Gabriela Bravo, la fiscal de ferro del Botànic

La destitució del subsecretari de Justícia, Luis Felipe Martínez, i de la directora general, María Ángeles García, han deixat al descobert la crisi de la Conselleria que encapçala Gabriela Bravo. Les seues formes han provocat la primera remodelació d'un departament allunyat d'una reestructuració global del Govern valencià. La seua actitud «autoritària», la manca de diàleg amb Ferran Puchades i Eva Coscollà -alts càrrecs de Compromís- i els xocs amb altres conselleries han generat preocupació en el Consell. El conflicte per la competència lingüística va revelar aquesta forma de funcionar i evidencià els riscos per a l'estabilitat de l'executiu del canvi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les càmeres van començar a disparar. El soroll dels flaixos cercava immortalitzar el desnonament oficial del PP. Els líders del PSPV, Compromís i Podem -Ximo Puig, Mónica Oltra i Antonio Montiel respectivament- estrenyien les mans com a símbol de la signatura de l'Acord del Botànic. Oltra havia complit el seu full de ruta per dissenyar el govern del canvi: el què i el com s'havien imposat al qui. Era l'11 de juny de 2015. Restaven encara 19 dies per quadrar el sudoku que havia de conformar un executiu de coalició. El joc de cadires havia començat.

Podem va alleugerar el trencaclosques. El rebuig dels morats a formar part del govern progressista va deixar dues conselleries lliures. Ara bé, no estarien encapçalades per persones amb carnet polític. Serien independents i aprovats per tots els actors del Botànic. Amb aquestes regles, Justícia seria territori del PSPV. El primer nom que es va posar damunt la taula va ser el de Ximo Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia. Puig va fer-li l'oferiment, però el magistrat va declinar l'oferta «per raons personals i professionals».

Tot i que l'opció de Bosch quedava descartada, el president de la Generalitat Valenciana tenia altres noms al cap. Luis Manglano, magistrat del cas Naseiro, era un d'ells. A la Villa y Corte, però, va haver-hi moviments. L'ex-president José Luís Rodríguez Zapatero i l'ex-ministre José Bono van suggerir-li al president valencià el nom de Gabriela Bravo, fiscal i ex-portaveu del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Una recomanació que va arribar, segons fonts jurídiques, després que la mateixa Bravo recorreguera a aquests dos grans pesos del socialisme espanyol. L'amistat de Zapatero amb Puig podia ser una basa important perquè la fiscal apareguera a la foto de presa possessió del nou Govern valencià. La jugada va ser un èxit per a Bravo, perquè va ser nomenada consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques.

Amb tot, la fiscal hauria pogut arribar abans a la primera línia de la política valenciana. L'ex-secretari general del PSPV, Jorge Alarte, volia que Bravo fóra la candidata dels socialistes a l'alcaldia de València en els comicis locals del 2011. La necessitat de reformar el CGPJ va entrebancar el pla d'Alarte. La telefonada de l'ex-líder dels socialistes a Zapatero no va convèncer l'ex-president d'una jugada força arriscada en el món judicial. Significava, de fet, trencar els equilibris entre progressistes i conservadors.

La mentalitat de la nova consellera va demostrar-se ràpidament. Amb un currículum vinculat amb l'esquerra -forma part de la Unió Progressista de Fiscals-, va fitxar com a alts càrrecs a persones de perfil professional. Un fet que significava rebutjar personatges de la política com ara el diputat socialista Artemi Rallo o Joaquín Martín Cubas, ex-cap de gabinet de l'ex-líder socialista Joan Ignasi Pla. Bravo demostrava el seu estil directe, clar i amb gran caràcter. Una forma de funcionar que provoca xocs amb l'administració pública i un difícil encaix en un govern bicolor. Amb les recents dimissions de la directora general de Justícia, María Ángeles García, i del subsecretari, Luís Felipe Martínez, la crisi a la Conselleria ha quedat al descobert. I Bravo s'ha situat al focus mediàtic.

Amb mà de ferro

Bravo va conformar un equip fet a mida. A excepció, això sí del secretari autonòmic, Ferran Puchades, i de la directora general de Funció Publica, Eva Coscollà, tots dos designats per Compromís. Bravo va endur-se la seua pròpia secretària de Madrid. I com a directora general de Justícia va incorporar una magistrada ben valorada en el món judicial: María Ángeles García. Membre de Jutges per a la Democràcia, García havia coincidit amb Bravo durant l'etapa de la consellera a l'Audiència Provincial de València.

Gabriela Bravo, consellera de Justícia al parlament valencià//Corts Valencianes.

A la direcció general de Reformes Democràtiques va situar a José García Añón, també de perfil professional. El càrrec més polític era el de Luís Felipe Martínez, que havia ocupat diferents responsabilitats al Ministeri de Sanitat i Consum, a la Generalitat Valenciana de Joan Lerma i a la delegació del Govern espanyol a València. Era l'única connexió del PSPV a la Conselleria.

Les formes de Bravo, però, van erosionar l'equip de la consellera. Fruït del seu «caràcter autoritari» i a la intenció d'anar més ràpid que els mateixos ritmes de l'administració, no despatxa les qüestions amb els directors generals. Quan hi ha una qüestió a tractar, telefona directament el cap de servei, un fet que ha provocat que aquests funcionaris, segons fonts del departament, estiguen «incòmodes» davant «el menyspreu» a la resta d'alts càrrecs. Amb tot, la majoria d'aquests caps han canviat des de l'arribada de Bravo. Només per la secció de patrimoni n'han passat quatre de diferents durant aquesta legislatura.

Un estil propi d'una Fiscalia, però allunyat del dia a dia d'una administració pública. Fins i tot, el cap de gabinet, Luis Fernando Rodríguez, va experimentar la incomunicació quan va assabentar-se d'un projecte del departament per una intervenció de la consellera a les Corts Valencianes. El control arriba fins al punt de firmar quasi tots els nomenaments i cessaments dels funcionaris a l'administració pública, quan és habitual delegar aquesta funció.

La manca de diàleg, i la priorització del ordeno y mando, ha provocat que les reunions del comitè de direcció es compten amb els dits, quan en altres conselleries són ben habituals. Aquest òrgan té una importància clau: serveix per decidir les directrius polítiques del treball que desenvolupa la Conselleria. I en ell solen participar el conseller de torn, els secretaris autonòmics, els subsecretaris, els directors generals i el cap de gabinet.

Bravo, abans de la remodelació de la Conselleria, només tenia un tracte directe amb el director general de Reformes Democràtiques. Amb Puchades i Coscollà, el diàleg era escàs. I després de l'estira-i-arronsa amb l'avantprojecte de llei de Funció Pública, les relacions s'han reduït encara més. Ara bé, no es tracta d'una qüestió partidista, segons les mateixes veus que volen romandre en l'anonimat. La situació es repetia amb María Angeles García i amb Luis Felipe Martínez, del que totes les fonts consultades lloen el seu tracte afable i els seus coneixements de l'administració pública.

La consellera, de fet, va realitzar un buidatge competencial en la direcció general de Justícia. La manca d'entesa amb García va provocar el traspàs de competències sobre qüestions com la justícia gratuïta o l'oficina d'atenció a les víctimes dels delictes a Reformes Democràtiques. Añón ha estat assenyalat per diversos mitjans per concedir una subvenció a l'Institut Universitari de Drets Humans de la Universitat de València, quan el seu director, Javier de Lucas, va ser el president del tribunal que va examinar-lo per convertir-se en catedràtic. Una polèmica que s'ha agitat per les bones relacions entre Bravo i De Lucas.

La remodelació de la conselleria de Justícia han situat al focus mediàtic a Gabriela Bravo//GVA.

Aquesta situació va fer que García presentara una carta amb la seua renúncia. L'adéu de la directora general de Justícia va aprofitar-lo Bravo per fulminar Martínez, que va assabentar-se per la premsa del seu acomiadament. Verónica López Ramón, ex-diputada a les Corts Valencianes, membre de la Comissió Executiva Nacional del PSPV i regidora a l'Ajuntament d'Altea (Marina Baixa), va substituir García. Bárbara López, vicesecretària interventora de Picanya (Horta), va rellevar Martínez.

Xocs interns i externs que preocupen

Les formes de Bravo no només han generat malestar intern: també han provocat friccions amb altres conselleries. La llei de Memòria Històrica o la Llei de Participació han fet xocar Justícia i Transparència. O, per exemple, les competències per modernitzar el material informàtic van convidar Bravo a col·locar al seu departament funcionaris de la Conselleria d'Hisenda perquè compliren amb aquesta tasca. Segons les fonts consultades, la consellera va tractar primerament amb el director general de Tecnologies de la Informació i de la Comunicació, Vicente Aguiló, en lloc de fer-ho amb el conseller d'Hisenda, Vicent Soler. Bravo també va tindre friccions amb el director general de pressupostos, José Moreno, i amb la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives per la xarxa d'oficines d'atenció a les víctimes. La llei de Mediació, amb al·legacions de Transparència, Vice-presidència i Economia, és el darrer exemple.

Un dels enfrontaments més destacats de Bravo es va produir amb l'Advocacia de la Generalitat Valenciana. «L'Advocacia no està per controlar o assessorar. Tens la sensació que està realment per entrebancar», va declarar en una entrevista en El Mundo. L'afirmació va incendiar el cos de lletrats, que van respondre amb una carta per tancar el xoc dialèctic. Tanmateix, les intencions de reformar la llei de Creació de l'Advocacia de la Generalitat Valenciana van rebrotar el malestar amb la consellera per part d'aquests lletrats.

Si bé aquestes friccions han quedat en no res, els moviments de Bravo amb la llei de Funció Pública i, especialment amb la competència lingüística, van generar conflicte entre el PSPV i Compromís. No debades, la fiscal va capgirar l'acord signat per UGT, CCOO, Intersindical, PSPV, Compromís, Podem, Esquerra Unida, Esquerra Republicana del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana a favor d'introduir la capacitació lingüística a l'administració pública.

Al cap de poques setmanes de la signatura del pacte, la consellera va informar Puchades i Coscollà de l'existència d'un esborrany definitiu de l'avantprojecte de llei. I els traslladà que en pocs dies tenia previst presentar-lo en roda de premsa junt amb el president Ximo Puig. Una jugada que va molestar els valencianistes i va obligar Puig, atesa la pressió de la coalició i de les entitats civils, a frenar el full de ruta de Bravo. El president aturaria una segona roda de premsa.

Bravo, però, va enviar el text perquè es feren les al·legacions des de les diferents conselleries. L'esborrany recollia el requisit lingüístic, però no en concretava el desenvolupament. Una redacció ambigua que deixava, segons Compromís, Intersindical i les entitats per la llengua, la capacitació a possibles interpretacions posteriors. I que, al seu torn, va molestar la resta de centrals sindicals. Finalment, i fruit de les negociacions entre Compromís i PSPV, es va arribar a un acord.

El conseller de Cultura, Vicent Marzà (Compromís), la consellera de Justícia i Administració Pública, Gabriela Bravo, i els respectius sindicats.

Aquestes formes han agitat polseguera i han decebut diferents parts de la judicatura. Segons fonts jurídiques, la situació dels jutjats continua pràcticament igual que quan governava el PP: no s'han modernitzat les seus judicials, no s'ha canviat el model caduc de l'oficina judicial, no s'ha realitzat «una profunda digitalització en l'àmbit de la justícia» i la llengua pròpia continua tenint poc protagonisme a la justícia valenciana.

Tampoc no s'ha eliminat la Fundació Favide, encarregada de gestionar la xarxa d'oficines d'atenció a les víctimes, tal com es va assegurar que es faria. I la Conselleria d'Hisenda ha qüestionat, segons ha publicat eldiario.es, que el futur Institut Valencià de la Memòria Democràtica compte amb només tres funcionaris i, en canvi, en tinga 19 caps.

Una gestió que, agreujada amb la destitució de Luís Felipe Martínez, ha generat preocupació en el Consell, especialment al si del PSPV. Amb tot, forma part del pecat original amb el qual va dissenyar-se la conselleria. L'actitud de Bravo, segons reconeixen des del mateix Consell, s'ha convertit en un punt feble del Govern valencià.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.