Art, puces, Consorcis i trens

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El territori sempre és generador de significats. En les paraules se situen els vincles amb la història, l’experiència o la inclinació cap a un destí. Cada context convida a una lectura, cada espai limita o amplia un sentit, cada ús especifica la interpretació adequada, la més oportuna. Així, quan el meu veí del poble em parla del Consorci, solament pretén evidenciar la fabulosa quantia de la taxa que es paga per la recollida de la brossa. El meu conciutadà, que camina cremat pels abusos de l’administració, no hi entén, en tractament de residus en cap planta, ni en la gestió d’ecoparcs i ecomòbils, ni tampoc en la recollida de residus especials. Però, directament, sempre associa Consorci a brossa.

No obstant això, per la meua banda i des de la deformació professional que ennuvola el vast i ample món, la meua ment es trasllada cap a un altre Consorci, el de Museus de la Comunitat Valenciana, i no al Consorci València Interior, que és el que té enfuriat el meu veí quan en llig el lema publicitari —“com més recicles, menys pagues”— i que, si les taxes continuen augmentant, canviaria pel mes egoista i operatiu “com més pagues, menys recicles”.

I és que, en certa manera, tots dos Consorcis també han estat conceptualment i higiènicament units a la idea de neteja i desinfecció, puix que a la seu del de Museus, els seus magatzems servien d’amagatall i confortable habitacle per als salts que les puces feien entre andròmines i cadàvers d’animals. A València tots els Consorcis tenen alguna cosa en comú i un estrany nexe que els emparenta. Estris varis, embalatges múltiples i peanyes diverses haurien fet les delícies de l’artista merz o del creador povera. L’art ho aprofita tot, ho transforma tot. En això és com el llenguatge quan elabora un discurs.

El reaprofitament, en realitat, hauria de ser el signe dels temps en la seua permanent tornada. De fet, l’exposició que ara s’exhibeix a les sales del Centre del Carme, reaprofita la col·lecció d’art contemporani de la CAM dipositada ara al MACA d’Alacant que, al seu torn, reaprofita l’Ajuntament de la ciutat conveniant amb l’extinta entitat financera. I, en el recorregut per desenvolupar l’estètica de l’usdefruit, els darrers 40 anys de l’art espanyol es donen cita en un poc més d’un centenar d’obres, distribuïdes amb especial netedat en la seua instal·lació, per les diferents sales de l’antic convent del Carme. Peces de J. Fontcuberta, J.M. Sicilia, C. Calvo, A. Marco, Esther Ferrer o Susy Gómez entre d’altres, permeten experimentar un relat general titulat “Discursos premeditats”, dividit en cinc propostes expositives que es poden llegir aïlladament o congregar-se en una elaborada intencionalitat de codis, composicions i percepcions. En aquest sentit, pel que fa a les últimes, sens dubte ha de referir-se a l’espectador sobre els alineaments d’aquests àmbits femenins, procedimentals, crítics, reflexius i espacials, corresponent a aquelles cinc propostes mostratives de la creativitat espanyola al llarg dels gloriosos anys constitucionals del règim, el democràtic, el no referendari, clar.

Vista així, l’exposició és d’un traçat correcte, d’un relat correcte, quasi canònic. Una mostra correcta, un plantejament correcte i una mirada, en el meu cas, poc estimulant. Tot és normatiu, és contemporani, però, com diria P. Virilio: contemporani de què? Possiblement m’equivoque però, en aquestes circumstàncies de correcció contemporània, veig el que sempre hem vist, i això pres globalment, mai com a aproximació exclusiva a cadascuna de les obres de manera individualitzada. Diria que és ja com una contradictòria nostàlgia contemporània àdhuc sense naftalina. En realitat, mentre faig el passeig, sent al meu cap taral·lejar aquell altre Consorci format per ex-membres de Mocedades, el primer disc del qual van titular “Lo que nunca muere”, i que era una radionovel·la homònima dels anys 50 del segle XX. Em ve al cervell la melodia del chacachá del tren i no ho puc evitar. Malgrat intentar il·luminar-me com ho fan els estirats nespres que pugnen per eixir del claustre al cel, vaig cantussejant sense parar la tornada emancipatoria: “¡Que gusto da viajar cuando se va en el tren! Pues parece que el amor con su dulzón vaivén produce más calor que el chacachá del tren”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.