País pretèrit

Estils de vida en perill d’extinció

Els territoris sense vida, com els cossos, poden ser desintegrats o momificats. En ambdós casos, però, l’esperit s’esvaeix i només en queda el record. L’abandó del rerepaís va lligat a la pèrdua dels oficis tradicionals. En volen ser rescatats, però l’èxit és escàs. Els intents de reviscolament d’aquests espais van lligats a l’oferiment d’altres opcions. De l’essència quedarà, previsiblement, el no-res.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“En aquest poble no ha canviat res. Res”. Són les 10 del matí i Bernardino Álvaro està assegut al seu banc. Pren el sol, que li ha atorgat una morenor que encara conserva a 92 anys. El camp no regala ombres als agricultors. Del banc va al bar, i del bar torna al banc. A Ares dels Oms, la major part dels 400 habitants són del seu perfil. En aquest municipi dels Serrans, cada any naixen tres persones i en moren deu. No és, però, la zona més afectada pel despoblament. Ares està envoltada per un munt de municipis que cada dia veuen passejar els seus darrers habitants. Tardaran a faltar. Una salut de ferro els garanteix una vida llarga. Però seran els últims. Entre altres coses, perquè tal com assegura el Rubio, malnom amb què coneixen Bernardino, “res no ha canviat”. La resistència als canvis en aquests pobles els ha garantit encanteri i caducitat a parts iguals.

Ares encara té vida. Manté una escola rural agrupada que comparteix docents amb els col·legis de tres localitats adjacents: Titaigües, la Iessa i Alpont. L’últim d’ells, per la seua ubicació estratègica —és zona fronterera amb Aragó i Castella— va ser vila reial amb dret a vot a les corts en temps de l’antiga corona catalano-aragonesa. Parlen el castellà, perquè son la xurreria: la part del País Valencià repoblada per aragonesos a partir del segle XIII. Entre tots els municipis esmentats no apleguen als 1.800 habitants. Els serveis es mancomunen, perquè els recursos són escassos. L’institut és a Alpont. Les urgències, a Titaigües. Els autobusos funcionen com els taxis: si un veí el necessita, telefona i el rep. Però el risc és ben alt. Qualsevol contratemps no serà atès per una ambulància en menys de mitja hora. Tot i així, el Rubio no vol marxar. El poble ofereix poc, però és tot el que li queda: vol morir allà d’on mai no ha volgut eixir. Molts coetanis han marxat a residències forçats pels seus fills, temorosos del remordiment que els podria causar una mort sobtada, facilitada per l’aïllament. Però hi ha qui prefereix això a passar els últims anys en un entorn desconegut. L’atenció no compensa.

Al País Valencià també hi ha territoris catalanoparlants que experimenten aquest fenomen. És el cas dels Ports, una comarca marcada per una orografia esquerpa i monumental, fruit de les altures més meridionals del massís dels Ports de Tortosa i Beseit, un sistema que connecta aquesta comarca amb les del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, el Matarranya i el Baix Maestrat i la’n distancia al mateix temps. El sistema rural dels Ports es va anar afeblint amb la mecanització del camp, la industrialització i la tensa postguerra. La capital, Morella, també pateix la despoblació; però, amb 2.500 habitants, no la viu com una amenaça immediata.

La nostàlgia que transmeten aquests espais, magnificats per una falsa visió literària, contrasta amb el dia a dia, que ofereix treballs només assumits per persones que avui són excepcionals. La majoria no han conegut una altra cosa. Els caps de setmana, aquests pobles i les seues respectives aldees cobren vida. El lligam familiar es manté: molta gent té allí els seus orígens i algun habitatge heretat. Durant les festes, totes les cases s’ocupen. I els escassos serveis sanitaris corren perill de col·lapse.

Però aquesta és, fins ara, l’única manera de garantir la vida als pobles valencians en perill de despoblament, encara que només siga a temps parcial. L’intent per normalitzar el turisme rural està patint els entrebancs de la inexperiència. A Catalunya, en canvi, el debat polític i social sobre com ressuscitar les terres aïllades és present des de fa dècades. Prova d’aquesta inquietud és el cas de Lluís Llobet, d’origen barceloní i resident a Farrera, una localitat del Pallars Sobirà que només compta 69 habitants. La seua objecció de consciència el va traslladar a Asnurri, a l’Alt Urgell, a finals dels 70. Va canviar el servei militar per les prestacions socials en aquella aldea pertanyent a les valls de la Valira.



Precisament, la primera activitat que va impulsar per revitalitzar aquell nucli va ser la reorganització de la festa major, llavors “pràcticament perduda”. Què seria dels punts rurals sense les seues festes? Romandre allí només es podia fer des de la condició militant. Les seues tasques al camp “sols costaven el que un plat a la taula”. Hi havia una intenció de fugir de les ciutats, però no era pas habitual.

Va ser llavors quan a Catalunya es va prendre consciència de la necessitat de reanimar el territori. Les ciutats ja havien consolidat el seu atractiu i havien absorbit població del camp. Per tant, l’objectiu esmentat havia d’anar lligat a alternatives econòmiques seductores, capaces de captar nous pobladors. El turisme es mostrava com l’opció més viable, però la seua dependència implícita creava dubtes. D’altra banda, “protegir la natura per museografiar la muntanya condicionava la ramaderia, necessària per al manteniment del paisatge”, recorda Lluís Llobet. Per això, el més interessant era un model híbrid, una barreja de totes les opcions que garantira la biodiversitat en termes econòmics. Més endavant, tot va canviar de manera sobtada. En el remolí d’eufòria que acompanyà els temps de prosperitat econòmica, en alguns municipis tot es va centrar en el monocultiu de les residències. L’urbanisme es va duplicar, com també els preus dels habitatges.

L’arquitectura de cases adossades no respectava l’originalitat autòctona i feia habitatges clònics allà on no hi havia dues cases iguals. La crisi va demostrar que no eren una solució, però encara hi queden petjades. I qualsevol estudi per atorgar viabilitat econòmica en aquestes localitats no es pot centrar només en les activitats tradicionals. Molt poca gent les vol.

Renegar de la misèria

La tendència, però, no ha estat uniforme a tot el país. A la comarca dels Serrans, els que encara desenvolupen treballs primaris no pateixen per ser conscients que ells en són l’última generació. I no els importaria que, després de la seua mort, els seus pobles feren un homenatge a la rajola. L’aldea del Collado, a Alpont, manté menys d’un centenar d’habitants. Les seues cases són de pedra i tenen corrals adjunts, molts d’ells poblats per animals que no faciliten ni tan sols l’autoabastament. Els aliments els compren als ultramarins, que també desapareixeran amb els últims habitants. Els millors queviures els traslladen des de Terol, ubicada a 90 km. Així ho explica Paco Moreno, natural d’un poble de Conca però establert a Ares des que era un xiquet. Allí és conegut com el Maestro, perquè va ser professor a l’escola. A més, justifica el seu malnom pel seu coneixement. Domina a la perfecció tots els detalls històrics, socials i polítics de la seua comarca.

Jaime Vilar pasturant el ramat al Collado, aldea d’Alpont (Serrans)//Miguel Lorenzo.

Les carreteres que connecten tots aquells nuclis són difícilment transitables. És impossible recórrer 15 quilòmetres en menys de mitja hora. Per una passeja Jaime Vilar, natural del Collado. Als seus 80 anys manté l’ofici de pastor. Ofereix la millor fotografia local d’aquell indret: canta jotes i maneja el ramat al seu gust. Un gos obeeix l’ordre de reagrupar les ovelles quan trenquen la filera uniforme. La seua eficàcia és infal·lible. Vilar té tres fills, i dos d’ells han deixat enrere els seus orígens. Un és conductor de metro a València. La filla és carnissera a Titaigües. I al tercer en discòrdia, Toni, el va voler esglaiar.

Toni ha aparcat el seu tractor en un carrer ample de l’aldea. És al bar, el Teleclub, regentat per María Ángeles Templado, natural de Conca però veïna d’Alpont. Reconeix que el local no continuaria obert sense l’ajuda de l’Ajuntament. Dècades enrere, aquell espai servia per reunir les famílies que volien veure la televisió, quan l’aparell no s’havia generalitzat. El nom i l’estructura de la taverna romanen. Allí passen els anys, però no el temps. Les mans de Toni són ben dures. Quan parla, crida ben fort i els cops damunt de la taula sobten pel soroll. “Mon pare volia acollonir-me. A mi!”. Riu amb força i continua amb el discurs. “Quan jo eixia d’escola, anava a la granja per cuidar els animals. I per llevar-me la meua afició, mon pare m’obligava a estar hores i hores treballant. Però res, jo sóc molt cabut”.

Són les 11 del matí i Toni es pren un vaqueret, un got de whisky a mig camí entre el glopet i la copa. És el seu esmorzar diari. “Tu penses que jo puc voler aquesta vida per als meus fills? El meu és un cas especial”, confessa. “Als meus fills no els puc veure quasi mai. Si faig un viatge de vacances no me’n puc anar més d’una setmana. Isc d’ací per la meua dona. Amb ella sí que he tingut sort, perquè accepta la meua vida. Quan estic fora del poble només pense si alguna ovella deu estar parint. No puc marxar més d’una setmana, no en sóc capaç”. El seu bestiar és el que passejava son pare per la carretera. Els fills viuen amb la mare a Titaigües, i no els pot veure cada dia. “La primera vegada que el meu fill gran va veure els animals, va plorar com un boig. No saps l’alegria que em va donar”, recorda. El seu xiquet va nàixer el mes de desembre.

El seu fill Toni -vegeu la imatge de dalt- esmorza al Teleclub//Miguel Lorenzo.

La dedicació de Toni és tan exigent que va buscar de tenir-lo cap al mes d’octubre, quan menys treball li donen els animals. No va poder ser. Dins del bar l’acompanyen la propietària i un altre senyor, veí de Xelva, la capital dels Serrans. Ningú no discuteix els arguments de Toni. Tots asseveren. Toni Villar ven la carn dels seus animals a l’escorxador d’Albentosa, a la província de Terol. Abans l’ofici era dur, però estable. No comptava amb les complicacions d’ara. “La burocràcia ens ofega, és impossible treballar amb tantes condicions”. Mantenir la tradició laboral és un objectiu perseguit pels partidaris de reanimar aquests territoris. Però els ramaders genuïns dels petits pobles dels Serrans no recomanen el relleu. Gens ni mica.

Un criteri, però, que no és compartit en tot el rerepaís. Vanesa Freixa és natural de Rialp, municipi del Pallars Sobirà. Des de fa deu anys es dedica a revifar l’activitat tradicional per tota la comarca. Un dels instruments que va crear per aconseguir-ho és l’Escola de Pastors, encara activa, amb alumnes d’arreu de Catalunya. “Al poble, la majoria de gent que treballa està vinculada a l’administració pública: metges, mestres, bombers, forestals... la resta són autònoms i fan d’electricistes, fusters i feines similars”. En canvi, manifesta una voluntat de contacte amb la natura per part dels alumnes de l’escola esmentada. I sorprèn que la majoria dels escolars vinguen de l’entorn de Barcelona. L’aspiració dels fills dels pagesos és anar a l’escola agrària, percebuda com a més prestigiosa per part dels hereus del camp. “Per a ells, l’Escola de Pastors és de segona, perquè no és un ensenyament reglat”.

Des de fa dos mesos, Vanesa torna a dedicar-se a la feina per a la qual es va formar, les belles arts. Ella és més optimista pel que fa al present: “La gent d’aquí no viu el despoblament com un greuge. No és una de les seves principals preocupacions. I ser poca gent té els seus avantatges: la comarca té només 6.000 habitants. Segons quina feina facis, seràs l’únic de tota la comarca. Tens la feina garantida”.

Un híbrid utòpic

Com s’ha dit, l’afany per garantir la supervivència d’aquests paisatges es va plantejar a Catalunya dècades enrere. Actualment, al País Valencià, l’objectiu no contempla més alternatives que el turisme rural o la segona residència, avui gairebé anecdòtics. Al Pallars Sobirà, Farrera no es va sumar a aquell intent desbocat per imposar un model rupturista amb les essències comarcals. Sí que ho van fer els municipis veïns. A Farrera es va buscar més un arrelament a través de serveis amb vocació duradora, amb atractiu residencial.

Entre aquelles entitats hi ha el Centre d’Art i Natura, gestionat per Lluís Llobet des de fa més de vint anys. De fet, l’encàrrec per dirigir aquesta institució local va ser l’esquer perquè Lluís i la seua dona tornaren a Farrera. El poble, l’havien abandonat a finals dels anys 80 per manca de feina. Però van regressar-hi. Evidentment, tenien motivacions per fer-ho: una alternativa econòmica i un arrelament nostàlgic. Però és una excepció.

Felipe i Miguel Ángel Aparicio, veïns de la Pobla de Sant Miquel, al Racó d’Ademús//Miguel Lorenzo.

La bombolla immobiliària va encarir els habitatges. La tendència s’ha mantingut de tal manera que el repoblament d’aquests indrets perduts s’ha convertit en un luxe. Els que s’ho poden permetre, habiten el territori amb totes les conseqüències de pagar una construcció o una gran reforma i de fer trasllats entrebancats per carreteres amb dificultats colossals. Aquesta opció, doncs, només és possible per a uns quants.

Un exemple aclaridor d’això es pot trobar a l’eixida d’Alpont, on dos obrers naturals de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) rehabiliten una casa de camp. Estaran treballant tres mesos al servei d’un matrimoni d’alt llinatge, resident a València ciutat, però amb anhels per passar els caps de setmana en aquella zona llunyana. Un caprici a l’abast de poca gent que no garanteix el repoblament.

Repoblar el camp gràcies a alternatives tradicionals no sembla que acabe d’interessar. Alguns lluiten per fer-ho, però al País Valencià la resposta general és el desinterès. A la duresa dels treballs que es practiquen en aquells llocs cal sumar la manca d’incentius. Des del Pallars, Lluís Llobet defensa que l’únic escenari que pot evitar el despoblament ­­—després de descartar convertir-ho tot en un parc natural i abusar del monocultiu del turisme— és la diversificació de l’activitat basada en el turisme, els patrimonis cultural i natural, el sector primari i la petita indústria alimentària: “La ramaderia és un sector minoritari, però és estratègic, perquè és el que conserva aquest paisatge de biodiversitat que dóna el mosaic de prats de pastura. Alhora, així es podria impulsar la transformació de productes alimentaris de tradició i alta qualitat”.

En uns altres pobles de muntanya, com els ubicats al sud de França “aquesta fugida de gent està molt més vigilada”. “Per exemple, a l’Arieja, ubicada a la regió d’Occitània, els preus de les cases són molt baixos i l’Estat protegeix els habitants del rerepaís amb drets bàsics”. En canvi, les motivacions per repoblar aquestes zones són menors al sud. Eva Tarragona, periodista i fundadora de Montanyanes, una empresa de Rialp adreçada a dinamitzar l’economia de la ruralia, comenta que “si un lloc és fantàstic per passar-hi les vacances, per què no ho ha de ser per viure-hi? És evident que el paisatge i el medi ambient el fan atractiu”. Com a iniciativa interessant, Tarragona esmenta la de l’Ajuntament pallarès d’Alins, que “comprava les cases que es posaven a la venda i després les llogava a bon preu a gent que se n’hi anava a viure i amb canalla”.

No tots, però, han apostat per alternatives com aquesta. Alguns, presoners de la nostàlgia, han pogut regressar al seu poble després d’una vida laboral desenvolupada a la ciutat. Però l’únic al·licient ha estat el desig personal. És el cas de Felipe i Miguel Ángel Aparicio, pare i fill que, de bell nou, són a la Pobla de Sant Miquel, ubicada a la comarca del Racó d’Ademús. Amb 64 habitants, aquest poble només ofereix garanties d’estabilitat a brigades forestals com Miguel Ángel. Son pare, jubilat de la metal·lúrgia, supera els 80 anys i es dedica a l’agricultura, perquè no sap viure sense ella. És el seu origen. Els dos tornen a casa després d’un dia de feina. Quan tenen temps, llauren la terra de la seua petita parcel·la. En aquell poble van tancar el bar fa poques setmanes. Els seus carrers són buits i topar-se amb algú és pura casualitat. Un xicot de València escombra el terra, perquè ha trobat treball temporal al servei de l’Ajuntament. Només l’alcaldessa del poble es pot permetre el luxe de viure-hi amb els seus fills. Ambdós van a l’escola d’Ademús, capital de la comarca, amb 1.137 habitants. Les parets de les cases de la Pobla són de color taronja. L’adornament no és intencionat: és producte del desgast dels colors vius que desapareixen amb la gent que ha fugit.

Dos obrers de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) construeixen un habitatge a Alpont (Serrans) per a un matrimoni benestant de València ciutat//Miguel Lorenzo.

I és que la buidor gairebé ho arrana tot. En canvi, aquest efecte alimenta el descontrol, amb més capacitat quan la vigilància és absent. Reflex daixò són els germans Rufinos, dels pocs que encara habiten Losilla, l’única aldea d’Ares dels Oms. Jubilats, dediquen el seu temps a la cacera furtiva, exercida clandestinament, fora d’època i sense el vist-i-plau de les societats caçadores. La seua pràctica és consentida, però la seua mirada marca un límit que no volen superar. Se senten investigats. La llibertat del desert muntanyenc permet les negligències en molts àmbits, com per exemple també el comercial. Perquè molts dels negocis que es fan no són registrats amb factures. L’aspecte primitiu d’aquestes pràctiques les allunya de la regulació. De fet, una de les persones que freqüenta el Teleclub té por de parlar. Es dedica a comerciar amb pells d’animals. El seu ofici no alça sospites, però no vol dir res. “A veure si m’acabes arrestant”, diu amb una barreja d’humor i reserva. Aquesta actitud és l’arqueologia viva d’un passat que no tardarà a fugir de molts pobles valencians.

Llampades de resistència

Però hi ha oportunitats de reviscolament. Jordi Abella, director de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà, indica que el gran objectiu és fixar la gent jove als pobles. No és una tasca fàcil, però recorda que “als anys 60 no es concebia cap futur, i ara hi ha una nova dignificació, una reivindicació del territori que convida a buscar oportunitats per als emprenedors”. Entre aquestes opcions hi ha la del teletreball, assenyala Abella, malgrat les dificultats de connexió a internet que hi ha en aquests llocs. El turisme rural sembla que s’adapta més a l’economia que no els oficis tradicionals. Unes zones, cal dir, tendeixen més a buscar solucions que no altres. En totes, però, hi regna la nostàlgia dels forans, que defensen el manteniment d’una forma de vida que desconeixen i en molts casos no assumiran.

La seducció de les ciutats a l’hora d’oferir treballs i serveis ha deixat els pobles petits, en molts casos, dificultats per transmetre una concepció realista d’allò que poden oferir. En molts pobles, la petita economia local es troba en perill d’extinció perquè no s’han donat els al·licients per revifar-la. Al Parlament de Catalunya s’ha aprovat recentment una moció per assolir la igualtat entre els nuclis rurals i els urbans per complir amb el programa de cohesió territorial dissenyat per la UE de cara al 2020. Al País Valencià, el treball està encara molt endarrerit. Per pal·liar l’oblit s’hi generen debats que provoquen il·lusió i escepticisme al mateix temps. L’encert o el fracàs de les polítiques atorgarà a aquests llocs vida i futur o buidor i silenci. A hores d’ara, la segona opció és més probable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.