contrari. El grup oberturista apadrinat pel citat ministre i, entre més, per Pío Cabanillas, Miguel Herrero de Miñón, etc., el convencé perquè es presentés, assegurant-li tot el suport, a les eleccions a procurador en corts en representació familiar per Balears, les quals s’havien de celebrar el mes de maig de 1974 per substituir el titular de l’escó que havia mort al gener. Es tractava de l’únic àmbit polític on hi havia una certa participació popular: podien votar els caps de família i les dones casades.

S’hi presentà contra el candidat del sector immobilista del règim, Julio Barrado. La campanya va ser molt dura, intensa i tingué un inusitat seguiment per part dels mitjans de comunicació no només de les Illes sinó de Madrid, Barcelona i altres punt de l’Estat. A Mallorca molts joves de l’esquerra dissident ajudaren Melià —penjant cartells, sobretot— a fer la campanya, que tenia per eslògan —així, en català, tot i que la resta del cartell anava escrita en castellà— “Apertura i Canvi”. I guanyà.

Després de la mort del dictador, creà el Partit Nacionalista Mallorquí, amb el qual aspirava a fer una mena de confederació de partits nacionalistes —que no fossin d’esquerra— que s’aliés amb una formació de centre que es rumorejava que sorgiria a Madrid. No quallà l’operació. Es posà al capdavant d’Unió Autonomista —coalició nacionalista de centre d’àmbit balear— per concórrer a les eleccions generals de 1977, per a les quals, per cert, tingué el suport econòmic i polític de Jordi Pujol. Fracassà.

Decebut, abandonà la política. Però el seu amic Adolfo Suárez —que Melià havia esperat que fos el creador del partit de centre que s’aliés amb els nacionalistes el 1977 i que, tanmateix, optà per posar-se al davant d’una altra operació, la Unió de Centre Democràtic (UCD), amb la qual arribà a la presidència— el cridà el 1979 perquè s’ocupés de la Secretaria d’Estat d’Informació. Acceptà i residí de bell nou a Madrid durant un breu període fins que, enmig de la creixent desfeta de la UCD, abandonà el càrrec i tornà a l’illa. Suárez dimití de president de Govern el 1981 i quan l’any següent creà el Centre Democràtic i Social (CDS), Melià fou el seu home fort a les Balears. Això, ho va compaginar amb la feina d’advocat i d’articulista a les pàgines del diari Última Hora. Després de les eleccions locals i autonòmiques de 1987, començà a allunyar-se del CDS i acabà creant, el 1990, Centristes de Balears, una formació extraparlamentària que al cap de poc temps passà a ser Convergència de Balears. Un partit que el 1993 s’integrà en Unió Mallorquina (UM).

Ja malalt, el 1999 fou clau perquè UM decidís no pactar amb la dreta, a pesar de les fortes pressions perquè ho fes, sinó amb l’esquerra, i forjar així el primer Pacte de Progrés a les Illes.  El 2000 morí a Alcúdia. Deixà per a la posteritat, per sobre de la seva activitat professional, cultural, intel·lectual i política, un llibre essencial per al nacionalisme a les Illes, publicat ara fa cinquanta anys, Els mallorquins.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.