‘Starship Troopers’: feixisme o utopia?

Han estat molts els escriptors que exposaren les seues prediccions de futur. Entre més, hi hagué Robert A. Heinlein, que amb ‘Starship Troopers’ va generar un debat sobre l’afecció militarista de la novel·la, que sembla que anheli l’autoritarisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El segle passat va ser extraordinàriament prolífic en la creació de distopies. Les primeres prefiguracions pessimistes sobre el futur de la humanitat —com Els cinc-cents milions de la Begum (1879) de Jules Verne— van ser conseqüència de les grans transformacions tecnològiques i socials de la revolució industrial, però el curs del segle XX va promoure l’aparició d’enfocaments diferents i va adobar el terreny per a la creació de visions noves i més inquietants.

Tot i que des d’aleshores la llista ha esdevingut immensa i les distopies s’han presentat en formes tan diferents com el malson tecnològic del manga Ghost in the Shell (1989-1997) o la lluita per la supremacia en paratges postapocalíptics de la sèrie de videojocs Command & Conquer (1995-present), les que mostren el funcionament d’Estats totalitaris com V for Vendetta (1988) han estat, de llarg, les de més èxit. Els conflictes ideològics que van sacsejar el planeta entre el final del vell ordre imperial i el de la Guerra Freda van marcar els seus creadors, que es movien entre l’esperança en l’adveniment d’un món millor —del signe que fos— i el pessimisme dels qui creien que el mal prevaldria.

El paradigma dels segons és Stefan Zweig que, sentint-se massa gran per continuar, va posar fi a la seva vida “després que el món de la meva pròpia llengua s’enfonsés i es perdés per a mi i la meva pàtria espiritual, Europa, es destruís a ella mateixa”. D’altres van fer servir la ficció per mirar d’avisar del que creien que podia arribar a passar. El 1921 Ievgueni Zamiatin, a Nosaltres, va marcar el camí que van seguir les obres més conegudes del gènere: Un món feliç d’Aldous Huxley (1932), 1984 de George Orwell (1948) i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury (1953).

Tant les utopies com les distopies són propostes que miren d’oferir respostes, en un sentit o un altre, a la recerca d’un ordre perdurable. La diferència, segons com es miri, rau únicament en la relació entre aquestes propostes i el nostre sistema de valors, és a dir, amb les restes del metarelat occidental. És precisament aquí on entra en joc Robert A. Heinlein que, en plena Guerra Freda, va publicar Starship Troopers (1959). Al món de la ciència-ficció, la novel·la és recordada per haver guanyat el premi Hugo —un dels més importants del gènere— i per haver definit l’arquetip dels “Space Marines”, que podem trobar en les tropes d’assalt de la saga Star Wars (1977-present) o als Adeptus Astartes del joc de taula Warhammer 40,000 (1987-present). A banda de la seva influència a la literatura de ciència-ficció, però, els paral·lelismes entre la seva societat i la contemporània i el desafiament que suposa a un dels pilars que sustenten la nostra idea del món han fet que l’obra hagi estat qualificada tant de distòpica com d’utòpica i hagi generat lloances, crítiques i, sobretot, reflexions i preguntes molt interessants.

El món futur d’‘Starship Troopers’

En el món ideat per Heinlein, les democràcies occidentals es van ensorrar durant la segona meitat del segle XX. Segons el coronel Dubois, professor d’història i filosofia moral del protagonista —Juan “Johnny” Rico—, la causa del declivi va ser la pèrdua de valors: els ciutadans, convençuts que el vot era la manera d’aconseguir tot allò que volien, sense necessitat de cap tipus de sacrifici ni d’esforç, es van tornar sobreprotectors. Els treballadors socials i els psicòlegs infantils, que el coronel defineix com “una classe precientífica i pseudoprofessional”, van prohibir els càstigs corporals i, quan va deixar d’haver-n’hi, es va produir un augment espaordidor de la criminalitat que va esqueixar el teixit social i va ser un dels principals causants de la derrota humiliant que Occident i Rússia van patir a la guerra que els va enfrontar contra l’hegemonia xinesa. Condemnats a unes condicions de pau molt semblants a les que els aliats van imposar a Alemanya el 1918, un grup de veterans de guerra es va unir per restablir l’ordre. Aquella milícia va ser el germen de la Federació Terrana que, a mitjan segle XXII governa la Terra i les seves colònies a l’espai.

La Infanteria Mòbil i la Intel·ligència Militar a la pel·lícula de Verhoeven.

La nova societat es regeix per un sistema democràtic que escull un líder global. El sufragi, però, no és universal, sinó que està subjecte a una condició prèvia. A Atenes, a la gran democràcia de la Grècia clàssica, només podien votar els homes hel·lens —“grecs”— majors d’edat, lliures i amb propietats. A les democràcies europees del segle XIX, a més d’excloure les dones, el dret a votar anava lligat al pagament de l’impost de propietat. A la Federació Terrana, per passar de ser “Civil” a “Ciutadà” —estatus que també permet ocupar càrrecs públics— cal allistar-se al Servei Federal durant dos anys. Segons les capacitats de cada voluntari, la Federació escull l’ocupació on pot ser més útil a la comunitat, des de la realització del servei militar —el destí majoritari— fins a la investigació científica o, fins i tot, ser-ne un subjecte d’experimentació.

Tothom que vulgui servir és considerat apte: la voluntat de resistència i el sacrifici són els valors suprems de la Federació i els requisits indispensables per adquirir la ciutadania. La duresa, la perillositat i la disciplina del Servei —que inclou càstigs físics molt severs— forma un cos de Ciutadans que, en gran mesura, converteix la societat de Heinlein en una combinació d’una democràcia liberal i una aristocràcia militar. La pertinença a la casta dominant és “oberta”: només cal estar disposat a suportar penúries i, si és necessari, a donar la vida per la Federació. Els qui no hi estan, però, no tenen cap contrapartida. És el cas de la família Rico: malgrat —o precisament per— la seva riquesa, consideren superflu el vot i cap dels seus membres el té.

Al llarg de la novel·la, la Federació Terrana lliura una guerra sense quarter contra una raça extraterrestre, els Aràcnids, que va atacar la Terra i va matar milions de persones. L’Exèrcit i la Marina de la Federació, formats per militars de carrera i voluntaris del Servei Federal, creuen fermament en la seva superioritat com a espècie enfrontats a un enemic que odien i a qui volen destruir costi el que costi. En Johnny Rico és un dels soldats voluntaris i l’obra segueix el seu procés de maduració i de presa de responsabilitat en el context d’un conflicte en què es decideix el destí de la humanitat.

La principal crítica a Starship Troopers, considerat com a relat amb intencions utopistes, ha estat el suposat “militarisme parafeixista” de la Federació Terrana. Emilio Gentile, historiador cultural del feixisme, va definir-lo a Il fascismo in tre capitoli (2006) com “un fenomen polític modern, nacionalista i revolucionari, antiliberal i antimarxista, organitzat en un partit-milícia, amb una consciència totalitària de la política i de l’Estat, amb una ideologia de fonaments místics, virilista i antihedonista, socialitzada com a religió laica, que afirma la primacia absoluta de la nació, entesa com a comunitat orgànica ètnicament homogènia, jeràrquicament organitzada en un Estat corporatiu, amb una vocació bel·licosa cap a la política de grandesa, de potència i de conquesta, orientada cap a la creació d’un nou ordre i d’una nova civilització”.

Els escriptors de ciència-ficció Robert A. Heinlein, Lyon Sprague De Camp i Isaac Asimov, el 1944.

Tot i les coincidències parcials com l’elit fortament militaritzada i el paper de l’Estat, identificat amb el bé comú, com a religió laica, la comparació té força esquerdes. Fins i tot la noció de superioritat de la raça humana, contraposada a uns alienígenes envers els quals no hi ha cap voluntat de comprensió, seria una mica complicada d’encaixar en una definició clàssica com la de Gentile. De fet, l’actitud de la Federació Terrana no és gaire diferent de la que mostra la Flota Internacional envers els fòrmics a El joc de l’Ender (Orson Scott Card, 1985).

La sàtira de la versió cinematogràfica

Malgrat tot, encara que acceptéssim les semblances que s’han assenyalat, l’element democràtic —i fins i tot el seu particularisme censal— és una diferència crucial i la font d’una reflexió molt interessant. L’accés al vot no és a través de l’afiliació al Partit i l’acceptació de les seves tesis programàtiques, sinó a la demostració de la preocupació i la voluntat de sacrifici i d’esforç pel bé de la comunitat. Qualsevol humà està qualificat per intervenir als assumptes de la polis si supera la dura prova del Servei Federal i els idiotes, els qui no es preocupen per la resta de la humanitat o són massa egoistes per posar el benefici comú per davant del propi, estan exclosos de la presa de decisions però conserven la resta de les seves llibertats civils.

Coberta de la primera edició de 'Starship Troopers' (1959).

El 1997 Paul Verhoeven, director de RoboCop (1987) i Desafiament total (1990), va portar Starship Troopers al cinema. Sense ni tan sols haver acabat de llegir la novel·la, que va trobar “avorrida” i “molt de dretes”, va mantenir les línies generals de l’argument i molts del seus trets distintius però, en un exercici estètic, els va exagerar per convertir la història en una sàtira salvatge dels seus elements més militaristes i antiliberals. A la pel·lícula, els informatius televisius de la Federació Terrana no són gaire més que vídeos de reclutament de la Infanteria Mòbil i mostren un Estat molt més totalitari, populista i especista del que Heinlein va concebre. De fet, Verhoeven va gravar el primer d’aquests informatius en imitació quasi literal del Triumph des Willens (1935), subtitulat al castellà com El triunfo de la voluntad, documental de Leni Riefenstahl sobre el Congrés Nacional del Partit Nazi a Nuremberg on es van presentar les lleis que van dividir la població entre aris, mestissos i jueus i van desposseir els darrers de la ciutadania. No cal anar tan lluny, però: el disseny de vestuari parla per ell mateix.

La pel·lícula no va tenir un èxit gaire destacable, però, amb el temps, ha assolit la categoria d’obra de culte. Verhoeven és un director d’espectacle, no de missatge, i va mostrar l’absurditat i la brutalitat de la guerra i l’estupidesa dels qui hi participen guiats per una fascinació futurista i pel desig de ser membres respectats d’una societat totalitària i adoctrinada que glorifica el conflicte, cosa que no trobem a la novel·la. Heinlein, de fet, s’inspira en la quarta estrofa de l’himne dels Estats Units per dir que “el destí més noble d’un home és posar el seu cos mortal entre la seva estimada llar i la desolació de la guerra”, que reflecteix al mateix temps la idea de servei a la comunitat i el desig de mantenir la guerra lluny d’ella a qualsevol preu.

Com a veterà de la Marina dels Estats Units i havent vist els horrors dels bombardejos nuclears i l’adveniment de la Guerra Freda, Robert A. Heinlein era perfectament conscient de qui fa la guerra, qui la lluita i qui en paga el preu. Paul Verhoeven, en canvi, es va fixar en la superfície del relat i en els aspectes externs de la societat que s’hi descriu més que en les seves preguntes, idees i propostes socials i polítiques. La Federació Terrana, en una definició àmplia, és molt més democràtica i lliure que la majoria de societats presents i passades. Si bé hi ha distopies més properes en temps i context i que resulten molt més inquietants de manera immediata, com ara la sèrie televisiva Black Mirror (2011-present), Starship Troopers presenta un Estat on els qui participen de la política estan molt més preocupats pel seu objectiu real —la res publica— que pels interessos particulars i són molt conscients que la llibertat i el poder de decisió no s’han de donar per fets sinó que són drets que cal guanyar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.