República Centreafricana: allà on #Seguirambvida no és tasca fàcil

Guerra, refugiats, assassinats, fam. La combinació letal que viuen molts països africans converteix en un joc d'atzar seguir en vida. Per tal d'obrir els ulls a la societat, Metges sense Fronteres (MSF) ha llançat una campanya a peu de carrer per tal de narrar aquest drama humanitari. EL TEMPS radigrafia, a través dels testimonis dels treballadors d'aquesta organització a República Centreafricana, un conflicte enquistat entre diverses faccions i que deixa abandonava a la seua sort la població autòctona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són les tres de la vesprada a la Plaça de la Mare de Déu de la Verge de València. En mig d’ella, com si d’un museu s’hi tractara, s’hi pot observar una gran tenda de campanya blanca rodejada de tanques amb precioses i emotives fotografies penjant-hi. I, tres metres més amunt, sobrevolant el cel de València, hi ha la cèlebre bandera blanca amb ròtols vermells que tothom deu reconèixer. En ella es pot llegir ‘Médecins Sans Frontières’. No són allà per casualitat: volen mostrar al poble valencià —després faran el mateix amb la resta de l’Estat espanyol— que #Seguirambvida no sempre és tan fàcil.

De vegades, resulta molt difícil entendre la situació de la població que viu en una zona de conflicte i que tracta de sobreviure en unes condicions precàries. Aquest és precisament l'objectiu de la campanya 'Seguir amb vida': apropar les vides d'aquestes persones en una experiència única d'immersió visual. I un dels països que s’hi mostren a aquests tallers de realitat virtual és República Centreafricana (RCA), un país del melic d’Àfrica oblidat per tots nosaltres.
Sara Miró, infermera de Metges sense Fronteres (MSF), és un dels testimonis que ha viscut en primera persona el drama de RCA. El 2014 treballava a l’hospital de Bangui, la capital, quan uns periodistes del canal de notícies àrab Al-Jazeera aterraren per fer un reportatge sobre el conflicte que estava assolant el país.

— Què en penses de que el teu fill nasca en un país en guerra? Com serà la seua infantesa? — preguntà un periodista a una dona embarassada.

—I com penses que ha estat la meua vida? Jo vaig néixer en aquesta mateixa guerra —contestà.

“A República Centreafricana hi ha conflicte des de sempre. Des que es va independitzar de França, sempre ha tingut problemes per tenir una estabilitat política real”, apunta Sara. La seua història ha estat plena de colps d'estat i rebel·lions que han fet impossible la pau. I, molt menys, permetre el desenvolupament d’un país amb molt de potencial.

Els presidents s'hi han succeït gairebé sempre a punta de pistola. Des que el general Jean-Bédel Bokassa derrocara el primer president de RCA, David Dacko, l’any 1966, tot un seguit de colps militars han anat rellevant mandataris. Durant catorze anys, Bokassa va sumir el país en una sagnant i embogida dictadura. Fins que el 1979, França organitzà la Operació Barracuda aprofitant l’absència de Bokassa per restituir l’expresident Dacko.

Dos anys després, el general André Kolingba prenia el poder per la força i governava la nació fins a les eleccions democràtiques del 1993. Aquest any, amb el recolzament de la comunitat internacional, Ange-Félix Patassé guanyà les dues rondes de les eleccions. Fou, durant dos legislatures, president electe de República Centreafricana, no sense patir grans motins i intents colpistes,. En una d’aquelles, el 2003, triomfà el colp del general François Bozizé. Es tancava així un parèntesi de deu anys de legalitat constitucional i aparent assossec.

Mónica Teruel, enginyera de Metges Sense Fronteres//Carla Pons. 

Amb Bozizé començava una guerra civil motivada per la rebel·lió contra el president de la Unió de Forces Democràtiques per a la Reagrupació (UFDR), un conflicte que devia acabar, aparentment, el 2007, amb un acord de pau. La flama del conflicte, tanmateix, no estava sufocada del tot: al desembre de 2012 els anomenats Seleka —«aliança» en llengua sango— reprenien la guerra contra Bozizé acusant-lo de no haver respectat uns acords de pau que contemplaven, entre més, la integració dels combatents rebels a l’exèrcit centreafricà, l’alliberament de presoners polítics i el pagament als milicians que optaren pel desarmament.

Velles asprors, nous conflictes

La revolta iniciada pels Seleka culminava al març de 2013 amb la presa de Bangui i la perpetuació del cinquè colp d’estat des de 1960 per part del líder de la coalició, Michel Djotodia. Assumia el poder, així, el primer president musulmà de la història de República Centreafricana, país on el 50% de la població és cristiana i només el 15% practica l’islam. El país es submergia aleshores en la pitjor guerra mai coneguda.

Aquest fet marcava un abans i un després amb la presa del Govern per part de la coalició armada Seleka, el seu exercici de poder despòtic i els continus abusos contra la població civil. La reacció de la població fou la creació dels grups d'autodefensa anomenats anti-Balaka —traduït, anti-matxet—, perpetradors també de terribles abusos, especialment contra la comunitat musulmana. El caos s’apoderava dels carrers de la capital, amb desenes d’execucions, tortures i violacions. El conflicte polític havia derivat en una guerra religiosa.

Sara Miró fou testimoni directe d’aquests fets. Va arribar a la capital una setmana després de l’entrada dels anti-Balaka. “La gent del poble havia creat unes milícies i, amb armes rudimentàries —alguns inclús duien canyes i pals—, van entrar a la ciutat. Va ser una revolta grandíssima i molt emocionant en el sentit de que el poble es va alçar contra els militars que estaven matant-los. Aquest fet, però, va provocar una situació de violència molt gran. La ciutat es va convertir en un camp de batalla gegant”, recorda la infermera de MSF.

Un xiquet a un camp de refugiats de MSF//Anna Surinyach.

Als Seleka se’ls ha arribat a titllar de ‘milícia jihadista’. Però, ¿qui són realment els components d’aquest grup? Es tracta d’una coalició de faccions rebels dissidents, resultat de diversos moviments político-militars, entre les quals es troba la UFDR que va lluitar contra l’expresident Bozizé. Cal no oblidar, a més, els mercenaris vinguts del Txad i Sudan, violents i sense escrúpols, ensinistrats per matar. “Realment, la base del conflicte és política. La qüestió ètnica i religiosa és importada. Michel Djotodia va tirar de mà d’obra de milícies txadianes violentes per conformar la seua guàrdia personal. Es va rodejar de gent molt violenta per estar protegit i, de sobte, aquests es van tornar en contra seua”, aclareix Sara.

Una vegada instal·lat en el poder, Djotodia va dictar un decret per dissoldre els Seleka i dur a cap la integració de les Forces Armades Centreafricanes (FACA). Els mercenaris del Txad i Sudan, però, es sentiren utilitzats. I temien pel seu futur, en no ser centreafricans. L’incompliment de les promeses va fer que la cadena de comandament es trencara. Fou el caos absolut.

La societat civil paga les conseqüències

Juanma Rodilla també treballava per a Metges sense Fronteres quan conegué, en primera persona, el conflicte de República Centreafricana. Va ser el passat 2016. Durant nou mesos, s’hi va capbussar com a coordinador del projecte d’urgències anomenat Eureka. “Ja no és un conflicte entre dos bàndols grans, sinó que hi ha nombrosos grups armats arreu de tot el país i una societat civil que no està en una banda o altra però que és la que sofreix les conseqüències”, declara aquest enginyer valencià.

Ara mateixa, el país passa per una etapa transicional. Des de la victòria del nou president Faustin-Archange Touadéra a les eleccions de febrer de 2016, es presenta a RCA com si estigués en el camí cap a la recuperació, cosa que ha portat a una disminució constant dels pressupostos d'ajuda humanitària al país. “La gent ja no dóna diners per a la República Centreafricana, perquè ningú n'escolta parlar. La gent dóna a les novetats, aquests conflictes tan llargs no interessen”, assegura Sara.

Sara Miró, participa en la campanya de Metges Sense Fronteres//Carla Pons.

Però la realitat del país és crítica. Segons dades recents de Metges sense Fronteres, 447.000 persones estan internament desplaçades o han trobat refugi en algun país proper, i 2,3 milions de persones, la meitat de la població del país, depenen de l'ajuda humanitària per sobreviure.

A més, tot i que la capital del país està més asserenada, les zones perifèriques són l’hàbitat natural dels grups armats. “En una situació de post-conflicte, hi ha una sensació de que no hi ha un control i una estabilitat a nivell de seguretat en el país. I això fa que, en llocs remots per la seua dificultat d’accés, petits grups armats puguen generar problemes grans”, afirma Juanma Rodilla.

Mónica Teruel també treballa per a Metges sense Fronteres. Com Juanma, és enginyera, professió molt valorada dins de l’organització. Recorda bé que la por es podia palpar entre els habitants de RCA. “Hi ha gent que té les seues cases al poble però estan vivint al camp de desplaçats perquè tenen por que, en tornar a casa, algun dels dos bàndols es dedique a fer barrabassades. Se senten més segurs en el camp, on estan tots junts i Nacions Unides té presència militar”.

Un país castigat per la inestabilitat

Les contínues successions de poder i els diferents conflictes des que RCA aconseguirà independitzar-se de França l’any 1960, han provocat que siga un dels països més debilitats i pobres de tot el món. El problema més gran? Tots els voluntaris de MSF entrevistats per a aquest reportatge coincideixen: la inexistència d’infraestructures. Segons Juanma Rodilla, “la debilitat estructural no es limita a la presència o no d’exèrcit, sinó també d’infraestructures, de comunicacions, de serveis bàsics com l’educació o la salut. No es tracta de major o menor pobresa, sinó de que arribes a llocs on no hi ha res”. I en quant a la sanitat, “no és que siga més bona o més dolenta. És que directament no n’hi ha”.

“La població té molt poca confiança en el govern i, en general, en tots els estaments de l'estat: l'exercit, les escoles, el sistema de salut, etcètera”, assegura Mónica Teruel. Res no hi és normal al país. Al menys, no la normalitat que nosaltres coneixem. No hi ha serveis sanitaris bàsics i, si els hi ha, poden estar a quilòmetres. I la distància, en RCA, és un gran enemic. “Els kilòmetres de carretera asfaltada no superen el centenar en tot el país. L’accessibilitat a la capital, que és on es concentren tots els serveis, és prou limitada. La gent no té accés a mitjans de transport fàcilment”, comenta Juanma.

Ashta Burma, que va fugir de les milícies cristianes anti-Balaka, cuida de la seua mare malalta, ingressada a l'hospital de MSF en Kabo// Anna Surinyach.

A més, la gent tampoc pot anar a treballar amb facilitat. “Si hi han grups armats al voltant dels pobles s'arrisquen a que els facen alguna cosa”. I molts xiquets han deixat d’anar a l’escola. “No aprenen i, a la fi, es veuen abocats a seguir a les anteriors generacions: agafar l’arma i anar a lluitar”, expressa Sara Miró.

Aquell és el destí de la majoria d’adolescents. I Mónica Teruel ho lamenta profundament: “La gent que lluita a la línia de front és gent molt jove, hi han alguns que no tenen ni divuit anys. Llavors, tu els mires i inevitablement fas la comparació. Penses en la gent que ací està a la universitat i les seues majors preocupacions són un examen o no poder eixir el cap de setmana per tenir que estudiar. Allà, però, els joves estan pensant en anar a la línia de front i que, pot ser, a l'endemà els assolirà una bala. Tot el món hauria de preocupar-se de gaudir la vida i no de mantenir-la, que és el que ells fan dia a dia”.

#Seguirambvida, l’objectiu de Metges sense Fronteres

En aquest context, pren sentit la tasca d’organitzacions com MSF. “Hi han molts centres de salut que estan tancats, altres que no tenen material, o d'altres on el personal mèdic se n'ha anat. El sistema sanitari està molt debilitat”. Per això, MSF té projectes en zones molt disperses. “Som un poc la força sanitària que té més presència al país”, assegura Mónica Teruel.

A hores d’ara, MSF intenta reforçar al màxim la seva presència a les zones rurals, amb 17 projectes en nou províncies. Ha constituït equips mòbils d'urgència per fer front als nous desplaçaments de població que es produeixen a causa dels combats regulars, en una línia del front que no deixa de moure’s. L'organització també compta amb equips de vacunació i prevenció per lluitar contra malalties com el xarampió o la malària que, combinades amb taxes de desnutrició elevades, poden resultar letals per als nens.

Persones com Sara, Juanma o Mónica i organitzacions com MSF, que aporten una mica d’ordre en el caos i serveis tan bàsics com la sanitat, són una petita escletxa per a l’esperança en aquell país. Gent que arrisca la vida per fer que la dels centreafricans siga una mica menys difícil.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.