El pecat «mafiós» del Vaticà

Com a forces vives d'Itàlia, la Santa Seu i el crim organitzat sempre han tingut una relació estreta. Mentre les processons paraven davant les cases dels capos, els diferents pontífexs oblidaven criticar la màfia quan xafaven territoris com ara Sicília o Calàbria. Aquesta complicitat, però, va anar més lluny: Joan Pau II va tindre com a xòfer un capitost de la Cosa Nostra i la banca vaticana va llavar diners negres d'aquestes organitzacions criminals. Només amb l'arribada del papa Francisco s'ha netejat amb força l'Institut per a les Obres Religioses (IOR) i s'ha excomunicat la màfia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Imaginen un divendres com aquest, en setmana santa. La processó per commemorar el soterrament de Jesucrist surt de l'església. Les imatges del Crist crucificat, sagnant i en la làpida recorren tota la població. De sobte, però, aquesta marxa religiosa s'atura. Al davant, hi ha la casa d'un criminal, d'un cap del narcotràfic i del negoci de la mort. Això és igual. La desfilada ha fet la seua parada com a senyal de respecte cap al delinqüent professional. L'anècdota no és imaginària: és una estampa força habitual a poblacions de Sicília, Calàbria i als grans feus italians de la màfia.

La relació entre l'Església italiana i el crim organitzat ha estat tradicionalment ben estreta. El catolicisme transalpí sempre ha expiat els pecats capitals d'unes organitzacions dedicades a fer del terror, la mort i l'extorsió el seu principal mètode de negoci. A Itàlia, no debades, la màfia ha estat un estament més de les forces vives de determinades regions, conformat durant anys per l'alcalde, el metge, el sacerdot i el capo local.

El fervor religiós d'aquestes organitzacions s'ha compensat per part de la Santa Seu amb els ulls grossos a les activitats delictives. Ara bé, de vegades, aquesta relació pecaminosa ha transcendit les qüestions de fe. La banca vaticana -l'Institut per a les Obres Religioses (IOR)- i l'entitat financera de referència dels sectors catòlics, el Banc Ambrosià, van servir per llavar els diners del crim organitzat. I destacats personatges lligats a la màfia van conviure al Vaticà. Amb l'arribada del papa Francesc, això ha canviat. L'excomunió de la Cosa Nostra ha significat un trencament històric.

Passió mafiosa, oblit vaticà

Tot i que els rituals d'iniciació a la màfia tenen un segell maçònic pels mateixos orígens d'aquestes organitzacions, la petjada catòlica és allargada. La jura de la fidelitat al clan és l'exemple paradigmàtic. Aquesta mena de bateig mafiós es realitza amb la sang del nou membre de l'organització sobre una estampeta de la Madonna -la Verge, en italià-. Un pacte sagrat que, segons les normes de la Cosa Nostra, atorga el poder diví de decidir sobre la vida o la mort de la resta.

El fervor religiós va més enllà. Es comprova amb l'anècdota descrita de les processons, però també amb el lloc privilegiat que els mafiosos solen ocupar a les parròquies. A Sicília, de fet, és habitual que el principal capitost del clan interprete a Crist en les escenificacions de la Passió. Com ho és que els crucifixos, les imatges de sants, les oracions i les veles formen part de la vida corrent d'aquests criminals.

Processó de Setmana Santa a Sicília.

El catolicisme ho impregna tot. Tota Riina, un dels mafiosos més temuts provinent del clan dels Corleone, devorava llibres religiosos a la garjola. Bernardo Provenzano, successor de Riina al negoci criminal després de la detenció del capo di tutti capi, tenia subratllada la Bíblia quan les forces i cossos de l'Estat italià van emmanillar-lo. Giocchiano Pennino, un altre membre del crim organitzat convertit en pentito, va confessar que el seu oncle tenia per costum visitar les tombes de les seues víctimes. Allí resava per les seues ànimes.


Aquesta entrega a la fe catòlica ha estat ben recompensada pels jerarques del Vaticà. Mentre les organitzacions mafioses causaven el temor i corrompien el sud d'Itàlia, l'Església no deia ni pruna. Quan xafaven Calàbria, Nàpols o Sicília només, i de passada, feien alguna referència a la violència. Això sí, sense esmentar en cap moment la paraula màfia. Formava part, com el silenci practicat per la Democràcia Cristiana, de la famosa omertà.

La primera gran protesta d'algun capitost de l'Església transalpina va arribar en 1982. El canvi en l'arquebisbat de Palerm i les reformes del Concili Vaticà II van impulsar una manifestació encapçalada pels sacerdots de Bagheria, una població empestada pel crim organitzat. Hi acudiren 20.000 persones, però des de la Santa Seu no va haver-hi cap pronunciament a favor ni en contra. El silenci era la resposta. Només quan l'arquebisbe de Palerm va criticar la màfia al soterrar del general Della Chiesa, enviat a lluitar contra la Cosa Nostra, va provocar un trencament del pacte tàcit entre ambdues institucions. La pressió de la màfia, amb plantada massiva a l'eucaristia organitzada a la garjola pels presos mafiosos, va evitar altres temptacions de trencar amb l'omertà.

Joan Pau II va prendre nota de tot allò ràpidament. Sense saber qui va escollir-lo, Karol Wojtyla va comptar amb un xòfer membre del clan dels Corleonese durant un bon grapat d'anys. Es deia Angelo Siino, i una dècada més tard seria detingut. Pau VI, que va estar pontífex de 1963 fins a 1978, va tindre un assessor especial: Michael Sindona. Es tractava de l'advocat de la màfia. Un personatge del qual parlarem extensament després.

Totto Riina, durant anys màxim cap de la Cosa Nostra.

El papa polonès va caracteritzar-se per abraçar amb força el silenci sobre del crim organitzat. Ni quan van assassinar el jutge antimàfia, Giovanni Falcone, ni quan van matar el seu fiscal, Paolo Borsellino, va dir cap paraula contra aquestes organitzacions. Amb tot, una visita a Sicília a la casa d'una família víctima de la màfia va obrir-li els ulls. Ara bé, no de forma suficient perquè donara suport a la lluita contra la màfia de sacerdots com ara Pino Puglisi o Giuseppe Diana. Perquè si la jerarquia havia encapçalat, junt amb part de la classe política italiana, l'omertà, els clergues de base havien sigut referents en la lluita contra el crim organitzat. El tracte a la màfia com a diferència de classes.

Rentadora de diners bruts

L'església va fer de la Constitució d'Itàlia un negoci redó. Amb la quantitat milionària per acceptar la reunificació de l'Estat, a la qual s'havia oposat, va posar en marxa l'Institut d'Obres Religioses (IOR), una entitat financera, però, que sempre ha estat sota sospita. I més quan fins fa poc, la Santa Seu era un paradís fiscal. A l'ombra de llavar diners del terrorisme i el narcotràfic, s'hi va sumar que aquest banc va estar esquitxat per negocis relacionats amb el crim organitzat italià.

Aquesta relació va forjar-se quan la Santa Seu va realitzar els primers contactes amb els membres de la lògia maçònica il·legal Propaganda Due P-2, organització d'idees pro-feixistes i conformada per una elit de polítics com Sílvio Berlusconi, banquers, militars i periodistes. El gran cervell d'aquell col·lectiu era Michael Sindona, un dels manifassers dels primers grans projectes immobiliaris de Berlusconi i advocat de la màfia. No debades, les primeres societats vinculades a Il Cavaliere tenien la mateixa direcció que les empreses de Joe Adonis, un capo que havia exportat a Milà el negoci del crim organitzat.

Sindona va fer pinya amb el monsenyor Paul Marcinkus, director de l'IOR i criat al barri on operava Al Capone, i amb Robert Calvi, responsable del Banc Ambrosià, sota sospita per finançar negocis mafiosos i entitat de referència del catolicisme italià. Calvi, que havia creat una xarxa offshore en aquesta banca, va reproduir els mètodes en l'organisme financer de la Santa Seu. La banca vaticana va convertir-se en la rentadora principal del clan de Toto Riina. Vinculat a aquest projecte va aparèixer Flavio Carboni, un obscur empresari ben relacionat amb el crim organitzat, membre de la lògia P-2 i soci de Berlusconi.

El papa Francesc ha trencat les relacions amb la màfia i ha excomunicat els mafiosos.

Tot aquest entramat va forjar-se a mitjans i finals de la dècada dels 70. Joan Pau I, escollit pontífex l'any 1978, va intentar netejar l'IOR en profunditat. L'objectiu era frenar aquells tripijocs de paradisos fiscals, diners negres i crim organitzat. El papa va aparèixer mort 33 dies després de ser nomenat. L'operació, però, va comptar amb més víctimes. Quan va fer fallida el Banc Ambrosià l'any 1982, Roberto Calvi va ser penjat d'un pont a Londres. Sindona seria enverinat anys després. L'ombra de la màfia sempre ha planat sobre aquests crims lligats a les finances del Vaticà.

La revolució de Bergoglio

Jorge Bergoglio, l'actual pontífex, ha intentat frenar qualsevol vincle entre màfia i Església catòlica. Amb una dosi elevada de neteja i transparència a la banca vaticana, va anunciar l'excomunicació dels principals capitostos de la màfia. «La 'Ndragheta és l'adoració del mal, el menyspreu del bé comú. Ha de ser combatuda. Ens ho demanen els nostres fills. I l'Església ha d'ajudar-los. Els mafiosos no estan en comunió amb Déu. Estan excomunicats», va pronunciar l'any passat quan un xiquet de tres anys i el seu avi foren assassinats durant una revenja a Calàbria.

Una declaració que, de moment, suposa un gir a la complicitat pecaminosa entre la Santa Seu i el crim organitzat. Trenca amb el silenci establert, i dóna suport a les víctimes i no als capos mafiosos. La beatificació de Pugli, un sacerdot antimàfia, indica el gir de l'Església. L'intent de no repetir el pecat capital de jugar amb la màfia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.