País pretèrit

El despoblament, a debat

La qüestió del despoblament no sols ha servit d’inspiració per a la literatura més mil·lenària. Aquest fenomen també ha estat motiu d’estudi acadèmic. Entre estampes idíl·liques i realitats desconegudes, els experts admeten la complicació de mantenir la naturalesa de molts indrets. Les dificultats laborals i la llunyania dels serveis provoquen les migracions. Alguns, però, exigeixen facilitats per garantir la supervivència d’uns espais que, geogràficament, ocupen la major part del país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Molts dels territoris despoblats mantenen la seua funció econòmica gràcies a un turisme estacional que els revitalitza. Tothom, però, és conscient que aquesta pràctica no en garanteix la supervivència. Ni tan sols assegura el manteniment dels trets que diferencien certs indrets com a zones amb atractiu, que contrasten amb l’entorn frenètic de les ciutats. El turisme és un gran suport per a la conservació, però també es pot convertir en un enemic de la singularitat. Els experts solen defensar l’alternativa econòmica turística al mateix temps que protesten per no haver estat capaços de generar-ne una altra.

De fet, és una de les denúncies de Luis Romero, professor de geografia a la Universitat de València. El docent resum l’evolució del despoblament com la “crònica d’una mort anunciada”, tot i que es nega a identificar aquesta pronosticable mort com a natural. “Molts economistes afirmen que alguns territoris, com les empreses no rendibles, tendeixen a morir i a tancar”. “Contra la natura, igual que contra el mercat, no s’hi pot fer res, diuen”. Per a Romero, però, aquesta mort es tràgica. “El que passa al País Valencià i en alguns punts de Catalunya no és normal: a la resta d’Europa no es donen densitats de població tan baixes”. “Alhora”, continua el professor, “l’èxode rural que s’ha anat donant ací figura entre els més exagerats i curts de tot Europa”.

Segons l’esmentat testimoni acadèmic, la situació té un culpable. “Ja fa quaranta anys de la democràcia i de les polítiques públiques, i, malgrat els incentius al turisme rural i a l’agricultura, aquests espais no han parat de perdre habitants”. La tendència, però, no ha estat uniforme en tots els territoris al llarg del temps. El Pallars Sobirà és la comarca amb menys densitat de població de tots els Països Catalans, amb 5,1 habitants per quilòmetre quadrat. En total, la demarcació reuneix 6.986 persones censades als seus 15 municipis. En temps de prosperitat econòmica, la xifra va fregar els 7.700 habitants, resultat d’un creixement del 42% des de 1991. El sector de la construcció havia adquirit tals aires d’omnipotència que havia fet reviscolar, fins i tot, els pobles més apartats de la percepció ciutadana. Un factor que va provocar, tal com detalla Isabel Pujadas, catedràtica de geografia humana a la Universitat de Barcelona, que a “les comarques que havien estat poblacionalment regressives a Catalunya des de finals del segle XIX hi hagués una reversió entre l’any 2000 i 2008”. Totes van augmentar el seu nombre de veïns.

L’antull dels més poderosos

Però tan bon punt va cloure aquella dinàmica efímera amb pretensions eternes, el Pallars Sobirà va perdre gairebé la meitat dels habitants que havia rebut durant aquella conjuntura que va deixar edificis inacabats, aturats per l’esclat de la bombolla. De transformació, però, sí que n’hi va haver. Antics corrals van ser convertits en edificis d’altura, reflexos dels capricis dels urbanistes que els van manar construir per posteriorment habitar-los. La febre va ser tan alta que, fins i tot, es va arribar a dir que “el futur del Pallars es decidia a la llotja del Santiago Bernabeu”. Ho afirma Josep Maria Bosch, doctor en geografia per la Universitat de Barcelona. La seua tesi doctoral està basada, precisament, en un ampli estudi poblacional sobre el Pallars Sobirà.

Aquesta frase guanya sentit si es coneixen els atractius turístics de la comarca, limítrofa amb la Vall d’Aran i amb l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, freqüentada pels màxims executius de l’Estat espanyol. Abans de l’esclat de la bombolla, la comarca es va beneficiar d’un procés intens de rehabilitació que no va poder ser conclòs. El tall sobtat també va frenar el finançament, la demanda i tots els elements de creixement dels quals s’havia anat nodrint el Pallars Sobirà. Efectes com l’esmentat també els han experimentat d’altres comarques com ara l’Alt Millars, l’Alt Maestrat o els Ports, tot i que el seu repoblament no estiguera relacionat amb els projectes de les classes més benestants. Ciutadans extracomunitaris van trobar habitatge assequible i treballs aparentment duradors en les comarques remotes que van acabar abandonant quan la crisi els va assetjar. La permanència dels nous habitants en aquells nuclis llavors emergents no va estar exempta d’enfrontaments causats per les perspectives diferenciades entre els nadius i els ocupants. Per tot això, Luis Romero apunta que “les polítiques per atraure gent a nuclis despoblats solen ser un fracàs, perquè no se sap ben bé si una persona va a un poble perquè vol realment viure-hi o perquè fuig de l’atur”. Per això, l’efecte rebot és qüestió de temps. La gent busca treball i serveis, però marxa quan s’acaba l’al·licient.

Les mesures impulsades per reactivar les zones allunyades, doncs, han resultat un fracàs. Com sol passar, els criteris mercantils no busquen arrelament segur, sinó benefici immediat. I a llarg termini, els efectes són evidents. Precisament, aquest principi associat al lliure mercat ha estat, segons els experts, el que ha frustrat la possibilitat de mantenir una economia estable als pobles petits en risc de buidor. Josep Maria Bosch explica que “països com ara Suïssa tracten de mantenir un mínim de famílies dedicades a la ramaderia, però això aquí no s’ha fet”. “Guanyar-se la vida com a pagès és molt dur i s’ha vist que, amb el pas del temps, productes tradicionals com la llana, la carn, la llet o la fusta tenen un valor relatiu en un mercat globalitzat”. Bosch proposa la idea d’estimular els punts abandonats “consumint els seus productes per fer valer la qualitat dels aliments i també l’activitat tradicional ramadera”. Però les virtuts més evidents d’aquests territoris, que podrien repercutir en beneficis comuns, tampoc no s’han volgut aprofitar. Els criteris mercantils també arranen les exclusivitats.

La conclusió de Bosch, però, és que l’ocupació del Pallars Sobirà per part dels forans ha estat positiva, “perquè molts pobles estaven a punt de desaparèixer”. Una caducitat que, segons sembla, tornarà a tenir data pròxima després de la fugida poblacional referenciada, motivada per la crisi. L’agricultura intensiva n’ha pres protagonisme. Les capitals de comarca, que cobreixen els serveis socials bàsics, han atret gran part dels antics habitants dels nuclis que ara resten en espera de la desaparició dels seus últims habitants, víctimes de l’envelliment. Tot això, segons Isabel Pujadas, s’està produint malgrat els esforços de l’administració. “Distints departaments de la Generalitat de Catalunya han tractat de revitalitzar l’interior. Avui, no hi ha poble que no hagi millorat les condicions de confort, habitatge, residencials i de serveis i, si hi ha pobles que no tenen res de tot això, és perquè ho tenen tot a deu quilòmetres de distància: un centre sanitari, una escola o el servei cultural que sigui”.

En canvi, Luis Romero no és tan condescendent amb les polítiques aplicades al País Valencià. “A Catalunya, des de l’any 1983 s’han aplicat plans territorials que buscaven assolir la normalitat en aquestes zones”. “Al País Valencià, els diners només han anat a les capitals provincials i no han cuidat qüestions com l’agroturisme, que sí que s’ha mirat a Catalunya”. Romero afegeix que “per primera vegada tenim un president —Ximo Puig, natural de Morella, capital dels Ports— procedent d’un entorn com aquest que, malgrat això, no ha pres cap determinació per capgirar la situació”.

Imatge d'una població de la comarca del Pallars Sobirà//Jordi Play.

Els principals afectats, els habitants de les zones en perill de despoblació, semblen conscients de la desigualtat que pateixen, però es conformen amb poc. Així ho entén Paco Cerdà, periodista i autor del llibre Los últimos: voces de la Laponia española, que estudia el fenomen a nivell estatal. “Són feliços, perquè, si no ho foren, haurien abandonat aquesta forma de vida, tal com han fet la majoria dels seus veïns”, argumenta el redactor de Levante-EMV. Cerdà fa una crida per assumir el que de veritat ofereixen els indrets apartats i així poder recuperar-los coneixent-ne la realitat. “Hi ha moltíssimes desigualtats que anul·len la imatge romàntica que molts atorguen a als espais deshabitats”, rebla el periodista.

A l’últim, d’una manera o una altra, els espais més despoblats acabaran desapareixent. Uns restaran abandonats, sense vida al damunt i sense una activitat que els atorgue una percepció d’existència. D’altres s’acoblaran a la dinàmica turística determinada per les modes, subjectes a demandes comunes i a desitjos creats per les grans empreses que en puguen traure partit. Mantindran, en tot cas, el tret de la inaccessibilitat, perquè la inversió pública en aquestes zones no sembla gens imminent. Sí que sembla inajornable la desaparició de les particularitats de molts pobles —no tots— en fase d’extinció. És una mort natural, víctima de les facilitats que ofereixen les ciutats. Si es podria haver optat per una altra solució sembla un debat estèril. Perquè, a hores d’ara, tota rectificació és, gairebé, impossible. Fins i tot els nadius de molts pobles extraviats assumeixen l’extinció. Són feliços entre les dificultats, però no volen la seua vida per als seus descendents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.