Textura

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La paraula textura procedeix de la indústria tèxtil, i més tard es va aplicar a la pintura i també a l’alimentació. Es referia a la disposició i ordre dels fils i passades en un teixit. El diccionari la defineix també com el “conjunt de propietats físiques d’un aliment”.

Cada cultura culinària del món té les pròpies apreciacions sobre la textura dels aliments quan ens els posem a la boca. Segons l’expert xinès en restauració Wei Lim a Popular Science, els occidentals tenim poques textures. Això es tradueix també, a l’hora de parlar sobre el menjar, en una major riquesa lèxica en alguns idiomes xinesos: “La meva família parla un dialecte xinès en què hi ha moltes paraules per definir una textura. Per exemple, hi ha una paraula per a la textura dels calamars quan estan ben cuinats i una altra per quan l’arrebossat no està bé i semblen inflats”.

La textura de la pasta (al dente), a Itàlia, és sagrada, i als Països Catalans ho és l’arròs (grenyal, no covat o empastat).
Un mateix aliment canvia radicalment per la seva textura. L’exemple més clar és el de cotó de sucre. Aquest caprici infantil típic de les fires té una textura —i, per tant, un gust, ja que en resta influït— completament diferent al sucre de taula, tot i que l’únic ingredient que el compon és precisament aquest.

En el món anglosaxó hi ha dos termes diferents per definir el gust: taste i flavor. Mentre el primer es refereix exclusivament a les sensacions químiques que els aliments deixen a la llengua, la segona, és el resultat del gust, l’olor i les propietats de la textura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.